Els Sots Feréstechs/Las absoltas

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


XX


Las absoltas


  Entretant, el capellá, estirat y fret com una soca, sentía a l'ánima tota l'esgarrifança d'aquells fúnebres preparatius. ¡Quína feredat li agafava al veures entre'ls quatre ciris encesos que tenía al voltant del llit! Ja li semblava trobarse devant de la fossa oberta, a punt de rebre'l seu cos, encara un xich alenat per la presencia de l'ánima... No més mancava que baixessin els feligresos a fer d'enterramorts... No més mancava que baixessin els butxins...
  Y, al despertárseli altra vegada'l recort dels malehits bosquerols, se li tornava a enfebrar l'ánima, com si tot d'un plegat desvariejés, com si's revolqués de sobte en el mal somni dels afronts y dels martiris qu'havía hagut de sufrir... Se recordava, horroritzat, d'aquell diumenge que la Rodassocas va baixar de Puiggraciós a plantarli cara al mitj del temple mentres se celebrava'l Sacrifici de l'Altar... ¡Sòrt qu'ell estava amarat de l'esperit de Deu, y va saber aterrarla a copia de conjuris y anatemas, entre l'esglay de tothom! Però ella's va revenjar, la mala pècora... Com qu'era'l mal esperit de la carn, tenía prou poder pera embruixar als bosquerols ab la seva olor de dona... Aixís els va encisar y els va ullpendre, fins a ferlos aborrir la Missa y els Sagraments. D'allavoras ensá, tot va ser abandonar l'esglesia, com si fos un hospici d'apestats... Grans y xichs, tothom va enfilarse rostos amunt a ohir la missa negra de Puiggraciós... Allí dalt se deya l'ofertori dels sacrilegis, allí dalt se cantavan els salms de luxurias y escarnots... Però... per això, res tan espantós com aquella nit del Lladonell... ¡Quína vergonya y quín escándol! ¡Fer pujar ab enganys el Cos del Christ a dalt de las montanyas, pera surtirli de trascantó a escarnirlo y a mofarsen!... Encara li semblava sentir aquellas riallas infernals, mentres ell fugía ben abraçat ab Nostramo... Y els dimonis vínga riure, ¡Ha, ha! ¡Hi, hi!... Y ell vinga córrer montanya avall pera salvar el Sagrament dels improperis... Vinga córrer sempre, fins que va caure sense sentits, y al cap d'horas varen cullirlo y li varen treure de sobre'l Sagrament, y el varen arrossegar fins al llit, fins aquell llit a las horas d'ara trasformat en llit mortuori, voltat de ciris com un catafalch.

 —¡Ah, malas ánimas! ¡Ah, mals esperits! ¡Ah, dimonis de l'infern! —rumiava, exaltat, el capellá, mentres li entrava de sobte un gran desitj de malehir als bosquerols, de malehirlos y remalehirlos, encara que las malediccions l'haguessin de dur a l'eterna damnació.
  Però veusaquí que, quan estava'l sacerdot en lo més esgarrifós del seu mal somni, va sentir tot d'una devallar tristament, desde'l cloquer de l'esglesia, las primeras campanadas qu'anunciavan la seva mort:

 ¡Nanch... ninch... nooonch!... ¡Nonch... ninch... naaanch!...

 —¡Ay, Senyor! —pensava'l capellá, aterrat. —¡Ay, Senyor, que tocan a morts per mi!

 May com en aquells moments de suprema angunia havía sonat tan planyenta la veu de las campanas. ¡Ab quín condol més trist las feya plorar en Joseph, qu'arribava al fons de l'ánima! Era cada batallada com un gemech desolat, com un clam de misericordia que volgués arribar al cel desde aquesta vall de llágrimas.

 —¡Pietat, Deu meu, pietat! —resava'l moridor entre sí mateix. —Ara baixará la gent de las montanyas y'm portarán al sepulcre abans de l'hora y m'enterrarán abans de mort...

 ¡Nanch... ninch... nooonch!... ¡Nonch... ninch... naaanch! —entretant ploravan las campanas, com si acompanyessin ab sanglots la silenciosa tragedia, aquella tragedia d'agonitzant, que may sabría ningú del món.

 Lo que, entre tantas angoixas ignoradas, amargava més els derrers instants del sacerdot, era la trista recança de no haver sabut consagrar a Deu totas las penas passadas. Allavoras, allavoras sen planyía, de no haverlas conreuadas igual que flors de dolor, pera oferirlas al Christ com ramells de penitencia. Però no... a n'ell no l'ajudarían pera res tants flagells y vituperis... No... Ell, ni tan sols per somni, havía sentit may entremitj dels sufriments aquella dolçoreta que'ls sants han contat qu'assaborían en las mateixas tribulacions... Els martiris passats als sots eran massa aspres, massa grollers, pera que poguessin portar a l'ánima cap resquici de somni ni cap regust de delectació... El seu calvari havía sigut tot ell miseria de la terra y negror de la nit...

 —¡Pietat, Senyor! —seguía dient entre sí l'agonitzant, mentres las campanas brandavan ab funeraria majestat. —¡Pietat, Senyor, si no he sabut aixecar els ulls fins a Tu... y, en comptes de redimir las ovellas del teu ramat, m'he enfonzat ab ellas dins la pols...

 Mes alashoras las campanas varen parar de tocar, y mossen Llátzer va creure arribada l'hora de la seva perdició.

 —¡Ara baixarán els bosquerols —pensava— y'm portarán al fossar!

 Y, com qu'en aquell mateix moment va sentirse trepitj com d'algú que pujés l'escala, al moridor li va semblar que ja venían a endúrsel els rústechs montanyenchs. Sentía mortals angunias, mentres el soroll de passas s'anava atansant pausadament cap a la cambra mortuoria; però, al capdevall, sols va comparèixer el jayo. Tot ranquejant y persignantse devant dels ciris encesos, va acostarse a la Mariagna, y va dirli tot mirántsela, com si demanés consell:

 —Abaix hi ha gent de la parroquia... que deu voler entrar a veure'l cos de missenyor...

 Ert y glaçat com estava, a mossen Llátzer li va fer un bot el cor al sentir aquellas paraulas.

 —¡Ara ha arribat el meu derrer instant!... —deya entre sí. —¡Senyor, vos encomano'l meu esperit! ¡Fassis ara y sempre la vostra voluntat!

 —Jo'ls diría que pujessin... —feya entretant la vella a n'en Joseph. —Tal vegada la mort els conmouría y demanarían perdó dels grans pecats qu'han comès...

 Y, mentres el jayo sen tornava pera anar a cercar als feligresos, a l'agonitzant se li obría un xich el cor, animat de prompte pels mots de la pobra vella.

 —Potser sí, —pensava,— potser sí que ara sobrará'l miracle de la redempció.
  Potser sí que, quan se creguin vèurem mort, els enterniré, els faré llástima... y pel camí de la compassió arribarán fins a Deu.

 Mes en això's va sentir remor de passos, fressa de gent que s'acostava a la cambra. Era la colla de sempre, tan ensopida y tristoya: padrins xaruchs y caps de casa, vehins dels més propers de la parroquia, carregats de nafras quasi tots, com roças pera anar al canyet.

 El primer de treure'l nas va ser l'avi Pugna, fent saccejar el goll; derrera l'avi Pugna, el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit; acabat, el Pere Mestre, caminant a saltirons, lo mateix qu'una granota; desseguit el Bepus de l'Uyá, roig de pel y guerxo d'ulls; després, l'Aleix de las Tòfonas, cargolat com una serp. Derrera d'aquesta tongada de gent propera, va venir un altra corrúa de feligresos de més lluny... el Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab barballeras de bou; el Prat del Bosch Negre, més pelut qu'un ós; el jayo del Lladonell, ab la seva cara d'óliva; l'hereu Janet, tot motxo, motxo; y el xicot Margueridó, més esquerp qu'un porch singlá; y el bordegaç de l'Ensulcida, y el porquerol, en Carbassot...

 Com qu'encara may s'havía vist que la gent fes l'orni pera anar a veure a un difunt y a resarli un parenostre, aixís que'ls bosquerols varen sentir a tocar a morts, tots varen pensar que no'ls quedava més remey que baixar al sot de la parroquia.

 Aquell toch llagrimós de la campana, més planyent qu'un «adeusiau per sempre», era com un manament obehit de pares a fills per tots els sigles. No hi havía més remey... Calía acotar el cap, y resignarse, y empendre'l camí rostos avall. Havían de fer com havían fet els pares, com havían fet els avis, com havían fet els passats, desde las centurias més llunyanas.

 De primer moment havían roncejat un xich, dubtant, no sabent què fer ni quín determini pendre. Feya tant temps que no posavan els peus a la parroquia, qu'havían perdut l'agre de baixarhi. Però aquella indecisió no més va durar un instant, perquè desseguida varen veure que, tant si volían com si no, calía obehir a la lley de las costums eternas, heretada de las vellas generacions. Ademés d'això, hi havía una altra cosa... y era qu'al acte també varen començar a sentir una estranya curiositat de saber quín posat faría, el rector, mort. Tan esperitat y tan altívol que se'ls havía presentat sempre, volían veure allavors còm deuría esser, ab els ulls cluchs y boy estirat demunt del túmbol. Allò era, allò, més que res més, lo que'ls havía acabat de decidir a surtir de casa; y, mentres devallavan cap al fons del sot, com qu'encara hi havía feligresos que dubtavan, un xich esporuguits, com si no gosessin a arribar a la rectoría, en Pere Mestre va dir, tot sornaguer:

 —¡Ara ray!... Ja podem baixarhi sense por...

 ¡Ta full! ¡Uydá! Murta la cuca, murt lu verí... —va respondre l'Aleix de las Tòfonas, mitj rient per sota'l nas.

 Y aixís varen arribar a la parroquia, ben refiats de que'l rector ja no podría presentársels a devant com un Deu carregat d'ira, ni podría amenaçarlos ab la patena y el cálzer, ni podría bescantarlos per las culpas y pecats, ni podría clavarlos aquellas miradas que'ls atravessavan l'ánima, ni podría ferlos caure de genolls a terra, revestit ab la casulla, a peu d'altar.

 Boy a mida qu'anavan entrant dins de la cambra mortuoria, els bosquerols s'arrambavan per las parets, ab posats encongits y vergonyosos. Ab tot y la curiositat que tenían de veure ben bé al difunt, no gosavan a alçar el cap, y ab la vista baixa, de reull, resseguían tota la cambra, miravan els ciris dels canalobres, y de mica en mica escorcollavan el cadavre.

 Y el pobre sacerdot, desde'l seu llít d'agonía, sentía tot anguniat còm aquellas miradas tafaneras se passejavan amunt y avall del seu cos, ab la curiositat sinistre que fan venir las cosas de la tomba. Més que mirar, més qu'esbrinar, semblava que flayressin ab estrany plaher la farum mortuoria que voleyava per allí dintre, al voltant del llit. Però a l'últim, com si la flayre'ls marejés, varen esdevenir tot sòpits, tot somiosos, igual que si a la fi s'encaboriessin y anessin pahint per dins l'espectacle tèrbol de la mort. Xichs y grans varen quedar com enzas ensopits.

 Ab tot y haverhi dins de la cambra aplegada tanta gent, surava arreu una lley de quietut desconeguda, com si aquells homes tinguessin el do misteriós de viure en complert silenci, sense piular, ni respirar, ni fer remor de cap mena.

 L'un s'estava, com ullprès, mirantse'ls ciris encesos de fit a fit; l'altre, com si tingués encantarias, restava ab la boca badada y ab els ulls oberts, oberts. Mes, com aquella quietut s'anava allargant tant, alguns varen començar a neguitejarse... Semblava que no estessin bé, que patissin, que'ls pessiguessin, que'ls entrés una mena de desfici... L'un se burxava l'orella... l'altre's gratava'l cap... Aixís, ab aquesta angunia, anava passant el temps, y el silenci s'eternisava... Fins a ne l'agonitzant, desde'l seu llit de dolor, cada instant se li tornava un sigle, cada hora una eternitat...

 —Ara m'agafarán... —pensava a cada punt— m'envolicarán ab els llençols... y'm durán cap a la fossa...

 Mes en això va comparèixer el jayo en mitj de tothom, ab una caldereta d'aygua beneyta a l'una má, y a l'altra'l salpasser.
  Ab tot y ranquejar com ranquejava, tenía allavoras aquells ayres d'ordenat, dels seus bons temps, que tot el transfiguravan, com si fos un sacerdot. Ab tota pausa, ab tota unció, possehit fins a l'ánima del ritual funerari que seguía, se va acostar al peu del llit, a punt de dir las absoltas. Pera ajudarli la pregaria, la Mariagna va córrer a agenollarse al seu costat, ab las mans plegadas sobre'l pit. Semblavan un oficiant y un escolà de debò qu'en sa vida no haguessin fet altra cosa que celebrar exequias pera'ls difunts.

 Dónali, Senyor, la pau eterna, —va començar dihent el jayo, mentres arruixava d'aygua beneyta'l catafalch.

 Y la vella responía ab gran fervor:

 Y que la llum perpetua l'il·lumini.

 Que reposi en pau.

 Amen.

 Els bosquerols a cada moment esdevenían més moixos, més capficats, com si de mica en mica's compungissin a la vista de la mort y de las devocions fervorosas dels dos jayos. Aquellas flamas que llengotejavan dalt dels ciris, aquell to planyívol de l'oració dels vells, aquell aspecte del capellá, ab els llavis blanchs, ab els ulls fondos, ab la pell cendrosa y groga... tot apareixía prou fúnebre y prou punyent pera acondolir las ánimas pecadoras y durlas a contrició. Era la visió aterradora del tránzit d'un món a l'altre, ab el seu seguici d'eterna gloria pels qui moren en el Senyor, ab acompanyament d'eternas penas y eternas flamas pels qui moren en el pecat...

 Entremitj de la quietut sepulcral que regnava dins la cambra, se va sentir un bleix fondo, com d'algun bosquerol que sospirés tristament, a punt de rompre a plorar...

 —...¡Ay... Deu meu! ¡Ay... Senyor!

 Aquells ays, aquells sospirs, varen arribar fins al capellá agonitzant, com una canturia deliciosa. Eternament refiat de la redempció dels feligresos, va creure arribada l'hora del penediment.

 —¡Ay, si pogués parlar! ¡Ah, si pogués darme a entendre! —pensava, bategant d'esperança, el sacerdot. —¡Ah, si pogués aprofitar aquet instant, còm s'obraría'l miracle!

 Y, abrusat tot de sobte, com en una derrera estremitut, d'amor a Deu y amor al pròxim, li varen venir unas ganas infinitas d'alçar la seva má sacerdotal y benehirlos a tots, dihent: —¡Germans meus, fills meus, jo us beneheixo en nom del Pare, del Fill, de l'Esperit Sant!

 Els bosquerols restavan somiosos al voltant del llit mortuori, contemplant encantats las ceremonias fúnebres que'ls jayos anavan fent de tant en tant. Semblava que no poguessin moures d'aquell lloch, qu'una força ignorada'ls hi tingués encadenats. Hi havía moments que feyan posat d'anarse a enternir, de somicar, de llençar llágrimas. Fins semblava que, a l'instant mes impensat, alguns havían d'agenollarse y fer companyía als jayos y resar junts la lletanía...

 Però veusaquí qu'en aquell mateix moment se va sentir una fressa alegroya, per la porta de la cambra, com de gent poch recatada qu'anés a entrar movent bullicia.

 Tots els bosquerols varen girar el cap, encuriosits de sobte y mitj fregantse'ls ulls, a tall d'homes que's desvetllan del somni fondo que'ls tenía aclaparats. Qui primer va treure'l cap entre la gent arribada, va ser la moça de l'ermita de Puiggraciós; després, sa mare, l'ermitana; acabat, la Rodassocas. Tots els ulls dels bosquerols se varen clavar en la meuca desseguida... y va sonar dins la cambra una remor de xiu—xius. La Rodassocas va mirar al difunt fent una ganyota fastigosa; després va resseguir ab la vista als bosquerols, entre mofeta y lasciva... després, va girar cúa y va surtir...

 Allavoras hi va haver un instant de dubte entre la gent... ¿Què farem? ¿Què direm?... Però, com qu'en Carbassot se va determinar a eixir del rengle, l'Aleix de las Tòfonas el va seguir, y, derrera l'Aleix, l'avi Pugna y el Cosme de la Rovira y el Bepus de l'Uyá, y, a la fi, tots, tots varen córrer derrera la farum de carn que feya la bagaça, com afanyosos de perpetuar, pels sots ombrívols, la passa de luxuria y de dolor.




FI