Els Sots Feréstechs/Udols de la nit

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


XVI


Udols de la nit


  De cap manera podía mossen Llátzer ablanir dins del seu cor el dolor viu que li feya l'allunyament dels feligresos sorruts. ¡Haver abandonat l'esglesia, els grans perversos! ¡Haver deixat la parroquia y son pastor! ¡Haver aborrit la Missa y els Sagraments! Ni en las estonas de conversa ab els dos jayos, ni en las llargas horas de reso quotidiá, ni al mateix peu de l'ara santa, podía esbargirse del pensament aquell sinistre recort dels bosquerols, que'l torturava a tot hora.  —¡Quína befa més sacrílega! —deya entre sí. —¡Quín escarnot més crudel!

 Y, ab aquesta deria dins del cap, passava las horas rumía que rumía, dançantli sempre per devant dels ulls la sombra de la bagaça, o la dels ermitans de Puiggraciós, o de la jovenalla luxuriosa y trista que convertía l'ermita en un bordell, o la dels vells xaruchs de las clotadas, bonyeguts d'ánima y nafrats de cos. Fins devegadas sentía com una mena de vergonya de veure que'l seu esperit, qu'un temps tenía alas pera volar fins als cims lluminosos de la divina contemplació, ara's trobava engorronit com una bestioleta de la terra que no pot alçar el cap d'entre la pols. ¡Quína angunia li feya, a certs moments, sentirse l'ánima encadenada a la mesquinesa de semblants cavil·lacions!

 —Després de no haver sabut redimir als esquerps montanyenchs, —deya'l rector ab amargura— no més me manca que restar presoner de la miseria d'esperit que's respira en aquets sots! ¡Oh, Senyor! ¡Jo sento rencunias y voldría sentir pietat! En comptes d'ira per això que'm volta, jo voldría sentir amor !

 Però, per més esforços d'ánima que feya, no podía endolcir el fel que li vessava del pit. Ell hauría volgut ser com aquell pare amorós que, com més desenganys té del seu fill, més pel fill se desentranya. Però a n'ell li semblava que no tenía prou cor pera tanta caritat... Els agravis y las befas que per sota má, y com vingudas de quí sap ahont, rebía tot sovint dels feligresos, en comptes d'apellarli las feridas vellas, encara las hi enverinavan més.

 Y aquella gent de las boscurias tristas no hi planyían pas res pera renovarli las llagas y pera ferlo pertenir. En bona fe que quasi bé ja no sabían quína malesa empescarse, en el silenci de la nit, a truco de mofar al rector y als vells sirvents. Uns cops, ja entrada la fosca, enviavan un bordegaç que s'enfilés al cloquer y amagués el batall de la campana, y aixís el jayo no pogués tocar a missa l'endemá. Una nit cavavan un sot al mitj d'un caminal, y després el cobrían d'herba y broça pera veure si'ls de la rectoría's descuydavan y s'estimbavan a dins. Una altra nit anavan a enjegar l'aygua del bassal de las vimeteras, y la giravan tot d'un plegat cap a la rectoría pera que l'hortet se'ls negués y no poguessin cullir vianda.

 Cada maldat d'aquellas era una altra espasa de dolor que's clavava en el cor de mossen Llátzer. Y no era pas el mateix mal que li feyan lo que li dolía més, sinó la tirria cega qu'aquellas malifetas designavan. ¡Sent, com ell era, tot exaltació y esplay, se las havía d'heure ab las més negras de las traydorías! ¡Sent, com era, tot amor, havía hagut d'anar a raure a mans de l'odi més ferotge

 —Però ¿quín mal els he fet? —exclamava a voltas. —¿Quín mal els he fet, com no sigui volerlos tornar a la vida y volerlos curar las llagas del pecat?

 Altras vegadas rumiava que potser encara hi hauría remey si fes un derrer sacrifici, una derrera provatura. Pensava que lo que calía era enfilarse a Puiggraciós, quan tothom hi sigués aplegat per fer platxeria. Allí's presentaría ell devant dels terrassans y pastors, dels pilers y llenyatayres; devant dels mateixos ermitans, devant de la mateixa Rodassocas... Allí'ls predicaría ab tot fervor, fins a enternirlos, fins a tocarlos al viu de l'ánima, fins a ferlos trencar el plor... Allavors li semblava que sabría trobar aquell doll de paraulas dolças que no havía trobat may... «¡Germans! ¡Germanets! —els diría. —Jo us haig de salvar, encara que no volgueu. Me feu pietat perquè, sense saberho, sou ceguets de neixement... Però jo he vingut pera obrirvos els ulls al resplandor de cels y terras... Me feu pietat perquè teniu el cor tot encongit y mústich; mes jo us el obriré a l'alegría y a la germanor.

 Però després se repensava y deya: «¡No! Jo no ho puch fer, d'anarlos a trobar... Jo soch el pastor, el sacerdot, l'ungit per Deu... Jo faig l'ofici de Majestat divina... Són ells qu'han de venir a penitencia... Són ells qu'han d'acotar el cap fins a cobrírsel de pols...» Y, encara no havía acabat de rumiar això, quan altra vegada tornava a mudar de pensament, tot recordantse dels actes d'humilitat que feya'l Christ pera dur el perdó y la pau als homes. «¿No era Ell —exclamava— qui surtía al pas dels pecadors pera trèurels las taras de la culpa? ¿No era Ell qui s'entregava als mateixos butxins que l'havían de martiritzar y dur al sacrifici?»

 En aquet etern teixir y desteixir del dubte, que migra las ánimas y decandeix els cossos, a mossen Llátzer se li escolavan per complert tots els instants de la vida...

 Perquè la mateixa deria que l'atormentava de día, a la nit li allunyava la sòn dels ulls, y ab el cap poblat pels fantasmas desficiosos que li havían restat com a reliquia dels passats desvaris, contemplava còm desfilavan entre la foscuria las horas silenciosas del repòs. Entremitj de la quietut que'l rodejava, s'havía avesat a distingir els sorolls més desmayats, més febles... y aixís passava llargas horas escoltant, escoltant en las tenebras, com si volgués desxifrar el llenguatge ignorat dels milers de sers y cosas que parlan o sospiran, que glapeixen o ploran mansament dins del gran silenci de la nit.

 El cruixir de las fullas secas que s'arrossegan somogudas per las bestioletas del terrer; l'estremitut que fan las brancas dels arbres, esgarrifadas per l'oreig; la cantarella del reguerol, que's va escorrent de gota en gota; la fressa llunyana del ramat, que's remena de sobte dins del clos; el clam mitj apagat del malalt, que's tomba dins del seu llit d'agonía... tot això plegat componía, al fons del sot, la canturia de la nit, trista y esporuguidora com una remor de l'altre món. Escoltant, escoltant en la quietut de las tenebras, mossen Llátzer havía arribat a distingir las veus dels feréstechs aucellots que s'ajocan pels relleus del cingle o per las brancas de sobre'ls avenchs. Coneixía'l crit llarch y esferehidor del duch, y sabía quín era'l gemech enrogallat del siboch. A copia d'escorcollar en els abims del silenci, l'ánima se li enfebrava ab somnis estranys y raras exaltacions, y fins creya sentir a voltas sanglots inexplicables y ressons desconeguts, que retrunyían en el seu esperit com gemechs d'ánima en pena. Altras vegadas li semblava que, devallant desde'l cim de Puiggraciós, li arribava fins a cau d'orella una rialla de dimoni que'l feya estremir d'indignació.

 —Són els de l'ermita que se xalan... —barbotejava ayrat. —Són els de l'ermita, que m'escarneixen, que's mofan de mi com se mofan de la Missa y dels Sagraments... Es la mateixa rialla del mal esperit que va ressonar a l'esglesia després de l'excomunió.

 Y tot seguit se li figurava, com si'l tingués devant dels ulls, l'espectacle que a n'aquellas horas deuría representarse a l'hostalet. Veya a la bagaça, asseguda a ne l'escon, provant d'aixeribir ab las sevas riallas tentadoras, ¡Hi, hi! ¡Hi, hi!, la luxuria trista dels dormilegas bosquerols. Y, guiats per l'ermitá o l'ermitana, anavan entrant tot xano, xano, els pastors y els terrassans, els pilers y els llenyatayres, els bovers y els bosquerols. Ara l'un y després l'altre, tots venían encongits y ab el cap cot a tall d'aucells estarrufats, y anavan passant per devant de la barjaula igual que si anessin a oferir. Era una professó muda y trista com una rengla de morts. Devant hi anava l'hereu de càl Janet, ab els ulls baixos, com si fes el bot; a unas quantas passas més enllá seguía'l xicot Margueridó, més esquerp qu'un porch singlá; després el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit; acabat el Bepus de l'Uyá, roig de pel y malcarat... Y, derrera d'aquets, anava seguint tota la jovenalla de las clotadas, caterva de xicots y bordegaços, de posats vergonyosos y sorruts...

 Però la professó de las luxurias tristas no parava aquí, perquè després venían, ben emboçats en la manta pera no ser vistos, tota la corrúa de caps de casa y de padrins xaruchs, ensenyant cadascú l'estranyesa de la seva fatxa o bé la tara del seu cos nafrat. Hi havía en Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab las galtas de barballera y els ulls negats d'aygua, a tall de bou; el jayo del Lladonell, una òliva feta y dita, ab la cara rodona, els ulls esverats y el nas menut; el Pere Mestre, ranquejant a saltirons, lo mateix qu'una granota; l'avi Pugna, ab el goll penjant y ab el cap bonyegut com un galápat... Encorvats o de gayrell, tots els monstres anavan passant ab posituras de condol, com si anessin a un enterro... Tan solament n'hi havía dos, en aquell lloch de platxeria fúnebre, que fessin cara d'alegroys. L'un era l'Aleix de las Tòfonas, que, cargolat com una serp, s'estava a un recó de cambra, boy rient per sota'l nas, com si's mofés d'aquella rècula de difunts lascius. L'altre era en Carbassot, el porquerol de l'Ensulcida, que, ab els seus estirabots y patotxadas, servía de comedia a tots els sots. Aquella nit l'havía donada per cantar unas coplas que s'havía empescat ell mateix pera fer riure a la bagaça. Y com qu'anava calçat d'esclops, ¡pot dicas! si's duya'l compás de la canturia, repicant ab els peus sobre'ls rajols.

«¡Troch, catatrach,

catatrich, catatraca!...
¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch!
El Rector ja pert la feyna
de dir missas y sermons,
perquè tota la parroquia
li ha fugit a Puiggraciós
.

¡Troch, catatrach,
catatrich, catatraca!...

¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch!»

 Y la bagaça, allavors, vinga riure com una boja rematada, ¡Hi, hi! ¡Hi, hi!, fins que'l cor li deya prou... Molts cops, mossen Llátzer se despertava esverat d'aquells mals somnis que'l perseguían durant la nit com una corrúa d'anguniosas aparicions.

 Un vespre, després de l'últim reso, va restar ab el breviari als dits, tot somiós, contemplant desde la finestra de la cambra las estranyas clapas de llum freda que la lluna escampava pel defora. Ab el cap repenjat derrera'ls vidres, semblava que cerqués entretenir el desvetllament que'l perseguía, ovirant las tèrbolas imatges de la nit d'hivern.

 Uns cops se delitava mirant còm la claror blavosa argentava las feixas y els terrenys al ras, lo mateix qu'estanys de plata; altres cops s'embadocava contemplant còm la mateixa claror se fonía, igual que si caygués dins d'un abim, aixís que's posava per sobre l'espessor de las boscurias y troços de terra enmatollats. Però devegadas succehía que a lo millor s'amagavan las fantásticas imatges lluminosas, esborradas de sobte pels núvols negres que solcavan l'espay a tall de corbs. Aquells misteris de la nit de lluna, ab els seus visatges fantasiosos, ara de fosca, ara de llum, ullprenían al rector com si fossin encantarias. Semblava qu'entre somnis entrobrís els ulls pera guaytar las tacas d'ombra que feyan, sobre la blancor marbrenca dels caminals, las creus negras del fossar. Després alçava un xich més la vista y anava resseguint la crestería de desiguals pináculs que dibuixavan sobre'ls murs de l'esglesia las allargaçadas puntas dels xiprers.

 L'esperit de mossen Llátzer, perpetuament enfebrat de somnis y cavil·lacions, després de la derrera malaltía, s'havía quedat aquell vespre com sospès en èxtasis devant de l'ánima obscura y misteriosa de la nit... Com més anava, més sòpit restava, més postrat, igual que si anés a caure vençut per la força adormidora d'aquell estrany sortilegi... quan tot d'una va alçar el cap, boy deixondit, quasi esverat...

 S'acabava de sentir un udol de gos, fondo, molt fondo, que ressonava a través de cingles y montanyas com un gemech de dolor. ¡Guuuu... guuuu...! Era un d'aquells udols que se senten ab esgarrifanças en mitj de la fosca y la solitut, perquè portan la nova de las llargas agonías y de las reneras de la mort. ¡Guuuu... guuuu...! ¡Còm plorava aquella bestia! ¡Còm plorava! Y ¡quín condol feya aquell clam desolat mentre's perdía en la pau de las montanyas, clapadas de fosca y llum! El rector, sotregat de cap a peus per una estremitut, parava l'orella, temerós, pera esbrinar de quín cantó venía aquell fúnebre presagi de las derreras angoixas.

 —Sembla que surti de derrera'l cingle... —començava a pensar mossen Llátzer, mitj en dubte, quan va sentír els lladruchs llunyans d'uns altres gossos que responían a l'udol sinistre. —No, —va exclamar allavors, com repensantse. —De l'altra banda del coll de càn Ripeta, me sembla ara que ve'l brugit... Però no, tampoch..., —replicava a l'acte:— la cridadiça ve de Puiggraciós.

 Sí, era d'allí dalt d'hont devallava l'esvalot dels gossos, com rodolant a tomballons rostos avall. L'udol esferehídor ab prou feynas se sentía, igual que s'hagués esvahit en l'inmensitat... però, boy a mida que minvava'l trist sanglot, redoblavan els lladruchs dels altres gossos, y tota la cridoria retrunyía cada cop més forta, com si s'acostés a correcuyta. Els cans que varen lladrar primer va semblar qu'eran els de l'ermita; després varen ajuntarshi'ls de cân Coll; acabat els de la Rovira; al capdevall, fins els de l'Uyá varen engreixar el brugit.

 Alashoras mossen Llátzer va alçar els ulls, quasi il·luminats per una vaga lluhiçor, com si li acabés de passar per l'esperit una espurna d'esperança. Aquell brugit volía dir ben clar qu'algú del Serrat s'acostava a la parroquia. Y, com si se li deixondissin dins del cor mal adormidas confianças, sense poder dir còm ni per què, va començar a sospitar que aquell que s'acostava era un feligrès desvalgut que venía a demanar auxili al seu pastor, a implorar la divina gracia, a soldar la cadena d'amor trencada per culpa del pecat.

 La cridadiça cada vegada ressonava més aprop. Als gossos de la Rovira ja se'ls sentía lladrar desde'l bassal, com si haguessin acompanyat al vianant fins a la baixada de las vimeteras.

 —No pot ser lluny... —deya entre dents mossen Llátzer, tot guaytant per la finestra.

 No va trigar gayre a sentirse fressa per l'hortet... un soroll acompassat de petjadas que retrunyía en mitj de la quietut.

 —Ja es aquí... —mormolava el capellá, clavant el cap derrera dels vidres. —Ja es aquí...

 Al cap d'un moment, escayentse'l caminant a entrar en una clapa de llum, va esdevenir un instant il·luminat, y el rector el va poder veure com avençava a marxas doblas cap a la rectoría, tris, tras... tris, tras... Tenía'ls ayres d'un home jove, resolut y desinvolt. Anava al dret, seguit, seguit, com qui de cor sap el camí y pot ferlo a las palpentas. Un cop acabat l'hortet, va atravessar el caminal, va trencar pel rengle de xiprers, va entrársen al cementiri, va passar de llarch devant l'esglesia, y va tombar tot decidit cap a la porta de la rectoría. Hi va haver una estona de silenci... L'home devía palpar un xich fins a trobar el pica—portas. Després va trucar.

 ¡Pum, pum...!