Els Sots Feréstechs/Camí del Calvari
Quan el jayo va sentir trucar a la porta de la rectoría tan a deshora de nit, ab tot y las xacras que duya a sobre, va alçarse del jaç lo més llest que va poder. Y, tot ranquejant y tot vestintse, se va encaminar cap a l'entrada, mitj desconfiat, mitj temerós, perquè sempre tenía a la memoria las negras intencions dels bosquerols. Però, la veritat sigui dita, va quedar bona cosa tranquilisat quan, desde derrera la porta, va sentir las bonas paraulas de l'home que l'havía vingut a desvetllar.
—¿Quí hi ha ací? —va preguntar el jayo.
—Gent de pau, —va respondre'l desconegut.
—Diguèu quí sou...
—Som el pastor del Lladonell, del Serrat de Puiggraciós.
—Y ¿què volíau?
—Me fan venir perquè la vella de casa está a la mort y demana a Nostramo abans d'anársen.
—Donchs vaig a dirho a missenyor...
—Fèume aquesta caritat... mentres jo corro a Figueró a dir al doctor que vingui desseguida... perquè'm fa por que ja no hi sigui a temps...
Y, mormolant aquets mots, sen va anar l'home camí avall, perdentse al cap d'una estona entre las ombras de la nit.
El jayo, entretant, sen pujava a la cambra de missenyor pera donarli la nova; però al mateix cap d'escala se va trobar ab el capellá que, ab el rostre animat com per celestial somrís, va fer:
—Ja ho he sentit tot. Aném al Serrat... Aném. Ensellèu l'euga a l'instant... Si vós tot sol no podeu, qu'us ajudi la Mariagna, o si no ja vindré jo...
Y el jayo, carregat com sempre de paciencia y humilitat, va encaminarse a cumplir l'ordre, sense entendre prou bé aquell espurneig d'alegría fervorosa que il·luminava la cara de missenyor.
—¡Ah, si aquesta nit pogués fer las paus ab els feligresos! —deya entre dents mossen Llátzer, tot obrint la porta de la rectoría pera anar cap a l'esglesia. —Allí dalt, al Lladonell... —anava pensant— trobaré als vehins reunits aprop del llit de la malalta... Allí'ls parlaré fins a somòurels, fins a tocarlos el cor, si Deu m'ajuda ab la seva gracia...
Quan va ser a traspassar el cementiri, una ratxada de vent glaçat va fer estremir a mossen Llátzer. La nit era freda, rúfola... l'ayre, humit... el cel, endolat y sense estrellas. Els núvols, que suara passavan com corbs per devant la lluna, l'havían tapada tota ab llurs alas de negror...
El capellá va obrir la porta de l'esglesia y sen va entrar nau endintre, fins a arribar al presbiteri. Se va persignar, va agenollarse, va pujar els grahons de l'ara, va fer primer un acatament, tot seguit un altre de més fondo, acabat va enretirar la sacra grossa, després va obrir la portella del sagrari y va aparèixer el Santíssim Sagrament... Una genuflexió encara mes fonda que las altras va fer allavors el sacerdot, y, mentres se tornava a alçar ab las mans posadas sobre'l cantell de l'ara, pensava en las paraulas d'amor diví que diría a la moridora del Lladonell, prometentli la santa gloria, oferintli una eternitat de paradís... tot a fi de que ho sentissin els vehins qu'anirían al combregar y's despertessin a las divinas promesas... Després va treure a Nostramo de dins del sagrari y el va posar ab tota unció en el fons del pyxis, mentres l'oració li movía els llavis ab fervorosos tremolors. Per fi va penjarse al coll el cordó del pyxis, y va baixar esglesia avall, esglesia avall, majestuós, estátich, com trasfigurat per la gloria de portar a sobre'l Cos consagrat del mateix Christ.
A l'arribar a la porta, ja va trobarhi al jayo que l'esperava ab l'euga guarnida y la campana a la má, y al costat seu a la vella encenent el llanternó que'ls havía de guiar els passos per entre la fosquetat.
—¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! —va fer el jayo brandant la campana ab gran delit, com si's des brasa per fer a saber al món que tot un Deu se dignava surtir del seu palau pera anar a veure al pecador que's moría. El sacerdot, entretant, pujava a demunt de l'euga, y després entonava a mitja veu els clamorosos versículs:
—¡Apiádat de mi, oh Deu, segons la teva gran misericordia!
—¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! —responía el jayo fent dringar la campana ab tota força, mentres la vella li abrigava ab una manta las espatllas pera lliurarlo del rellent fret de la nit.
Després la marxa va començar. La vella, agenollada devant de l'esglesia, va veure com s'allunyavan traspassant el cementiri, com trencavan pel rengle de xiprers, com atravessavan el caminal. A devant marxava'l jayo mitj ranquejant y pas a pas, perquè, embraçat com anava ab la campana y el llanternó, ab prou feynas podía dur l'euga del ronçal. Derrera venía cavalcant el capellá, ab el cap mitj caygut y las mans creuadas sobre'l pit, com abraçantse ab el Sagrament que duya a sobre. Sols de tant en tant aixecava'ls ulls enlayre y's posava a cantar baixet, com si resés, un altre planyent versícul:
—¡Réntam, Senyor, de la meva iniquitat més d'un cop y més de dos, y esbandeixme de pecat!
—¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! —tornava a fer el jayo, com acompanyant ab els tochs de la campana las paraulas sagradas del rector.
Però tant els mots del salm com el sò de l'acompanyament, se fonían, com un clam de dolor no escoltat per criatura viventa, dins de la gran fosquetat. Era tan freda la nit y tan boyrosa, que fins semblava que la gelor humida que surava arreu glacés el cant del rector y el dringar de la campana. Mes ells, per això, anavan cantant y tocant per dins del silenci y la soletat, com portadors agrahits del més enlayrat misteri. A bon pas, sempre a bon pas, anavan seguint las voras dels hortets que s'extenen per tot el fons de la clotada esquifida. Allí els camins son gayrebé planers y's passan d'una estricada. Ranquejant o no, l'avi anava tirant al dret, el llanternó y la campana a l'una má y el cabestrell de l'euga a l'altra. Derrera venían capellá y cavalcadura, sempre a bon pas, sempre a bon pas...
Mes, aixís que'l pobre vell va ser a embestir la pujadeta de las vimateras, ab prou pena del seu cor va sentir que las camas li flaquejavan de sobte. Ab els reguerols que a tot'hora s'escorrían del bassal, el terrer allí era sempre humit y relliscós; però, endurit allavors per la glaçada, encara venía més a repel de traspassar. El jayo a cada dos per tres ensopegava, y l'euga s'havía d'aturar a estonas pera tornar a empendre la marxa cap amunt. Entre la fosca tan espessa com feya y el camí tan estret y costerut com venía, la pujada s'anava tornant cada cop més pesada y perillosa. Ab la tremolenca llum de la llanterna, l'avi no tenía prou claror pera veure ahont posava'ls peus; y, com que s'entrebancava a cada punt, fins por tenía de caure dins de la torrentera que vorejava'l camí. Per això entre dents resava, tot fent vía:
—¡Deu mos guart de pendre mal!
Quan, al cap d'un moment, varen arribar a la roureda de sota la Rovira, per ser a la vora de poblat, el capellá va alsar el to de la sagrada canturia.
—¡Mira qu'entre iniquitats vaig ser engendrat, y en pecat me va tenir lameva mare! —va cantar ab greu sentiment.
Y, com pera correspondre a la solemnitat del cant litúrgich, el jayo ja's disposava a dringar ben fort, tan fort com pogués, quan, al deixar un moment el ronçal de l'euga pera agafar ab la má dreta la campana, va sentir que la terra li mancava a sota'ls peus... y, per més que'l rector li va allargar corrents la má pera aturarlo... la balançada del vell va ser més prompte... y... no hi va haver més remey... jayo, llanternó, campana, tot va anar de tomballons pendiç avall, no parant fins al fondo del torrent...
—¡Senyor del cel... assistíume!... —va cridar el jayo ab un udol llastimós, mentres mossen Llátzer descavalcava ab un salt pera córrer en auxili seu.
Mes, com arreu surava la més atapahida de las foscurias, el capellá no sabía per quín cantó baixar al pendiç —¿Ahont sou? —cridava ab l'angunia a l'ánima. —¿Ahont sou, Joseph? ¡Diguèu, ahont sou!...
—¡A... quí... mi... senyor!... —responía una veu quasi apagada desde'l fondo del torrent.
Y, guiat pels ays adolorits del jayo, el rector va anar cercant per aquells indrets fins a trobarlo. Lo primer per que va procurar va ser per llum, a fi de veure'l mal que s'hagués fet el jayo; y, mentres ab el foguer encenía'l llanternó, encoratjava al vell ab aquella dolçor de mots que tan bé li esqueya als llavis.
—¡Pobre Joseph! ¡Germá meu! ¡No us espantèu pas, que'l Deu del cel ve ab nosaltres!
El vell, en compte de respondre, somicava, com si el panteix no'l deixés parlar. S'estava estenallat a terra, al peu d'una arrelaça vella que treya'ls braços torts y bonyeguts per l'argila descarnada del pendiç. Allí havía anat a topar el jayo y allí restava com baldat. Tenía las camas adoloridas, un peu com mort, la cara y las mans sagnantas. Ab prou feynas y dolors el rector va poder aixecarlo pera ferli pujar el pendiç.
—¡Coratge, Joseph, coratge! —deya'l capellá a ne'l jayo.
Y, trayent l'un y l'altre forças de flaquesa, varen arribar a dalt del camí, vora l'indret ahont havían deixat l'euga. Però allá sí que l'avi va perdre tota mena d'habilior. Volía donar una passa, y las camas no'l podían dur. Volía tornar a agafar el ronçal, y no's podía tenir dret. Allavoras mossen Llátzer, fent un esforç derrer, va provar d'agafar a l'avi pel cos y enfilarlo a dalt de l'euga; però's va trobar impensadament ab que'l jayo se rebenxinava y no ho volía, signant ab el cap y els ulls ¡que no! ¡que no!
Sorprès el capellá per aquella estranya desobediencia en un home tan resignat, tan humil, no podía entendre de cop y volta la tossudería. Mes al cap d'un moment ja ho capía tot. Allò volía dir qu'ell may consentiría que Nostramo y el rector anessin a peu mentres ell, pobre pecador, anava a dalt de cavall. Boy enternit y tot per la pietat fervorosa del sirvent, mossen Llátzer no va tenir més remey que fer sentir tot el pes de la seva voluntat.
—Jo us ho mano. ¿Ho enteneu? Jo us ho mano.
Al sentir això, el jayo va acotar el cap; y el capellá, posant tota la seva ánima en un esforç suprem, va aixecar de terra a l'avi y el va aconduhir a demunt de l'euga, subjectantlo a ne'l bast com va poder.