Els Sots Feréstechs/Escarnots al Sagrament
| ← Camí del Calvari | Escarnots al Sagrament Els Sots Feréstechs |
L'agonía → |
Després la cavalcada de dolor va anar seguint per aquell camí de Calvari. A devant, el capellá ab el Sagrament demunt del pit, a l'una má'l llanternó y a l'altra má'l cabestrell. Derrera, el pobre jayo, mitj ajegut de gayró sobre la cavalcadura, com un ferit de la guerra.
Montanya amunt, montanya amunt, el capellá trescava, animat, seguint las esses del camí de cabras que mena fins al cim del Serrat de Puiggraciós. En comptes de sentirse aclaparat pel flagell qu'acabava de passarli, més aviat se trobava serè, animós, com si acabés de guanyar una batalla al mal esperit y n'assaborís la victoria. Montanya amunt, montanya amunt, semblava talment qu'anés guiat per la divinal promesa de ferse seus als bosquerols y de vèncer las befas y traydorías a copia d'amor y caritat. De tant coratjós qu'anava, fins li venían als llavis, sense adonársen, els versos del salm de misericordia, y els entonava de baix en baix.
—M'arruixarás ab l'hisop, y seré purificat: m'esbandirás, y seré més blanch que neu.
Las exclamacions mateixas del salmayre l'exaltavan, l'enardían, y a cada paraula hi trobava un misteriós sentit que s'avenía ab sas propias penas y tribulacions.
—Farás entrar per mas orellas el goig y l'alegría, y s'estremirán de joya els meus òssos capolats.
Montanya amunt, montanya amunt, anava a estonas mirant ab la llanterna al pobre jayo, que restava sobre'l bast com ensopit, y a estonas reprenía la cançonera salmodia. Aixís s'enfilava tot fent vía pel camí obert per las vellas generacions entre las pinedas centenarias, montanya amunt, montanya amunt... quan una forta alenada d'ayre fret, més fret que'l que fins alashoras havía respirat, va fuetejarli'l rostre de ple a ple...
Era qu'havía arribat al cim de la pujada, y, fòra ja del racer del sot, se sentía de sobte envolcallat pels vents glaçats de las alturas. Allí dalt, l'ayre, deslliurat com se trobava de la presó de fondaladas y timberas, anava y venía, corría y girava ab desembraç per demunt de las carenas, escombrant las boyras baixas que pujavan de las valls. L'espay era més net, més pur. Fins la fosca semblava menys espessa, menys atapahida que dins de la clotada. D'allí estant s'entreveya com una ombra l'ermita de Puiggraciós, ab las tapias de l'hostalet totas terrosas y ab el frontis de l'esglesieta com emblanquinat. El capellá respirava satisfet com aquell que comença a veure'l fi de las sevas ansias. A quatre passas de l'ermita venía'l Serrat ab el seu monyoch de casas vellas, y a quatre passas més enllá's trobava tot sol el casalot de Lladonell, ja ab un peu a l'altra galta de montanya, com si estés a punt de devallar al sot vehí. Mes, si per una banda se trobava esperonat el rector pel desitj de redimir, de salvar, per l'altra se sentía l'ánima encongida per la temença de no saber fer la pau ab els bosquerols...
Quan va passar per devant de l'hostalet, el cor li va fer un salt no més que de pensar que potser surtirían els de la casa y d'un moment a l'altre podían presentarse a devant seu la Rodassocas y els ermitans. Però res d'això va succehir. Arreu regnava la quietut més fonda, y de las oberturas de l'ermita no n'eixía ni una guspira de llum.
El capellá, alashoras, com tocat a l'acte per llunyana inspiració, va aturarse ell, va aturar l'euga, y, plantat devant de l'hostalet, se va posar a cantar ab veu solemnial una altra posada del salm de penediment:
—Jo ensenyaré als malvats els teus camins, y fins els més perversos se postrarán devant teu.
Tal com ho va dir, ab aquell enterniment y aquell fervor, allò semblava que fos el mateix clam de contrició qu'anés a trucar a la porta del pecador impenitent. Mes també va ser el silenci de la nit quieta la sola resposta donada al misteriós avís. L'hostalet de las disbauxas bosquerolas restava silenciós, quiet, com un tancat de fossar.
Mossen Llátzer va tirar endevant, endevant sempre, pensant que fins a ser al Serrat no trobaría a ningú que'l vingués a rebre. Però, aixís que va arribar al monyoch de casas vellas, l'ánima li va caure al peus veyent que no hi havía rastre ni sombra de vehins en lloch.
—Potser serán a l'era de la casa... —va rumiar després, com qui s'agafa al derrer resquici d'una esperança que's va perdent.
Però, per més que procurava no abandonar la confiança en son sagrat ministeri, sentía que per instants li entenebravan l'esperit els més negres pensaments. Com més s'acostava al Lladonell més angunias li venían... Y una suhor freda, freda, li va començar a perlar el front quan va veure dibuixarse sobre'l fondo enterbolit del cel l'ombra indecisa de la xemeneya del casal. Després de la xemeneya, li va semblar qu'anava apareixent la torratxa; després com un porxo; després com tot l'envolum del casalot, ab els patis, ab las corts, ab els pallers... Lo que no's veya era gent... ni ánima viventa, ni criatura nada... Tot tancat, tot barrat... Ni un respirall de llum a cap finestra, ni a cap porta... en lloch... en lloch...
A mossen Llátzer el cor li anava, li anava, com si li volgués fugir del pit. Fins el jayo, capolat y tot com jeya sobre'l bast, aixecava'l cap, ple de desfici. Al arribar a l'era del Lladonell, el rector va deixar el ronçal de l'euga, y, com si tot d'una's determinés a fer el cor fort, va dirigirse resolut a trucar a la porta de la casa:
—¡Troch, troch!
Va passar una bona estona, y res... ningú va respondre. El capellá va tornarhi.
—¡Troch, troch!
Igual silenci qu'abans.
—¡Troch, troch! —va fer altre cop, ab més força, el capellá.
Allavors va semblar qu'a dins fessin remor. Després se varen sentir passos que s'acostavan fent cruixir el trespol. Al capdevall se va obrir una finestra y un home va treure'l cap
—¿Què voleu, tan dematí?
—Mos han enviat recado de venir a assistir a una avia qu'está a la mort.. —¿Hont vos han dit?
—Al Lladonell...
—Ja es aquí... però no tenim cap malalt.
Al sentir això, el capellá va recular dúas passas tot trontollantse, com qui va a caure sense esma... però, creuant després els braços sobre'l pit, igual que s'abracés ab el sagrament que duya a sobre, va córrer desolat cap a ne'l jayo.
—¡Joseph, mos han enganyat...!
El jayo no va dir paraula xica ni grossa, però las llágrimas li corrían cara avall...
—Si voleu entrar a reposar un poch... —va oferir, com compadit, l'home de la finestra.
—No, —va fer, a l'acte, de resposta, el sacerdot, tot agafant el cabestrell de l'euga, pera tornársen altra volta, camí avall, al fons del sot.
¿Restar allí? No. Ni un moment, ni un parenostre... Lo que volía era fugir com un llamp... desaparèixer per sempre més d'aquells indrets del dimoni... ¡Quína befa, quína befa més crudel la d'aquellas malas ánimas! Que's mofessin d'ell, ja'ls ho perdonava, els ho perdonava de tot cor... Però... ¡voler riure ab el Sagrament! ¡Voler escarnir el Cos del Christ! ¿Hont s'es vist sacrilegi com aquet?...
Tot fent aquets pensaments, que li torturavan l'ánima, el capellá corría, corría tant com podía, estirant l'euga pel ronçal. Per la celistia esblaymada que començava a néixer al cel, coneixía que l'aubada no era lluny, y tenía por, una por mortal, de trobarse per aquells cimals malehits ab claror de día. Solament de pensar que, quan passés per las casas del Serrat, la gent potser ja correría per allá y se'l mirarían entre riallas y improperis, li feya pujar una cremor a las galtas que l'abrusava com un tió de foc...
Y la vergonya que sentía no la sentía pas per ell, pobre sacerdot sense ventura, sinó pel Santíssim Sagrament que duya a sobre. Per això corría desesperat envers el sot, perquè li semblava que exposar Nostramo a las mofas dels condemnats bosquerols era com fer patir al Christ, altra vegada, l'afront dels açots y las espinas, la befa del manto y la canya verda, l'ignominia del patíbul, l'esponja de vinagre y fel...
¡Quína angoixa feya tot allò! Quan varen haver de passar per devant de las casas del Serrat, ab tot y anar corrents com empaytats per la tempesta, el capellá va creure sentir que s'obrían portas y finestrons y que arreu mormolavan mots de xangla y paraulas de riota. Però l'angunia més grossa va ser després, a l'anar a travessar l'era de l'ermita de Puiggraciós... Allí potser hi hauría la Rodassocas, l'ermitana y l'ermitá, tots els pastors, pilers y llenyatayres que devían haver conjuminat aquella treta de mals esperits...
Pera resguardarse de malas miradas y de sacrílechs afronts, el capellá va fer tòrcer un xich de camí a la cavalcadura, passant tots sense ser vistos per dessota l'era, amagats pel marge del caminal. Però aixís que varen entrar en els primers pins de la baixada, mossen Llátzer va sentir esclafir un riure de dimoni que'l va deixar esgarrifat. ¡Hi, hi, hiii! ¡Hi, hi, hiii!... Era la mateixa rialla infernal que sentía desde l'ermita las nits de desvetllament... Era la mateixa rialla qu'havía retrunyit dins de l'esglesia aquell diumenge de l'excomunió...
Y allavors el capellá vinga córrer, vinga córrer rostos avall, portat per la santa deria de lliurar el cos del Christ dels escarnots y las befas dels malehits bosquerols.