Els pobres. Els sants/Els quaranta martirs
No tots adoren els idols
els soldats de l'imperant:
n'hi ha quaranta que adoren
a Jesús crucificat.
Tots són guerrers de la patria,
per ella donen la sang:
donarien-li la vida,
però son Déu es abans.
Més perquè als idols de fusta
l'encens no volen cremar,
són rebatuts dins les aigues,
dins les aigues d'un estany.
Des que són en el martiri
la mateixa oració fan:
— Jesús, Déu de cel i terra,
a Vós de cor demanam,
de quaranta que n som ara,
que no n defallesca cap:
quaranta entràrem en lluita,
quaranta los coronats.
La vesprada era molt freda,
els aires freds i gelats,
s'empedreeixen els arbres,
el gorc se torna de glaç:
també sen tornen els martirs,
que tot seguit moriran.
Allí a la vora uns custodis
els conviden ab un bany,
un bany d'oloroses aigues
al peu d'uns llits de domas.
Tots estan ferms com la roca:
sois un ha palanquejat,
ficant-se dins la banyera
que té l foc etern davall.
Quan s'adormen els custodis
se queda l porter vetllant.
Al cel aixeca la vista,
veu-lo obrir de bat a bat,
i com estrelles que cauen
se veu angels davallar,
quiscun ab una palmiça
i una corona a la mà.
Sentint la cançó dels martirs,
repeteixen-la allí dalt:
— Jesús, Déu de cel i terra,
que no n defallesca cap.
Quaranta són els que lluiten,
quaranta los coronats.
Quaranta son les corones
i los martirs trenta nou.
¿Per qui serà la sobranta,
que sembla d'argent i d'or?
L'angel la mostra dient-li:
— Serà per tu, si la vols. —
Ell, veient-la tant hermosa,
cau en terra de genolls:
a Jesús per Déu confessa
i es rebat dintre del gorc.
Serà crudel el martiri,
serà terrible la mort,
mes ell d'aquella corona
ne vol ser pu guanyador.
Quan l'apostata s'estimba
dels abismes daltabaix,
sent la canturia del martirs
que volen cap al cel blau:
— El martiri dura una hora
i el cel no s'acaba mai:
quaranta entràrem en lluita,
quaranta som coronats.