Els pobres. Els sants/Sant Esteve de Grandmont
El gloriós Sant Esteve
s'acabava de morir
agegut sobre una estora
i abraçat al Crucifix.
Ab la veu de les campanes
sos monjos res no n'han dit
perquè les gents, al saber-ho,
pujarien com un riu,
com un riu sortit de mare,
el santuari a invadir.
Ells no n'han dita paraula,
pero la gent es aquí.
Ja arriben a rua feta
al portal del monastir,
i al germà porter li diuen:
— Obriu-nos, si us plau, obriu:
volem veure a Sant Esteve,
que ha fet el darrer sospir. —
El porter fa de resposta:
— Doncs això qui us ho ha dit?
— En nostre barri hi havia
un infantó malaltiç
que dos anys ha no parlava
com si fos llavi-cusit.
La pobreta de sa mare
plorava al peu de son llit,
esperant sa darrera hora,
de que ja sent el trepig,
quan de cop se revenia
i, aixecant la veu, ha dit:
— Una escala lluminosa;
veig del cel al monastir
enrosariada d'angels,
d'angelets i serafins,
per dur-sen l'ànima hermosa
del qui acaba de morir.
No sentiu sa cantadiça?
Ja arriben al monastir,
ja remunten a la gloria
portant Sant Esteve al mig.
Quina processó tant llarga!
Quin rossegall tant bonic!
Oh Sant Esteve, vulgueu-m'hi!
Vulgueu-m'hi, oh angels, que vinc! —
I s moria a corre-cuita
com per poder-lo assolir.
12 Març 1896