Els pobres. Els sants/Les tres germanes

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


LES TRES GERMANES


I


De la terra en el bell fons,
en vall ubaga i pregona,
està son fill adormit
damunt mateix de sa tomba.
Des que s'obriren sos ulls,
sempre estan plora que plora,
puix no veu d'ont ve ni ont va,
i com un cego se troba
perdut en un gran desert
que a tots els passants devora.
Crida a son pare i son Déu:
en la terra seria orfe?

II


No es orfe en la terra, no,
que algú desde el cel l'aguaita;
es son pare i criador,
el Déu etern i immutable.

Sentint plorar a son fill,
s'aboca al balcó de l'alba,
i, al veure-l sol i perdut,
li n'envia tres germanes,
Fe, Esperanza i Caritat,
que li faran de companyes.

III


Ja li surten totes tres,
ja li surten com estrelles,
com estrelles celestials,
amoroses i serenes.
La Fe li bada los ulls
a les divines belleses,
mostrant-li al cel un repòs
pels afadics de la terra.
L'Esperança per volar-hi
ses pures ales li deixa,
que pugen amunt amunt
sobre les altes esferes.
Mes a les portes del cel
les dues se fan enrera,
i entra ab ell la Caritat
com si fos a casa seva,
i acompanya l viador
a la divina presencia.