Els pobres. Els sants/A un orfanet
Quomodo si cui mater blandiatur
ita ego consolabor vos.
Isaies, 66, 13
Ego sum resurrectio et vita.
Joan, 11, 25
Plora, plora: les llagrimes que t cauen
son llagrimes del cor,
i als orfanets les llagrimes escauen
com perles a la flor.
Ab les que ploren tristes les estrelles
la prada s'embelleix,
se n'enjoien les roses i roselles,
el lliri sen guarneix.
Aprés que l bosc una ruixada arrosa,
son tint es més suau,
la vesta de la terra es més verdosa,
el firmament més blau.
Al perlejar la pluja sobre un arbre
lo torna esmeragdí;
altar que renta cada punt son marbre,
nos sembla més diví.
Poncella que s'abeura de rosada
floreix més aviat:
aixís farà si a sa regor se bada
ton cor immaculat.
Més, que tristes les hores se t'esfloren
com roses sobre l front!
— Mare! — criden tos llavis que s'anyoren,
mes ella no respon.
— Mare! — tornes cridar. — Mare estimada! —
M´rs ella ja no hi es:
aqueixa escala que al matí ha baixada
no pujarà mai més.
Més altra n'ha pujada de més bella,
del cel l'escala d'or.
Puja-la tu, puja-la tu: al cim d'ella
t'espera l bes de l'eternal amor.
8 Janer 1882