Els pobres. Els sants/Sant Joan de la Creu

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


SANT JOAN DE LA CREU


Sant Joan surt del convent,
de son convent de Segovia;
tot passant per lo jardí
no s para, no, a cullir roses:
un lliri veu més amunt,
un lliri que l cor li roba;
qui mira les flors del cel,
de les del món no s'adona.
Deixa a l'abella ls rosers,
el jardí a les papellones:
s'enfila dalt d'un penyal,
aont se bada una cova.
Allí venen els aucells
a fer-li musica dolça;
n'hi pugen del lloredar,
n'hi davallen de la Gloria:
de cançons com les que sent
no n sab escriure la ploma;
lo rossinyol del Carmel
solament no les escolta,
puix lin canta de millors
una celica Coloma

que omple de dolç parrupeig
aquell niu fet en la roca.

Sant Joan l'escoltaria,
però sent un cant més dolç:
sent entremig de les branques
la veu de son Aimador,
Sa ànima es la Sulamita,
Jesucrist lo Salomó;
mes aquell cant de dolçura
s'ha tornat cant d'amargor;
clavat està en la creu santa
qui l'escomet amorós:
— Per tes angeliques trobes,
què vols, Joan, que Jo t dó?
— Voldria penes i penes,
com més men dasseu millor,
i en premi de tantes penes
anar sota ls peus de tots.