Els pobres. Els sants/Santa Marguerida
Sense pare i sense mare,
na Marguerida gentil
sen va a guardar les ovelles
a la vora del camí.
Passava l traidor Olibri.
Li demana: — Com te dius?
— Me deien Margueridoia
els pares que ai! ja no tinc.
— Margueridoia aixerida,
dones jo t voldria cullir.
— Com vos daré l'amor meva,
si fa temps que la doní?
— L'hages donada a qui s vulla,
jo la vull ara per mi.
— L'amor de més amoretes
es un sol Déu Jesucrist.
— I, tant bella i tant hermosa,
tu adores un Crucifix?
— Si só hermosa o no só hermosa,
bé n'es més aquell que estim.
— Si no m dones l'amor teva,
promptament te faig morir.
— Com més prest serà, més prompte
podré veure a Jesucrist.
— Mos soldats, dones, açotau-la,
cremau-la de viu en viu,
garfiu-la ab ungles de ferro,
si son poc les dels butxins. —
Passà per foc i per aigua,
i, del suplici a la fi,
coronada
del martiri,
fou segada
com un lliri.
Nostre Senyor i els mortals
l'han trobada
a la punta de la fals.