Els pobres. Els sants/Santa Cecilia

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


SANTA CECILIA

 Cantava l'ocell en lo verger de l'Amat.
 R. Lull


Sola cantant i sonant
s'està en sa cambra Cecilia,
oint respondre a sa veu
angeliques melodies.
Son espòs la n'entra a veure.
— Que hermosa ets en tes delicies,
Cecilia! Si m tens de grat,
bé t plaurà ma companyia.
— Vostra companyia m plau,
però millor la tenia:
tenia un angel de Déu,
del Déu que l meu cor estima.
— Si vegés ton angel bell
jo a ton Déu estimaria.
— Si la fe us obrís els ulls,
de cara a cara l veurieu.—
Ja confessa a Jesucrist,
a Jesucrist i a Maria,
i en el llibre del seu cor

escriu llur santa doctrina:
lo bateja l Pare Sant
vora les aigues del Tiber,
lo bateja Sant Urbà,
Sant Tiburci l'apadrina.
Quan es ben net de pecat,
s'entorna a veure a Cecilia:
la troba ab son angel bell,
bell com el sol de mig-dia:
sos vestits són com la neu,
sa cara un raig de celistia,
i en sa mà dues corones
de roses alexandrines.
— Les corones que veieu
per vostres fronts són teixides;
són teixidetes al cel
sota ls rosers de Maria;
no les esfloren els aires
ni la calor les mustiga.
Corones de verge són:
jo prou vos les posaria,
però rosades de sang
se us tornaran més boniques.