En Pere i altres contes

EN PERE

En Pere, al llevar-se aquell dia, li portava votada al Jaumet: allà
on el trobés, l'estossinava. On s'és vist!- anava dient-se, mentre es
ficava les calces pausadament. -Amics com érem de petits, companys de
tota la vida, fer-me aquesta mala passada! I ella? Oh, ella rai;...
prou que me la pagarà, la poca pena!... Ves que jo em posi a
cantar... bandarra, desvergonyida!... No seré pas jo qui hi perdi...
I es quedava una estona rumiant... Pensava en el passat... amb
aquells festeigs al clar de lluna, a l'horta de darrera casa
d'ella... en aquells pessics tant dolços com una carícia que li
ventava perquè estigues quiet... en les mil _fiorituras_ amb que
broda el festeig una que'n sap amb un que hi va de bona fe... i tot
s'hi enternia... Per això al tornar a pensar amb el Jaumet, aquella
paret mitjera que li havia caigut al damunt al bo del seu
embadaliment, en Pere treia foc pels queixals... Fins, tot llescant
el pa per fer la suca-mulla, una idea boirosa li creuà pel cap... I
si se l'enduia el ganivet?... El Jaume el trobaria bon segur, a la
peça del sot... Però de seguida va pensar que un home, encegat, no
sap el que fa... i ja es va veure al Jaumet afinant-se i caient tot
aplomat... com una cosa buida... va sentir després un silenci... una
quietud... i el Jaumet a terra, sense bellugar... I una esgarrifança
el va sacsejar fins a les entranyes... Va deixar estar el ganivet, va
agafar la magalla... i avall.

Clarejava; a l'obrir la porta del carrer un baf humitós i tebi el va
sobtar. El cel d'un to moradenc, llençava una claror trista; i en
aquell ambient de calma semblava que tot s'hi esvaís, que totes les
remors s'hi fonguessin, apagades... Va ajustar la porta i va rompre a
caminar, estossegant... Les cases del poble, mal afilerades,
s'esllanguien avall, amb un aire de cansament... de malhumor, com
ensomiades... Va travessar la plaça de l'església i va trencar pel
carrer de França... al cap-de-vall s'hi veia el pla, tot boirós, i
allà baix al lluny de tot, la serra de marina es deixondia com una
faixa moradenca, pesadament aclofada en mig de la universal presea...

-Llamp de llamp!...- anava fent tot caminant -perquè després de tot,
l'hora de l'aigua passava... amb aquelles cabòries s'havia
entretingut... i les mongetes cuidaven a quedar-se en sense regar...

Ja arribava al cap-de-vall del carrer quan sent que el criden:

-I doncs, què va ser el del ball de l'era que diu que?...-

En Pere es va quedar tot sorprès...; no hi havia caigut ell en que
tot el poble n'aniria ple!...

-Diu que et va donar tant bell sufoc, la Pepeta...- i canviant de to:
-la mossa de casa ho contava a nit, al tornar-ne...-

La mossa!...- va pensar en Pere. -és a dir que les noies en
parlen!... És a dir que... llamp de llamp!... ni menys hi havia
caigut ell en que al poble hi hagués mosses!...

Hi hagué una estona de silenci. Tots dos anaven caminant: en Pere al
davant, la magalla a coll, l'aire resolut; l'altre al darrera, tot
encorvat, les cames tortes, trescant per aconseguir-lo. I el poble
s'anava allunyant, allunyant darrera seu... El sol havia esclatat
inondant la plana d'una polsina daurada, que confonia els últims
termes i el dia s'anava obrint ample i serè, en mig d'un silenci que
interrompien solament el cant de les cigales i el brand cançoner de
la campana tocant a missa primera. De sobte:

-Ah, però jo de tu... el que és el Jaumet no me la duria pas al
molí... com hi ha Déu que no me la duria al molí!...-

En Pere no va contestar, anava molt capficat... sols va alçar-se
d'espatlles...

Però després, quan es va desempallegar d'aquella romaguera, murmurà
de baix en baix, mirant-se'l de reull: És a dir que tu vols que jo li
casqui un fart de llenya, al Jaumet!... I que se te'n dóna a tu del
Jaumet; ni de mi... ni de tots dos! al tornar a caminar tornà a
pensar: és a dir que ell vol que li casqui de valent... i que en té
de fer ell... ni de mi, ni del Jaumet!... I com més anava més
s'enquimerava de pensar que en les seves coses s'hi fiqués aquell
altre Jaumet.

No havia fet una vintena de passes, quan li diuen des de dalt d'un
marge:

-No ets home si no li casques un fart de llenya que el doblegui, al
Jaumet!...-

Aquesta vegada en Pere ja va esclatar: es tombà i mirant fit a fit al
Ton de la Llúcia, que s'estava a dalt del marge l'esquena vinclada,
amb el càvec que acabava de clavar a terra encara a les mans, li va
dir amb to solemne:

-El que haig de fer, jo ja ho sé... i ho faré jo el que haig de
fer...

-Home, jo t'ho deia... perquè... vaja... si fins les mosses se'n
reien a nit...

-Si les mosses reien, era que estaven alegres... i a mi ningú m'ho
diu tens de fer això o tens de fer allò... o tens de fer el de més
enllà... perquè quan un home és home... ho és... I _alanta!_-

I deixant a n'en Ton amb un pam de boca badada, sense saber si riure
o cremar-se, en Pere va rependre el camí murmurant: -Llamp de
llamp!... Potser sí que va de bo que les mosses se'n riuen!...
xafarderes, quina més, quina menys!... Oh, i que si jo n'atrapo una
que se'n rigui, potser... potser li inflaré les galtes, jo... potser!
-I anava dient els salms al revés, quan de sobte:

-Clac!... clac!... clac!... Ja te'n pots buscar una altra, que el que
és la Pepeta!... clac!, clac!, clac!... quina cara que feies quan te
va plantar pel Jaumet!...

Era la Maria Antònia, que aclojada al rec, arremangada de braços i
les mans xipollejant per l'aigua per a collir créixems, se'l mirava
de ple a ple rient com una beneita.

-De què rius tu?... (clac!... clac!... clac!...) oh, és que mira que
no riguis... (clac!... clac!... clac!...) és que potser amb aquests
cinc dits!... (clac!... clac!... clacl...) boja, més que boja! una
altra cosa va dir; més valdria que... (clac!... clac!... clac!...)

I mentre en Pere, per no escanyar-la entre les seves mans,
s'allunyava ràpidamnt, aquell clac!, clac!, clac! ressonava en tot
l'entorn, fresc i clar, mig confós amb el barboteig de l'aigua...

I heu's aquí com en Pere, aquell dia, a l'arribar a la peça, s'hauria
barallat amb tot el poble... amb tothom, menys amb el Jaumet... Ja ni
se'n recordava del Jaumet!... coi de rialles!... i coi de
xafarderes!... i llamp de xafarders!... I com per desfogar la quimera
que portava, ventà cop de magalla, va rompre el rec i l'aigua
encaixonada, respirant al sentir-se lliure, s'esbandí barbotejant per
la peça com un somrís de frescor.



LLAURANT

El primer xiscle d'oreneta, fresc i vibrant com una ratxa de
matinada, va entrar a dins de la cort.

Clarejava; a dalt del mur, prop de les vigues hi havia una
finestreta, com un ull obert a l'immensitat, per on es filtrava un
tel de claror somorta, d'una claror cansada, que s'esbandia en
polsina blanquinosa cap al fons. I allà moria, aclarint dèbilment les
cantelludes anques dels bous, partides per aquelles cues llargues...
llargues... tantost caigudes i immòvils, tantost cargolant-se com
cucs enormes, ara sobre una anca, ara sobre l'altra, per a tornar a
caure, totes esteses, mandrosament.

El vailet, l'Andreu, ja era dret. Arquejant-se endarrera, els ulls
abotegats, la cara reinflada, s'estirava, s'estirava tant com podia,
mentre en un badall immens exhalava tota la nyonya de la son a
l'esvair-se. I els bous, tombant el cap, se'l miraven amb sos
ullassos fondos, tristos, remugant pausadament...

Part de fora es va sentir un espatec d'ales, i el cant vibrant d'un
gall es caragolà briosament enlaire... un clocleig d'innombrables
tons li va contestar, i gairebé al mateix temps una veu de dona,
fresca i clara, va cridar pel pany de la porta:

-Hala, tocassons, que ja es dia!...

L'Andreu s'acabà d'espavilar; cuita-corrents va desfermar els bous,
entortolligant-los-hi els ronsals entre les banyes; va treure el
parpal que estrebava la porta... I un glop de calma serena, un tros
d'immensitat, plena de l'aire de matinada, s'agambolà cap a dins. I
com portada per son ambient de calma, l'Andreu va veure al mig d'una
era grandiosa la silueta d'una dona jove, molt jove, nua de peus i
cames, els braços arremangats, escampant grapats de blat-de-moro
entre aixelabrada aviram.

Fou un moment; des de la fosca de la cort, el vailet la va veure a
plena llum, tota rossa de celístia, com una d'aquelles visions que
creuen a voltes pel cel de l'ànima, a flor de cervell... De seguida
l'esborrà la massa enorme d'un bou, passant pel buit de la porta, com
una força morta, pesada... irresistible...

-Quina hora és, Maria?- li preguntà a l'eixir, tot allarat...

-Quatre hores han caigut estones ha!...

I les veus es perdien en l'espai immens, com ofegades... Des de la
porta de la cort, sols es veia aquella era, llarga... estesa...
Després un buit enorme, una immensitat d'aire i cel, sospesos a plom,
fins allà baix, al lluny de tot, on blavejaven esbarcenats els cims
més alts d'una serra... I del fons d'aquell buit se'n alçava poc a
poc una boira espessa, tèbia i humida, que escampava un baf de terra
en la solemne quietud de la matinada, sense un alè d'aire, calma i
fonda.

-Quina calda!- digué el vailet, mentre els bous bevien a la pica del
costat del pou, rabejant-se en la frescor de l'aigua, tot just
pouada...

-I la que farà!...- digué ella amb el braç dret estès senyalant al
lluny... -I goita quina boirada!...- i d'un bot s'enfilà al mur de
l'era. Un petit alè de vent que passà li feu moure les faldilles...
Ell, atret pel misteriós encís que entorn s'esbandia aquella figura
petita i esprimatxada, tota retallada sobre el fons blau, s'hi anà
acostant com embadalit... Els bous bevien a poc a poc.

Allà sota, al fons del sot, la boira restava encalmada com una fumera
espessa... Sols de tart en tart s'aclaria en diferents indrets,
agambolant-se com si una mà invisible la regirés per dins, i llavors,
assota sa blancor un xic agrisada, hi verdejaven les clapes dels
sembrats, entre la rojor adamascada dels rostolls humits, estesos al
fons d'aquella lletosa blancor, com una immensa taca de sang.

Hi hagué un llarc silenci... tots dos restaven immòbils, com
subjectes al vol de sos pensaments, i mentre llurs pits aspiraven a
voluptuoses ratxades el baf de terra que pujava del sot, llurs
mirades vagaven indecises, perdudes per l'immensitat...

-Goita, el sol!...- murmurà ella al cap d'una estona, de baix en
baix, com dient-s'ho a si mateixa...

-El sol!- repetí ell més baix encara i com d'esma... I llurs mirades
es fixaren allà baix, totes dugues juntes, aparellades...

Fou una claror més viva, un esclat vibrant, i esqueixant glopades de
boira, el sol va reventar en flames.

* * *

Amb un ¡adéu! l'Andreu va pendre comiat... Es posà al cap dels bous i
la carreta va arrencar. Un moment ressonà el trontoll de les rodes
damunt les lloses de l'era; després, al trencar entre els pallers que
vetllaven escampats al costat de la masia, sa remor quedà ofegada en
el tou de palla que encatifava la terra.

El camí feia una gran _S_ vorejant la carena; de primer s'endinsava
per una fondalada, tornava després al lluny pel davant de la masia i
s'allunyava finalment cap a l'esquerra, sempre baixant, fins a
arribar al pla. I per allí, cap a la fondalada, la carreta anava
baixant, socatrejant d'un cantó a l'altre, grinyolant pausadament.
Els bous, encarcarats sota el jou que aguantava la llança de la
carreta, brandaven a compàs ses masses ventrudes, les testes
acotades, les gropes anguloses i fermes, onejant sobtadament a cada
passa. Sobre la carreta, l'arada es bressava d'un cantó a l'altre, al
plaer dels sotracs... l'Andreu anava endavant... I el sol batent de
llisquentes caldejava la fondalada; en tots els boscos de l'entorn el
cant de les cigales s'esllanguia com un immens frisament, i sota les
mates de boix que amagaven el marge, llençaven una alenada de fresca,
que reanimava al passar.

Essent davant de la masia, l'Andreu instintivament va tombar-s'hi.
Des d'allí es veia, enxiquida per la distància, neta i rica en
colors, amb son porxo i sos corrals amb ses teulades i teuladetes
groguejantes de rovell, amb sa fatxada emblanquinada, tota
estarrufada de cara al pla. Sa massa blanquinosa es destacava
potentment sobre el verd fosc dels boscos que s'estenien al seu
darrera, com ones d'una mar parada, enfilant-se fins al cim, sota el
cel d'un blau fort, d'un blau vessant d'alegria. I allà, dreta encara
sobre el mur de l'era, les faldilles voleiant a la primera ratxa de
la marinada, tota ella amarada de sol, la Maria se'l mirava, petita i
esprimatxada, amb ses formes de vailet...

-Coi de mossa!- es digué l'Andreu, parant-se... I aquella silueta tan
petita, tan llunyana, semblava que el xuclés... que l'atragués... Coi
de mossa!...- tornava a fer, sense saber ben bé el què volia
dir-se... i com més se la mirava, més el cor se n'hi anava... Però
els bous varen passar, varen passar amb son pas sempre ferm, sempre
reposat, anant sempre drets a un fi, aquell fi boirós i impenetrable
que covava al fons de llurs nines calmes i fondes, i com endut per
llur rebolada l'Andreu donà un pas més i tot es va fondre...

La recolzada del camí va amagar la masia, la fondalada, la mossa, tot
aquell món petit però acolorit, i un altre món més gran, però més sec
i més aspre es va estendre als seus peus... La plana amb ses clapes
de sembrats, amb ses esteses de terra roja, un xic cendrosa sota el
sol, se li mostrava tota nua, tota oberta en sa grandiositat. La
boira de la matinada s'anava esvaint, arreconant-se als repeus de les
muntanyes o enlairant-se cap al cel on quedava formant blancs
lleganys, que es destriaven. I arreu per tots aquells camps de
rostoll, les unes darrera una parella de bous, les altres darrera un
cavall que avançava a pitrades, petites figuretes, més petites i més
confoses com més llunyanes, anaven i venien d'un cantó a l'altre,
caminant sempre, deixant al seu darrera com rastre del seu pas, una
llenqueta de pols que s'alçava, s'enlairava i s'esvaïa en l'intensa
blavor del cel.

• * *
  

El sol ja era alt quan l'Andreu començà a llaurar... el dematí
caminava cel amunt, cel amunt, entre panys de blavor assetinada,
esflorant el somni de la terra amb son ròssec esplèndit de clarors
enlluernadores i xafegors aplomades... I els bous anaven avançant,
passa darrera passa, lentament, calmosament... L'arada s'aferrava, la
terra semblava que s'endurís. A voltes llurs forces desdeien...
l'Andreu els atiava a crits... A voltes un terròs massa dur, els
aturava en sec... L'Andreu arborava el garrot, i ells, parpellejant
dolorosament sobre ses negres nines, més calmes i més fondes que mai,
donaven una embranzida... i el jou grinyolava i l'arada cruixia com
si anés a quedar desgavellada, esclafada entre dues forces
colossals...

I l'Andreu els seguia, caminant penosament pel doll de roja frescor
que brollava da les aletes de la rella, a banda i banda del solc...
seguia aspirant la bafarada xardorosa de la terra... el front amarat
de suor, sota el sol que estabellava... seguia aferrat a l'arada, com
fent una sola peça, amunt i avall del camp... El començar a llaurar,
el record de la mossa surava encara pel seu cervell;.. voleiava pels
seus ulls, fixos a terra... però el solc no anava prou dret...
semblava que la terra el volgués tot per ella... poc a poc el vailet
ja gairebé no pensava... I al tombar, a la punta del camp, veia allà
lluny del lluny, la serra blavosa, coneixia aquella fondalada i el
blancai de la masia ressaltant sobre el verd emboirat dels boscos...
tot al lluny, molt lluny... I més ençà la plana inmensa i les
siluetes dels llauradors passant i traspassant sempre lentes i
pausades, deixant darrera seu aquelles llenques de pols que
s'alçaven, s'enlairaven i es fonien la blavor assetinada del cel...

I el dia anava passant ample i serè, com una onada de llum rodolant
per sobre el pla... les cigales cantaven desesperadament; en la
calima dels horitzons hi vagava una nota fonda i grave com una
vibració perduda d'aquell himne de claror i insensiblement un ambient
de plenitud s'estenia per tot el pla. I en mig d'ell, indiferent com
una força fatal, com una força morta, seguia arrapat a terra, sempre
pausat, sempre solemniós, aquell divagament estabornit, aquell anar i
venir dels llauradors, aquell fumejar de les llenquetes de pols...

Cap a migdia, un vol d'orenetes creuà de cap a cap del pla, xerricant
i perseguint-se... d'una peça llunyana, se'n alçà una parella de
cogullades, tot piulant... després quedà un gran silenci... i tot anà
morint... els llauradors s'anaren fonent... els uns tornant cap al
poble, els altres buscant el redós d'una ombra... Sols en tota
l'extensió, l'Andreu seguia llaurant... un solc darrera l'altre,
aquella ratlla que havia deixat el primer, dreta i enrampada com una
esgarrinxada creuant de cap a cap la faç polsosa del camp,
s'aixamplava, s'estenia com una taca d'oli, mentre les masses dels
bous, brandant sempre i amb l'Andreu al detràs, s'allunyaven plana
enllà, fins a enxiquir-se... fins a emboirar-se en la calima...
Tombaven i tornaven sempre brandant... creixent i dibuixant-se... la
testa enrampada i ferma, els ulls fondos i tristos, dolçament
resignats.

• * *
  

En caure el migdia, la mossa va arribar... l'Andreu la va veure al
lluny, molt lluny, com un blancai confós surant a flor dels camps...
aviat la va conèixer; menà els bous a la punta del camp, allí on la
carreta solitària alçava sa llança al cel; els hi estengué un tou
d'herba seca i mentre ells remugaven, s'assegué a l'ombra que la
carreta feia.

Suava a raig fet; la sequedat de la gola l'abrusava... tot ell es
sentia capolat...

I la Maria s'anava acostant... Duia una cistella al cap i anava de
pressa... de pressa... Les faldilles li espetegaven detràs, i a cada
passa ses formes esprimatxades es perfilaven sota els replecs de la
roba.

A l'arribar, l'Andreu es sentí envaït en la revolada d'aire que
portava... Era quelcom d'ella, aquell aire d'encís que entorn
esbandia... Ell es sentí tornar en si... la mirà somrient i sols va
dir-li senyalant el tros llaurat amb un moviment de cap:

-Oi que sóc trescat?...

La Maria, deixant senzillament la cistella a terra, sols digué:

-Te'n manca un bell bocí encara!...

I callaren tots dos. El sol queia a plom; en tot l'entorn no es veia
una ombra i un fons de tristesa enorme s'esbandia calladament per la
immensa soletat.

L'Andreu a l'ombra, rosegant un mos de pa negre i dur, contemplava
amb dolça mirada a la mossa, dreta al davant seu, a ple sol... La
mossa callava... Ell sentia un benestar!... una sensació dolcíssima,
com si aquella dona li passés la mà pels cabells, poc a poc,
afalagant-lo, adormint-lo com un nin...

I un xic enllà, els bous, remugant pausadament, els embolcaven de
llur mirada fixa i misteriosa, mentre llurs cues, tantost caigudes,
es cargolaven ara sobre una anca, ara sobre una altra, per a caure
després totes esteses, mandrosament...



LA FLOR DE FAJOL

Cada vegada que hi passava per aquell camp de fajol, tenia de
parar-s'hi... Que n'era de blanc!... I com ressaltava en la blavor
intensa d'aquelles tardes d'octubre, tèbies i humides, en que tot
semblava rentat per una mà cuidadosa! Sota aquell cel d'un blau
plomós, en el concert uniforme de colors que les voltava, les flors
del fajol, petites, diminutes, semblaven una munió d escarbatons
blancs, que planessin a flor de terra, sobre la verdor envellutada de
ses pròpies fulles. I ella s'hi encantava!... Un xic més enllà, ja no
es distingien fulles ni flors, ja es confonia tot en una tofa molsuda
i blanquinosa... I aquella tofa s'estenia lluny... lluny... i tot hi
era blanc.

Qui sap quan se la mirava, el que aquella blancor li deia!... Qui
sap, mentre parada allà al davant passava estones i estones, les
frisanses noves que trasbalsaven son cor de verge!... Qui sap els
desigs que en el despertament de sa carn pura, mai tocada, encenia la
vista d'aquella flonjor blanca, d'aquelles flors purissimes que -ella
ho sabia prou- encara no es toquen, cauen escaldades!...

I quan ja fosquejava, quan solitàriament s'esparpellaven les primeres
estrelles, ella se n'anava. Se n'anava per la blavor amoratada de
cap-al-tard, muntanya amunt, pels camins deserts cap a casa seva,
mirant sempre al fons del sot aquella clapa blanca que boirejava,
esbarrellant-se poc a poc, fins a quedar com fumerola blanca,
encalmada al fons de la nit.

I heu's aquí que un dia, mentre se'l mirava aquell fajol, son pit
començà a agitar-se en descompassades ondulacions... son respir es
trencava, mentre sos llavis, vibrants i fins, es colorejaven d'un
vermell acarminat i els seus ulls brillaven, brillaven fixos allí, en
aquell llençol de puríssima blancor que l'atreia, que la fascinava...

De sobte, com arrencant-se d'aquell encís, mirà a l'entorn, amb ulls
esbarriats: tot era sol; al lluny la plana s'adormia, emboirant-se
poc a poc; sols de tant en tant una ratxa d'aire, fresca i humitosa,
s'hi esbandia de ample a ample, passant calladament. Llavors va
escoltar... Res: ni una remor; al cap de bella estona es sentí el
cant d'una cugullada mig apagat, allà baix, al lluny de tot...

Ella féu un sospir fondo, molt fondo, passant-se una mà pel front; va
tornar a mirar tot l'horitzó... després clavà els ulls al fajol, i
llensà un xisclet. Hauria jurat que tota aquella flonjor blanca es
reinflava com una ona que avancés cap a ella i s'estremís al morir en
una d'aquelles esgarrifances dolcíssimes que la sacsejaven de cap a
peus... I tingué por. Llençà un xisclet i va fugir de pressa, de
pressa, per la blavor de cap-al-tard, muntanya amunt, sense girar-se
en darrera...

Però l'endemà hi va tornar... hi va tornar manyaga, tota freda de
mans; clavà els ulls en aquella tofa puríssima i d'esma, sense ni
donar-se'n compte, tots els pellingots que la cubrien tombaren
marcits als seus peus... Varen caure abatuts com cossos sense ànima,
i trepitjant son abatiment, es va alçar viva i triomfant sa nuesa
sencera, tota blanca i rosada, en la blancor del fajol.

Llavors, els braços creuats sobre el pit, a ulls clucs, va corre camp
endins, va sentir en sa pell les flonjes carícies de les flors i en
una frisança deliciosa, obrí els braços i es deixà anar.

Quan se'n va alçar, estava trista, molt trista... Tota ella sofria
horriblement... Se'n va anar a un reconet del marge, i allí,
asseguda, amb el cap entre els braços, va trencar el plor, plora que
plora, mentre al seu entorn les flors del fajol, escaldades,
queien arreu, arreu...



VESPRADA

La tarda queia; el xaragall baixava com sempre, rondinant aquella
tonada monòtona i cançonera com el parloteig distret d'un pobre boig
que no pot dir el que vol dir. I els plàtans que vorejaven el fresc
caminal, s'alçaven èrtics, esprimatxats, amb un posat amoïnat, com de
qui cavila alguna cosa clara, sense fer cas del barboteig inconscient
d'un pobre boig.

A banda i banda, les vessants de les muntanyes s'estarrufaven,
eriçades de fullam de tons polsosos, creuades de branques negres,
fosques dels fons, molt fosques com dos pans d'ombra enclotant la
verdor vaporosa de la fondalada...

I la vesprada era llarga... llarga com l'agonia d'un home fort, sota
el cel d'un blau espalmat... I tot callava... Només a vegades les
copes dels plàtans que s'alçaven clares, molt clares d'un verd
alegre, brandaven suaument d'un cantó a l'altre, i amb la remor de
les fulles, semblava que caigués un ruixat de gotes grosses...
Després tot tornava a callar... i apuntava el somni...

Però es trencava, perquè de sobte -uéééc! uéééc!- dugues garces es
barallaven, allà baix, pel cap-de-vall i tota la fondalada se'n
aixordava d'aquells escandalosos, perquè eren massa aspres i massa
forts per a aquella hora tant dolça... I aquells xiscles forasters
s'allunyaven bosc endins... bosc endins... I un chor de gaigs es posà
a gemegar lluny del lluny, boscos enllà...

I la fondalada quedà sola, tota sola... I en la soledat, les copes
dels plàtans tornaren a brandar suament d'un cantó a l'altre...
Tornaven a brandar sobre el somni que apuntava... i ja feia estones i
estones... i com en somnis es sentiren uns passos que s'acostaven...

Però ja era massa fosc... la negror de les vessants s'amparava de la
fondalada, el cel s'anava espessint i com més s'espessia, les copes
dels plàtans més s'esbarrellaven... apagant-se, apagant-se
lentament...

I els passos s'anaven acostant...

I allà pel fons va passar la silueta d'una parella, com una boira
blanquinosa destacant-se dolçament en l'acabament de la claror... el
braç d'ell descansava en la cintura d'ella... el cap d'ella es
vinclava com un lliri marcit, sobre el pit d'ell... caminaven
cansadament... Una garsa va xisclar i va fugir, volant d'esma...

I tot quedà callat, emboirant-se, destriant-se en la blavor uniforme
que se'n entrava pel món... I en el silenci, el xaragall baixà com
sempre, rondinant aquella tonada monòtona i cansonera, com el
barboteig inconscient d'un pobre boig... I els plàtans s'alçaren
èrtics, com una massa negra entre el parpelleig incessant de l'immens
vol d'estrelles...



LA BROTADA

De debò que queia fort aquell sol de primavera. Prou que el sentia en
Jan, que amb el càvec a les mans, cop darrera cop, des de les cinc
que les hi decantava. Aterrava un marge que separava el seu camp del
camp veí, una peça que al casar-se feia poc li havia pervingut com a
dot de la seva dona, la Munda de cal Ram. I era dur d'enderrocar
aquell condemnat margenot; tant de temps com li havia anat passant
pel damunt, l'havia apissonat tant fort que semblava que fos de
pedra. Però en Jan, hala, cop de càvec ve, cop de càvec va...

-Mala feina, Janot- li deia l'un tot passant; -i amb aquesta
soleiada!...

-Vols dir que l'aterraràs?- li feia l'altre, -de mon record sempre hi
ha estat aquest marge aquí!... i amb tanta pedra com hi ha... basto a
dir-te que suaràs, Janot!...

Ell s'arronsava d'espatlles i contestava: -Els marges sols serveixen
per fer mal: us casquen les llavors al camp i us malmenen la
sembra... Que és dur? Ja ho sé que ho és de dur... però tant se val:
pot costar més, pot costar menys, però ell caurà... Vull dir jo que
hi ha força, hi ha braó!...

I en un esplet de joventut i força, enlairava el càvec, prenia
embranzida i l'enfonzava a la roca que s'anava esberlant a bocins.

I tanta com ne tenia de força aleshores... Des de feia un quan temps
la vida s'estenia al seu davant, ample i alegre com un cel sense
núvols; a l'aterrar el marge es sentia bullir sota els peus aquella
terra seva, on de petit, a l'ombra d'aquella figuera que encara hi
verdejava, havia vist al seu avi, vell i sec, però fort de mena,
ventant d'ací d'allà grapades de llavor, mentre per altra banda el
seu pare passava amunt i avall del camp, una mà a l'esteva i a
l'altra les regnes, seguint a grans gambades, entre el doll abundós
de terra roja que l'arada llençava, el pas atrafegat d'una euga
blanca; es recordava de que allí mateix, ja més gran, al recollir les
eines, mentre els grills començaven a tritllejar i l'estesa dels
camps s'emboirava en la calma de l'hora baixa, havia pensat moltes
vegades en el dia de demà, tot sentint a l'altra banda del marge la
veu d'ella, de la Munda, que mig burleta mig commosa, li anava dient:

-T'has de casar, Janot, t'has de casar!...

-I amb qui, Mundeta, amb qui!- li va fer ell un dia.

-Amb qui? amb mi!- contestà ella esclafint una rialla, i va fugir
corrents.

I es recordava de tota la claror que al fugir es va endur... i de que
ell li va corre al darrera... però topà amb aquell marge i ella
s'allunyà rient i fent-li ganyots... I si aquell dia ja el va maleir
el marge partioner, amb quina força no s'hi havia de rebatre ara que
ella era seva i aquell altre camp era seu!... amb quin dalit no
l'havia d'esborrar per a que aquelles dugues terres s'ajuntessin, com
les seves vides s'havien ajuntat!...

Cop de càvec ve, cop de càvec va!... i quan romput, regalimant-li la
suor per sobre les parpelles, deixava l'eina per revenir-se un
moment, d'allà baix, del sot de la riera, li venia com una ratxa
fresca per a reanimar-lo, el pim-pam esmortuït d'un picador, entre el
ressò de una cançó llunyana. I en aquell pim-pam, i en aquella cançó,
ell la sentia a n'ella, la sentia a l'ombra del sot, les mans plenes
de brumera, esbandint al xipolleig de l'aigua corrent les gotes de
suor que l'amaraven.

I amb quina braó no hi tornava llavores en Jan... amb quina fe no
feia ressonar al compàs dels cops del picador, tan flonjos, els cops
del càvec, tant aspres... I el dia anava passant i el marge s'anava
fonent... De sobte en Jan va llençar l'eina i es va quedar parat: el
marge ja no hi era... I quin bé de Déu de terra estesa tenia al seu
davant!... quant de camp per corre!... Va semblar que els esperits se
li obrien de bat a bat... I començà a cridar, de cara a la riera:

-Munda!... oh, Munda!...

Al fondre's la seva veu, els cops de picador seguien allà baix... En
Jan s'allunyà unes quantes passes, tornà a fer tornaveu i tornà a
cridar:

-Munda!... oh, Munda!...

I d'entre el negrall dels arbres de la riera en va sortir un puntet
blanc:

-Munda, vina ací... ací!...- tornà a cridar movent els braços.

I ella arrencà a corre rostolls a través cap a n'ell.

I va anar creixent a mida que acostava, dibuixant una silueta blanca
i fresca, volant a flor del roig esmortuït dels camps.

-Que t'hats fet mal?- cridà amb veu pantejant des del lluny.

-No... ca!... goita!

Ella va parar de corre... ja no podia més; tambalejant va arribar a
ell, i s'apoià a la seva espatlla.

-Goita- tornà a dir en Jan, portant-la cap al camp.

I fou una explossió d'alegria, al gran aire i a ple sol... l'emoció
els ennuegava, sos ulls lliscaven per aquella terra i fugien al
lluny... la vida se'ls anava aixamplant al davant seu... i en Jan tot
era dir amb veu fonda, com si parlés de dins:

-Goita quin bé de Déu!... i tot és nostre!... i la terra... i
l'aire... i tot el que hi ha!...

I ella:

-Oi que és alegre?

I ell tornava:

-Oi, que és gran?...

I vinga treballar... l'endemà, mentre al lluny es sentien més vius
que mai els cops de picador de la Munda, en Jan ja el llaurava aquell
camp, amunt i avall, amunt i avall, darrera una euga roja, com son
pare quan ell era petit darrera l'euga blanca. L'endemà passat ja el
sembrava... grapats de llavor ací, grapats de llavor allà, com en
altres temps son avi... i un cop la llavor ben acotxada sota aquell
llensol roig rebregat, en Jan va descansar.

Tant se valia... la terra quedava sola... la terra anava fent el seu
fet.

De primer fou una clapeta de verdor incerta, allà a la punta del
camp; passant-hi per la vora, es veien uns brinets prims, gronxant-se
al pas de l'aire... i semblava estrany que allò tant feble, tant
vincladís, hagués tingut prou força per a somoure aquells pans de
terra aspres i durs, per a foradar-los-hi les entranyes, fins a
treure a la claror aquells brinets humils, que el pes d'una formiga
hauria fet brandar. I vingueren dies de pluja, dies tristos en que el
cel restava entelat, en que els ruixats passaven pel pla l'un darrera
de l'altre, agombalant-se entre les ratxades del vent, deixant arreu
un to encartronat, entre xipolls i fangueigs... I el pla era sol,
sempre sol, ni un ànima s'arriscava a traspassar-lo... Mes tant se
val, en mig de la soledat, la terra va fer el seu fet, i al riure un
sol de festa enmig d'un cel més blau que mai, de tota aquella
extensió se'n van alçar les mates del blat-de-moro, ja altetes d'un
pam, lluentes, netes i noves, agitant al bes del vent ses fulles
tendres, com braços d'infantons, tot saludant a la Vida.



LA VENTADA

I

Un cop l'home al camp i la petita Agneta vestida, ella la Madrona,
passava un dia al Delma, l'altre a la Rectoria, l'altre a câl Ram, a
buscar la roba bruta; se'n anava a la bassa del Rec i hala, cop de
picador va, cop de picador ve, fins a deixar-la com una patena.

Al seu entorn el sol queia sobre els camps arrencant notes lluentes a
les fulles del blat-de-moro, que al passar el ventitjol, es movien
suaument, amb flonjos frecs de ruixada. Al detràs s'hi veien, un xic
ensotades, les albes que vorejaven la riera, on una munió de pardals
cascabellejava sense parar, anant i venint, volant de l'una a
l'altra, fugint tots d'un plegat en ràfegues de alegria. La petita
Agneta més avallet, descalça i amb les faldilletes arrebossades,
s'entretenia buscant créixems pels marges del regarot, contenta de
sentir-se fresc pessigolleig de l'aigua, follejant al passar per ses
cametes nues.

I en tant la Madrona, agenollada al camí i amb el cos inclinat sobre
la bassa, de manera que al començar a rentar, son bust es reflexava
sobre el mirall de l'aigua neta, hala, cop de picador va, cop de
picador ve.

-Que vagi net, Madrona!...- li deia l'un, passant pel camí.

-Rentant?- li feia l'altre, -feina pesada!...

-Oidà, sort que n'hi hagi!- contestava ella rient, i anava agafant la
roba del cove, peça darrera peça; ben mullada la estirava a la banca,
prenia el sabó i vinga fregar-la, vinga fregar-la bé... i semblava
que la roba es reinflés, tota ella s'omplia d'un formigueig de
bombolletes que es fonien i reeixien; i, de sobte, d'en mig d'aquell
barbolleig, s'obria una bambolla grossa... plena... on s'enmirallaven
un moment el blau del cel, el verd dels arbres... tot petit, més
petit que una ungla, -esclatava i es fonia tot. I quan aquella
brumera, tota flonja s'estarrufava per les seves mans, lliscava per
la banca i es gronxava aprés calmosament sobre el lletós toll de la
bassa, la Madrona esbandia la peça i hala, cop de picador ve, cop de
picador va.

De tant en tant, l'Agneta, d'allà baix estant, rompia en una
explossió de crits:

-Mieu-se, mare, mieu-se, quin un de tan gros?... oi que es groos,
mare?...-

I ella es girava i la veia allà baix tota petita, amarada de sol, amb
el bras dret estès i a la mà una mota verda.

-Porta'l, filla, porta'l!...- li deia somrient...

I la petita venia, xip, xap, saltironant per l'aigua i li donava el
créixem. Ella l'esbandia bé i el posava amb els altres que ja havien
collit, de sobre un mocador estès a terra... I l'Agneta saltava de
contenta, picant de mans...

-Ma, que n'hi han!... oi que n'hi han, mare?...

-Molts!...-

I se'n tornava, rossa d'aire i d'alegria, regarot avall, llençant
esquitxos...

I hi havia una calma en tot l'entorn!... Una tranquilitat fondíssima
es desprenia de l'immensitat blava i animada tots els detalls,
reposant-hi i acaronant-los, de una carícia enervadora i quieta!...
Aquella llenca de pla amb sa verdor movedissa; les renegrides cases
del poble, tancant l'horitzó per la banda de baix, totes petites, com
aclofades al pes dels anys; el campanar de l'església quadrat i
feixuc, alçant-se només d'uns quants pams per sobre les teulades,
fins les figures solitàries que de tard en tard transitaven plana
amunt o plana avall, tota aquella Naturalesa, tant viva i palpitant
com era, tenia un no sé què d'enervador, com un regust de tristesa en
mig de la claror enlluernadora del sol que l'amargava. I la Madrona
se'l sentia entrar fins al moll dels ossos aquell ensopiment
afalagador, aquella tristesa apagada... poc a poc s'anava trobant
tota lassa... ses idees es movien peresosament com si volguessin
adormir-se... gronxant-se com semblava que s'havia de gronxar aquell
aire tebió... i poc a poc també els cops del picador s'adormien,...
s'adormien fins a ressonar tots apagats, en mig de la soledat, on les
cigales xerricaven... La petita Agneta, cansada de buscar créixems,
se'n anava a l'ombra del bosc a tapar nius de formigues...

I el rellotge del poble anava desgranant l'enfilall de les hores; una
darrera l'altra se'n anaven desprenent i amb la vibració del metall
s'esbombaven pels camps i s'esvaïen.

Vora migdia, la Madrona s'havia d'alçar cada dematí per deixar passar
a l'avi Teiu, -un pobre vell abandonat, sense fills i sense casa, que
es guanyava la vida a l'estiu portant llenya del bosc, al hivern
captant per les masies. Cada dia a aquella hora, tornava el pobre
vell encorvat, sota el pes dels anys i de la fusta seca... i tenia
quelcom de brutal l'espectacle d'aquell home decrèpit, d'aquella
deixalla de la vida, rebatent-se i lluitant encara pel miserable mos
de pa.

-I doncs, l'avi... vos sempre amb la llenya!...

-Què hi vols fer, filla! com tu amb la roba!... d'una manera o altre
hem d'esperar a la Seca! I passava i s'allunyava, caminet ençà, tot
fent tantines...

I era tan fonda la resignació que hi havia en aquelles paraules, que
la Madrona, tot mirant-se'l, s'hi entristia... Com si la vista
d'aquell home li despertés els sentits, cada dia al passar
l'enfonsava en una penombra anguniosa, on triomfava de son ensopiment
la visió de la misèria... El dia que la Seca arribés, aquell home es
fondria... mai més tornaria a passar i ella seguiria rentant i els
camps seguirien alegres com si res hagués succeït... i després li
tocaria a n'ella... i els camps seguirien florint... i vagament,
sense ni donar-se'n compte, sentia tota la desesperació, tota la
impotència de l'home en la obra gran de la Naturalesa -en la obra que
allà mateix, davant seu i en ella mateixa, s'anava complint a
celobert i a sol batent, sense por ni vacil·lacions, amb la salvatge
indepèndencia de lo que és perquè ha de ser.

De sobte una ratxa d'aire fresc, d'un aire nou, li amarava la cara de
frescor, fent-li encabritar els cabells folls, dessota del mocador
que espategava, i aviat de tota la plana se'n alçava un revifament;
la petita Agneta tornava del lluny, cantant i tota alegra; els
blats-de-moro alçaven ses fulles tendres, com infants movent els
braços... d'entre ells les cogullades se'n alçaven altes... altes i
piulant; les orenetes passaven a escamots i dels boscos llunyans en
venien els xisclets de les esquerpes garces i els tristos gemecs dels
gaigs. Llavors, ratxada darrera ratxada, entre efluvis i frisaments,
la marinada fresca i clara s'esbandia per tot el pla. A la segona o
tercera ratxa, el campanar tocava l'Oració...

La Madrona aplegava la roba, i amb la petita Agneta al davant com un
cabridet fidel se'n tornava cap al poble -la banca sota el bras i el
cove al cap, tota airosa i cimbrejant.


II

I els dies s'anaven escorrent amb la mateixa monotonia amb que
l'aigua del rec anava avall... Aquell poble amb sos quatre carrers
estrets i llargaruts, perduts en mig del pla, amb aquella plaça
petita amb una acàcia al mig, morint-se de set, tenia la calma dels
horitzons llunyans ficada fins a les escletxes de les pedres... i
aquella calma s'entafurava per la fosca de les cases, n'omplia els
recons més amagats i reposava en els ulls dels seus habitants, en sos
moviments pausats, en sos sentiments i tot, tancats amb clau i
forrellat en lo més fondo dels seus cors.

I tota aquella bona gent, naixia, vivia i moria entre aquells murs
renegrits, en sense que, pel defora, semblés sisquera que es dongués
compte de la Vida... Sols la fam els movia a n'aquells homes de
moviments pausats, curts de paraules, però llargs de fets... l'hivern
era per ells el fantasma negre... per això només els feia somriure,
veure, com allavores, la plana ben atapeïda; quan n'estaven segurs de
passar l'hivern amb pans a la post i foc a la llar, tot el poble
s'animava, rompia en una explossió d'alegria baladrera, de cops
bestials dels uns als altres, de rialles i corredisses, sense to ni
so... Després les cares tornaven a allargar-se, els ulls a mirar
calmosament... i el poble es tornava a jaure, cansat d'haver estat
alegre.

I no obstant, al veure aquell posat de Déu n'hi do que feien aquells
homes, tots totxos, tots ensopits, ningú hauria dit els vicis, les
envejes, les ambicions que en el seu fons covaven... Sols de tard en
tard una espurna que esclatava -l'escàndol d'una noia atrapada en els
blats, la venjança que arrasava una horta en una nit,- somovien
aquell llac encantat. I llavores per vuit dies ningú parlava de res
més; en parlaven les velles a l'eixir de missa matinal; els homes,
anant i venint dels camps; les dones, furejant per tot; la quitxalla
a costura entre el cant de l'a-b-c; els ganduls a la taverna entre
núvols de fum i fortor d'aiguardent...i en parlaven recalcant-s'hi...
amb una rialleta freda, que tallava com una fulla de ganivet... Però
passaven els dies, el llac es tornava a encalmar i del fet no en
quedava més que un record llunyà; un altre, de tants com n'hi
havien...

I els homes tornaven a anar del camp al poble i del poble al camp,
tots callats, tots ensopits, les dones feinejaven mandrosament, a
l'aguait d'una altra passada, el cerraller picava poc a poc a
l'enclusa com duent el compàs d'aquella vida adormida, mentre
l'espardenyer, cama ací, cama enllà de la banqueta, fent el rotllo de
cànem, que havia de ser la sola, rondinava una cançó insulsa, que les
fadrines -un aplec de notes clares en la penombra de la botiga,-
repetien a chor... I quan venia la tarda, com una invisible onada de
blavor que s'estenia pel pla, les dones s'asseien pels portals, les
unes fent mitja, sempre a l'aguait, les altres de cara a la paret, el
coixí de fer puntes recolçat al caire del portal, i mentre a fora les
cigales xerricaven sa cançó sempre igual, a dins del poble se sentia,
com un altre cant, el tricoteig dels boixets, al saltar nerviosament
d'un cantó a l'altre. Fins les orenetes, aquells llampecs de
llibertat, semblava que hi entressin en aquell concert de vida tant
natural, perdut en plena Naturalesa, i indiferents, sense cap mena de
por, es despenjaven de llurs nius, penjats als relleus dels murs,
passaven brunzint entre els grups i en graciosa ondulació, es
remuntaven altra vegada al niu, on quedaven penjades, un moment,
aletejant.

Sols a entrada de fosc, quan els grills començaven a tritllejar i pel
carrer començaven a destacar-se els blancais de les camises en
l'acabament de la claror, a l'acoplar-se a l'era del Delma tota la
quitxalla del poble, semblava que per un instant s'animés aquella
vida, semblava que amb la nit hi entressin melangies, s'hi
respiressin neguits... I la quitxalla cantava... cantava saltant,
ballant, corrent d'un cantó a l'altre mentre allà baix l'estesa dels
camps s'anava emboirant, emboirant solemnement en el misteri del
cap-al-tard. Però venia la fosca, el cel s'omplia d'estrelles, la
terra de remors, i el poble queia pesadament en la son amodorrada del
cos romput i de l'ànima dormida.


III

Aquell dia, a l'obrir la porta del carrer, va sobtar a la Madrona la
xafagor que es sentia... No passava ni un alè d'aire, allà baix
l'horitzó es veia tot confós...

-Bon dia, Ton- digué tot tancant-hi altra vegada, a un home que
passava.

-Bon dia i bona hora!...

I va rompre a caminar carrer avall.

La campana de l'església tocava a missa; al lluny els cops de mall de
câl cerraller sonaven acompassadament.

Al passar per la plaça, va veure dugues noietes que se'n anaven a
costura tot trencant ametllons...

-Tu, Mariagna...- digué a una, -digues a ta mare que allà a les deu
em dongui una passada per casa... que tinc la Agneta al llit...

-Ja ho diré jo! va saltar l'altra...

-Oh, és a pagès, avui, la mare!...

-Vaja, doncs, bona minyona...

I va tombar pel carrer de Dalt. Davant de câl Lari es va tenir de
parar. L'hereu enganxava l'euga i amb les mosques no volia estar
quieta...

-Xo... o... o!... malitsiga les mosques!...

-I doncs, que no vol estar quieta?...

-Ca... aquestes recondemnades de mosques, que senten canvi de temps!

I va seguir caminant carrer de Dalt avall, fins a ser al Delma.

-_Am_ Maria?...

-Estones ha que t'esperava- cridà una veu des del fons. -Mira't, aquí
a l'entrada trobaràs el cove. Tu mateixa!...

-Vaja, doncs... Déu vos guard!...

I amb el cove al cap, s'allunyà per la soleiada del de fora, camí del
rec, com cada dia...

D'un tros lluny ja va sentir la xerrameca de les dones i el
patim-patam dels picadors, en mig del tritlleig dels pardals. Era un
quadro alegre, una visió clara, aquell conjunt de la blancor de la
roba, del moviment dels picadors, del xipolleig de l'aigua, tot
enquadrat per aquell cel enorme de blavor i llibertat. Però la
Madrona es senti contrariada; li agradava més estar-hi sola, ella, al
rec... aquelles dones tenien unes llengues que tallaven i tot era
batxillejar... -que si aquest i la fulana... que si aquell i
l'altra...

Va agafar el seu lloc i es posà a rentar... Com sobtades per sa
presència, les dones varen callar... sols se sentia el patim-patam
dels picadors.

-No repareu quin dia tan enxuvat que es posa avui?- va dir una al cap
d'una estona, traient-se el mocador del cap, -filles, jo suo a raig
fet!...

-Oh, i que com més va, més- saltà una altra.

-Què ho deu fer?

-Digues al Mariano que ho consulti al parnòstric!- va dir una de
petita i grofolluda, tot fent l'ullet a les altres.

Algunes varen riure dissimuladament però totes tornaren a callar de
seguida... Hi havia quelcom d'anguniós aquell dia, en aquell aire,
quelcom que s'hi anava infiltrant poc a poc; la xafagor s'aplomava
cada cop més, els pardals varen anar fugint d'un a un, no se'n sentia
piular cap... I de sobte va venir una ratxada d'un vent calent, que
assecava la gola...

Tres o quatre peces volaren arrencades dels coves, movent gran
esvalot entre les dones. Quan tot es tornà a calmar, va quedar un
silenci estrany, ple de tristesa i d'expectació. Semblava que la
Terra escoltés. Els horitzons s'espessien més a cada moment.

Va passar una altra ratxa; una dona va dir:

-_Manyam_ si tindrem tempestat!...

-Ai, no m'ho diguis pas, filla... tanta por que em fan els trons!
saltà una altra, fent postures.

-Ah, sí, la misenyora!... per ella se n'estarà!...

Totes, varen riure, però d'una rialla espalmada, que trencà una altra
ràfaga de vent. Aquesta vegada els blats-de-moro es varen agitar
furiosament, alçant les fulles ben altes...

Dues o tres dones se'n varen anar. Entre les altres hi quedà un
silenci ple d'angoixa... semblava que una idea fixa les dominés a
totes.

-Quina en fora!- digué una, -ara que els blats ja són tan alts!...

-Déu mos en guard!...- contestaren les altres precipitadament...

I les ratxades anaren venint... venint sense parar, cada vegada més
fortes. Les albes s'inclinaven per deixar-les passar, cruixint en les
soques, xiulant en la brancada; i a cada ratxada una munió de fulles
en fugien despreses, s'encabritaven enlaire i queien després, com
papallones mortes, allà baix, desobre els camps de blat... Allí
semblava que hi hagués una batalla, les mates s'abrassaven
furiosament, brandant com si fessin força per atuir-se les unes a les
altres, i d'aquella lluita se'n alçava un gemec profund, una burinor
especial, que es confonia amb els udols del vent i els xiscles de les
albes. I quan parava la ratxa, aquells camps tant simètrics, tant ben
cuidats... quedaven abatuts, les plantes de gairell, les panotxes,
mig granades, per terra d'ací d'allà...

La Madrona s'havia quedat sola; tenia un nus a la gola, aquella
collita que veia trossejar al seu davant, era la única esperança per
l'hivern... la del blat se l'havia enduta la seca... aquesta la
robava el vent... Cent vegades havia estat a punt de plorar però les
ratxes li arrebassaven la roba dels coves, li revolcaven per terra i
mentre davant d'ella s'aterrava la vida del demà, tenia de corre a
collir aquelles peces, que volaven del seu costat, gonflades, com
grans ocellots blancs i que collia de terra tacades d'un polsim
vermell, com amarades de sang...

A l'últim se'n va tenir d'anar, empesa per aquell vent, que al mateix
temps la privava de caminar.

A l'arribar al poble es va girar un moment... La ventada triomfava
pels camps solitaris. Ja no eren ratxes, era un vent seguit el que li
feia espetegar el mocador per la cara, estampint-li la roba al cos i
cuitant a fer-la caure... I aquell mateix vent es revolcava pel
defora amb més furia i udolava enroscant-se amb xiulets que semblava
que s'enlairessin fins arran del cel. A terra, els blats ja no
lluitaven, ja no aixecaven ses fulles com braços enfurismats, sinó
que, esmaperduts, s'hi deixaven anar sense forces, inútils pel
combat. I el que li va fer més mal, va ser veure'l sol, un xic
espalmat, però il·luminant amb sa claror de vida aquella estesa que
es revolcava sota la grapa de la Mort.


IV

-Quines hores d'angúnia!... Al poble, totes les cares eren
llargues... tots se miraven els uns als altres, sense dir res; però
en ses mirades s'hi veia la tristesa, la desesperació, lluitant per
rompre la crosta del gel i esclatar d'una vegada en pregàries o en
malediccions...

I el vent seguia la seva obra de destrucció!... Cada ventada
esclatava en un espetec de cops de porta, de sorolls
incomprensibles... després se sentia un udol fondo... fondo... el
xiulet de cent remolins cargolant-se en la buidor, -i al lluny
contestava una remor, com de les ones d'una mar al rompre en la
platja. I era aquella remor el què més feia esgrogueir aquelles
cares, espurnejar aquells ulls i masegar aquelles testes de cabells
aspres i roigs...

No poder fer-hi res!... Tenir-se de mirar com es fonien les suades de
tant temps, com s'enderrocaven tants castells com la esperança bastia
sobre aquells camps, que poques hores abans eren una glòria i ara
tornaven un desastre!...

I el temps passava i el vent seguia amb més força!... I com per fer
més tristesa, el sol a mitja tarda s'apagà darrera un núvol groguenc.

Quan la ratxa passava, tots els cors s'obrien...

«Aquesta és l'última!...» es deien tots... però la ratxa tornava i
els cors queien en una negror més fonda que abans.

Al cap-al-tart el vent va saltar d'un altre cantó.

-Ara pararà- es varen dir alguns, però en va...

Llavores varen formar-se remolins terribles, els udols varen ser més
espantosos... el poble sencer cruixia -fins les campanes de
l'església varen tocar per si soles i sa vibració moribunda acabà
d'estendre sobre el poble el fret de la paor...

-És un càstic de Déu!- cridaven les velles, alçant al cel ses mans
descarnades. I aquells homes aspres i durs, sentien fret a l'esquena
al redressar-se'ls-hi al fons del cor l'imatge del Déu dels llamps i
les venjances, alçant sa destra destructora sobre el poble indefens.

En tant, al fons de l'església, el Rector i la majordona, agenollats
a l'altar major, resaven el Trisagi:

-Sant, sant, sant, senyor Déu dels exèrcits...-

I llurs veus es fonien en l'estrèpit de les ventades, que al ressonar
en la volta buida, feien tremolar el fiam dels dos ciris, amb
moviments espalmats que dansaven en les ombres...

Així vingué la nit, i en la fosca del món, els udols del vent
tornaren més formidables; els gemecs de les campanes més esfereïdors;
les teules cruixien sobre els llits plens d'insomni; totes les cases
semblava que tremolessin, com si anessin a ser arrencades i llençades
a l'espai. Era un soroll infernal, tot plegat, com si en la fosca, un
ribot gegant fes encenalls de la crosta del món.

En son llit, la Madrona vetllava sense gosar a moure's ben arrupida
sota els llençols... Tenia por, sentia en son cor el trossejament del
que pert el seu,... però al mateix temps tenia un altra pena més
fonda, un dolor més gran; i era la pena del seu home, el turment que
tancava aquell cos, que jeia allà al seu costat, quiet com ella,
sense fer soroll, potser per no despertar-la.

I tots dos callaven, però cap dormia, presentint a l'altre despert. I
les ventades seguien i quan passava el vent, gemegava al lluny aquell
remoreig etern dels camps flagelats, potser fets trossos.

Qui sap si dorm! pensava la Madrona al veure'l tant quiet, -però tot
d'un plegat sentia com movia un peu, frenèticament, nerviosament,
sota el llençol.

-Que no dorms?- li preguntava allavors amb veu molt baixa...

-Sí que dormia... sols que... m'he despertat...- I tornava el silenci
i tots dos sentien ben clar que s'enganyaven.

-Sents? Ja torna!- feia ell al cap d'una estona; i quan la ratxada
havia passat, -res!... res!... ni una panotxa... ni un gra no en
collirem!... Menjar pels bous; i res més.-

I la Madrona hauria jurat que plorava.

Cap a mitja nit el vent es va apaivagar... a sobre la teulada s'hi va
sentir el goteig d'un ruixat... les ratxes es varen anar fent més
clares i poc a poc tot es va anar aquietant.

I va quedar un silenci llarg, inmens... ple de feresa... que quasi
feia més angúnia que el soroll d'abans. Al lluny, molt lluny, un gos
udolava...

Per tres o quatre vegades la Madrona es va creure que tornava el
vent... hauria jurat que el sentia vibrar en aquell silenci que venia
del de fora, poblat de veus estranyes, i escoltava... escoltava,
aixecant el cap del coixí per a assolir millor les veus
incomprensibles de la nit... però no sentia més que els bataments del
seu cor i bull de la seva sang que li xiulava en les orelles, i es
deixava anar altra volta sobre el coixí, capolada, rendida...

Quina hora deu ser! es preguntava. A l'últim s'ha adormit! es deia
mirant al seu home,- i tornava: deu ser tard! -Com deu estar el
camp!... Déu meu, quina desgracia!

Un badall li va descloure la boca... el cap li pesava... i no volia
dormir... tenia por de tornar a sentir aquell bramul de fera... No,
no volia adormir-se... Després volia acompanyar al seu home, quan
se'n anés al camp... volia aconsolar-lo de sobre el camp destrosat,
com ell l'havia aconsolada a ella, de sobre el llit de mort de sa
mare...

I amb l'idea fixa de no deixar-se dominar per la son, començà a veure
una claror alegre... es trobà al rec un dia de sol, fent anar el
picador amunt i avall... amunt i avall... però tenia una pena molt
fonda... que no sabia ben bé el que era... quelcom d'un soroll molt
gran, que se n'hi havia endut al seu home però que potser tornaria...
i plorava, plorava en mig de l'alegria dels camps més verds, més vius
que mai...

I de sobte veia venir a l'avi Teiu, amb el feix a coll, fent tantines
sota el pes dels anys i de la fusta seca...

-I doncs, l'avi!... vos sempre amb la llenya...

-Què hi vols fer noia! I s'allunyava poc a poc caminet enllà... I
darrera d'ell, la Seca, la Mort... una ossamenta pelada, l'escarnia
ballant un ball desenfrenat...


V

La va despertar un pardal, saltant per la teulada.

Se sentia més capolada que abans d'adormir-se... el cap li pesava
tant que no podia alçar-lo del coixí... tot el cos li feia mal...
Instintivament va palpar cap al costat del seu home... i al trobar el
llit buit li vingué l'idea, tota esbarzerada, d'una novetat molt
gran... d'un fet d'aquells que trasbalsen una vida...

El pardal piulava a dalt de la teulada... un altre en va venir i amb
ses corredisses amunt i avall acabaren de despertar-la. Llavors, de
cop, va sentir tot el dolor de la desfeta. Va saltar del llit i sense
vestir-se ni res va corre a la finestra.

Encara no era ben clar... encara els camps jeien allà baix com una
massa informe envolcallada en la penombra... però allà sota, les
hortes del poble donaven pietat. Les mongeteres feien masses fosques,
a trossos abraçades les unes a les altres, com grans endolades
plorant una mort... a trossos estenellades per terra... les canyes
trencades o de gairell...

La veu d'un home que s'acostava la féu adonar de que estava
despullada... a corre-cuita es va posar unes faldilles i un sac i va
tornar a la finestra, quasi de esma, sense pensar...

El dia creixia, i en desenrotllar-se la claror, s'anava desenrotllant
allà baix l'estesa del desastre... Els camps eren trossejats!... Les
mates, tallades a milers, com si un fals gegant les hagués segat
abans d'hora, jeien a pilots escampades arreu, arreu... Per altres
cantons, semblava que hi hagués passat una riuada... les mates que no
havien estat arrencades, jeien capolades, totes en la mateixa
direcció... i de sobte formaven cercles immensos, com si una sardana
infernal hi hagués rodat pel damunt. I tota aquella extensió, que el
dia abans era tan verda, tan plena de moviment, tenia el to rogenc
dels rostolls, l'immovilitat anguniosa dels erms al fort de l'hivern.

I la Madrona s'ho mirava abstreta, ull-presa, el cap pesat, el
pensament movent-se peresós, com sota una llosa de plom... Vagament
pensava en la Mort... en l'acabament de tota cosa... li semblava que
el poble sencer agonitzava... que ja s'havia acabat per sempre més...
I amb els ulls clavats en aquella estesa de dolor, sense parpellejar,
pensava ensems amb la petita Agneta -quan es despertés se la
emmenaria per les carreteres... ja que el poble era acabat, trobarien
alguna ciutat gran... demanarien caritat -ella rentaria...

I de sobte una claror viva, que li féu cloure els ulls, va tallar el
moviment balb del seu pensament: era el sol que neixia... i al deixar
la finestra, al veure el llit regirat, va tornar en si, va pensar en
el seu home, sol al camp, desesperant-se, arrencant-se els cabells...
potser agonitzant, arrapat a aquella terra ingrata, que tantes
vegades havia regat amb son suor... I ja no va tenir més idea que
anar-hi corrents!... Malitsiga la son que l'havia vençuda!... La
petita Agneta encara dormia... tenia temps d'anar-lo a buscar i
tornar a plorar tots dos...

I va corre, va corre, passant entre els grups de dones, que hi havia
pel carrer, plens de gests tràgics, quasi sense sentir que al carrer
de Dalt el vent se'n havia endut la teulada de cal Lari, que a can
Burrec s'havia enfonçat el porxo... que es deia si a pagès, a cal
Albert, s'havia ensorrat una paret, arreplegant-lo a n'ell i a dugues
criatures... Va corre camps a través, sense fixar-se en els homes,
que al veure-la passar d'aquella manera, es quedaven parats,
seguint-la amb la vista... Va corre fins a veure el seu camp, allà
baix de tot... l'esperit abstret només en si el veia a ell... Un
moment li semblà que no hi era... després el va veure... després es
fixà en la destrossa del camp -sols una mata havia quedat sencera, i
erta en un recó movia tristament ses fulles plenes d'esquinços, com
cridant a ses companyes d'altres jorns...

Quasi sense saber com, es trobà al costat del seu home. Esperava un
crit d'esglai i una abraçada estreta, estreta, d'aquelles que nuen
sols els grans dolors... Però es quedà parada i freda, quan ell, amb
una tranquilitat dominadora li digué com si fés hores que la tingués
al costat:

-Veiam! dóna'm l'aixada... es allà... la veus?...-

La Madrona va sentir com si li caigués al damumt una galleda d'aigua
freda... Se'l quedà mirant... dubtà un moment... després, com
subjugada per aquella mirada freda i serena, anà a buscar l'aixada i
gambadejant per sobre les mates ajegudes, li va portar. Ell l'agafà i
començà a treballar amb la resignació de la força, arrencant les
mates partides, redreçant les poques que quedaven senceres.

I tots dos callaven... semblava que tinguessin por de que al parlar
les llàgrimes els ofeguessin. Ella dreta al davant, els braços a la
cintura, com formant nances del seu cos, se'l mirava amb els ulls
negats, sense gosar a dir res...

De sobte ell, com seguint un pensament que'l dominava, li digué sense
aixecar el cap tant sols:

-Diu que a câl Albert han rebut!... Que ell té molt mal!...

-Sí?- va respondre ella, sentint redressar-se-li al cor tot l'horror
d'aquella nit.

Però ell va continuar amb sa calma forçada, però imperturbable:

-Assuara ha passat el Lari i m'ho ha dit... i a ell, la teulada
enlaire... Llamp de llamp!...

I no digué res més... I quan una hora després la Madrona tornava per
aquells camps, que havia passat tan trasbalsada, veia per tot arreu
la mateixa escena que la de casa seva; per tot els homes treballaven,
ferms al pes de la desgràcia, arrapats cadascú al seu terròs; alguns
s'allunyaven cap al poble portant a coll feixos de mates, que al
moviment del pas brandaven tristament, com cossos sense vida... I li
semblà que de per tot, d'aquells homes acotats, d'aquella humanitat
abatuda, n'eixia un gemec de dolor, trist i profund, però ple de
força i vida.

Migdia tocat, els camps van quedar deserts, el poble semblava mort,
enlloc es veia un ànima; la marinada hi passava, omplint-los d'ample
a ample, i en el silenci, en la fosca d'aquells casalots rònecs i
miserables, aquell poblet es refeia d'una estrebada per a tornar a
una altra. Els rosegons de pa, eren devorats amb l'ànsia de la bèstia
afamada; les calderades s'esvaïen de pressa, les mans terroses no
donaven abast a la fam que les movia; i amb la fam mig apagada, ferm
en son abatiment, aquell poble eixí de la fosca, passà pels estrets
carrerons, i s'esbandí altre cop per la planura. Ja eren corriolades
de gent, joves i vells, homes i dones, tots barrejats caminant enllà
de la carretera que s'estenia, com una cinta blanquinosa, tota llarga
i tota trista pel mig del pla rogenc... I poc a poc, silenciosament,
aquella gent s'anà destriant pels camps i les peces, en mig d'un
silenci ombrívol d'una gravetat esfereïdora... -I el sol brillava
alegre i en tota aquella extensió, sense un cant ni una rialla: no es
sentia més que l'aspre esgratinyar de les aixades, esgarrapant la
terra.

De sobte va corre de camp a camp, resseguint la plana com un llampec,
la nova de que anaven a sagramentar a l'Albert... que el metge, al
tornar-ne, havia dit que n'hi havia per poques hores... El silenci es
tornà més anguniós, l'esgratinyar de les aixades més aspre... I quan
les campanes de l'església tocaren a Combregar, una alenada de feresa
va passar subtil i invisible de cap a cap del pla... Qui ho havia de
dir!... l'un l'havia vist el dia abans!... l'altre hi havia enraonat
feia dos dies!... I tant valent com era!... I una ira sorda s'anava
alçant en tots els cors...

A l'última campanada es va veure sortir del poble llunyà una clapeta
blanca, sota un punt vermell, caminant ràpidament; era Nostre
Senyor... va seguir un tros de carretera, després tombà a la dreta,
camps a través, cap els boscos del fons, emportant-se'n les mirades
de tota aquella gent. A son pas les dones s'agenollaven fent el
senyal de la Creu; els homes romanien drets, però acotaven el cap,
fent voltar la gorra entre les mans.

Quan s'hagué fós pel camí del bosc, tornà a omplir el pla la remor
sorda del treball; però el record de l'home sà i fort el dia abans i
ara moribund, anava i venia, fent més viu el dolor de la desfeta.

I fou en mig d'aquest ambient, quan el sol se'n anava a la posta, que
un vell que seguia cavant, va veure a un jove que treballava amb ell,
parat, meditant, i va dir-li:

-Post-hi a jugar que penses amb l'Albert!...

-Oidà, sí que hi pensava:.. i fins penso vatua el món! que no val pas
gaire... viure així!...

El vell va somriure...

-És que jo ho he rumiat molt aixó... i penso que una hora o altra hi
ha d'haver... alguna cosa... així... vaja: una altra cosa, vatua el
món!...

El vell ventà cop de càvec, deixant-lo clavat a terra; s'escupí les
mans i tot fregant-les una amb altra, digué amb una rialleta que feia
mal:

-Sí!... diuen que després... un cop morts... saps?...

Arrencà l'eina, la va brandar; quan tenia el cop enlaire, a punt de
descarregar, afegí molt sèrio:

-Però ves... prova-ho...

I enfonçà el ferro a la terra, que el va rebre gemegant.



LA CADENA

Se'n anava!... Se'n anava! Mai ho havia sentit tant clar com aquell
dia.

La primavera esclatava; l'immensa plana fins llavors coberta d'una
patina de boira, de fredor, de quelcom glaçat que s'arrapava a la
terra blanquinosa i als arbres pelats que sa i enllà s'aixecaven,
ratllant la monotonia d'aquell grandiós horitzó; l'immensa plana fins
llavors mig morta, es deixondia, s'esparvillava, esmaperduda entre la
son del fred que se'n anava i la vida de l'estiu que venia. El cel
era blau pur, somrient... ni una boira, ni una taqueta en sa superba
arcada... I entre aquell cel tan viu, tant despert, i aquella terra
per on divagava somort un alè de desvetllament, passava voluptuós,
refregador, un aire tebi, ple de guapes prometenses, d'esclats de
festa, de bojes riallades forfullant als llavis per entreobrir-los i
esclatar.

Tot era animació, tot feia pensar en demà, un demà alegre,
interminable, un demà blau, sense núvols ni boires, com aquell cel...
Tot feia pensar en la Vida... i, no obstant, ell pensava en la Mort.
-Se'n anava!... Mai ho havia sentit tant clar com aquell dia.

I anava caminant. La seva silueta formava un arc, color de terra,
retallat sobre el cel blau... el cap acotat... l'esquena en cercle,
com no podent suportar el pes dels anys que al damunt portava...
aquell pes que a bon segur l'hauria estenellat per terra, si no
hagués estat aquell bastó, nuós com ell, com ell revellit i encorvat,
però encara ferm, que l'aguantava.

Camina que caminaràs, passava el pont de la riera, aquell pont tant
vell que ningú sabia qui l'havia fet. Ell hi anava a. jugar quan era
petit i la seva mare, que al Cel sia, el renyava, perquè ja deien que
el dia més impensat s'esfondraria... I no obstant, els anys havien
passat, el pont es tenia ferm... i ell se'n anava.

I caminant, caminant sempre, passava pel prat de la rajoleria... i el
veia igual que quan ell hi anava en semblants migdiades a festejar
amb la noia... la que fou sa muller i que al Cel sia. El veia igual
aquell prat on començava d'apuntar-hi el verd naixent de l'herba, amb
aquells plàtans altíssims d'entortolligat brancatge, per on,
saltironant, cantaven pardals i primaveres; el veia igual aquell cel
blau, que reia entre les branques blanquinoses, clapades, de puntetes
verdes, i el veia igual, allà al fons, tot i petit, com una
miniatura, el forn, tot rogenc de la base, tot fumat de la teuladeta,
amb la caseta al costat revellida i negrenca. Sentia en son cor la
mateixa impressió de pessebre que li feia aquell paisatge llavors...
en aquell temps, sols que aleshores aquella impressió anava
acompanyada d'un ambient de Nadal i ara venia entre boirades de
Novembre... entre les lassituds del dia dels Morts. Semblava que a
l'entrar-hi havien de sortir els vells d'aquell temps, que havia de
sortir ella, tan fresca i riallera... Tot restava igual, tot hi
restaria... i, no obstant, tots se n'havien anat... i ell se'n
anava!...

I caminant, caminant sempre, deixava el prat del forn i trencava a
l'esquerra. Prou els coneixia aquells marges del terraplé entre els
que s'enfonsava al camí, per a salvar amb menys pena el turonet que
dividia la plana, formant allà baix, al cim de tot una _u_ negra
retallada sobre el cel blau. Prou les hi sabia les pedres que anava
trobant, aquella mata de fonolls que sobressortia entre l'herba,
aquell reguerot que l'anava acompanyant amunt, amunt fins a ser al
cim... i aleshores quina immensitat de món la que veia!... quin bé de
Déu d'aire per respirar!...

La terra s'estenia a sos peus, com immens llençol tot rebregat...
Allà baix, just a l'horitzó, blavosa i retallada, s'alçava la silueta
del Montserrat; a l'altra banda el Montseny, negrenc, com malhumorat,
la falda clapada de masos i pobles amb ses esglesietes de campanar
quadrat, tot petit... -una altra impressió de pessebre... una altra
impressió agredolça!... -I entre una i altra muntanya, quantes
serres!... quants turonets, quantes planes!...

Quantes vegades s'havia parat allí mateix!... Sempre aquella
immensitat clara i riallera, semblava que li digués: «Pit i amunt! la
vida és bella! el món és teu; gosa'n sense treva!» I, no obstant, ara
semblava que li deia: «Guaita-ho tot, rabeja't amb tot, però ten
compte de que no és pas per tu!... tu te n'has d'anar, fulla seca,
que la nova florida sorprèn arrapada encara a l'arbre!» I ell
murmurava: «Es veritat, és veritat: la terra em crida!»

I començava la baixada. Idees tristes el corprenien; instintivament
anava donant l'adéu -potser el darrer- a les pedres del camí, als
arbres de les vores, als camps de primer terme, als horitzons
llunyans. Trobava tot fent via joves pagesos, forts i sapats;
robustos com roures, i al donar-los el «Déu te guard», sentia en son
cor tal horror al misteri, al no ésser, a lo de més enllà, que de
bona gana els hauria demanat amb llàgrimes als ulls una caritat...
d'una mica, una miqueta, per petita que fós, d'aquella vida que
rumbejaven... I ells s'allunyaven cantant i rient, esmerçant-la,
aquella vida, en jocs i corredisses, sense sisquera adonar-se'n!...

Caminant, caminant sempre, al fi veia el seu rústic maset, voltat
d'arbres on començava a esclatar la florida... I li vingueren unes
ganes de plorar fort, ben fort... que el sentissin, que hi corressin,
i agrupant-se tots els seus al seu costat, el sostinguessin, perquè
així no vingués tant de pressa lo negre, la nit horrible que li
corria darrera, encalçant-lo, acostant-se-li sempre...

De prompte senti un crit: l'avi!... l'avi! i va veure omplir-se l'era
del maset... l'Hereu, la Jove... els mossos... tots hi eren, i amb
les mans li feien senyes que hi anés... que hi anés de pressa... Quin
consol pel seu cor!... Per què?... Qui sap; mes se sentia consolat...
Hi anà, quasi corrents. Però l'Hereu i la Jove ja el sortien a rebre
a mig camí, ell boig de content, ella un xic vergonyosa.

-L'avi!... l'avi- deia l'Hereu. -Que no ho sabeu?...

-Què hi ha! què hi ha!- deia l'avi; -cuita, home... digues...

-L'avi... que ja... ja en tenim un que ve...- I senyalava a la Jove.

Aquesta, tota vermella, abaixava els ulls.

Llavors, de sobte, tota clara i lluminosa, una mena de revelació
s'apoderà del cor de l'avi, una visió de gèneres passant arrapades al
terròs, entre penes i alegries, empenyent-se les unes a les altres,
portant quisquna la braó, la força, la saba de la que se'n anava,
vivint d'elles, com d'ella viuria la que al detràs vingués... I veié
un vailet, de cap riçat, cama ací cama allà de la barana d'aquell
pont tant vell, que ningú sabia qui l'havia fet i veié a la Jove, amb
la faç semblant a la de la seva mare, renyant a n'aquell vailet,
perquè deien que el pont, el dia més impensat, cauria; veié un airós
donzell, un clavell a l'orella, la roja barretina de gairell,
caminant amb el cor ple d'aleteigs prat enllà, prat enllà, cap a la
caseta del costat del forn, d'on sortia una fresca riallada prou
coneguda, mentre entre els plàtans gegants saltironaven cantant els
mateixos pardals, les mateixes primaveres; veia un home plantat en
mig d'aquella _u_ del camí retallada sobre el cel blau, aspirant amb
dalè la reïnosa ratxada d'aire, bevent amb la mirada la immensitat
estesa... i ell s'hi sentia, ell hi alenava en aquell noi, en aquell
donzell i en aquell home... Llavors mirà el cel rialler i esplèndid,
mirà la inmensa plana banyada de sol, totjust verdejant, mirà els
innombrables masos sembrats al llarg de la planura, blancs d'un blanc
brut, com vol de tudons pasturant en immens camp de trapadella, i
sentí... quelcom inexplicable, quelcom d'un alè d'eternitat, quelcom
d'arrapament de tot son ésser a aquell terròs, quelcom que li deia
que ell no se'n anava... que viuria en aquell que venia, com d'altres
havien viscut en ell... com aquell viuria en altres... I li semblà
veure de part a part de la plana una immensa cadena estrebant-la
fort, ben fort, amb duresa d'amo a esclau. I lliscant per sobre
d'ella, la Vida, eterna jove, passava cantant, els ulls al cel, als
llavis la rialla...

Acostà els seus al front de la Jove, i hi deixà un petó llarg,
llarguíssim... grandiós com aquella plana estesa sota aquell mar de
sol, solemne com el misteri que en son si portava aquella dona.



ÍNTIMA

Que n'és de dolç aquell temps de la vida de noi!... Vida petita que
juga un noi petit entre parets ben calentones, mentre la pluja
cançonera de l'hivern bombolleja en la barana del balcó... Al de fora
sempre hi fa sol, dies atemperats que riuen en jardins flonjos de
sorra... sense aire... Oh, l'aire... que els en hi fa de por a les
mares!...

El carrer sempre s'hi veu llunyà, molt llunyà, i quan un hi pensa en
quan era noi i anava pel carrer, va passant poc a poc, amb certa
solemnitat de professó, sentint al costat, més que veient-la de cua
d'ull una ombra de respecte... i va passant, sense tombar la cara,
encarcarat sota la roba de les festes!...

Oh, la brusa d'estar per casa!... Jo en tenia una de blava, un xic
descolorida de tant anar a la bugada... i els tips de jugar que m'hi
havia fet, amb aquella brusa tan ampla, tant fresca!... El que més
m'agradava quan començava a fer calor, quan ja donava gust sentir-se
a les munyeques la frescor de l'aigua temperada per l'escalforeta de
la primavera, era fer temporals... Agafava un picador, me'n anava al
safaretx, i hala, vinga inquietar l'aigua, paletada amunt, paletada
avall... i semblava que l'aigua es reinflés... darrera del picador en
moviment, hi quedava un buit verdós del llot del fons... i darrera
del buit, venia corrents una onada que a l'omplir-lo rompia en el
picador i m'esquitxava de frescor... I més enllà, per tot el
safaretx, mil onadetes es gronxaven, pujant i baixant, fresques i
alegres; damunt d'elles la sobreixida del dipòsit d'aigua,
escorrent-se per molsuda tosca, queia desfeta a gotes, formant un
ruixat, i en ple temporal, ma joguina predilecta, un falutxo de veles
esteses, es capbussava nerviosament... anava i venia d'un cantó a
l'altre, topava per les parets amorrant-s'hi amb toçuderia, com si
busqués un forat per a fugir de la tempesta...

Al deixar el safaretx, que n'era de blau el cel!... que n'eren
d'altes les orenetes que hi volaven!... I els plàtans del jardí,
aquells tres plàtans del fons, com em miraven!... Semblaven vells
amics somrient d'estimació!...

Cap al tard -si no havia fet massa aire,- entrava a dins... anava al
quartet del davant, on eren sempre els de casa... A banda i banda de
la finestra, mig tapada amb celosies, hi veia, com masses negres, les
siluetes de la meva mare i de ma germana, cusint a l'escasa claror
del dia que finava... Mon pare es passejava amunt i avall, amb les
mans a les butxaques. Jo buscava si en son front hi havia arrugues.
Me'n anava a un recó i m'asseia...

Per la banda de fora de la finestra hi creuaven de tant en tant les
ombres dels que transitaven per l'acera... Passaven ràpidament,
trencant un moment la monotonia de la claror trista. Ningú deia
res... El volant d'una fàbrica veïna donava cops acompassats, com un
rellotge...

I en aquell silenci que la fosca espesseïa, arraulit al meu recó,
quina tristesa m'agafava... tan fonda, tan dolça!... quantes angúnies
hi presentia en el tancament de les cases, lluny del gran aire, entre
quatre parets!... Quina fredat em feia la vida ombrívola dels
grans!...

No sé si era per la primavera,... començava a fer calor, però em
recordo que encara portava abric -un abric arreglat, curt de
mànigues, d'un color confós.- Anàvem a passeig amb els nois d'estudi,
i un d'ells em va fer una pregunta:

-De què viviu a ca teva?...

-De renda!- vaig contestar tot orgullós...

-I tu de què faràs, quan siguis gran?...

No sé què li vaig dir, però em recordo com si fos ara -les sensacions
viuen molt més temps que els fets en l'esperit- em recordo d'una
confusió, d'una incertitud... d'una ombra de mal presagi que em va
caure al damunt... Jo havia de ser gran!... Jo hauria de viure entre
parets, en la penombra del quartet de casa!... I hauria de tenir
arrugues al front!...

I em sentia als peus el sorrall del torrent que pujàvem, i mai
l'havia trobada tant cansadora, tant flonja... i veia els arbres dels
marges, les negrenques alzines, passant poc a poc pels meus
costats... I anava caminant sorrall amunt, sorrall amunt, portant al
cap una mena de pes, una mena d'angúnia... Mai l'havia trobada tant
trista la vida... tant fondament trista, la vida dels grans!...

I no sé pas com... insensiblement aquella idea es va anar amparant de
mi... se'm va anar agermanant, vaig anar acariciant-la amb íntima
voluntat, i poc a poc em vaig sentir entrar en la tristesa com a casa
meva, serenament resignat... Després el noi es va anar allunyant de
dintre meu, i amb seny d'home, vaig entrar abans d'hora en la
penombra del quartet, deixant en un recó del jardí ma joguina
predilecte, el meu falutxo, estebellat.

Un dia havia fet una passejada molt llarga per les afores de la vila,
i me'n tornava cap a casa al caure la tarda. Davant meu blanquejava
tota llarga la carretera en l'acabament de la claror; a mà dreta,
s'estenien fins al mar hortes i més hortes, formant un ample llençol
de verdor confosa... De tant en tant les atravessaven migrats
torrents i al passar-los, veia redressar-se'm al davant els macissos
dels canyissars, amb ses fulles caigudes, amb sos esbelts plomalls
èrtics cap el cel... A la dreta -i no sé perquè em semblava veure-hi
més claror,- tot eren vinyes i més vinyes pujant en suau pendent,
fins al peu de la muntanya... cada una amb sa caseta blanca, com un
gros colom, reposant-hi al mig. I al davant, molt lluny, molt lluny,
la vila, un xic ensotada, reposava en la boira violada de la nit.

I com més m'hi acostava, a la vila, com més aprop veia brillar
aquelles tires de llumets de les fàbriques que la voltaven, més la
sentia aquella boira d'hivern que eternament em voltava... portant
encara en les meves orelles les harmonies del gran aire, pensava en
la penombra del quartet... en l'angúnia de sa tristesa... I de sobte,
la carretera s'esborrà dels meus peus, la sensació de trobar-me en un
desert s'amparà de mi, i em vaig parar al bell mig d'una riera...
ample, ample... els marges sols es veien com dugues petites faixes,
allà baix, al lluny... Amunt ni avall, res: només una soledat
augusta, una quietud grandiosa, i dugues roderes molt fondes que
s'allunyaven avall i amunt, fins a pèrdua de vista... Que sol me vaig
trobar, en mig del món en calma!... La gola se'm va fer un nus...
Però al mateix temps, quina joia tant inefable m'envaïa de cap a
peus!... I quin benestar tant dolç sentia al fons de mon ser!... Sols
veia aquella estesa de terra... aquella soledat tant quieta...
aquella grandiositat que tot ho aclaparava... Fou com un somni... un
embadaliment... Un vent fresc i llis em refrescava el front... Tot jo
reposava en el repós de la terra!...

Allà baix, per la banda de ponent, s'hi alçava un turó alt i
escabrós... Sa silueta em quedà tant gravada, que no l'he oblidada
mai més... La veig sempre en hores de calma... ma infantesa i ma
joventut s'hi arresseren... i es va allunyant, allunyant, cada dia un
pas més...



DEL MAR

-La viva, noies, la viva... a... a!- sentia cada dematí, entre
somnis. Era un espinguet clar i alegre que es cargolava enlaire, al
compàs d'un xic-xec de xinelles per l'acera...

A l'obrir el balcó, ja el sol se'n entrava per la meva cambra,
escorrent-se a llenques polsoses per les escletxes de les persianes;
aquell crit de -la viva!- ressonava més clar i més airejat i entre
crit i crit, se sentia de tant en tant:

-A quant la dóna?...

-A sis.

-Uix! A sis?... i tant rebregada com és?...

-Ah, sí... fugiu la mi senyora!... A l'hora de la mort en tingués!...

-Deixa-la estar!... que no veus que fa cara de dejuni?... la viva,
noies, la viiivaaa!...

I la professó anava passant carrer amunt. Les cistelles de sardina,
rodones i plenes, desfilaven per sota el meu balcó com colossals
peces de plata: les duien les marmanyeres, arremangades de braços,
botent llurs carns macisses que pantejaven sota les robes al moviment
del pas.

I en tant, amb les persianes entreobertes, ja tornava a mirar aquell
tros de cel, ample, molt ample... i veia una vegada més aquell
carrer, llarg, estès... sentia el remoreig llunyà de les fàbriques,
quals xemeneies s'alçaven ertes al lluny, per damunt de les taulades,
omplint l'espai de glopades de fum negre, i allà baix, al
cap-de-vall, el veia a n'ell, el mar -estès com una cinta blava,
tancant l'horitzó.

Més tard passaven ells, els pescadors... fornits, colrats, amb amples
calces de burrell, amb folgades camisetes blaves i mocadors virolats
al coll, caminant mandrosament, brandant d'un cantó a l'altre, com si
els costés d'arrossegar els esclops...

I me'n recordo amb cert respecte, d'aquells homenassos... passaven a
colles cridant bàrbarament, esvalotant per tot... se'n entraven per
la ciutat, venint de _en marc_, com a terra conquistada... I de la
meva por de vailet en conservo encara l'impressió de que aquells
atletes, que portaven quelcom de gran i fort i lliure, era molt home,
si s'hi empenyava, per esbotzar qualsevol porta d'un sol cop-de-puny.

Que n'eren de diferents de la gent de fàbrica!... També a aquests els
veia passar cada dia a la mateixa hora... Eren tots secs,
desnarits... amb grogors de planta d'estufa... Les mosses, altes,
esprimatxades, plenes de llànfares d'oli, amb fils de borra encastats
als cabells, amb grogors de vici a les galtes... Els homes més
endreçats, més nets, però tots ells amb un aire de tristesa!... I ben
garbellat, potser aquests em feien més por que no pas aquells...
També esvalotaven a tothom, però en sos esbroncs no hi havia
l'alegria serena dels pescadors... hi havia sols una ràbia sorda...
una quimera negra...

I ells, amb ells no es podien veure.

-Adéu, xinxa!- deien els pescadors al trobar-ne una.

-On va aquest pop!- contestaven elles.

I el gust amb que s'ho deien!...

El carrer de casa hi donava al mar i no hi puc pensar mai sense que
se'm desperti el record de les anades a la platja: em recordo una per
una d'aquelles cases que anava passant, com un es recorda de les
cares que no ha vist fa temps. Les primeres que trobava eren
d'aspecte burgès, amb cancells envarnissats i reixes pintades; les de
més avall, més deixadotes, amb grans entrades sense cancell, mostrant
per la penombra del seu interior, pilots de nances, rengleres de
palangres, rems estesos per terra... i d'allí dins en sortia un
fortor aspre de maresc, que se'n entrava. A voltes, asseguda
d'esquena al carrer, apoiant el coixí al caire del portal, una dona
feia saltar entre sos dits els boixets grocs, faixats de blanc i del
ball desenfrenat dels boixets n'eixia sobre el vermell del patró la
blanca punta, que s'hi anava estenent, estenent, com allà a la vora
sobre la platja, l'espuma de l'ona que hi anava rompent...

I jo, hala, córrer avall, pel camí fet...

I de sobte ni cases, ni camins, ni res... no més Ell, el mar immens,
estès sota el gran cel, omplint-ho tot... les gavines hi passaven
d'un vol llis, ondulejant pausadament... s'allunyaven endins,
endins... i es fonien allà baix, al lluny de tot com puntets de fum
que s'esvaïssin en l'intensa blavor.

Un dia a l'anar a estudi de bon dematí, un vailet em va dir:

-En aquella casa hi ha un negat, anem a veure'l?...

-Que l'ensenyen?...

-Sí...

-Doncs, au!

I ens n'hi vàrem anar -jo, amb certa recansa... no sé si n'havia vist
mai cap, de mort, encara... El tenien a dins de la caixa, sobre una
taula, amb dos ciris a la banda del cap, al mig d'una entradeta de
parets llises, emblanquinades de fresc i amb una franja blava arran
de terra. Sols vaig gosar a mirar-lo de llisquentes. Ja era un xic
vellet, la barba blanca se li tenia enlaire, molt enlaire, com
enrampada... em va semblar que tenia un morat al front... algun cop
de rem, potser... Però aquella blancor trenyinosa que tenia em feia
mal i vaig girar el cap. Al peu de la tauleta hi havia una safata
negra d'aquelles que tenen pintades flors grogues i vermelles. Més
enllà hi vaig veure un atleta d'aquells que veia passar pel carrer,
esvalotant-ho tot... s'estava dret, fent voltar pausadament la gorra
per les mans, mirant al mort de fixo, malgrat que els parpres se li
movien de pressa i espurnejant... Es va ficar una mà a la butxaca i
va tirar dos quartos a la safata: era la primera remor que se sentia
des de que érem allí dins, fora de l'espurneig dels ciris... de
seguida en vaig sentir un altre: un gemec ofegat... Era una dona que
hi havia en un recó, tota endolada...

Aquell soroll dels quartos al caure a la safata, li va arrencar el
plor del fons de les entranyes.



TEMPORAL

Va ser la primera vegada que vaig sentir vibrar l'ànima del poble,
aquella corrent misteriosa que a un moment donat, lliga a tota una
multitud, fent-ne un sol cos, una sola massa vivent, que esclata a lo
millor en alegries esbojarrades, i en entusiasmes folls o s'extremeix
en paors misterioses...

La ventada que tota la nit havia rodolat, entre ruixats i cops de
porta per sobre les teulades de la ciutat adormida, mar enfora havia
fet de les seves i al clarejar el dia va sobtar a tothom una nova
esglaiadora: el temporal havia sorprès en alta mar les parelles del
bou... sols dugues havien pogut tornar a temps... de les altres no
se'n sabia res. Tothom va saltar del llit i va sortir al carrer: allà
baix, al cap-de-vall, s'hi veien passar de gairell les onades
furients, embestint-se unes amb altres, llençant enlaire glopades
d'espuma...

I tothom va córrer a la platja, amb el cor estret.

Allí l'espectacle era imponent: el mar semblava que s'hagués
encongit, com una fera enrabiada, a punt de saltar sobre el món i
engolfar-se'l; aquelles onades que es veien del carrer estant, eren
restalleres enormes, carenes d'aigua d'un verd terròs, llençades de
reflexos sinistres, que venien sense parar l'una darrera l'altra, se
enarcaven com un cavall a l'aixecar-se de potes i queien reventades
amb estrèpit de tro. I quan una muntanya d'aquelles s'estavellava
contra la sorra, darrera seu un altra prenia embranzida, i més enllà
en venien a centes corrent amb velocitat vertiginosa... I pel lluny
es veien botre enlaire llenques d'ona reventada, glopades d'espuma
blanca destacant-se sobre una nuvolada baixa, fosca d'un blau de
plom, que en moviment quasi insensible, anava passant cap a llevant
per sobre les onades...

I la gentada el contemplava aquell espectacle, silenciosa, amb un
recolliment solemne sentint en son front les ratxades del vent
d'enfora, la bafarada humitosa i freda que llençava aquella gola
monstruosa, oberta davant seu...

De sobte la gentada es va estremir, aprop de la boia hi havia una
barca tombada, quilla al. cel... ningú sabia qui l'havia vista...
però la veu anava corrent i la gentada començà a moure's presa d'un
neguit frisós, avançant i reculant al grat de les onades, que al
reventar allargaven ses urpes blanques, arran de la sorra, gratant
terra endins...

Quines hores d'angúnia!... L'ànima del poble pressentia quelcom
d'horrible, s'envaïa en l'estrany atractiu de les emocions punyents,
i encara que ningú sabés el què, per sobre aquella gentada hi havia
la certitud d'alguna cosa horrorosa que s'acostava i va arribar. Allà
a quarts de nou, es va veure a poca distància de terra un punt negre
surant peniblement sobre l'embat de les ones.

-Un tauló!- va cridar un.

-Un home!- va fer un altre.

Per sobre una ona se'l va veure com alçava un braç...

-Un home!... un home!...- es va sentir cridar per tots cantons...

-Prepareu els caps!...

La corrent se l'emportava cap a llevant... la gentada el va anar
seguint... A davant la gent de mar, cares ferrenyes, gestos resoluts,
segurs de sa força, semblava que anessin a lluitar a pit obert contra
aquella mar sense fre, per a arrencar-li sa presa... després els
curiosos, una massa ombrivola i lassa, que avançava a por a poc, com
mig avergonyida...

I aquell home nadava... nadava braument, aferrat a un rem, amb el
delit de la lluita suprema... A prop de les ones una dona desgarbada,
semblava que l'ajudés a nadar, movent els braços... com ell els
movia... Aferrada a ses faldilles una criatura plorava... I anaven
avançant peniblement... l'home cap a terra, la dona cap a n'ell...

No devia ser a deu passes... Una ona monstruosa esclatà sobre el seu
cap com una maledicció... La gentada reculà... després allargà el
coll per veure millor... l'home ja no hi era... el rem sol botava per
sobre les ones, com un boixet en mans d'una puntaire...

Aquella dona va caure en rodó i a son entorn s'hi féu un grup
espès...

• * *
  

A la tarda el temporal havia amainat; els darrers remolins de vent
empaitaven espai enllà les blanques resquícies de la boirada desfeta.
El cel tornava a ser el de sempre, potser un xic més alegre, més blau
i més fresc; sa blavor s'emmirallava en els bassiots que la pluja
havia deixat al carrer... Allà baix, al cap-de-vall, les onades hi
passaven encara de gairell, encabritades i llençant tofes d'espuma...
El sol tocava a les cases de la banda esquerra i tornava a ses
fatxades els tons vius que la pluja havia encartronat... però arreu
hi havia una tristesa!... La gent era pels portals, parlant de baix
en baix... sense un crit, ni una rialla...

De sobte passà a pas de marxa en Joanet, un pescador conegut de
casa... en sos ulls esbarriats i en sa cara esgrogueïda, hi portava
l'angúnia retratada...

-Joanet, que hi teniu algú en mar?...- li digué la meva mare.

-El noi, senyora, el noi!- i aquell homenàs plorava...

-Però...

-No'n sé res... res... No més falta la seva parella... Ara vinc de
tirar _partas_... Si haguessin pogut entrar a Roses.. o a
Barcelona... Però, ca!...

-No desconfieu, home!...

-Ai, senyora, és el noi!- I no pogué dir res més perquè el plor
l'ennuagava...

• * *
  

Després, temps després ho vaig saber... Varen passar tres dies
mortals sense que aquell home tingués noves del seu fill... tothom el
donava per mort, però ell no se'n aconsolava... tenia un raig
d'esperança al cor i tres dies mortals passà a la platja... Els sis
negats que el mar va escupir, ell va ser el primer de veure'ls... cap
era el seu noi... A l'últim, a la tercera nit, cap a la matinada
aquell home va veure quelcom sobre el mar... molt lluny... molt
lluny... ell sabia les barques que havien sortit... i a quina hora
havien de tornar... no, no era de cap d'aquelles la vela que anava
venint... i aquell home xiulà... xiulà amb son xiular especial... i
escoltà molta estona, però no se sentia res, més que el remoreig suau
de les ones... i tornà a xiular i res... i ja es tornava a asseure
decandit a la sorra, quan allà baix, molt lluny, molt lluny, s'hi va
sentir un altre xiulet, petit, feble, que tot just arribava... però
que a n'ell el féu botre, com si el món hagués esclatat...

Era el xiular del seu noi... que el mar li tornava sà i bo... Corrent
el temporal, se li havia emportat qui sap a on...



CLASSE DE DIBUIX

La sala de dibuix, a estudi, era una peça llarga, molt llarga; una
golfa de convent, espaiosa i alta de sostre. Per una banda donava a
un terrat que hi venia a peu pla, i on alguns Padres, aficionats, hi
tenien cries de canaris. Es veien aquestes tot al llarg de la paret,
com ninxets quadrats, emblanquinades de dintre i tancades per fora
amb tela metàl·lica. Al fons de les més properes, de tant en tant
s'hi veien voleiar els airosos ocells, com encenalls d'or
caragolant-se a l'aire; a voltes s'acostaven a la tela, amb son petit
bec pinsaven un mosset d'escarola tendra, piulaven mirant entorn amb
sos ullets rodons i esparvillats com caparrons d'agulla i fugien de
dret cap al niu. I com contrastant amb aquest moviment, al fons
d'aquell terrat, hi eixia d'entre les teulades la cúpula de
l'església, com una colossal mitja taronja, coberta de teules verdes,
aclofada pesadament sobre un macís de murs renegrits.

Per l'altra banda donava al carrer i aqui hi havia sempre estés a
vista d'ocell l'enteixinat rogenc de les teules de tot aquell tros de
ciutat, allunyant-se fins al mar; les unes de cara a llevant, les
altres a ponent, alçapremant-se elles amb elles, com per enquibir-se
més bé entre els grups que formaven, tirades a dret fil, les buidors
que allà sota, on no es veia, formaven els carrers. I un se'ls
imaginava plens d'ombra i humitat, allà al fons de tot. De tant en
tant rompien la monotonia d'aquell to rogenc els quadros d'algun que
altre terrat de construccions més modernes, on sovint s'hi veien
voleiar, com tires de cotó fluix, les blanques bugades de marina, tot
assecant-se al sol.

Dues coses tenia aquella sala seves i ben seves: la claror i la
flaire. No sé si ho feia l'emblanquinat de les parets d'on en
penjaven una munió de quadros amb sants i santes, amb guerrers i
pastoretes. No sé si ho feia el ressol que del terrat dels canaris hi
entrava a dojo, s'esquitllava per les parets i rebotia de les
blancors dels papers als vidres dels quadros. El cert és que aquella
peça tenia una claror especial, una mena de llum glaçada, però forta
al mateix temps, que enlloc més he trobat, i que s'avenia com l'anell
al dit amb aquella altra especialitat seva: amb aquella flaire de
fusta, de llapis i gomes i _somillos_, tèbia i picantona, que tampoc
he sentit mai més.

L'hora d'anar-hi era de dotze a una, quan la rateta de la gana
començava a fer de les seves. Hi pujàvem escales amunt de dos en dos,
i encara em sembla que sento el terratrèmol de l'arribada. Era un
soroll infernal que esvalotava i tot als canaris del terrat veí.
Corredisses, xiscles vergonyants i rialles encongides, tot s'ajuntava
amb el patim-patam dels tableros contra la paret, als cops dels
tamborets, que queien, als de les portes i finestrons que petaven...
Valga que durava poc. Dos minuts després sols quedava el xiu-xiu de
cent converses, fins que la veu de _l'Hermano_ s'aixecava solemne i
sonora, dominant-ho tot:

-Orden, señores!

Llavors callava tothom i quedava un silenci llarg... un silenci ple
d'aquella claror glaçada... I aquella claror començava a ficar-se al
cap, i un començava a distreure's, el llapis i el _somillo_ se
n'anaven per on volia l'atzar, sense que la mà tingués res que
dir-hi; poc a poc s'oblidava el sant o la pastoreta que un tenia al
davant... I sempre aquella claror blanca furgant endins,
insensiblement, fins a entervolir-vos, fins a entabanar-vos!...

I venia una son més dolça!...

A voltes se sentien, com emboirats, els xirrics d'un vol d'orenetes
que en aquella hora de sol feien l'aleta, sospeses en la buidor,
sobre la ciutat endormiscada. I què n'era d'hermós llavors deixar-se
anar, bressolar-se en aquells llims, mentre el temps passava minut
darrera minut... Era una mena de bohèmia de l'ànima, una
voluptuositat entabanadora que encara sento de vegades, i que em fa
esmerçar dies i dies, com aleshores esmerçava mon petit temps
d'infant...

Però de sobte, sentia una cosa estranya; el vidre del quadro que em
feia de model, reflexava un moviment, i em trobava envaït per una
negror molt grossa. -Era que al meu costat s'hi redresava, com una
amenaça, la silueta de _l'Hermano_, les mans a la cintura descansant
en la faixa, la cara vermella, tot ell molt negre, menys el coll,
molt blanc...



CLAR DE LLUNA

La llum s'havia fós. No més una mena de celistia moradenca vagava per
l'Univers, agombolant-se entre les tenebres iniciades de la nit. Ni
encara era clar, ni encara era ben fosc. Els grills cantaven
atrafegadament i de tant en tant, com notes greus del seu himne, se
sentia el xiulet fondo del taup, llarg... trist... melancòlic...
Callava, i altra volta s'esbandia cap al lluny el tritlleig dels
grills, estrident, neguitós, en mig del gran encalmament del món a
l'adormir-se...

Al lluny s'hi encengué un clap de llumetes rojes, capritxosament
escampades per la penombra de la planura... Em recordo d'una que se'n
va encendre allà dalt... cap al cim de la muntanya com una estrella
grossa... grossa...

I com si ho fessin aquelles llumanetes, la fosca s'espessia, aquella
boira lluminosa, últim record del dia, vagava... vagava esma-perduda
com un sofriment sense causa i com més espessa era la fosca, més
clarejava als meus peus la llenca de la carretera, dreta, enrampada,
tota blanca, en aquella espessa blavor, fins a perdre's al lluny en
boira esfumada, com plomerall de fum al cim d'una candela.

I heu's aquí que lentament, lentament, el cel s'il·luminà per la
banda de llevant, el cel s'il·luminà d'una claror estranya...
esblanqueïda... i en mig d'aquell immens silenci, per darrera la
massa enorme de la serra, s'aixecà la lluna... blanca... callada...

• * *
  

I l'ombra del pla, va esbarrellar-se tota... les tenebres s'esvaïren
en un immens agombolament de boires esblaimades que voltaven,
voltaven entre masses d'ombres i llenques de clarors platejades, tot
en mig d'un silenci ple d'una vida de somni, esfillagarsada i
malaltissa, mentre l'etern tritlleig dels grills s'estenia a flor de
terra, com una capa de frescor que omplís d'ample a ample la immensa
rodona de la planura estesa...

Aquelles llumanetes rojes s'anaven apagant, apagant... l'una darrera
l'altra... fins a l'última... Allà baix se sentí el cant d'un gall...
molt lluny... molt fondo... després res. Sols el vent de la nit
passava llis i humitós, esbandint-se calladament per la soledat i de
tant en tant un ocellot de nit creuava aquella boira, les ales
esteses, calmosament.

I en tant, suspesa a plom sobre la soledat, la lluna caminava a flor
de cel... la lluna caminava amunt... amunt, en colossal arrencada...

I veia a mon entorn, tallant la claror de la carretera, els camps
llaurats, rojos, d'un roig espalmat a la vora, grisenc més enllà...
confosos al lluny en la immensa capa aporcel·lanada del clar de
lluna, fins a perdre's sota la boira de l'horitzó, com si
traspassessin les fites de la realitat, per a perdre's en el món dels
somnis... I caminava més... i allà baix veia blanquejar les cases del
poble... un poble mort, sense un crit ni una fressa... un poble
glaçat entorn del seu campanar, dret i ert com una fantasma... Vaig
passar pel costat d'una era... llarga... estesa... com si s'hagués
adormit arrapada al terròs... vetllada pels seus pallers que
destacaven sa montuosa silueta tota negra sobre la boira d'allà
baix... de l'últim terme... N'hi havia un que tenia un drap blanc
lligat al cim del pal... i voleiava aquella babarota a l'aire de la
nit, com un ocellot lligat de potes...

I la lluna anava fent sa carrera de llum esblaimada, escorrent-se
silenciosament sobre aquell paissatge ple de veus perdudes, de
pressentiments estranys... de suggestions inexplicables, i arreu
aquell ambient... aquella quietud... aquella calma, on semblava que
alenés una vida cristal·lina, blanca, quieta... sempre igual...

A voltes, un esclat de vida animava un moment aquell quadro de
naturalesa morta... el cant dels galls, l'udol d'un gos, o el vol
encantat d'un ocellot de nit, somovien aquella vida encantada, com
una pedra al caure a l'aigua d'un estany... però tot s'hi fonia...
tot passava sense esma, com si fos d'un altre món... i tot quedava
més sol que mai, mes estès que mai, sota el resplandor del clar de
lluna, encalmat solemnement en el misteri d'alta nit...

• * *
  

Cap a la matinada, la lluna queia... Encara son resplandor omplia
d'ample a ample la planura, però es sentia com s'anava fonent...
fonent, poquet a poc... Després, una llenca d'ombra s'estengué plana
enllà... plana enllà... Hi hagué un moment en que el pla quedà tot
fosc i sols allà baix de tot blanquejava la boira de l'horitzó...
després res... la lluna s'havia amagat, les tenebres omplien el món i
altra volta blanquejava als meus peus la cinta de la carretera estesa
llarga, llarga fins a fondre's al lluny en boira esfumada com
plomerall de fum al cim d'una candela...



EL VELL DE LA CARRETERA

La carreiera tan suspirada s'estenia ja a dret fil davant del poble,
roja de la rojor dels camps enfonsats, a trossos grisenca de la grava
apilotada, fins a perdre's al lluny en la polsosa blavor d'un aulet.
Allí trencava sobtadament, s'esmunyia sobre el pont que de una
gambada traspassava la riera, tota festonada d'albes, i es tornava a
ajassar monòtonament, sempre a dret-fil, fins a morir al peu dels
ralls del ferrocarril.

Les brigades d'explanació ja eren lluny. Havien passat com un núvol
de llagosta, devastant els camps i aclofant els marges, deixant
sempre com un rastre del seu pas, aquell cuidat enfonsament, tot
dret, tot roig com un regarot de sang, ratllant l'estesa verdejant. I
ara es rebatien frisoses contra una muntanya, allà baix, a l'altra
banda del poble, cap a ponent, com una munió de formigues
esgratinyant la terra. I més enllà les esperava la boira calitjosa de
l'horitzó per a dragar-se-les i endur-se-les encara enllà, sempre
enllà, caminant sempre.

Passat el burbulleig dels primers dies, aquell formiguejar incessant
d'homes, aquell llampeguejar constant del sol en la lluentor dels
càvecs, aquell anar i venir atrafegat dels carros entre boirades de
pols i cançons anyoradisses que el baf de terra verge arrencava al
cor d'homes d'altres terres, la carretera havia quedat tota sola,
tota trista, malhumoradament estesa de llarg a llarg del pla.

Només en l'enfonsament de la riera, al peu del pont, sota la tremolor
contínua de les albes, hi quedava un barracot de l'alçada d'un home,
fet de maons posats de cantell, cobert de teules escantellades,
sostingudes per grosses pedres al damunt. I eternament assegut a la
barana del pont, com un tros més de l'obra, un vell encorvat, sec,
nerviós, d'una mirada fonda i estranya on bategava, sobre la calma
solemne del paisatge estés, el foc d'un neguit etern.

Sols se sabia d'ell que es deia Jaume; ningú sabia d'on era ni d'on
venia... potser ni ell mateix se'n recordava; allí l'havien deixat
rerassagat aquell traut, i allí s'estava, esperant que una altra
ventada se l'endugués lluny, qui sap on; sempre assegut en la barana
del pont, la barretina de gairell, la pipa als llavis i la vista
perduda en la boira de l'horitzó.

• * *
  

Era al caient d'una tarda d'agost; havia plogut i fresquejava.
Tornant de passeig el vaig trobar al Jaume, com sempre, assegut a la
barana del pont; m'hi vaig asseure també per garlar una estona...
M'agradava parlar-hi amb aquell home; en sa conversa hi brollaven a
voltes raigs d'una poesia encisadora, fresca i espontània... però
aquell dia en Jaume no tenia ganes de conversar.

-Hola! vos per aquí?- em va dir distretament i tornà a passejar la
seva mirada pel lluny, fumant tranquil·lament la pipa, com si
estigués tot sol.

A sota nostre, la riera baixava tota roja, amb un brogit calmós i
monòton, onejant i cobrint de brumera les pedres del seu jaç. Les
albes rentades de fresc lluïen pomposament la blancor del seu tronc i
la grisor de ses fulles sobre el to fosc de la terra mullada i el
blau alegre del cel humit. De tant en tant d'una banda a l'altra
passava, com una ràfega, un vol de pardals, piulant sense parar. La
polsina daurada del sol ponent, queia sobre els camps frescos d'on se
n'alçaven les rojes cogullades que feien l'aleta piulant, i
s'aclofaven altra volta sobtadament sobre aquell immens llençol de
verdor. Al lluny, a l'últim terme, la boirada s'arrossegava
mandrosament, enfilant-se per la serra, espessa i reinflada de la
base, estarrufant-se escabellada pels cimals. Hi havia en aquell
ambient un alè de calma, de repòs que se n'entrava; aquella alenada
fresca i humitosa despertava el goig de viure... tota angúnia, tota
frisança s'hi esvaïen, com si totes les energies inquietes de
l'esperit, es fonguessin en el si del gran esperit que bategava en
tot aquell món grandiós.

I semblava que el vell ho sentís, com jo ho sentia... semblava que es
trobés aclaparat sota aquella força immensa que anava passant tota
desplegada davant nostre, en son silenci august. Era l'hora de les
melangies, dels anyoraments vagos i sense forma que sobten a voltes a
l'home més dur... Va passar bella estona sense que cap dels dos
digués res, ell fumant sa negra pipa, jo cremant el meu cigarret...

I la tarda anava caient; una pau cada cop més gran i més serena
s'emparava de totes les coses... el sol ja post, els camps
s'adormien, tot s'anava aquietant... la boira esbarsellant totes les
coses semblava que se les endugués lluny; per tot arreu s'estenia la
vista com quan busca l'horitzó... Al ponent se fonia l'últim tel de
claror d'aquell dia... i allí sobre aquella clapa de llum, s'hi
destacava potent el caixal obert en la muntanya per les brigades
d'explanació...

El vell hi tenia els ulls clavats... de sobte va estendre el braç
senyalant-lo i murmurà molt baix: -Veieu?... ja l'han passada!... ja
són més lluny!...- Callà un moment i seguia amb veu fonda, sense
mirar-me... com si parlés amb si mateix: -A mi ja no em volen!... ja
sóc vell... M'han tancat a dintre aquella gàbia... tant com havia
volat... pel món!... darrera una carretera, l'altra... en aquelles
terres fred, en aquestes calor... i amunt, i pit... Avui ja no
serveixo, ja sóc massa vell, avui!...- Tornà a callar i després va
alçar-se i em digué somrient amb tristesa: -Pla que ho veig... és que
la nit s'acosta... m'aclucaré dintre aquella barracota, com al cel
s'acluca el dia.- I amb un tom de braç senyalà el cel, la terra, com
si abracés tot el misteri de la vida; després seguí: -A l'endemà
vindran els corbs, com que sols trobaran ossos, se'n tornaran sense
cantar...

I allunyant-se poc a poc cap a la barraca, l'esquena vinclada, el cap
acotat a terra, la pipa als llavis i les mans plegades al detràs,
murmurà molt dolçament: -Però això rai!... Si ells no em volen
cantar, les cigales cantaran per mi tot l'estiu!...



LA PRIMERA VENTADA

Oh, la immensa poesia de lo que se'n va!... l'encant immensament
indefinit de lo que anem perdent, poc a poc, sense donar-nos-en
compte!... l'encís que aureoleja el que, fregant la gran roda de la
hora viva, es va filtrant per la escletxa imperceptible que hi ha de
l'instant que passa a l'instant que ve com el boll pels ulls del
cedàs, va caient, va caient a la gran hora morta de l'Eternitat!...

La plana jeia roja, fumejant de vapor sota la xardorosa serena del
cel rodó; les cigales neguitoses teixien entre les fulles dels arbres
son cant atrafegat, amb un rítmic socatreig de teler mecànic. Una
munió d'orenetes lliscava per tot arreu, a frec de terra, amb un
flonjo brugit de ploma, que sonava calladament en l'immens silenci
d'aquella plujada de sol. Volaven tan de pressa, que feien com un
coeteig de punts negres ratllant la rojor dels camps. De tant en
tant, alguna de elles, al tombar, s'aixecava sobre el vol de ses
germanes i quedava un instant clavada sobre la blavor del cel... les
ales esparracades, tota negra, en la blavor del cel... llençava un
xisclet, i es tornava a aclofar a terra, volant avall, avall... fins
a perdre's en la cendrosa rojor dels camps llunyans, sempre apletada,
sempre llisa, ondulejant suaument... I la calma solemne s'anava
esbardint serena per sobre el pla estès, tallat de tant en tant per
les siluetes de la gent que treballava, el front a terra, les mans
removent la terra, aspirant el baf de la terra enxardorada,
enxiquint-se, enxiquint-se, més petites com més llunyanes, fins a
perdre's de vista allà baix al peu de l'enorme serra, on la verdor
dels arbres es fonia en deixatada boira blavosa... I el sol pujava
amunt, amunt... arrebossant amb sos raigs esplèndits tot l'Univers,
fent vibrar el blau cel... esblanqueint-lo, destriant-lo, tombant
pesadament sobre la estesa dels camps rojos. I la calma s'esbandia
tota plena, estarrufant-se com invisible onada, enlairant-se fins a
arrabasar la boirosa línia de la serra llunyana, fins a congriar-se
en la plomosa calitja de l'horitzó, fins a complir blavosa i
reinflada la immensa volta del cel...

Era l'estiu que passava amb son ròssec esplèndit de llum; era l'estiu
fent vibrar en cada cosa la essència de la vida; era l'estiu fent
explotar en grandiós concert totes les energies del ser...

Mes les orenetes fugien, fugien avall, sempre avall, anant i venint,
però allunyant-se sempre... Octubre al caure, les fulles groguejaven;
a l'alzinar, queien seguides les aglans, amb un cop sec, com grosses
gotes d'aigua damunt la fullaraca... i poc a poc d'aquell dia
d'estiu, del calor de la soleiada, n'anava brollant un alè de
tristesa, de desmai... com una esgarrifança fina, imperceptible, però
que sacsejés tot lo existent...

I no era jo sol que la sentia aquella cosa... El gos que de bon matí
m'anava tant bé, no volia ja caçar ni a les bones ni a les males.
Tantost se m'esbojarrava amb les més petita fressa, tantost se'm
quedava al darrera, la cua baixa, les orelles caigudes, mirant-me
d'una manera estranya, tan fixa i tan estranya que moltes vegades me
va fer estremir endins, molt endins, com si volgués arrencar un udol
terrible, que hauria ressonat paorosament en aquell silenci
d'agonia...

Plana enllà, plana enllà, vaig trobar un pastor, dret, apoiat al
gaiato, el cap baix contemplant el seu remat estès a l'entorn, els
cabrits esbrotant l'herba, les ovelles ajegudes, cada una amb el cap
apoiat al llom d'una altra, totes blanques en la verdor del prat...

-No us allunyeu massa... tenim l'hivern a sobre- me digué amb veu
baixa al passar. I com sentís que tirava un roc al gos perquè no se'm
allunyés: -Cerqueu gotlles!... poc en trobareu cap!... flairen el mal
temps de lluny i se'n van!...

Una corrent freda, molt freda; una esgarrifança finíssima sacsejà
tots els nervis del meu cos. -Se'n van!... Jo ho sentia prou que
quelcom se'n anava... el meu esperit inquiet ho sentia... i contava
els moments que faltaven perquè tot s'hagués fós...

Després, ja no vaig trobar a ningú més; la plana asoleiada vetllava
sola, completament sola, en la anguniosa serena d'aquell darrer dia.
Les dotze al caure, tothom se'n havia anat. El sol queia pesadament.
De tant en tant passaven avall, sempre avall, bandades de orenetes
sempre apletades a terra, silenciosament rabents com una ratxada...
Vaig mirar a l'entorn... mai havia sentit la soledat tant viva com
aquella hora... I vaig veure com per sol-ixent s'aixecaven fofes i
reinflades unes torres grisenques... escabellades pels cimals i es
deixataren pel cel i el cel quedà tot entrenyinat... la claror del
sol es va esgrogueir, com espalmada... un moment vaig sentir que
vetllava un malalt a punt de mort... el gos, parat, el cap alt,
flairà per tot arreu. I fina, agombolant-se, plena i reinflada passà
en un xiulet estrident la primera ratxa de la primera ventada... El
cel quedà llis, tot net; només unes llenques estretes i blanquinoses
apuntalaven sa immensa cúpula contra la calma de la serra llunyana...
En mig d'aquella blavor, el sol... però un sol esblaimat, un sol
sense vida... I darrera d'aquella ratxa en vingué una altra i una
altra i cent més i, camí del poble, vaig veure apuntar la nuvolada
per l'horitzó i estendre's... estendre's com una immensa cortina
deixant el cel esblaimat, la plana fosca...

Tota la tarda passaren, omplint la plana, les ratxades del vent. Al
lluny se sentia el xiulet de les branques flagellades per la
ventada... mentre pel cel passaven atropellant-se glopades i més
glopades de núvols, avall, sempre avall... El poble feia tristesa;
totes les portes tancades, el llarg carrer solitari i el vent
roncant-hi encaixonat. Quan passava la ventada el silenci feia
estremir. Al cap-al-tart el vent parà; una cortina de pluja fina,
menuda, glaçada, omplí de cap a cap la immensa plana...

I l'endemà, al tornar-hi, la vaig trobar ja estesa sota un cel
esblaimat, sense colors, sense ombres, grandiosa en sa calma freda,
cobejant silenciosament l'encís dels dies tristos, l'anyorament del
sol.



QUADRES

LA JUSTÍCIA D'EN PERET

Va néixer, com qui diu, sense fer-ne cas.

Sa mare un dia al llevar-se no es va trobar bé. -Ai, què tinc!... ai,
què tinc!... I va nèixer en Peret.

Era un divendres.

Ella, la Mònica, una pagesassa més robusta que un brau i més vermella
que un bitxo, l'endemà, a punta de dia, va carregar-se una magalla a
coll, i cap al camp, a ajudar al seu home. Tornà a l'hora d'esmorsar,
donà mamar al marrec, tot empassant-se una suca-mulla com una roda de
carro, i altre cop al camp, fins a l'hora de dinar.

A la tarda es quedà a casa per a fer _baldeiu_.

Mentrestant en Peret dormia com un terròs de guix. Que es despertava
somicant? De seguida la Mònica l'amorrava al seu pit i xucla que
xuclaràs, ennuegant-se de no poder donar l'abast; es tornava a
dormir. I així anà creixent, gras com un toixonet i rodó com una
pilota.

Quan va començar a caminar, sa mare li posà una gorra de cop i per
comptes de deixar-lo al bressol, com abans solia, el ficava dintre
d'una pollera, l'asseia a terra i li posava unes quantes pedretes a
mà, perquè s'entretingués.

El primer dia a l'arribar sa mare de la vinya, el va trobar amb un
xiribec al front, que feia feredat -s'havia tret la gorra de cop i
havia caigut, rebent de front a terra. Feia uns crits que aixordava.

La Mònica el va agafar, li posà. el cap a l'abeurador de la mula i li
abocà una galleda d'aigua fresca, tot dient per a aconsolar-lo:

-Què crides, què crides, tabalot!...

Al cap d'un quart, en Peret tan tranquil. Era fort de mena.

Passà un any. En Peret ja era desmamat, corria i començava a
xarrotejar; però era un dimoni fet, amb pell de criatura.

Per a agafar un garrot i no deixar pessa de terrissa sencera, no n'hi
havia un altre.

Un dia se li va ocórrer ficar-se al corral i escanyar totes les
gallines. Semblava que hi hagués passat la guilla.

La Mònica cuidà a ferir-se.

I l'endemà mateix, en havent esmorçat, li rentà la cara i les mans
-l'aigua quedà de mil colors,- li mudà la bateta, li posà les
espardenyes noves i agafant-lo de la mà, entre empenta i revolada,
se'l va endur.

Trencant per viaranys a dreta i a esquerra, pujant i baixant cent
cops, van arribar al cap de tres quarts a una casa que s'alçava al
mig d'una vall fresca i ombrívola.

En Peret, a l'arribar-hi, el primer que va veure va ser un gossot que
dormia al peu de la entrada, fet un tortell. No el va abordar -es
coneixia que estava fet a veure gent forastera;- però en Peret, com
qui no vol la cosa, a l'entrar li etzivà tal puntada de peu, que un
quart després encara grinyolava.

Més enllanet, a mitja entrada, hi va veure mitja dotzena de marrecs,
fent rotllo al voltant d'una noia més gran que ells, que amb una
canya a la mà, anava senyalant uns gargots de tinta negra que hi
havia en un cartell penjat a la paret. I cada vegada que la noia
fixava la punta de la canya en un gargot d'aquells, el rotllo cridava
a chor:

-A... a... a... bé... e... e... sé... e... e...

Mentre en Peret, amb uns ulls com unes taronges i mamant-se el dit
gros de la mà dreta, s'ho mirava com qui veu visions, la Mònica
entrava a una porta que hi havia a l'esquerra.

-_Am'Maria!_...

Una dona la sortí a rebre, amb les faldilles arremangades a la
cintura, deixant veure uns enagus que la pols i la brutícia havien
fet tornar de color de terra. En una mà hi portava una cassola que
anava aixugant amb un drap ben bé de cuina.

--Hola, Mònica- li va dir, -tu per aquí?... i doncs, què tal! ...

-Sí, filla, et vinc a portar el noi, a veure que me li ensenyis de
lletra!...

-Ah, bé, bé!...

-Una se'n passa, sense saber-ne de lletra, saps? Per contes que un
noi és diferent, filla. Demà per demà que tingui d'anar el servici,
al menys que pugui posar quatre mots de lletra als pares, que diria
una, saps?

-Oi, que es un fet!

-I, filla, al menys estaré tranquila... perquè és un dimoni, filla,
un dimoni fet... Tot ho fa anar en renou! Peret, vina, què fas aquí
fora!... Veus?...

-Aquesta és la senyora mestra, saps?... Ja cal que facis bondat de la
bona...

-I que creguis tot el que et mani, saps?...

-Ah, sí; això sobre tot; als mal-creients jo no els...

-I què...

-Ah, sí; això sobre tot...

I en Peret se les mirava amb uns ulls!... vermell!...

Sa mare després de conversar bella estona amb aquella senyora, se'n
anà. Al veure-la desaparèixer, en Peret sentí que el coll se li
nuava... Les llàgrimes li vingueren als ulls i vaga, però dolorosa,
una idea s'apoderà de son petit cervell de noi:

-Adéu, perduda llibertat!...

La costura li sembla una presó; la noia de la canya l'escarceller.

Però les persones es fan a tot.

L'encongiment dels primers dies passà aviat, i als tres mesos, en
Peret era l'amo de la costura. Tot era en Peret de la Mònica; la
senyora mestra el distingia, la noia de la canya l'apreciava; el
rotllo en pes el tenia de bon grat.

Però havia nascut en divendres i la bona sort no li podia durar.

Com a veí de rotllo tenia al fill de la Madrona del Serrat; un noi lo
més totxo del món, que es deia Nofre i que era gurmant, ploraner i
antipàtic a tot ser-ho.

En Nofre tenia la costum de portar sempre les butxaques plenes de
lleminadures -nous, avellanes, rosegons de pa sucat amb oli, etc. I
succeí un dia que veient en Peret que de la butxaca d'en Nofre
n'eixia un rosegó de pa, i sentint certa defallió, allargà els dits
un xic massa, es trobà la crosta a la ma i no sabent què fer-ne, es
posà a remugar-la pacientment i amb dissimulo.

En Nofre se'n va adonar; començà a fer el patarrell, es posà les mans
als ulls i... ah... ah... ah... amb unes llàgrimes que li queien que
ni cigrons!...

-Què tens!- li digué girant-se la noia de la canya.

-Pres... pres... el pa... Ah!... ah!... ah!...

El Peret, maleint-lo amb tota l'ànima, s'acuitava a empassar-se el
pa: però tot d'un plegat se sentí els cinc dits de la mà de la noia a
la galta, el deixà anar i badant una boca de pam, es posà a cridar
amb tota la força dels seus pulmons, refregant-se el palmell de les
mans pels ulls.

Mentrestant en Nofre, aconsolat sols de veure el pa a terra, l'agafà
i per a assegurar-se de les tretes d'en Peret, amb quatre caixalades
se'l va empassar.

Des d'aquell dia en Peret no va poder veure al seu veí: sempre més
se'l mirava de cua d'ull.

Cap al tart la Mònica el vingué a buscar: no solia pas fer-ho, però
la mestra li havia enviat un propi. Un cop la tingué allí li explicà
tot el que havia succeït, amb fondes consideracions sobre
l'inclinació de les persones.

La Mònica sense dir paraula, agafà a n'en Peret de revolada, li posà
el cap entre les seves cames, li alçà la bateta pel darrera i surra
va, surra ve, el va deixar com un tomàtec.

Després se'l endugué a empentes i clatellots i un cop a casa seva
l'acotxà al llit sense sopar ni res.

L'idea de la venjança féu presa del cor d'en Peret: aquell mala
bèstia li tenia de pagar... però com?..

Una tarda, anant a costura, en Peret s'anava omplint les butxaques de
cireres d'arbós que arrencava de les mates que a banda i banda del
camí trobava. Cada cirera que veia li entreobria els llavis d'un
somrís de satisfacció... després el feia gemegar amb les
esgarrinxades que rebia a les mans per a abastar-les... però què se
n'hi endonava!... Ell arribà a costura amb una butxaca -la dreta-
tota plena de cireres d'arbós, que feien una olor que tot ho
embaumaven.

Quan entrà al rotllo, en Nofre ja hi era.

La noia empunyà la canya, senyalà un d'aquells gargots i el chor de
marrecs cridà:

-Aaa... béééé... séééé...

En Peret feia el distret, mirant al cartell i cantant, però en
realitat, tota la seva atenció la tenia fixa en el veí de la dreta,
en Nofre. El veia ensumar per tots cantons, sa fartaneria atreta per
l'olor de les cireres; el va veure després fixar-se en la seva
butxaca, va sentir que dubtava... va observar certes maniobres que el
_mala bèstia_ feia per dissimular, després sentí un moviment en la
bulxaca, i veié com el Nofre es portava ràpidament el puny clos a la
boca. Però ell res; com si no se'n hagués adonat gens ni mica,
seguia:

-Eeeeefa... jééé... hatxaaaa!... cooootacà!...

Al cap d'una estona es trobà la butxaca molt més lleugera... tampoc
ne va fer cas; després, com qui no fa res, se la va palpar -no més
n'hi tenia una... una sola cirera, de tantes com n'hi duia!... i
seguia tan tranquil:

-Elaaa... emaaaa... enaaaa...

Mentre tant veia que en son veí s'hi desarrollava una lluita
terrible... aquella última cirera el temptava... el seduïa... les
altres havien estat tan bones!...

Però en Peret ho sabia!... Ell havia vist com es palpava la
butxaca!... Què fer?... Agafar-la... peró i si en Peret se'n
adonava?... deixar-la estar... però si fet i fet ja no més n'hi havia
una... i les altres havien estat tant gustoses!...

I en Peret, mentrestant:

-Enyaaa... oooopé...

Durà estona... molta estona... però a l'últim succeí lo de sempre. La
carn és dèbil.

En Peret al sentir-se alleugerit de l'última cirera, ara és hora! -es
digué- i sense encomanar-se a Déu, ni als sants, del primer cop de
puny, ja tingué en Nofre per terra.

Fou obra d'un moment i aquell rotllo tan pacífic es convertí en una
olla de cols quan bull. En Peret, agafat amb en Nofre i cridant:
roba-cireres! roba.cireres! anava a tomballons omplint-lo
d'esgarrinxades i cops de puny. En Nofre prou procurava defensar-se
com podia, però més dèbil que en Peret, anava sempre a sota. La demés
quitxalla, esbalotada i ardida amb l'espectacle, movia un xivarri
aixordador. La noia creient que el millor medi de posar ordre era la
llei marcial, agafà la canya amb les dugues mans... i garrotada de
cego. El remei fou pitjor que el mal. A cada garrotada esgalabrava un
marrec... Aviat no hi hagué front sense xiribec. Un cop de canya mal
dirigit agafà el cartell de cantell i el partí en dos trossos. I la
quitxalla s'apoderà del que després del quadro caigué a terra i en
venjança dels cops rebuts, les emprengué a introduir la desunió en
les lletres de les beceroles... En un moment no quedà un bocí de
cartell i allà volaven pels aires perseguint-se i esquivant-se la _h_
i la _m_, mentre per terra, en un recó, es cargolaven amb extremituds
d'epilèptic furor la _z_ i la _t_.

La mestra acudí a corre-cuita.

-Què és això!...

Llavors el motí s'apaivagà una mica.

-En Peret en té la culpa!- féu la noia de la canya senyalant-lo amb
el dit.

-És que em robava les cireres d'arbós!...- alegà en Peret.

-Oi-que-nooo!...- féu plorant la víctima, estés de panxa a terra i
treballant per a aixecar-se.

La mestra va corre en son auxili; l'aixecà... i Maria Santíssima!...
quina cara feia aquella pobra criatura!... li rajava sang dels
nassos; a la seva cara no hi havia un través de dit que no estés
ocupat per una esgarrapada o per un morat: el seu front era una
serra, de tants bonys com hi portava -tot ell brut, ple de pols, el
vestit ple d'esquinços...

-Mireu, mireu... poca pena, desvergonyit, brètol- udolà la mestra
davant d'aquell espectacle -mireu com m'ha posat a aquest àngel de
Déu!... Ves com li porto jo, ara, a la Madrona!... Mal llamp
t'esquinsi de mig a mig!- Jesús em perdoni!...

I en Peret, estemordit, quasi no gosava dir:

-És que... és que em robava les cireres d'arbós!...

-Que et robava... et robava, desvergonyit, brètol... poca pena!...
fuig-me d'aquí, si no et mato!...

I en un esclat de santa indignació, prengué de revolada una escombra
que trobà a mà i el va arremetre amb tal fúria que, ja ho deia bé, si
l'arreplega el mata.

Valga que en Peret, veient-se la tamborinada a sobre, apretà a corre
amparant-se amb tot el que trobava. Però la mestra sempre al darrera,
sempre l'escombra bambolejant sobre el cap d'en Peret... Tot d'un
plegat l'escombra queia, però ell, més llest que un llamp, ja n'era a
quatre passes i tota l'ira de la mestra descarregava en les
innocentes espatlles del primer marrec que trobava a tret.

A tot això el gos, engrescat amb el xivarri, saltava lladrant com un
esperitat d'un cantó a l'altre. S'encertà a veure en Peret que
corria, i siga sense cap mala volença, siga recordant-se de la
puntada de peu amb que el saludà el primer dia de veure'l, el cert és
que ja hi va ser! Amb quatre bots se li posà al costat, amenaçant-lo
amb sos uials...

-Busca'l- li féu la seva mestressa -i el gossot, més engrescat que
mai nyac! li clavà els uials al ventre de la cama.

-Ai, ai, ai!...- cridà en Peret aixecant la cama ferida.

-Ja et tinc! no em fugiràs pas, poca vergonya!- udolà la mestressa
aixarpant-lo amb una mà, mentre amb l'altra, cop d'escombra ve, cop
d'escombra va, el deixava fet un llàtzer.

Al vespre, la mestra mateixa l'acompanyà a casa seva.

-Mira, Mònica, aquí et porto aquest bordegàs: no el vull pas més a
costura.

-I doncs, que...

-Afigura't que m'ha esqueixat les beceroles que vaig comprar
ventureres al mestre difunt...

-I ara!...

-I que m'ha agafat al Nofre de la Madrona del Serrat, i me l'ha
malmès per tota la seva vida!...

-Però com ha estat això?...

-Mira't, aixís i aixàs...- I li feu tota la història.

La Mònica, sense dir paraula, agafà a en Peret, li posà el cap entre
les seves cames, li alçà la bata pel darrera i, surra va, surra ve,
el deixà com un tomàtec. I sense sopar ni res, entre empenta i
clatellot, el va ficar al llit...

I el pobre Peret, entre els sanglots del plor, no parava de dir:

-I doncs, per què no li pegavau a ell, el dia que jo li vaig pendre
la crosta, si avui que ell m'ha pres les cireres em pegueu a mi!...

Avui en Peret és un home, un home fet.

Doncs encara no ha pogut resoldre aquell problema!

Quantes vegades cavant la vinya, li ve a la memòria aquella nit tan
trista que mai més ha oblidat, i passa quarts i quarts i fins hores i
tot sense poder-s'ho explicar!...

I sempre acaba dient amb un somrís de desengany:

-La justícia, la justícia!... per tot és lo mateix, la justícia!...
Ara que vingui un i em prengui un tros de bosc... Vaig per
justícia?... hi perdo bous i esquelles!... Li casco un mal cop? doncs
a presiri!... La justícia!... Si no la fan a l'altre barri, per
aquest no s'estila, la justícia!...

I ningú el treu d'aquí.



EL POBRE BORRIQUET

Aquella bestiola tenia un secret. El tenia fondo, molt fondo: bastava
mirar-li aquells ullassos negres per a compendre-ho... I devia ser
una cosa molt trista, un sofriment enorme... d'aquells que omplen
tota una vida. En el modo de mirar, en la caiguda de les orelles, en
el posat amb que rebia les garrotades, en tot ell, se li veia. I si
mai per mai, al sentir la cort de retorn del treball, es permetia la
francesilla de trotar un xic, amb un trot curt i picalet, record
llunyà d'alegres energies, aviat aquella pena el rendia, i llençant
un gran sospir, tornava a deixar caure les orelles, acotava el coll,
apretava la cua, i, hala, passa darrera passa, tornava a fer camí,
sempre meditant.

No era pas una bèstia orgullosa; semblava que tingués consciència de
que era al món per a rebre i treballar... i resignadament s'ho prenia
mentre tenia delit; quan l'acabava, abaixava el coll, flairava a
terra fortament, fins a aixecar-ne pols, amb molt compte vinclava
primer un braç després l'altre flns a agenollar-se, avançava un xic
les potes i es deixava anar sobre un costat, amb un gran esbufec.
Cert és que encara no l'havia acabat, l'esbufec de satisfacció amb
que la voluntat del descans l'envaïa, que ja tenia a sobre un parell
de garrotades; però tant se val, alçant-se un xic, primer estirava un
braç, el posava en ferm, després estirava l'altre, enarcava el llom,
feia un gran esforç i upa!... ja hi tornava a ser, com si res hagués
estat. I tornava a fer el seu fet, sempre amb aquelles orelles
caigudes, sempre amb aquella mirada tant fonda, que mai mirava
enlloc!...

De la seva història sols se sabia que el varen portar al poble uns
gitanos que feia anys que varen passar-hi. Allavors encara li
llustrejava un xic aquell pel gris; encara no li costava gaire de
doblegar les frontices del seu cos... i fins quan el moliner se'n va
emprendar, al fer les proves per a la venda, va galopar amb tal aire
de despreocupació, que bitllo, bitllo, el bon home va pagar el que li
demanaven i se'l va emmenar, ben segur d'haver fet una bona
adquisició.

I va semblar que s'ho hagués gastat tot el borriquet, amb aquella
galopada de trenta passes. Va quedar tant abatut!... El seguia de
tant mala gana al moliner, camí del poble, que l'un estirant endavant
i l'altre endarrera, el ronsal tivava més que una corda de guitarra.

I heu's aquí una cosa que ningú sabrà mai: -en queden moltes de coses
ignorades en la vida,- si aquella resistència provenia del cansament
de la galopada, o si provenia de més fondo. Dugues vegades va girar
el cap, per a mirar a l'aulet on els gitanos acampaven; a l'últim es
va parar... I llavors va veure el moliner que, sortint de l'ombra del
bosc, la caravana dels gitanos s'allunyava carretera enllà com si no
més haguessin esperat desfer-se d'aquella bestiola, per entornar-se'n
pel món.

Allí mateix li va perdre el respecte el moliner:

-Oixque!- li cridà estirant el ronsal.

Ell, res. Sempre amb el coll tombat, mirava al lluny amb aquella
mirada de tristesa, flairant a ple pulmó, com si en aquell aire hi
flairés la darrera alenada dels gitanos, que allà baix de tot
s'anaven allunyant darrera un nuvolet de pols.

-Arri, t'he dit!... Llamp que et...!

-......

-Ah, sí?... doncs ja veuràs qui mana a can Ribot!...

I amb un parell de cops de vara varen quedar entesos. El borriquet,
apretant la cua a la gropa per a parar els cops, va donar tres o
quatre passes d'aquell trotet vergonyant, després tornà al pas, i ja
no es va parar més fins que arribaren al molí.

Allí va costar poblet i santes creus de fer-lo entrar a la cort. No
hi havia forma de lograr-ho... semblava que hi tingués repugnància a
enquibir-se sota teula; i quan moliner i molinera, suant com a
negres, ja quasi el tenien a dins, tombava el cap, amb aquella mirada
trista guaitava fondament la fresca verdor dels arbres que ombrejaven
la bassa, guaitava més enllà l'ampla estesa dels camps que partia la
llenca enrampada i blanquinosa de la carretera, guaitava el boirós
horitzó on negrejava la clapa de l'aulet dels gitanos, pegava
estrevada i molinera i moliner anaven en orris.

I l'endemà, quan a punta de dia el varen treure de la cort, amb quina
delícia es va espolsar!... amb quin delit va aspirar l'aire fresquet
de la matinada!... Per un moment va passar pels seus ulls un llampec
d'alegria que es va anar fonent, fonent, fins a tornar-hi a deixar
aquell fondo de tristesa on s'emmirallaven confosament trossos de
cel, esquinços d'arbres i llenques boiroses de paisatge estés...

Mai més se li tornà a veure aquella ratxa d'alegria. Des d'allavors
va anar fent el seu fet, sempre amb aquell aire de tristesa
resignada, sempre amb aquell posat enigmàtic, rebent cada dos per
tres les garrotades del moliner amb una mena de dignitat que
s'imposava... I portant blat de cinc hores a la rodona al molí i
farina del molí a cinc hores a la rodona, la pobre bèstia es va anar
gastant, gastant... les orelles li penjaven més cada dia, les potes
se li tornaven com de fusta... al cap d'uns quants anys, a les
pujades el panteig el rendia, a les baixades les potes li tremolaven,
la vista li minvava tant que encara el sol no es ponia ja no veia el
lloc on petjava... I ell els anava sofrint tots aquests inconvenients
del viure massa, sempre tant resignat, com segur d'on anava sense
pors ni vacil·lacions.

Però vingué un dia d'estiu en que el sol estobellava i justament
aquell dia havia d'anar a un poble de l'altra vessant de la serra a
dur-hi sis saques de farina. A la molinera no li vingué bé sortir
fins a ben entrat el dia, per mor d'haver de buidar la bassa... Al
començar la costa, devien ser les onze del dematí; l'aire bullia, als
arbres ni una fulla hi tremolava i el cant de les cigales s'esbandia
per tots indrets, omplint de modorra els innombrables recons
d'aquelles soledats. Devia fer dugues hores que el pobre borriquet
pujava animat per les garrotades amb que de tant en tant l'ajudava la
molinera, quan de sobte es parà... per sos ulls hi passà quelcom
d'estrany, com una ombra d'horror... un suor copiosíssim l'inundà de
cap a peus i va donar dugues passes de gairell, com si anés a
caure... No va ser res... un cobriment de cor... Però la molinera ho
va veure i aquell vespre, tot sopant, va dir-li al moliner:

-Creu-me, desfeste'n!... si en pots treure tres, sempre et valdran
més que no els ossos; desfeste'n, creu-me. Té mala peça al teler...

I per sí o per no, el moliner la va creure.

D'allavors començà l'últim pas del martiri del pobre borriquet.
D'Herodes a Pilat, de ceca en meca, va anar passant de mà en mà,
rodolant per tot el poble i llaurant, rasclant, treginant llenya, no
hi hagué a l'últim un pam de conreu on ell no hi hagués deixat un
trosset de la seva vida, un viarany del bosc on no hi hagués donat
una relliscada... I com més n'anava esmerçant d'aquella deixalla de
força que li quedava, més rebia; com més l'edat l'atropellava, més hi
ajudaven les garrotades; i com si no n'hi hagués prou, començà a
fer-se-li una nafra al llom, després una altra al costat... i es
varen anar estenent, fins que quedà un llàtzer fet. I no obstant de
tot aquell esfondrament miserable, els ulls del borriquet se'n
alçaven triomfants, aquella cosa, aquella mena d'intenció resignada
que sempre havia boirejat al fons de les seves nines, s'anava fent
més serena, més ample, més fonda... semblava content d'anar fent la
seva via, per més aspre que fos...

Un dematí, al veure entrar la claror del dia per les escletxes de la
porta de la cort, el borriquet va provar d'alçar-se... i no va poder.
El ferrer, que feia de manescal, a la primera ullada que li va donar
va fer el seu pronòstic -Ja ha begut oli!- I sol es va anar morint
dintre d'aquella cort estreta, lluny de tot, tranquil i resignat...

-El borriquet s'és mort!...

-Doncs que l'enterrin!...

I -en queden moltes de coses ignorades en la vida- ningú va pensar
mai què hi havia haver al fons dels seus ullassos negres i
bondadosos, què devia ser aquella cosa tant trista que hi boirejava
sempre i que un cop mort, s'esvaí, deixant-hi una altra cosa glaçada,
seca, vidriosa, que repugnava de mirar...



LA MORT DE LA GUATLLA

Una matinada d'octubre, en Pau Delclòs va sortir de casa seva amb
l'escopeta a l'espatlla i el gos al davant. A l'obrir la porta va
dubtar si tirar endavant, o entornar-se'n a dintre: hi havia una
boirada tant espessa, que a la escassa claror de la celistia quasi no
s'afiguraven ni les cases del davant -i això que el carrer no tenia
pas res d'ample. L'hora, doncs, no era gens ni mica a propòsit per
anar al darrera d'aquella condemnada guatllota, que semblava que
tingués pacte fet amb en banyeta: cinc trets li costava ja... i tant
campanta, que deia ell. Però d'altra banda, pensar en entornar-se'n
al llit, li feia posar pell de gallina a n'en Pau... Justament
s'havia llevat tant d'hora, per a veure si se li calmava el mal de
caixal, aquell rosec somort que tota la nit l'havia fet voltar d'un
cantó a l'altre de llit, sense trobar repòs enlloc!... De més a més,
el gos clapia frenèticament, saltant-li al damunt, fregant-se-li per
les cames, arrencant carrer avall lladrant i tot encarcarat,
parant-lo després de lluny, tornant-li al costat... Tant que en Pau,
a l'últim, sentint-se encomanar la temptació, va dir-li:

-Ja ho sé Xalat... tu hi tens l'honra compromesa;... jo també!...

I en un cop de resolució i dient:

-Som-hi!- tancà la porta i va tirar carrer avall.

Se'l va veure quatre o cinc passes entre la boira, tot petit i
grofollut, les cames molt tortes, i eixint per sobre d'ell,
l'escopeta, una mena d'espingarda per lo llarga, brandant com entena
de barco al moviment del pas. Després la boira es tornà a cloure al
fons del carrer; darrera d'ella es varen fondre les petjades d'en Pau
i els lladrucs del gos, i tot tornà a quedar silenciós, pensívol, en
aquella claror d'ensomni, dolçament peresosa.

A l'arribar al pla, en Pau fins es va espantar... Cristo, quina
boirada!... Semblava que aquella nit, mentre tothom dormia, una força
colossal ho hagués trasbalsat tot, se'n hagués emportat muntanya i
masos i conreus, i en son lloc hi hagués abocat una mar immensa,
sense platxes, ni remors. Era l'impressió que li feia aquella
espessor grisa, que mentre anava caminant el voltava arreu, sense
deixar-li veure més que la silueta esblaimada del gos trotant al
davant seu, i a banda i banda uns quants troncs de blat-de-moro,
negats de boira, desdibuixats i sense color...

-Tu l'hats feta bona! s'anava dient -què hi vols anar a buscar amb
aquesta broma!... I de sobte s'adonà d'un cercle petit i blanc; més
blanc que la boira, però sense cap lluentor, que anava pujant entre
ella, pel cantó de llevant, en mig d'un gran silenci.

-Telo- es digué -el sol! _Manyam_ si la podia rompre!...

Després, a deu o dotze passes, li va aparèixer entre la lletosa
espessor, una massa grisenca, que poc a poc, acostant-s'hi ell, anava
prenent tons foscos i dibuixant vagament la forma d'un arbre... al
seu detràs altres ombres formaven un petit bosc.

-La Rovira!- va pensar mig d'esma en Pau, i va seguir son camí, sense
fixar-se que entre els arbres i ell hi passaven furients, però en
gran silenci, una munió de petites gotes, de ruixims
imperceptibles... Al ser un tros lluny es va girar, i el bosc s'havia
tornat a amagar fantàsticament en el si de la boirada...

Després, el sol ja un xic alt, s'inicià un moviment en la gran
buidor; la boira s'anava agombolant poc a poc, formant masses
grisenques que un ventet suau escombrava lentament, portant-les d'un
cantó a l'altre, i de sobte les bromes s'esquinçaren com un vel, i
per la clariana en Pau va veure el poble, al lluny, tot petit, però
clar, assoleiat, eixint d'aquell bany de tristesa, fresc i alegre com
una rosa. En tant les boires en solemnes moviments, anaven voltant i
allunyant-se, fins a arreconar-se al peu de les muntanyes de
l'horitzó... I el pla s'anava estenent, tornant a ser el de sempre,
però tot xop, ple d'un ambient pesat, d'una calor enganxosa...

Llavores en Pau s'adonà de que tot ell regalava.

-Valga el sol- pensà tot aixugant el canó de l'escopeta -que aviat em
secarà!- I tornà a caminar; però als pocs passos suava de valent, i
fos aquella calor sobtada, fos la humitat, el mal de caixal li va
tornar i no com a la nit, en forma de rosec somort, sinó amb un
parell de punxades d'aquelles que cuiden a enfonsar el cervell. Tant
valentes varen ser, que en Pau quedà tot encorbat, amb una cama
enlaire el puny apretat a la galta.

Una rialla que va esclatar al seu darrera, el tornà a la posició
natural:

-I doncs, Pau... que t'ha picat una vespa?...

-Ah, ets tu, Pere?... aquest dimontri de caixal que no m'ha deixat
dormir en tota la nit i ara hi torna... Vet aquí la vespa que m'ha
pessigat!

-Mes, sembla que no t'hi enfundes gaire tu... perquè ja et veig amb
l'escopeta!...

-Jo et diré: és per mort d'un punt el que vagi tant d'hora amb l'arma
a coll... un punt que tinc amb una guatlla que hi ha a la vinya d'en
Nandu... Cinc trets li he cascat ja... i tant campanta!...

-Guatlles a aquest temps?...

-És la darrera... ja no se'n troba cap més enlloc! Per a això li tinc
més ideia... i com Pau que em dic, que no se'n burlarà!

-Vaja, doncs, que el sisè li fassi els comptes!

-Veies que et dic... que no se'n burlarà!...

L'altre, amb l'aixada a coll, tombà cap a l'esquerra i en Pau va
seguir camí avall amb un passet tot nerviós, que feia treballar de
valent les seves cames, d'ordinari calmoses i cançoneres, movent-se
balbament, com tentàculs de cap-per-vall.

Bona estona abans d'arribar a la vinya d'en Nandu, el gos li quedà
parat al marge del camí.

-Tèlo!- es digué en Pau, i corre-cuita armà la escopeta. Però encara
atacava el tret que ja la guatlla es botava i fugia al lluny, les
ales esteses, esflorant amb son ventre rodó el verd tendre d'un camp
d'alfals... En Pau se la mirava amb tota l'ànima als ulls, mig
encorbat, amb cert aire de gat flairant la rata... El gos semblava de
pedra, esperant l'espetec del tret, amb les orelles dretes, la cua
caiguda i una pota del davant plegada...

-Passa!- li digué en Pau, i el gos va pegar una arrencada.

-Poc a poc, que ja sé on és!- tornà en Pau.

I el gos es va parar, movent frenèticament la cua i mirant-lo, com
preguntant-li: i doncs, què s'ha de fer!...

La guatlla s'havia posat al marge de la vinya d'en Nandu. Va passar
una ratxa de vent fresc, que feu tremolar els pàmpols ja rojencs de
la vinya, espolsant-los-hi les gotetes d'aigua que la rosada hi havia
deixat. En Pau no se'n va adonar, com tampoc s'adonava de la boira,
que després d'enfilar-se tota esfilagarsada muntanyes amunt, s'anava
estenent per la blavor del cel, deixant-hi una trenyinosa blancor que
neulia els raigs del sol. Prou feines tenia per mirar on posava els
peus... Alçant molt les cames, per a no enredar-se amb els sarments,
anava seguint les tires de ceps, darrera el gos, que apletat a terra,
furejava d'un cantó a l'altre, movent molt la cua... De sobte el gos
quedà plantat, el nas enlaire, el coll molt estirat, com si tota la
vida li afluís al cap... i va avançar a passos curts de dret cap al
marge de la vinya. A en Pau el cor li va fer un salt... el va seguir
a grans gambades, sense fer soroll, arrupit, amb l'escopeta mig
engaltada... i el gos abaixà el cap, guaitant de fit darrera un tou
de pàmpols, alçà una pota i quedà parat. En Pau a poc a poc, sempre
sense fer fressa, s'hi va acostar un xic més, apuntant ja al lloc on
el gos li senyalava la guatlla, prenent-hi totes les precaucions...
Era un cas d'honra, llampus! i després de tot, no calia pas esmerçar
un altre tret!... '

-Passa!- digué a l'últim, tocant-lo amb un peu... El gos pegà bursada
i la guatlla va rajar de darrera els pàmpols, llençant un flonjo
xisclet...

-Ara sí que hi ets!- digué en Pau, aplanant-li l'escopeta... -Ara sí
que hi ets!...

I la guatlla fugia d'un vol llis, plena de vida, dibuixant son ventre
rodó i molsut, penjant de les ales curtes i corbes, a flor del blanc
virginal d'un camp de fajol...

-Una, dugues!- es feia en Pau... i disfrutava de encanonar-la tant
còmodament... de tenir-la tant segura... -Una... dugues... tres!...

El tret va petar; la guatlla, allà baix, plegà les ales en una
dolorosa extremitud i va caure com una fulla seca en la blancor del
fajol.

En Pau se sentí triomfant... però un moment tant sol!... Va mirar
entorn i hi va trobar una soledat tristíssima; el sol s'havia fos
enterament; en tot el pla no es veia ningú; tot llis... tot igual
sense tons ni colors... La mort d'aquella bestiola hi havia deixat
una buidor estranya; l'espetec del tret, un silenci anguniós... El
gos, després de portar-li, s'havia ajegut pantejant als seus peus, un
pam de llengua a fora; i ell, dret entre sarments secs i pàmpols
rojos, anyoradís record d'un any més que pasava, feia voltar entre
sos dits la guatlla morta, mirant-la atentament.

Era tota sencera... Les ales closes, el caparró penjant i les potes
grogues molt estirades, semblava que no tingués cap ferida; sols una
goteta de sang vermella tremolava en son bec entreobert.



MESTRE QUISSU

Mestre Quissu es va despertar i, no sense disgust, va veure que havia
fet el miracle de Mahoma -s'havia adormit a l'ombra i es despertava
al sol. Mestre Quissu, bon filòsof, com solen ser els gossos a certa
edat, va pendre paciència, s'incorporà una mica i començà a gratar-se
l'orella esquerra, de cara a la gran claror que li feia mig cloure
les parpelles. Després se va alçar, va fer una bona estirada que
acabà amb un badall descomunal, i xano, xano, tot estirant les potes,
se'n anà a l'altre cantó de l'era, on l'ombra de la casa marcava una
llenca cendrosa, sobre el roig dels rajols. I allí es tornà a ajeure,
llençant un gran sospir i tot llepant-se el morro.

Mestre Quissu s'endormiscava altra vegada, quan el sobtà un xisclet
estrident que passà damunt d'ell com una bala rasa, fent brunzir
l'aire. S'esparvillà tot alarmat -i va veure un falziot, fugint al
lluny, a flor dels camps de blat que començaven a rossejar.

-Hola, ja els tenim aquí!- va semblar que digués Mestre Quissu, amb
un expressiu moviment d'orelles. -Ben vingut lo falziot, tu que
portes el bon temps!... tornà a llepar-se els bigotis, tot passejant
la seva mirada pels camps solitaris, que s'estenien del peu mateix de
l'era fins a pèrdua de vista.

El va interrompre una pussa, corrent-li cua avall -una de les coses
que més l'inquietaven. Hi donà cobro de seguida, i tornà a filosofar.

-Oidà, oidà!... i va de bo que hi som al bon temps!- semblava que
digués passejant la punta del seu morro per tota l'amplària dels
camps, els ulls mig closos, aspirant a petites alenades l'aire tebió.

-Té, els camps ja rossejen, no corra un núvol... i aquest ventet que
fa... tant dolç... tant de bon ésser!... Fins ha donar gust de
rabejar-s'hi...

I es va alçar mandrosament, s'estirà primer endarrera, després
endavant, badallà, s'estirà altra vegada, després es va espolsar, i
xano, xano s'en va anar cap al carrer.

Un moment, a l'eixir de l'ombra de la casa, es va tenir de parar, per
mor d'una altra pussa que li feia pessigolles a la ditxosa cua...

Quin xivarri pel carrer!... Les dones eren als portals, quina cusint
roba, quina fent espardenya, quina trencant nous... igual que si fos
festa!... I hi feia una alegria!... Mestre Quissu se la sentia entrar
endins, endins, junt amb aquell aire tant tebió, ple d'olor un xic
aspre del blat, que el feia acostar sovint a les parets i aixecar-hi
la pota.

I trota que trotaràs carrer avall, quan en sent al passar per davant
de câl Agutzil -una botiga d'adroguer, amb una cortina llistada de
blau, que onejava suaument a l'aire,- s'encerta a sortir-ne la Linda
-una gosseta perdiguera, fina i elegant, tota blanca i amb unes
clapes color de xocolata, que per si soles valien més que el pelatge
de tots els quissus dels voltants. De primer entuvi, la Linda començà
a corre-li al davant, s'atura, parant-lo de lluny... després se li
tira a sobre, li fa quatre galindaines a flor de nas i se'n torna
corrents cap a dins.

Mestre Quissu va rebre una sotragada!... El llom enarcat, el coll
dret, i el cap endarrera amb uns ulls plens d'admiració, quedà un
moment parat. Però de sobte pegà nassada i com si ella fos un iman i
ell un tros de ferro, arrencà galop estés cap a dintre de câl
Agutzil.

Entrar-hi i rebre una puntada de peu en plena carcanada, va ser tot
u.

El resultat un pànic immens, que el féu sortir carrer avall, més
llest que no hi havia entrat, amb la cua estampida entre les cames i
llençant esgarrifosos udols de dolor, mentre de tots indrets n'eixien
gossos lladrant i quitxalla esvalotada.

Els gossos al veure que era ell, callaven i s'entornaven; la
quitxalla, al veure'l corre, cridava més i l'apedregava.

No va parar fins a camp obert. Quan eixint del carrer es trobà sol en
mig dels camps, s'aturà i aspirà amb tots sos pulmons una ratxada
d'aire. En son mirar esverat es veia que encara no es donava compte
del que havia sigut allò, però que es trobava en un estat lamentable.
Humiliat, befat, escarnit, semblava que sentís tota la negror de
l'existència, mentre sos ulls plorosos contemplaven el món amb mirada
de fonda tristesa... Dubtà un moment i va rompre a caminar a l'atzar
-el cap acotat, la cua caiguda.

Als seus voltants els blats es bressolaven flonjament; una munió
d'orenetes suara arribades, hi volaven a flor, omplint l'espai d'una
dolça remor de ploma, al lluny dugues guatlles es cridaven, i l'aire,
aquell aire tant tebi, tant olorós, passava a suaus ratxades,
refent-se pels blats, que s'inclinaven a son bes... I ell s'ho mirava
tot, amb sos ullassos fondament tristos; semblava que sentís la
pròpia misèria més aterrada per l'alegria que el voltava; i anava
passant... com una llapissada fosca entre la glòria dels camps en
primavera -esclafant amb ses potes brutes la florida dels marges, on
una munió d'insectes, formigues i marietes, papallones i escarbatons
fruïen de la vida i s'estimaven en plena llibertat.

El sol començava a picar; la terra cremava; al lluny va rompre a
cantar una cigala. Mestre Quissu estava tant cansat, tant abatut, que
a la primera ombra que va trobar al pas, s'hi va ajeure, deixant-s'hi
anar, sense donar ni menys una volta. S'hi deixà anar com un sac, tot
estès, pensant en el gran consol dels gossos afligits: la son. Però
inútil: aquesta vegada la son no venia. Mestre Quissu es va tombar de
l'altre cantó... encara menys; cada vegada que els ulls se li
començaven a aclucar, la imatge de la Linda li feia babarotes al
lluny; el record de la Linda li portava el de la desfeta, el de la
humiliació... i Mestre Quissu s'arborava... al fons de tota la seva
malestrugància, hi sentia la tirania de l'Home, amo i senyor dels
gossos i de tot... i una quimera sorda, un desig d'enfonsar els seus
uials en les primeres cames que passessin, l'envaïa a poc a poc.

I mentre tant s'anava fent un gran silenci... el vent havia parat, el
blat estava immòbil... en l'ampla rodona dels camps no es veia una
ànima i Mestre Quissu, amb els ulls fixos al blat, començà a sentir
una cosa estranya... una por vaga, com la que fa la Terra quan vol
parlar... com la que el feia udolar, a la nit, quan sense saber per
on, sentia els passos apagats de la Mort que s'acostava... De sobte
Mestre Quissu tremolà... una mena de cobriment de cor li féu perdre
el món de vista... però al fondre-se-li la noció de les coses, li va
semblar que el blat s'animava, que es movia... primer onejant
suaument, després reinflant-se, esclatant a l'últim en una onada
immensa d'or que tapava cel i terra... I va rompre un cant immens de
claror i d'alegria... I l'onada voltava, voltava emportant-se-ho tot,
barrejant-ho tot, homes i gossos, capgirant les coses alegrement,
fent i desfent... amb una calma serena que ho envaïa tot... I l'Home
al veure's pres de l'onada, feia la cara trista. I Mestre Quissu
n'estava tot content.

Fou obra d'un segon... Mestre Quissu tornà en si... el sol batia
sobre els camps, el vent els bressava dolçament... al lluny s'hi
fonia un vol de pardals estès en vano...

El primer impuls de Mestre Quissu va ser corre cap al blat; però
encara no es va alçar que ja es va asseure de seguida. Ell sabia que
el blat no era pels gossos, que l'Home el vetllava nit i dia, fent-lo
presoner de ses tristeses... més d'un cop de roc li havia costat a
ell... encara sobre la cuixa dreta hi portava la marca d'un, que li
va costar quinze dies de caminar amb tres potes... però aquell dia
Mestre Quissu sentia aires de fronda... i per això, per això mateix,
perquè l'Home no ho volia, Mestre Quissu es ficà dintre el blat.

Hi feia de bon estar, tant fresquet i tant tou... però d'allò
d'aquella onada, de totes aquelles coses, res. Devia haver estat una
visió, potser pròpia de la debilitat, perquè en aquelles terres,
l'Home vestia i calçava al gos; però el gos s'havia de mantenir. I
Mestre Quissu va sentir una tristesa enorme, una tristesa sense
forces... tota ensopida... i amb la resignació tornà la benfactora
son el gran consol dels gossos afligits... Mestre Quissu s'anà
adormint tot pensant coses fondes... el què el món era... el què el
món havia de ser...

Quan es va despertar Mestre Quissu es trobà tot un altre: el dormir
li era un bon aliment. Tot badallant i estirant-se pensà en les
aventures d'aquell dia i quasi va somriure... ficar-se ell en
cabòries!... L'Home era l'Home... i qui se li posava al davant!...No
fóra pas ell a bon segur, que de tota la seva vida mai ningú n'havia
tingut res que dir!...

I tornant cap al poble, la cua cargolada en espiral, Mestre Quissu
s'anava dient: després de tot, si l'Home té més lluc i més força...
quin altre remei hi ha!... Que et maltracta... paciència!... Que et
fa festes... pren-les... No, no... d'aquí endavant paciència...
paciència... i paciència... La Linda que se les campi per un altre
costat!...

De sobte Mestre Quissu va rebre un surt. Un roc furient petà al seu
costat i una parella de gossos eixí dels blats a cames ajudeu-me,
mentre un pagès al lluny s'ajupia per agafar un altre roc i
etzivar-lo... cridant desaforadament:

-Ja us hi atraparé, ja!... Llamp que us arbori!...

I els rocs petaven pels seus cantons...

-Jo tingués l'arma aquí!- tornava el pagès... -mireu quin modo de
malmetre el blat!...

Mestre Quissu, de primer impuls, n'hauria protestat d'aquella
agressió tant sense solta ni volta... un lladruc li vingué a la gola
sense ni adonar-se'n... però de seguida es reprimí el gènit... va
mirar el blat, tot galopant per posar-se fora de tret, i va pensar
que el pagès tenia raó... aquella parella que qui sap ja on parava,
l'havia deixat com nou aquell camp: per tot on havia passat, les
espigues eren ajegudes i es digué: cert que jo no hi tinc cap
culpa... però qui perd l'un, perd el seny!... Té raó aquesta vegada
l'Home...

I content de sentir-se bon minyó, arribà a l'era; se'n va anar al
recó de l'ombra, donà tres voltes, se va ajeure i s'adormí com un
beneit.

Mestre Quissu vetllava aquella nit, ajegut a l'era. Vetllava mirant
la lluna plena com anava passant silenciosament per les fosques
soledats del cel, quan va sentir un trepig lleuger al seu darrera. Se
girà i a la claror de la lluna, va veure la Linda, plantada al seu
costat. Mestre Quissu va fer un bot, com si l'hagués pessigat una
vespa. En un moment, en un obrir i tancar d'ulls, tots sos propòsits
se'n anaren al botavant... Ella se li va acostar, tota manyaga... No
venia ajogassada com al dematí... estava sèria, molt sèria, i en les
lleugeres extremitats que la sacsejaven de cap a peus, es veia el
sofriment que l'atormentava. Amb un moviment d'orelles li digué anem!
Mestre Quissu, sense pensar, sentint-se assossegat li contestà anem!
amb un remenament de cua.

I tots dos començaren a caminar, silenciosament. El carrer era tot
fosc; sols a la banda dreta, la lluna il·luminava les altures de les
cases amb una claror desmaiada... a mig carrer, la Linda, que anava
al davant, es va parar sobtadament... Al lluny va passar una ombra...
Mestre Quissu va reconèixer a l'Home que l'havia apedregat... portava
un arma... Però la Linda tornava a caminar i ell també...

Després varen sentir caure'ls-hi al damunt la freda claror de la
lluna; les cases quedaven endarrera -estaven a camp obert. I allí
l'aire hi passava en un silenci ple d'harmonies, els blats s'hi
bressolaven llargament i aprop i lluny, arreu, arreu, una munió de
grills ritmava un cant metàl·lic, com acompanyament d'un himne que es
presentia... La Linda es ficà al blat, Mestre Quissu també... I aviat
se sentiren arrollats per les melodies d'aquell himne; aviat se
sentiren vibrar com una nota més del gran cant de la Naturalesa,
exhalant-se en la soledat... I Mestre Quissu tornà a veure el blat
animant-se i redressant-se, però no lluny d'ell sinó als seus costats
mateixos, damunt d'ell, arreu, arreu... el veia alt que el
traspassava, espès que l'ofegava, i al mateix temps se sentia
cobricelat per l'etern onejar de les espigues que anava i venia,
passava i tornava, amb un dolç remoreig, mentre algunes, trencades,
queien damunt d'ells, com una pluja d'or.

I Mestre Quissu no pensava en l'Home, ni en el món, ni en el temps...
Sentia el goig de ser a la vida, i maleint les hores dormides a
l'era, anava passant, passant darrera la Linda, veient-la en la
rossor del blat, tantost llunyana i esbarzerada darrera les espigues,
tantost a son costat mateix, incitant i fina... I les espigues es
gronxaven amb aquell brugit silenciós, ple de complicitat i de
misteri, sota el clar de la lluna, que anava a la posta, i entre el
vent passant en llibertat.

De sobte una llenca d'ombra, llarga i estreta, vacil·là entre el
blat... la Linda xisclà i fugi... Mestre Quissu quedà parat. La Vida
se suspengué un moment i Mestre Quissu, ple d'horror, va veure
redressar-se a quatre passes d'ell la silueta de l'Home -tota
negra... La seva ombra, gegantina, s'estenia tristament sobre el
blat... Mestre Quissu va voler fugir... però l'Home estengué son braç
inflexible i una llargandaixada de foc ratllà el clar de lluna...
Veure-la, sentir un clam immens de cel i terra i trobar-se capdellat
enlaire un remolí de vent, va ser tot u... Al tornar a terra,
l'ombra, s'estenia per tot... Mestre Quissu provà d'alçar-se, però no
va poder... tenia les potes segades... tornà a provar-ho, i un dolor
viu i penetrant li féu llençar un lleuger gemec... la sang li
brollava per cent ferides...

I aquell gemec anà creixent, després apaivagant-se, fins que es
fongué en la fosca que atuïa el món...

I l'endemà Mestre Quissu, per haver oblidat les lleis de l'Home, jeia
mort en mig de la carretera, i els carros li passaven pel damunt.



DRAMA

Els vailets de Torre-guillera, en Pere i l'Antonet, baixaven cada
tarda a Vilavella, cosa de portar la llet a l'estació per a
embarcar-la cap a Barcelona, en l'últim tren: carregaven després les
llaunes buides que hi havien arribat al de quarts de cinc, i se
n'entornaven cap amunt. Era el passament de la masia el negoci de la
llet, en aquell temps en que, perduda la vinya i el bosc delmat, la
misèria s'estenia per aquells varals, cada dia més negra i trista.

Com que de la casa a Penya-blanca, on començava el pla, hi havia ben
bé una hora i mitja i de Penya-blanca a l'estació de Vilavella dugues
hores ben bones, per dejorn que surtissin, sempre tornaven a nit
tancada. Tant se val: els camins hi eren segurs en aquelles terres on
per sa mateixa soledat una cara nova s'hi veia de seguida, i de més a
més, la Roja -una euga de cria, ventruda i pesada de tant posar
poltres al món- els sabia tant bé, que si en sent les dugues de la
tarda l'haguessin treta de la cort, li haguessin posat el bast i li
haguessin dit ¡apa!, ella sola se n'hauria anat xano-xano cap a
l'estació, ventant-se les mosques hauria esperat el tren, i al
perdre's allà baix la fumerola de la màquina, xano-xano se n'hauria
entornat cap amunt sense fer dugues passes de marrada. Com que, fora
la cria de consuetud no feia altra cosa en tot l'any!...

Altrement, els vailets els sabia a glòria aquell viatge diari; sobre
tot al Pere, el gran... Trobar-se amo del petit convoi, rostos avall,
l'envania d'allò més... li feia creure que era ja un home, i un home
amb responsabilitats de les grosses. I, cama ací cama allà de les
sàrries, amb un bastó més llarg que ell sota l'aixella, una regna a
cada mà i les mans ben separades, manava i disposava sobre la terra
estesa, com un cap-de-casa al seu servei. Fins quan venia un mal pas
i volia avisar a l'Antonet, que tot arrupit anava a la gropa, ho feia
amb mals modos, llençant-li per sobre l'espatlla ferotges mirades de
reull.

-Arrapa't fort, que som al rierot!- cridava empunyant al mateix temps
les regnes. I bursa d'un cantó, estreba de l'altre, es feia
l'il·lusió de que manava l'euga. La il·lusió només, perquè la pobra
bèstia anava fent el seu fet, posant les potes ni un milímetre més
ençà, ni un milímetre més enllà del lloc precís on tenia de
posar-les: i sols quan les estrebades de boig del petit autòcrata
l'atormentaven massa, abans de donar un pas en fals, es parava
mansament, tombava el coll cap al costat que li estrebaven, esperant
que passés la rauixa, i quan en Pere, cansat de cridar i de renegar
la deixava estar tranquil·la, ella reprenia el camí, brandant
suaument, amb la santa paciència dels vells acostumats a tractar amb
la quitxalla.

I així anaven passant migrades tires de bosc, pinedes quasi tot d'un
verd tendre, plenes per dins d'una rossa claror d'ensomni, que
s'alçaven entre interminables erms, grisos i tristos. En ells de tard
en tard, un cap negre i revellit alçava sos sarments nuosos, com
clamant misericòrdia en aquella desolació. I el camí s'anava
enfonsant, serpejant ràpidament, ple d'un pedruscall negrós i tenint
sempre a un costat el marge roig, a l'altre la costa pelada i al fons
el pla, tot llis, tot clar, sense una remor ni un moviment. A cada
revolta veien la Torre-guillera més petita i més llunyana, més
emboirada en la blavor del cim, mentre ells s'enfonsaven fins a
arribar a un indret on més negres i rúfols es tornaven els boscos,
que s'abraçaven d'un cantó a l'altre per sobre del camí, les
fondalades més sobtades, tota la terra més atormentada. Eren els
Boscassos.

Si val a dir veritat, mai hi havien passat els vailets sense llançar
una mirada recelosa cap al fons d'aquella espessor, on, sota un tou
de fullam espessíssim, les soques dels arbres restaven totes
retorçades, en postures violentes, com si patissin de segles
endarrera, sense poder moure's ni cridar. Valga que durava poc: de
sobte, com si una força colossal l'hagués tallada d'un tom de
destral, la muntanya queia en una timba; el bosc desapareixia, la
terra tornava blanca i els vailets respiraven llargament a l'aire i a
la claror. Allí, invariablement, l'euga allargava el coll a banda i
banda, com si flairés l'aire del pla, i estirant amb molt compte les
potes, tombava solemnement sobre la roca blanca que tallava el camí,
i s'endinsava per la pendent d'un baixador. Un moment, sa gropa
molsuda, en mig de les dues sàrries, sotraquejava encaixonada entre
les parets cendroses del desmont, després desapareixia,
enfonsant-s'hi ràpidament com engolida per un gorg, i al cap d'una
estona tornava a sortir al lluny d'entre un grup d'albes, desembocant
amb un petit trotet al pla.

De Penya-blanca a Vilavella ja era diferent; en Pere no hi passava
penes, semblava que es sentís alleugerit de ses greus
responsabilitats, i fins es dignava conversar amb l'Antonet, tot
passejant la vista per aquells camps planers, on, com ones de la
riuada del temps, cada any hi veia passar les alegries del blat,
cobrint les tristeses dels rostolls. I poc a poc tot s'anava
canviant, a mida que s'acostaven a Sant Antoni de la Vall, un poble
que hi havia a mig pla. De l'estesa dels camps se n'alçava la verdor
de les hortes, plenes de pardals tritllejant en l'aire de la tarda;
de l'una a l'altra, l'aigua -la primera que trobaven!- s'estenia
remorejant suaument pels reguerots; les masies sovintejaven, voltades
de feixucs pallers que semblava que dormissin un son profund, i arreu
colles d'homes treballant pels camps, donaven als vailets, acostumats
als erms i a les soledats de Torre-guillera, l'impressió d'una gran
gentada, vivint tranquila i feliç en mig d'una gran riquesa.

Passat Sant Antoni de la Vall, prenien per la carretera i altra
vegada es tornaven a trobar en mig de la naturalesa, però una
naturalesa d'una faisó també diferent. La petja de la carretera, la
pulcritut de son traçat, on s'hi veia aquell esperit llunyà, que més
enllà d'aquells horitzons bastia les meravelles de les ciutats, qual
ressò de tard en tard arribava a Torre-guillera, que havia passat per
Vilavella, deixant-hi estesa la via del tren, que fins allí arribava,
estrebant arreu la salvatge llibertat de la terra, els feia pensar
que ja no eren a casa seva, i amb l'encantament del foraster, anaven
mirant els plàtans migrats, blancs de pols i desnarits de set, que en
interminable filera, hi rumbejaven a cada banda, per tota copa, mitja
dotzena de fulles, torrades del sol. A voltes, entre ells, omplint
tot l'ample de la carretera, trobaven enormes carros, carregats de
llenya, que trontollaven feixugament; i els cavalls que brandaven
arrossegant-los, les orelles caigudes, amb l'aplanament de les grans
caminades, al flairar l'euga, tombaven el coll, i llençaven un llarg
renill, que sonava tristament i es perdia enllà dels camps
endormiscats.

L'últim tros de carretera, era tot un panorama; després d'un revolt,
venia una baixada, i allà baix al fons hi eixia Vilavella, amb ses
casetes blanques i afilerades, envolta en l'ombra d'un castell
quadrat. A tret de fusell del poble, començava l'altra muntanya, la
muntanya de baix, que en deien de Sant Antoni per amunt, i entre la
muntanya i el poble, s'hi estenia una vall verdejant, plena d'hortes
i arbredes, per on s'esmunyia, costat per costat d'una riera, la
línia del ferrocarril.

A l'entrar a Vilavella, en Pere entrava al bo de les seves glòries;
més tivat que mai sobre les sàrries, cobria d'una mirada desdenyosa
els vailets com ell, que jugaven a bales pel carrer, guaitava
indiferent a les dones que al sentir les petjades de l'euga eixien
pels portals, i sols al trobar grups d'homes, conversant amb l'aire
d'impertorbable somnolència que eternament envaïa el poble, els
donava el Déu vos guard! somrient molt amigable.

I el que disfrutava un cop a l'estació, facturant les llaunes,
carregant les buides, conversant de tu a tu amb els mossos i fins amb
el quefe -un senyor tot afeitat de cara, vestit de blau i amb gorra
galonada, que era com si diguéssim, l'amo del _trenc_. I quan,
després d'un repic de campana, se sentia al lluny el xiulet de la
màquina, corrien amb l'Antonet cap al reixat de fustes que tancava
l'anden, i allí amorrats, veien al lluny una ratlla negra que
creixia, creixia ràpidament com en un somni, fins que, sense ni
donar-se'n compte, se sentien envoltats en una revolada de fum,
d'aire calent, de sorolls i grinyols -i el tren passava: al davant la
màquina, orgullosa, i gonflada de força, roncant feréstegament;
després el furgó amb un mosso dret a la porta, un peu a l'estrep, a
punt de saltar; al darrera, els cotxes amb ses finestretes que anaven
passant, llises i iguals, parant-se a poc a poc... I un cop parades,
tot sovint per aquelles finestretes els vailets hi espiaven
somniosament quelcom d'aquell món desconegut, que cada dia veien
passar, sempre diferent i sempre el mateix. Un dia era una ploma
blanca que es balancejava adornant els moviments d'un cap al
conversar, i en Pere feia:

-Goita quin senyoriu, avui!...

I l'Antonet per a contestar-li, resumia tota la seva admiració en una
sola paraula:

-Déu!...

Altres vegades era una mà enguantada, que els senyalava eixint de la
penombra del cotxe, mentre arribava a n'ells el ressó llunyà d'una
rialla... Altres dies era gent com ells, gent de pagès, entafurada en
cotxes pobres...

La màquina xiulava, els cotxes arrencaven, i tot aquell món
desapareixia com una visió, sense deixar rastre del seu pas.

I duent encara en ses orelles el ressó del pas del tren, amb una
estranya depressió de l'esperit, els vailets se'n tornaven cap a
Torre-guillera, pels camps vistos de sempre, pensant en terres
llunyanes, en el país d'aquella gent que veien passar cada dia, i que
devia ser tan diferent del país d'ells -d'aquells erms interminables
perduts en la soledat d'un cim.

Un dia de primavera, al parar-se el tren, els vailets de
Torre-guillera varen veure que s'obria la portella d'un cotxe...
cuita-corrents s'hi varen posar al davant. El quefe -l'amo del
_trenc_- s'hi va acostar de seguida i fent grans reverències, quedà
dret al costat de la portella, aguantant-la pel tancador de metall
lluent. Va baixar-ne primer una senyora vella, alta i esprimatxada,
amb un posat que als vailets els va semblar tot escaient. El
_sombrero_ negre que portava, feia ressaltar la blancor dels seus
cabells. Un cop a terra, es va girar de seguida, alçant els braços
com per a ajudar a baixar a algú... Un home va sortir a la porta del
cotxe i li va donar un saquet de mà: semblava jove, però tenia posat
de vell, el pit enfonsat, tot encorbat d'esquena... El quefe hi va
córrer per ajudar-lo, però ell, tot somrient per donar-li les
gràcies, apuntalà el bastó a l'estrep, s'agafà amb l'altra mà al
passador del cotxe, i fent un gran esforç, baixà tot sol. De seguida
s'agafà del braç de la senyora i féu dues passes endavant per
allunyar-se del tren. Mentrestant, el quefe tancava la portella de
cop, i corria a tocar la campana.

La nova devia haver corregut per Vilavella, perquè en un moment mig
poble s'agombolà entorn dels vailets:

-Ai, pobre minyó!...- deia una dona.

-Sí que n'està d'atropellat!- saltava un altre.

-Tu, Mieta, que ja són aqui?- cridava una veu estrident, del lluny i
estant.

-Sí, que enganxi de seguida en Pau!

La màquina xiulà i el tren va arrencar... Els forasters es quedaren a
l'anden, conversant amb el quefe. En mig de la conversa la senyora
tragué un mocador negre del sac-de-mà, i el posà al coll del malalt,
qui amb ulls molt tristos, mirava el paisatge a l'entorn.

Mentrestant en Pere, sense perdre detall, tafaneja. Va saber aviat
que eren uns estrangers molt rics que anaven a câl Boscàs, després de
corre mig món, per mor del jove que es gastava del pit... Que el
dematí havia arribat el servei, molts criats amb molt de fato i fins
mobles i tot!...

-Tira que els toc, câl Boscàs! Enguany si que faran bona anyada!...-
va fer en Pere.

-Ja ho pots ben dir, fill meu!- va contestar una dona; -quina sort
per ells!...

-I per vosaltres!- saltà l'Antonet, amb posat d'home vell que cavila
coses fondes.

El drinc d'uns picarols va trencar la conversa. Era la tartana d'en
Pau que arribava al galop de la mula; donà mitja volta i quedà
aculada a la porta del reixat. Llavors els forasters es despediren
amb molta cerimònia del quefe i sortiren de l'anden. La gent els hi
féu pas en mig d'un gran silenci, s'aconduïren a la tartana, en Pau
saltà d'un bot a la banqueta i empunyant les regnes amb la mà dreta
mentre amb l'esquerra feia voltar ràpidament la trava, va dir la
frase sagramental;

-Amb permís, _senyores!_

I la tartana començà a sotraquejar. D'un tros lluny la senyora féu
adéu amb la mà al quefe, qui traient-se la gorra, es curbà en una
reverència monumental.

Després la gent se'n va entornar poc a poc, tot fent comentaris, la
placeta de la estació quedà solitària, i fermada a una acàcia l'euga
de Torre-guillera, remugava en son morralet, tot esquivant-se les
mosques, indiferent a tot el que passava, trist o alegre, nou o vell.

Els vailets tot el camí no varen parlar de res més que dels
forasters... de lo rics que devien ser... de si el malalt es
curaria... de la sort de câl Boscàs... I a casa seva en varen parlar,
i l'endemà el mateix rostos avall, anant cap a l'estació...

Al cap d'un parell de dies, a mitja carretera hi varen trobar un home
que semblava pagès, per la cara afeitada, però senyor pel modo d'anar
vestit...

-Goita, aquest! deu ser de câl malalt!- va fer en Pere.

I tot murmurant Déu vos gordi! li passaren pel costat. D'un tros
lluny tots tres varen girar-se i al trobar-se sobtats, els vailets,
vermells com bitxos, desviaren els ulls dessimuladament.

Poc a poc s'hi varen fer a veure'l aquell home a mitja carretera.
Després varen saber que era un criat gabaig que cada tarda baixava a
Vilavella a buscar cartes i diaris que hi arribaven al tren de quarts
de cinc, passava per les tendes esmerçant moneda que era un bé de
Déu, i xano, xano se'n tornava a câl Boscàs.

Era l'únic que en sabien dels forasters. Sols de tant en tant els
arribaven veus esmortuïdes de que si el malalt anava per bé, de que
si aquella gent era una gent estranya, amb un urc que ni el Rei els
era bon mosso... Mes els vailets no en feien ja cabal, i de
Torre-guillera a Vilavella i amunt altra vegada, anaven seguint la
seva vida llisa, un dia darrera l'altre i tots iguals.

Devia fer una mesada que havien arribat els forasters, quan una
tarda, a l'entrar als Boscassos, en Pere va dir a l'Antonet:

-Goita'ls, el malalt i la senyora!

L'Antonet guaità endavant, decantant-se una mica sobre l'euga, i, en
efecte, al cap-de-vall de l'ombrívol ull que feien els arbres,
abraçant-se per sobre el camí, s'hi veien plenes de sol dugues
figures petites retallades sobre el fondo blau. El jove, el malalt,
seia a la punta de Penya-blanca; la senyora, sa mare, s'estava dreta
al seu costat, recolçada en una sombrilla... la mica de vent que
passava li movia dolçament les faldilles. Tots dos miraven cap al
lluny del pla.

Al passar, els vailets els hi varen donar les bones tardes! tots
rojos de sofocats; ells els hi varen contestar amb paraules que no
entengueren, acompanyades d'un somrís mig burleta, mig carinyós, que
els hi féu pensar en l'alenada d'aquell món enguantat que reia dintre
els cotxes al passar el tren.

I els vailets de Torre-guillera anaven després conversant:

-Oi, que fa la cara molt afable?...

-_Bastu_ a dir-te que no sembla pas el mateix!...

-Però _hats_ vist quin modo té de mirar-te?... sembla que tingui una
pena!...

-Poc que me'n sóc ataleiat, jo... de la veia, sí... i que en té cara
de plorar, la veia.

-Tira que els toc!... i tan rics com són! ...

-Diu que ploren sovint, per xo, les senyores!...

-Psé... deu ésser com per aquí dalt, allà baix, si fa no fa!... Hi ha
qui plora i hi ha qui riu!...

D'aquell dia endavant, tot sovint varen trobar-los-hi als forasters
allà dalt... es veia que en havent dinat, sortien de câl Boscàs, que
queia a una hora lluny en una recolçada de la muntanya, i tot
passejant, s'arribaven als Boscassos. Tots dos s'estaven quiets a la
punta de Penya-blanca, mirant al lluny.

Un dia, després de trobar-los-hi, l'Antonet va fer:

-Diu que els en ha passada alguna a n'aquesta gent!... diu que _ei_
és desterrat de la seva terra!...

-Oidà!- va saltar en Pere -i com ho saps tu, això?...

-Ahir, quan vaig anar a cercar tabac pel pare, en parlaven a l'estanc
de Vilavella... diu que aquest home que hi va cada tarda n'ha dit
alguna cosa!...

En Pere quedà pensatiu bella estona; després va dir sentenciosament:

-Qui sap!... Però _bastu_ a dir-te que fins m'ho creuria que té
alguna cosa, _ei_!... Te mira d'una manera!... Mes pas res d'ésser
mal home... m'hi jugo el coll, jo!...

Des de llavors no passaven vuit dies que els vailets no sabessin
alguna cosa dels forasters... sobretot l'Antonet que era el que
corria pel poble, mentre en Pere facturava la llet, un dia per vendre
ous o aviram, un altre per comprar tabac, fer esmolar les eines i per
comprar el que a Torre-guillera s'havia de menester. I al tornar cap
amunt ho explicava a n'en Pere, qui, com a més entenimentat, hi
donava son parer.

-_Sabas_ qui hi havia avui a câ l'adroguera?- va dir l'Antonet un
vespre -Aquei home que trobem cada dia per la carretera...

-Oidà!... Diu que té un parlar tant estrany, oi?... Que l'hats
sentit, tu?...

-Ui, si ha dit més coses!... ja s'entén ja... només que a vegades li
costa de parlar... fa com aquei que s'ennuega!...

-I que ha dit quelcom d'_eis_?...

-Ha dit que era casat el malalt i que té una mossa... un _vra bijú_,
estic que l'ha anomenada!... I tot seguit aqueia dona grossa que
s'està a la cantonada de la carretera, _sabas_?... al davant de câ la
Vila, doncs aqueia li ha saltat: I per què no ve a fer-li companyia
la seva dona!...

-És net! per què no ve!...

-Oh, és que diu que tampoc gasta salut, _eia_...

-Doncs, per això mateix: si _ei_ no en gasta i ve aquí per a
refer-se, per què no ha de venir _eia_?...

Hi hagué un silenci. L'euga anava fent camí...

-Ja ho ha dit, ja, aqueia dona- tornà al cap d'una estoneta
l'Antonet, -quan _ei_ ha estat fora!... per mi, deia, és que no filen
bé!...

-Poca pena que deu ser _eia_!... Vet-ho aquí...

I seguiren tots dos en silenci.

Un altre dia, tot just havien arrencat de l'estació, en Pere va dir,
senyalant a un home que s'aturava a un portal, d'esquena al carrer:

-No és l'Andreu de câl Boscàs, aquest?...

-Sí que l'és- digué l'Antonet, -el só trobat a câl ferrer, i en só
quedat tot astorat del que deia!...

-I això!...

-Deia que ja voldria que fossin al botavant el malalt i la senyora i
tots el forasters...

-T'ho creguis pas!... la sap molt llarga, l'Andreu!...

-És que diu que sembla un cementiri, a casa seva, des de que hi són
_eis_!... que ningú diu una paraula, que el malalt i la senyora
s'estan tot el dia tancats i que _ei_ a vegades plora i crida, que
sembla _locu_!...

-Post-hi a jugar que no el sap dir el que diu el malalt quan crida...

-Oh, és que diu que també parla gabaig!... I _desprenses_ deia que un
dia que el seu hereu es ficà a la cuina per fer tabola amb una
minyona, la veia el va atrapar i noi! hi va haver-hi un
sagramental... que l'endemà la varen emmenar cap a Barcelona a la
minyona!... Vaja, diu que no són pas gent com cal aqueia gent!...

-Poc que en fasses cas, de l'Andreu... és molt manefla!... Post-hi a
jugar que amb tant com diu, pel cap baix els en canarà quatre unces
de deixa'ls estar a casa seva?...

-Quatre unces?... i més i tot!...

I seguiren conversant sobre la sort de câl Boscàs i el manefla que
era l'Andreu...

Havien passat dos mesos, quan una tarda a l'arribar a l'estació, els
vailets de Torre-guillera hi varen trobar al malalt i a la senyora.
Ella parlava molt afable amb la dona del quefe, que tota vergonyosa
treia el cap per una finestra de la planta baixa... ell, el quefe,
que aquell dia s'havia posat el vestit de les festes, amb uns botons
lluents com a sols, es passejava andén amunt i avall, amb el malalt.
Cada vegada que passaven per davant del rellotge, el malalt hi
clavava els ulls, mirava després a la senyora i en la mirada que es
creuaven, hi vibrava un llampec d'ansietat. A la placeta de l'estació
la tartana d'en Pau estava aculada al reixat; amb una branca de bruc,
en Pau esquivava les mosques a la mula, tot rondinant una cançó. Feia
una tarda calma i serena, sols un xic fresca de la humitat de la
tardor.

Tot just es veia el tren, que de la finestra d'un cotxe n'eixí un
mocador blanc, voleiant al vent de la marxa... El malalt va fer acció
de corre-hi, però la senyora l'agafà pel braç... Tots dos estaven
afinats, els ulls els hi espurnejaven...

Encara el tren no havia entrat a l'estació, que en lloc del mocador
eixí a aquella finestra una carona tendra, blanca, d'ulls blaus,
voltada d'una cabellera rossa que el vent feia estarrufar... un
llacet blau en subjectava una mota sobre el mig del front.

-Goita- digué en Pere a l'Antonet, -deu ésser la mossa, aqueia!...
oi, que es _gopa_!...

-Déu!- va fer l'Antonet, com en les grans ocasions.

I en tant, la nena amb els braços estesos cap al malalt, tot passant,
cridava:

-Papà, papà!... papà.!...

Darrera d'ella els vailets hi varen veure una ombra negra...

-Poc que ve pas tampoc la de casa seva!- va dir en Pere, -és un home
allò, oi?...

El malalt i la senyora corrien cap al cotxe, que passava de llarc,
tot aturant-se. Després, obrir-se la portella i caure la nena als
braços del malalt, va ésser tot un... Ell s'hi abraonà masegant-li
les galtones, omplint-la de petons -d'aquells petons plens, que tenen
ànima... A la dona del quefe li vingueren les llàgrimes als ulls.

En tant, del cotxe en baixava un senyor vell, vestit de negre, amb
grans bigotis blancs. Tot baixant, mirà de fixo a la senyora,
senyalant amb un ràpid moviment al malalt. La senyora va moure el cap
amb gran tristesa... Després s'abraçaren, mentre el malalt s'hi
acostava portant la nena al braç.

Cinc dies després, a l'arribar a l'estació els vailets de
Torre-guillera, amb greu sorpresa hi varen trobar al senyor vell i a
la nena... el quefe, prou els donava conversa, però ells li
contestaven poc... La nena estava trista, el senyor malhumorat.

Vingué el tren, s'hi embarcaren i se'n anaren, deixant l'andén llis i
pelat, ple d'una vaga tristesa. En un recó el quefe, amb les mans al
detràs, aguantant una banderola mig verda i mig vermella, conversava
amb un mosso. Els vailets s'hi varen anar acostant...

-Ara ho entenc menys- deia tot preocupat: -diu que ell volia la
criatura, que ara que la té no la vol... que hi ha recaigut i tot...
Oh, i diu que és la mateixa cara de sa mare, la nena...

-I on para, ara, ella?- va fer el mosso.

-Vols que t'ho digui clar? Doncs no ho sé... cada vegada l'entenc
menys aquest embull...

-Ai, Déu ens dongui un passament petit, però amb pau i harmonia-
saltà la dona del quefe, que s'havia anat acostant poc a poc...

I callaren tots... sense moure's, amb posat de fonda preocupació...

En tant, a la placeta, fermada a l'acàcia, l'euga de Torre-guillera
remugava son tou de palla, tot esquivant-se les mosques amb son aire
indiferent...

• * *
  

Aquell dia, en Pere i l'Antonet, a cavall de l'egua, varen sortir de
Vilavella a sol ben post. Bon tros abans d'arribar a Sant Antoni de
la Vall, era ja nit tancada.

-Que farà lluna, avui?- digué l'Antonet, quan l'ombra s'espesseïa.

-Conto que sí- va respondre en Pere, mirant en la intensa blavor que
tot ho esbarzerava. I varen callar tots dos... la sobtada marxa del
senyor vell i la nena els havia capficat... la conversa del quefe amb
el mosso havia estat per en Pere com una revelació de que no
s'equivocava, de que aquella pena que havia endevinat en la mirada
del malalt era certa... Totes les veus que fins allavors havien
corregut formaven en son magí com un fons sobre del quin els fets
d'aquella tarda es destacaven, i ara sí, ara n'estava segur de que
tot allò del manefla de l'Andreu no eren cabòries... de que allí hi
havia alguna cosa molt fonda i molt trista.

I anaven fent camí; les petjades de l'euga sonaven acompassadament en
la immensa quietud que arreu s'esbandia; de tant en tant, els vailets
sentien el xerricar de dents de les rates-pinyades que eixint de
l'ombra es capbussaven en ràpids giravolts al seu davant i es fonien
al lluny, voltant d'un vol llis... I semblava que l'ombra devingués
més espessa. El cel era ple d'estrelles i els vailets sentien en son
front un ventet fi i humitós que s'esbandia d'ample a ample per
l'estesa dels camps endormiscats.

Essent dalt de Penya-blanca, va sortir la lluna.

-Tela!- digué en Pere, senyalant-la amb el braç estès... i tornà a
callar. No se'n sabia avenir: tanta alegria per l'arribada i que
hagués acabat d'aquella manera! Quantes angúnies devia tancar aquella
nit tant calma!... i per una banda veia el tren allunyant-se corrent
sempre, emportant-se'n en son alè de foc al senyor vell, malhumorat,
a la nena, vestida de blanc, amb aquell llacet blau, tota trista, i
per altra banda veia allà a l'esquerra seva el pa d'ombra que feia la
fondalada de câl Boscàs, i li semblava que entre el tren que fugia i
l'ombra immòbil, s'hi alçava quelcom fatal i terrible que vagava com
una ànima en pena, per la calma de la nit.

En tant, per sobre de la muntanya de baix, que s'endevinava més que
es veia, com una faixa negra al capdevall del pla, la lluna
s'aixecava, rodona, plena, vermella com una colossal gota de sang. Hi
havia una quietud grandiosa. L'euga, dreta sobre la Penya-blanca, va
tombar solemnement, seguint el camí, i els vailets varen veure de
llisquentes la seva ombra sobre la terra -una ombra indecisa i
esblanqueïda creuant la neulida claror que la lluna començava a fer.
I varen seguir camí amunt: la claror creixia ràpidament, la seva
ombra s'anava retallant, partida entre la terra i el marge, a cada
instant més forta, mentre al fons del sot s'hi posava una boira
blanquinosa. Entre ella, al lluny, s'hi veia un llumet vermell.

I els vailets anaven passant per la nit, sentint com el pensament
se'ls encondormia ple de la gran calma de la serena, quan de sobte
varen rebre una sotragada: la euga s'havia parat i amb el coll
apletat, flairava a banda i banda del camí... Arribaven als
Boscassos.

-Què té?- féu l'Antonet tot sobressaltat; -mai aquella bèstia havia
fet semblant maniobra.

-Poc que ho sé!- respongué en Pere, mirant recelosament cap
endavant... Enlloc es veia res... El camí era net, amb son pedruscall
que al clar de la lluna prenia tons blavencs, amb ses roderes molt
fondes... deu passes endavant la massa enorme dels Boscassos es
destacava negra i rúfola, sense una remor ni un moviment. En Pere
mirava, mirava, sense veure res enlloc... L'Antonet començà a
somicar.

-Calla o et tusto!- digué en Pere en una foguerada d'ira per aquell
ploricó, que vagament sentia que augmentava el perill... l'Antonet va
callar, tot arrupit a la gropa... L'euga tornà a caminar, però les
seves orelles no paraven, tant aviat les posava dretes i juntes, com
les apuntava aplanades endavant... i els vailets sentien sota seu les
pitrades d'aire que s'empassava com per flairar ben bé... Ja no
pensaven en el malalt, ni en la nena... la por de lo desconegut en
plena soledat, els esparverava... pensaven en casos de llops i de
lladres que havien sentit contar, fets d'anys endarrera, que ara
sentien reviure com si els hi haguessin passat a ells, i com més
miraven i escoltaven, sos sentits, oberts com mai més sentien en el
silenci palpitar-hi la veu de la terra, aquella veu que se sent rares
vegades, escoltant molt, com un plany llunyà... I al seu entorn veien
el clar de la lluna, estrafent el món i pensaven quasi embascats, que
els Boscassos eren molt foscos, plens de recons d'ombra... que els
faltava molt per arribar a casa, i que quan vingués allò, per més que
cridessin no els sentirien d'enlloc...

I l'ombra dels Boscassos els va caure al damunt, com engolint-se'ls.
L'euga donà un pas més i va quedar parada en sec; els quatre rems
apuntalats a terra, el coll molt alt, les orelles juntes. Els vailets
sentiren passar sota d'ells el tremolor de la bèstia i els cabells
se'ls varen eriçar. Però tampoc es veia res enlloc, que fins el cel
tapava. Sols de lluny en lluny, la lluna hi entrava de llisquentes i
sos raigs polsosos, es trencaven en aquelles soques vinclades en
positures violentes en aquelles branques nuoses que semblaven braços
retorçant-se desesperats. I aquells raigs de lluna, esbandien arreu
una claror malalta de conte de bruixes... hi obria recons que els
vailets no hi sabien, profunditats que semblaven fora del seu món...
i tot hi era quiet, molt quiet, com lluny del temps i la vida...

-Arri!- cridà en Pere, ventant garrotada a l'euga... L'Antonet tornà
a somicar...

L'euga féu un bot endavant i els vailets quedaren glaçats. A dues
passes del camí hi havia un home penjat... un raig de lluna li pega
en plena faç. Era el malalt. En Pere sols va veure la horrible
ganyota de la seva cara negra... L'Antonet sols es fixà en lo
estirats que tenia els peus.

Cap d'ells féu un sol moviment... com en somnis varen sentir que
l'euga se'ls enduia en un gran salt... que galopava... galopava com
si se'ls emportés per l'aire...

Quan varen tornar en si, pels seus costats els erms de Torre-guillera
s'esllanguien avall en suau pendent...

-Tu... que l'_hats_ vist?... Oi que era _ei_?...- va dir en Pere amb
veu molt baixa.

-Encara tinc un nus a la gola!- contestà l'Antonet, més baix encara.
I tots dos alhora murmuraren amb veu tant baixa que se'ls va fondre
pels llavis:

-Què era negre!-

-Què era llarg!...

L'euga tornava, a anar al pas... semblava tota abatuda, les orelles
caigudes, el coll baix i brandant... La seva ombra, monstruosament
estrafeta, lliscava tota estesa a flor dels erms, resseguint-ne
dolçament les ondulacions. La lluna plena volava per les fondàries
del cel tota rodona i molt petita... Sa claror queia sobre la terra i
es congriava al sot, allunyant-ne els horitzons... De tant en tant se
sentia al lluny el cant trist, però dolç dels mussols... passava a
ratxades... en cantava un... en responien cent... després un altre en
contestava més lluny... i callava tot. I en mig d'aquell silenci, els
vailets anaven passant, aclaparats de por, sentint una vaga grandesa
que no podien esbrinar; la grandesa de la tragèdia complerta, dels
grans mals que no tenen remei... I pensaven que aquella mossa tan
_gopa_ que el tren s'enduia sempre, no ho sabia... que la senyora
vella tampoc ho sabia encara... i que el mort s'estava tot sol,
penjat d'una branca, allà baix, sota seu... I sentien que eren ells
els únics que el vetllaven -perquè l'hi sabien,- caminant esmaperduts
per les soledats del món...



FI