Enllà (1906)/Les montanyes
Aquest text tracta sobre un versió de 1906. Per a altres versions, vegeu Les muntanyes.
LES MONTANYES
A l'hora que l sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
Part de dins de la canal
he vist l'aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,
i m'entrava pit endins...
I amb els seus clars regalims
penetrava-m'hi ensems
una saviesa dolça.
Quan m'he adreçat i he mirat,
la montanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava un'altra cosa.
Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.
Tot semblava un mon en flô
i l'ànima n'era jo.
Jo l'ànima flairosa de la prada
que s dalita en florir i en ser dallada.
Jo l'ànima pacifica del ramat
esquellejant pel bac mig amagat.
Jo l'ànima del bosc que fa remô
com el mar, que es tant lluny en l'horitzó.
I l'ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.
Jo de la timba l'ànima profonda
on la boira s'aixeca i es deixonda.
I l'ànima inquieta del torrent
que crida en la cascata resplendent.
Jo era l'ànima blava de l'estany
que aguaita al viatger amb ull extrany.
Jo l'ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.
Jo era l'altitut de la carena...
Els nuvols m'estimaven llargament,
i al llarg amor de l'ennuvolament
congriava-s mon ànima serena.
Sentia la delicia de les fonts
naixe en mon sí, regal de les congestes;
i en l'ampla quietut dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.
I quan el cel s'obria al meu entorn
i reia l sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.
Però jo, tota plena de l'anhel
agitador del mar i les montanyes,
fortament m'adreçava per du al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.
· · · · · · · · · · · · ·
A l'hora que l sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
RETORN
I
Oh Pireneu ! En tes profondes gorges,
fill de la plana, m'he sentit com pres,
i am l'esguard demanava al cel altissim
amplaria i vent.
Pujava per tes costes gegantines
on blanquegen les cascades
i negregen els abets;
on la flor de la montanya
perfumava l meu gran anyorament...
La llibertat dels cims no l'assolia:
restava a vora d'ells.
II
En alta solitut s'està pels sigles
el blau estany immobil,
mirant-se al Vignemale, que li mostra
sa faldada de neu:
jo a l'hora del cap-vespre hi arribava
i aprop de l'aigua quieta
m'asseia tristament.
III
Cercava Gavarnie entre les boires
on llisquen les cascates
al llarg del mur immens pausadament;
i al ser-hi he sospirat per trobar aire
i he hagut d'aixecâ l cap per veure l cel.
I, trencant ton encís d'una vegada,
oh Pireneu terrible,
a la plana de Tarbes
me n'he baixat corrents.
IV
An els teus peus, a ratlla de la plana,
Lourdes devota té molt bell el cel:
el sol hi daura la ramada humana
que bela amb un gran bel
davant la Verge blanca,
davant l'iglesia freda;
i en mig del baf de les gentades terboles
s'alça l miracle i dolçament floreix
als vermellosos raigs del sol ponent...
(Passar jo l'he vista — l'horrible filera
dels malalts en braços dels homes de fe:
les boques inflades, — les conques morades,
el cos sense gest.
I aquella malalta, — tant blanca, tant rossa,
no me la puc treure mai del pensament.
Sols ella mitj reia. Jo crec que era morta.)
Al vespre un riu de llumenetes grogues
passa en la fosca ressonant de veus.
V
Salut, noble Bearn! Oh terra franca,
mare de cavallers
que s jugaven la vida a cops d'espasa
bravejant i rient!
Abocat a l'airosa balconada
jo t'he cantat de lluny, oh Pireneu!,
veient tos cims com rengle de fantasmes
vestits de llum en la blavor del cel.
Adéu; visió darrera
de l'alta cordillera!
Que n deus estar d'hermosa,
a l'hivern, sota l sol blanca de neu!
REPRESA
A l'hivern, sota l sol blanca de neu,
com visió més llunyana i més formosa,
jo t'he vist resplendir en l'aire clar
desde ls cims de la meva Barcelona,
on tots els ametllers ja són florits
davant del mar brillant fins a Mallorca.
GLOSA
En la gran serenor del cel d'hivern
he mirat les montanyes com brillaven
i se m'ha aparegut el trovador
que enllà del temps cantava:
«Aquelles montanyes — que tant altes són,
me priven de veure — mos amors on són.»
Aixís feia sonâ ls vents d'Oloró
el trovador de cara a les montanyes,
anyorant a la flor del Pireneu
que enllà dels monts llençava sa fragancia.
Ella se deia Agnès i era princesa
de la cort i el reialme de Navarra,
i era tant de mena graciosa
que entorn tot-hom li feia mitja rialla;
alta i serena com un gran infant;
i tenia la cara acolorada.
Aixís la vegé un dia l trovador
en la cort del seu pare, que dançava,
i aixís se li acostava per parlar,
plena encara del ritme de la dança:
— M'han dit que ereu trovador, —
feia am veu acaricianta, —
i a mi m plauen les cançons. —
I amb els ulls n'hi demanava.
Ell, sens esma de dî un mot,
la mirava, la mirava...
fins que ella no pogué més
i li somrigué a la cara.
Ara ell veia aquell somrís
brillâ a dalt de les montanyes,
i per'xò cantava aixís,
com si tornés la paraula:
«Aquelles montanyes — que tant altes són,
me priven de veure — mos amors on són.»
— Quanta terra de tu a mi!
Quanta neu entre nosaltres!
Més la veu jo llenço als cims:
trameteu-li, neus més altes! —
«Si sabia de veure-la — i de la encontrar,
passaria l'aigueta — sens por de'm negar.»
— Si tots dos fossem infants,
jugariem a esposalles:
jo seria l rei d'aquí,
reina tu de l'altra banda.
Jo t'aniria a cercar,
tindriem un gran reialme,
el reialme pirenenc
coronat de neus molt blanques,
planes verdes a l'entorn
i un mar blau a cada banda.
Els vassalls foren pastors,
mariners i gent de plana,
rei i poble i cort tot hu
al volt de les teves gracies.
Hi anirien acudint
cadascú am la seva tasca:
els pastors amb els ramats
davallant de les montanyes;
els mariners amb els rems
i l'olor d'aigua salada;
els pagesos amb els bous
de la rella ressonanta;
tots assedegats d'amor:
nosaltres seriem l'aigua.
Aquell art noble del cant
en paraules ben trovades
jo ensenyaria als fadrins,
tu a les donzelles la dança,
i s'entornarien tots
am la cara enriallada:
a la mar els mariners,
els pastors a les montanyes,
els pagesos als conreus...
i tu i jo l'un ane l'altre.
I el reialme pirenenc
fóra la flor dels reialmes...
Ai, visió, no fossis lluny!
Ai, Agnès, bé ets anyorada!
Ai, neus, que blanques que sou!
Ai, montanyes, que sou altes! —
«Aquelles montanyes — que s'abaixaran
i les amoretes — que pareixeran.»
— Jo no sé com, prò un vent de profecia
corre sobre eixos monts d'ací i d'allà;
jo no sé quan, pro vindrà un dia
que l Pireneu regnarà!
Vosaltres els del mar cap a Baiona,
vosaltres els de Pau i d'Argelès,
vosaltres de Tolosa i de Narbona
i los del bell parlar provensalès;
i tu, Aragó més alt, i tu, Navarra,
oh catalans que a l'altre mar sou junts,
alceu els ulls al mur que ara ns separa:
s'acosta l dia que serem tot uns...
«Aquelles montanyes — que s'abaixaran
i les amoretes — que pareixeran.»
Pareixerà l'Amor — damunt la cordillera,
sos raigs resplendiran en la blavô,
i la que fou barrera
serà l trono reial de l'unió.
Nostra parla suau, que s'acolora
als mils reflects de nostres valls semblants,
d'uns amb altres es prou entenedora:
tots ens obrim els braços — quan ens diem germans.
Tots davallem de la mateixa alçada,
tots bevem l'aigua de les mateixes neus,
nostres cançons tenen igual tonada,
i nostres crits desperten — identics tornaveus.
De mar a mar no més hi ha uns Pireneus.
Jo hi tinc l'amor i es ell el qui m'inspira...
Donzelles i fadrins ja m'entendran:
un jorn cremà l Pirene — en fabulosa pira,
i si ara un cor aimant — es la nova guspira,
d'un nou incendi ls cims s'abrandaran!
«Aquelles montanyes — que tant altes són,
me priven de veure — mos amors on són.»