Vés al contingut

Enllà (1906)/Del Montseny

De Viquitexts
Aquest text tracta sobre una edició de 1906. Per a altres versions, vegeu Enllà (1912)/Del Montjuic.
Sou a «Del Montseny»
Enllà (1906)
DEL MONTSENY


          Aquell encantament de cap al tard
          (allà en els plans més alts,
          al peu dels cims augustes
          del colô esmortuit de l'hora-baixa)
          me reprèn i em redona
          la tristesa feconda.
          Ai! Altes soletats, que n sou de dolces
          amb els herbatges verds
          on canta l'esquellot de la ramada,
          i el bosc silenciós
          i la masia laça!...
          Després ja hi anirem a la masia;
          més, ara ls cims davant descolorint-se,
          i al costat l'amic febrós
          que en la gran quietut de l'hora-baixa
          me parla am la veu velada
          per una febra divina.

          Passa un'aliga al cel
          que sembla que am son vol l'espai s'aixampla,
          i tot resta més buit i més quiet
          quan s'ha perdut enllà. La fosca avança.
          A davant i al peu dels cims
          hi ha una casa abandonada;
          entra la fosca per la porta oberta
          i sols troba l silenci
          arrupit pels recons de les estades,
          i al bell mig del corral,
          i al peu de les escales,
          fins en la llar del foc
          Déu méu!, allí l silenci.
          En la llar, ont he vist tantes vegades
          enfeinada ajupir-se
          am gran humilitat, més no sens gracia,
          la bona dòna, que l marit la mira
          fent saltâ en els genolls al nen d'ulls grossos,
          encantats en el foc que ls ilumina,
          mentres el calderó ronca en les flames!
          En la llar la tenebra i el silenci!
          Déu meu! Anem, anem a la masia:
          encara hi serem a temps
          pel retorn de les ramades

          que belen am cent bels:
          les esquenes ondulen, i per sobre
          regna l bailet, que ns dirà l nom de totes,
          adornant cada nom ab forta rialla.
          Aquella veu grave i sonora
          del nin de les montanyes!
          Anem a la masia:
          encar serem a temps que la donzella
          canti a la porta al darrer raig del dia
          que fa vermell son llavi...