Entre Amor ssó portat he Fortuna

Entre Amor ssó portat he Fortuna pot tenir els següents significats:

• Entre amor so posat é fortuna, a Obras del poeta valenciá Ausias March publicadas tenint al devant las edicions de 1539, 1545, 1555 y 1560 per Francesch Fayos y Antony, sócio corresponsal de Lo Rat-Penat, Societat d'amadors de les glories de Valencia y son antich realme, acompanyadas d'un prólech. Joan Roca y Bros, Barcelona, 1884.
• Entre amor / son posat e fortuna, a Les obres del valeros y extrenu caualler uigil y elegantissim poeta Ausiàs March. Manuscrit de la Real Biblioteca El Escorial, Sig. L.III.26. 1546-1547.

Altres versions

Entre Amor ssó portat he fortuna,
cahent, levant, sí com infant en roques;
congoxes grans ab alegries poques,
si·n posseesch, no·s maravella·lguna.
Semblant me trop a l'home qui navegua,
qui per los vents sa persson·és regida
dolrre no·s deu, si la's veu escarnida
-caure deu l'om, guiat per via cegua-;

no com aquell qui·nteniment replegua
e dintre ssi delits de virtuts usa,
sa fi guardant -aquella qui acusa
als ignorans hy als sabens mal no plegua-,
jaquint los mals qui béns als pechs aparen,
ja perdut tast de res no essent noble;
ans é sseguit delits comuns de poble
e davant mi altres no ss'y acarren.

Donchs si dolors a mes pensses emparen,
rahó és gran; puix, tal vida seguida,
la fi de l'hom tardament he sentida,
mos apetits ssens trava caminaren;
a lur semblant cuytats acorregueren,
als qui pus prop los fon de lur natura
reconegut; m·arma·n tench vestidura,
tal com aquells vicis saber li feren.

Los meus desigs tals delits emprengueren
qu·altre poder dins si mateys avia,
hi aquells aguts, degú mi no complia,
e no molt tard a mi desparegueren.
Qui·n poch vexell molt gran cantitat penssa,
no·s pot aver, car la natura passa;
qui vol rich ser per una mà esquasa,
lo seu desig de aver sse deffensa.

Ja no viuran en molt alegra pensa
qui béns del cors e de fortuna volen,
e totes gens per aquells aver volen,
hi en contra ssy prenen armes d'ofenssa,
sí co·l malalt qui no·ntén medessina,
pendrà verí cuydant aquell guaresqua,
e de sabor amargua sent la brescha,
e dolssa·l par un·amarguant sardina.

Qui·n fer viltats la penssa té vehyna
e no ateny al delit de l'entendre,
la veritat de res no pot apendre
y esclava fa de sa rahó, rehyna;
delit d'om pert qui tals delits no tasta,
car l'om és dit més per la part de l'arma;
tot a ssi pert qui de rahó no ss'arma
y en aquell fruyt d'enteniment no basta.

A si matex lo malvat hom contrasta,
y el que li plau fa, e lo restant llexa;
lo bé jaqueix, ab tot lo mal se fexa;
si delit pren, en molt poch temps se gasta.
Tot lo que fa li torna en contrari,
e no conex l'enemich seu qui·l mata;
aquell qui deu portar jus la çabata,
te sobre·l cap per molt bell vestiari.

Pren-me'n axí com grosser erbolari
qui prop la mar les erbes del bosch cerqua,
e com lo clerch fahent de festes cerqua
en lo Troyà, llexant lo Breviari.
Qui·n aquest món d'èsser hom se contenta,
cerque delits que ssa natura vulla,
llexant als bruts los camps e llur despulla,
e sos delits no·ls acurt ne·ls do·npenta.

Lo delit d'om en l'entendre s'assenta
quant veritat per aquell és sabuda;
en tal delit sa sciència y ajuda,
mas no·s complit sens volentat conssenta
en bé obrar cosa de bé y eleta,
e que delit prengua·n la sua obra.
Tot quant és d'om fa sa pròpia obra;
si u fa per Déu, sa vida és perfeta.

La vida d'om és en dolor constreta,
com los pus alts delits mundans pratiqua;
llur estament en fermetat no·s fiqua:
o cambi pren qui·ls pren ab mà estreta,
o fallex ço per on los delits vénen
e de ssi ells l'ànima no contenten.
Com sobirans béns, ans d'aver, se tenten;
com són aüts, ab si dolor sostenen

Ignorantment les gents flas delit prenen,
corrent al mal, puix à de bé semblança;
en lloch de por an alegra sperança,
havents més bé, dementre no la tenen.
Atés lo lloch, qual ab gran desig volen,
an compliment de dolor infinida:
volent tot bé, no·l troben ne partida;
per delitar, amargua dolor colen.

Alguns delits d'aquell ver delit solen
llunyar-se'n més que·ls altres no sse'n lunyen
e tots aquells que delitar hy punyen,
si plaer an, ab ells no ss'aconsolen;
e tant com pus en ells hom se delita,
axí forment a gran dolor s'acosta:
de luny mirat, lo camí·s plasent costa,
y el caminant, ronpent lo col, despita.

Carnal amor a gran pena concita
a tots aquells metens-hy llur espera;
desig mortal és passió primera,
de penedir no·n cal aver sospita.
A les honors grans penssaments seguexen;
a riques gens servex la roberia:
dolor de mort han que llur bé tolt sia;
senyors en nom e com esclaus servexen.

Si·ls béns del cors per no res aparexen,
no·ns hy cal dar en açò gran crehença:
de fortitud lo bou à més potença,
de temprament los ocells en florexen;
per hun no res estime la bellesa:
en poch temps cau e poch temps la se'n porta,
e sson poch fruyt als folls amans conforta;
la sanitat mal poch la'ns té deffessa.

Bé mostra·l cos haver poca bonessa,
que de virtud l'animal brut lo passa.
L'om és senyor: donchs, no per esta massa,
car d'esta part los bruts an més despessa.
L'om és mortal animal rahonable:
quant a la carn, bèstia n'és formada,
e la rahó en l'arma·s emprentada;
per esta part a Déu és comparable.

Tant quant finit, ¿pot ésser estimable
ab l'infinit, e cmste s'i pot metre?
¿A comparar se poria remetre
res de la carn ab l'esperit durable?
Sinó·l present, la carn sentir no basta
-tastant, toquant- alguns delits sensibles;
los altres senys per sy no·ls són plaÿbles:
delit dels tres pels dos sobredits tasta.

Delit és bo puix a dolor contrasta,
mas no val molt sens obra virtuosa;
él la complex, sens ell no·s saborosa,
on en dolor la virtud no ss'enguasta.
Donchs, quant la carn és a l'arma tirada
per bon delit, sa obra és perfeta:
no és rahó, mas és sa filla feta;
la part brutal, rahonal és tornada.

Aquells delits de qué la carn s'agrada
cascú bé sap, hy els de l'arma ignora;
aquella res que no fall algun·ora
entenen pochs y és per molts menys toquada.
A.lguns se pert per falta d'ignorança;
altres, sabens, per no tastar no preen:
axí villans, qu·en lloch honrat no seen,
no senten bé lo delit qu·onor llança.

En sser content cascú ha sperança
e follament aquell delit espera,
car los llidons vol trobar en figuera
e tals morischs cerqua·n la dolça França.
Hu és lo bé cerquat en grans partides;
no y ha delit sens dolor en alguna;
qui més ne pren ha voluntat dejuna,
los menys volens ne han alegres vides.

Ans que virtuds sien per hom sentides,
los vicis an mesa dins nós lur força,
e si per temps la rahó tant s'esforça,
és conexent, e no clar, ses fallides.
Durant lo temps mals àbits se nodrexen;
en hom, sens hom, aquest àbit se talla:
l'arma y lo cors se'n fan cota y gramalla,
e los broquats leigs vestits li aparexen.

¿Qui són aquells qui·n tanta virtud crexen
que solament los vicis se coneguen?
La major part yo son cert que ferm creguen
que ço és lo bo que volen e conexen.
Puix l'om és mal, lo bé no li pot plaure,
car no té part en bé que aquell tira;
en voler d'om és al començ que gira,
mas l'àbit fet, Déu ajudant, pot raure.

En saborit sentiment deu recaure
aquell delit qu·en bé obrar se troba;
d'aquest delit l'arma sol no·n fa troba,
mas en lo cos tal sentiment ha jaure,
Tant quant cascú és pus dispost a rebre,
aytant val menys, si no hix en bel acte;
dels dos loants en surt aquest contracte,
sens llur acort no·s pot virtud consebre.

A si mateix par que vulla decebre
qui sa valor aytant com pot no munta;
tota res d'él vol a bondat conjunta:
lo fill y el nét, lo bou y el ca de lebre.
Segons l'amor, axí llur bé demana;
amant a si, molt més del bé s'aparta;
desigant bé, s'umple de mal e·s farta;
mal vol per si, y a l'altre vida sana.

Puix que virtud delit e bé·ns comana,
per qué no·ns plau virtut e vici·ns alta?
La voluntad a bé y a delit salta,
l'enteniment sol entendre·l ver mana.
Mas no volem tastar d'esta vianda,
car en començ desaborida·s mostra:
l'àvol delit sent la passió nostra;
aquest l'ateny, treball e cura granda.

A tal delit los pechs no troben anda,
puix que no és en ells esperiença:
fe no havens, no·ls basta conexença;
lo no sentit per ells lexen en banda.
No volen mal quant són en malaltia,
e, pobrejant, cobejen les riquees;
los flachs e leigs, forces e grans belles:
luny, fora si, han tota s·alegria.

Tot hom vol bé perqué dlitat sia,
e, no sentint aquell propi de l'arma,
cerqua·l del cos, e de aquest se arma,
e d'altres molts que follament se fia;
los quals, com són units en una cosa,
aquella és de l'hom benahuyrança;
cascú per si, l'om havent-ne sperança,
en algú d'ells sa pensa no reposa.

Per millor part Déu l'enteniment posa
com a senyor en cascuna persona,
e si·n açò que·l deu donar no·l dóna,
com pus n'ateny, en tant més li fa nosa;
car de per si lo lleig fet tristor mena,
e sent-ho més qui d'entendre més toqua,
sí com l'om foll qui·s fir l'ull d'una broqua:
com pus dret fir, sa vista destermena.

Tota passió és cert que més s'encena
en l'om suptil qu·en perssona grossera,
car entenent en contra la carrera
d'Oy o D'Amor, d'on s'aparella pena;
car solament pratiquant de l'entendre,
no espletat en virtut ne·n ciença,
de ço que·l plau ha major conexença,
e no és res qu·en dol no·l faç·encendre.

Si Déu a l'hom groser lo plau defendre
de fam e set e de dolor ssenssible,
altra dolor no li pot sser terrible,
si ja molt prop d'aquestes no·s deu pendre.
E, donchs, de tant l'om entenent pren colpa
com en dolor a l'home grosser passa;
saber à poch e·nginy contra si massa;
lo poch hy el molt cascú per si l'encolpa.

Font: Bloc personal DMRQ, sine data