Escenes barcelonines - ¡Regidor!
| Sou al capítol «¡Regidor!» | |||||
| Escenes barcelonines | |||||
|
Un bon partit | ¡Quatre gotetes! | 
| ||
— Verdaderament, senyora, es una satisfacció pera la familia; y ell, cregui que no s'ha mogut de casa ni ha fet cap pas pera serne. Míri, quan los de l'altra opinió governavan (los madurs que'ls hi diuen,) be'n varen venir de senyors a tentarlo; y no's cregui, qu'eran persones de suposició, del bras alt. «Senyor Domingo, ne té d'esser,» li deyan; «la cosa va de mal borràs y's necessita...» d'allò... ¡ay! ¿com s'ho feyan anar que no me'n recordo..? ah, sí: «se necessita gent de arraigo, homes de sa casa, ciutadans honrats; tant se val que tingan certes idees, los ajuntaments son los marmessors del poble;» sí , y per aqueix estil me l'amohinavan cada cop que s'havían de fer regidors. Però com lo meu senyor pot tenir altres defectes, però d'enrahonador
no n'es, aviat los tenía enllestits. «Mírin,» contestava, «jo so dels d'Espartero, y'ls meus no governan; jo no vull conxorxes, ni'm giro la casaca encara que m'haguessen de passar per les armes; no més tinch un modo de pensar: Cúmplase la voluntad nacional; los qu'avuy día estan al frente de la nació no pensan com en Minguet, y en virtut de la diferencia no puch ésser del Ajuntament.»
Y dit axò, s'estenía de pit a la post, feya etjegar la roda y... xirrr... rrr... arrancava un raig d'espurnes de la mola, y'ls de la comissió tots moxos se miravan sense dir rès, bellugant lo cap avant y enrera com dient: «Aqueix es exemple y mirall d'homes fidels; aquexos que no'n volen esser, aquestos son los qu'hi tindrían d'anar.»
Miri, per que vegi si n'es de resolut lo meu marit: una vegada va
venir a aquesta casa un senyor que se'n fa molt cas a Barcelona, a fóra,
y a Madrid y tot; ja li dich, es un dels grossos; no's pensi, té tracte de jutge, però no l'usa per qu'es prou senzill y apaysanat y vol que li diguin Vostè. Vaja, que després del general entra ell, y fins crech qu'en certes ceremonies li pot passar davant y l'altre's té de rosegar los punys. Donchs, aquest subgecte ha estat aquí casa en certa ocasió — a baix a la botiga, — que ni sisquera va volguer pujar aquí qu'ho tenim més ben endressat. Es un senyor de totes prendes; no fa escrafalls per tractar ab los artistes; lo meu home li enrahona ab la matexa franquesa qu'ara li parla una servidora, ab lo devantal de cuyro, la cara emmascarada, ab les calses plenes de solfes, que jo devegades li dich: si't posessis davant de un músich potser hi tocaria una sinfonía. Es qu'es axís; a vostè la fa riure, però jo m'hi consumexo. Aquell día be n'hi tirava d'indirectes, be estossegava y ejèm, ejèm; però ell, fent lo desentès, fins qu'al últim surto de
la cuyna y li dich: «Don Francisco...» ¡Ay! be, sí, ja ho crech que
s'ha pensat quí volía dir, però no m'està be'l divulgarho, per que vostè matexa podría dir: míra la tana com se dona importancia. Donchs, míri, pot contar y creure que'l meu
espòs va rebre a aquest personatge ab los matexos pellingos ab qu'esmola ò treballa a la fornal, y varen parlar de coses molt sèries, y de persones molt nobles... ja pot picar tan alt com vulgui, que no crech que s'ho arribi a pensar. Donchs, lo meu marit, axís com lo veu, qu'ab un elàstich a les calses surt al carrer d'en Jaume I y alguna vegada s'ha escaygut a aturarse un cotxe y tot un general, que encara està plè de vida, dirli: Adiós, Minguet; y'l lacayo ab la gorra a la mà, dret al costat del meu senyor esperant ordes, mentres tots dos enrahonavan de les seves coses, del temps que perseguían la fàccia, etz...Donchs, lo meu marit, com li deya, aquell senyor volía que fos regidor en temps dels madurs, per que allavores convenían persones de formalitat per fer la contra als qu'estavan al candelero, y ell va dirli: «No senyor, no potser, Don...» etz., ja sab de quí parlo; «m'hi comprometería quan veuría una cosa fòra de lloch, algun manopolio, ò qu'a mi m'ho semblés; ò que diguessin mal de cap indivíduu del Comitè... tinch sangro militar..., y alguna vegada'ls
n'hi diría quatre de cohentes, no'ns avindríam ni a les bones ni a les
males, y al últim tindría d'arrancarme la banda, depositarla sobre la
taula, y retirarme a la vida privada.»
Aquella persona se'n va anar molt ressentida, y molt; lo meu marit ja li deya: «Home, no"m fassi anar sol; jo vull ajuntarme ab los meus. Afigúris que si ara fos regidor y s'ensopegués a haver de pendre la paraula per defensar lo partit, no n'exiría de cap terme. La rahó la conech tan be com un altre, y ningú me la sombreja ab floreyos; però haver de fer l'arenga en castellà, ab aquell enravenament a la llengua, y combatre ab advocats, que tot lo garbo'l tenen a la vèrbola y s'ho manegan d'un terme qu'al que parla ab veritat lo posan com un confusioner que diu una cosa per altra, y com lo meu gènit té'ls seus repentes, y parlant en castellà, de més a més, se m'atravessan les espressions qu'una recalcada empayta l'altra y'm torno tartamut..., que si veya tan sols un municipal aguantarse'l riure, ell pagaría la patenta pels altres y acte contínuu'l faría desempleyar... No'm fassi fer forses de flaquesa; quan los nostres governin, tot lo que vulgui de mi: arcalde, regidor... fóra empleos gratificats, a n'en Mingo de la Daguería no més se li diu: Pst, tal cosa, y a la orden, rès més; ja sé lo que tinch de fer. Un partit es una companyía militar: la disciplina, 'l consell de guerra, y á lo que estamos tuerte.»
— A mi'm fa riure quan se posa tan sèrio!... Sí qu'ho sembla de tropa!...
— Ja veurà:'l castellà no li costa gayre,'l trenca tal qual; hi hà espressions, per axò, que sembla que les tingui a Filipines, no li acuden may; però les més comunes no n'hi falta cap. ¡Com ha sigut miliciano, té
certs tirats... y ¿vol que li digui una cosa? ell que may renega, en fent lo Sargento primer, filla, sab tots los que diuen los castellans; més ne diguessin!... ¡no cal abandonar los de aquí, que per tot arreu tenen bech les oques!...
— Vègi, a mi també m'ho ha semblat que demanavan; nó, d'aquí dalt estant ho veuré per la trapa. . . Ara no hi es, fill, lo senyor Domingo. Què se li ofereix? Què venía per algun assunto de Casa la Ciutat?... (Ja ho pot tornar a dir, senyora, tot lo día es una professó feta.) Tindrà que mortificarse, per que'l meu marit es fòra, y ab axò del Ajuntament no té ni un quart seu. ¿Que pot ser volía?... Ah!... bueno, no se l'enquieti; aviat vindrà, sègui.
— Me pensava quí sab lo que volía ab tanta ceremonia y ab aquesta
veu tan llastimada.
— No rès; es un minyò que té una brossa al ull y, ja se sab: a ca'l
daguer a fer l'operació.
— ¿Per que no van a trobar un facultatiu?
— Ben cert, que rossegui'ls òssos... Veyàm què vol aqueix bordegàs... Nó, no'n fem ara de llimalla d'acer; arríbat a ca'l apotecari... Afigúris que, per arreplegarne un'unsa, pòsi sempre papers sota'l cargol per que no s'escampin... Vés, noy, ja t'he dit que no'n teníam.
— Oy qu'es un fet; avuy al día los daguers apenes treballan; si tot nos ho portan de Fransa...
— Ja ho pot tornar a dir... Si'm tinch d'estar gayre estona conversant desde la trapa, m'agafa basqueig desseguida. Però vé tan be axò de poguer estar aquí dalt, y tot passant baxar los ulls y veure qui hi hà a la botiga!
— Jo no li gosava a dir; tornèm a baix, per que ara, en comensant,
sembla que s'ho digan.
— ¿Y donchs, noy, què ha estat axò dels ulls?...
— No se l'enquieti si li fa cohissor, encara se l'enverinarà més.
— No'n fassi cas; una brossa, per petita que sía, sembla un embà. ¿Que fora argenter potser? Si es tirador d'or, deu ser una palleta de canutillo... ¡Y'l metall que desseguida crida verdet! ja li treurà desseguida'l meu marit; tan segur s'anés a casa'l metge!...
— Deu me la guart, senyora.
— ¡Ay, qu'aquesta llauna no es de aquí!
— Ja m'ho he pensat; jo també'ls hi porto roba: es del tintorer del
costat de Sant Cristòfol. La nostra marca es igual a la de les estisores:
una R.
— Si es servida.
— Quatre quartos.
— Nó, ara sí que no esmolarà gayre ab axò del Ajuntament.
— Si, senyora sí, moltes gracies, ab vida seva.
— Sinó que s'ha arribat a ca'l sastre, que li fan una casaca... com se acosta Corpus... ¡Oh, regidor!... me fa riure vostè; hi hà molts compromisos y molts gastos. Ara considéri que la casaca, en dexant la banda, ja no la durà may més; ¿y què'n fa d'aquesta prenda? Ay, nó, filla, nó; més m'estimo que se la mengin les arnes. Si li tallava'ls faldons, quedaría un gech massa esquifit: semblaría un torero. Entre qu'ell tampoch lluheix gayre la roba...
— Gracies a Deu qu'has vingut; míra, la senyora fa una hora que
t'espera, y a aquell minyó li hauràs de treure una bolva.
— Senyora, ja li dich rodonament que no pot ser. Encara no he près
possessió y tinch un reguitzell de solicituts.
— L'Ajuntament vol economíes; tothom vol viure a l'antigua y pagar a la moderna, y axò es un disbarat. No se'n poden donar d'empleos. A Casa la Ciutat ja no hi caben: ja ho vaig dir al Arcalde: pels corredors no més se troba gent ab casquet de vellut y'l puro a la boca, que's passejan per que a les oficines hi sobrehixen. Pòsinnhi més d'escrivents, y al millor día hi haurà un conflicte. Afigúris si n'estan d'estrets, que per enrahonarse d'una oficina a l'altra s'escriuen oficis!... ja'n corsecan de tinta y'n gastan d'osties vermelles!... No pot ser, senyora, l'Ajuntament respecta'ls drets adquirits y no vol cares noves. Tot lo que li puch prometre, si's restablexen les rifes, es una barraca per vendre bitllets... No hi hà de què donarles. Míri, jo entro de regidor per dues coses: per destruhir lo càstich d'en Baxeres y per reposar la rifa dels
empedrats.
— Vaja, minyó, ¿què hi tenim a la vista? Pepa, trèu lo tamboret al carrer... Nó, asséntat del altre costat, de cara a la font de Sant Just; la claror es més seguida. ¿Qu'hem de fer, noy? ¡Còm vols que't tregui la
brossa ab tots dos ulls tancats! l'altre tàncal tant com vulguis, però'l del embràs no me l'amaguis; ¿que't pensas que sé fer jòchs de mans?... Fóra d'aquí! ey, municipal , a veure si m'espavila aquesta quitxalla; aquí
tengo que...No't belluguis, que ja es fòra. ¿Ve V.? es una operación que
no cuesta nada; però, míre V., de hoy en adelante, conforme vea V. un indivíduo sentado en ese tamboret, me
desocupa V. la calle de muchachos. ... ¡Cà! nó; tenía una miaja de nada
en el ojo.
— ¡Pepa, no'm fassis alterar! Regidor ò nó, en Mingo de la Daguería
sempre treurà brosses: axís m'ho ensenyà'l pare, y axís ho farà'l meu
fill.