Escenes barcelonines - Un bon partit

Sou al capítol «Un bon partit»
		Escenes barcelonines
	Pòrtic		¡Regidor!

UN BON PARTIT

ESCENES DE CASA

I

 En aquest Barcelona una noya maca sempre té pretendents. A la Pepeta no li mancava'l seu, y no obstant de fer poch temps qu'hi tenía relacions, n'estava tan enamorada que potser la seva passió era més ferma que no pas la del seu currutaco.
 Aqueix desequilibri de voluntats que parexería de mal esser entre dos que de debò s'estimin, no era axís ab ells, sinó qu'encara'ls hi servía per tenir tot sovint certes qüestions per probarse l'un al altre la fermesa del seu amor.
 En Carlos deya que l'estimava molt y fins s'enfadava y volía fer la víctima dient a la Pepeta que no's refiava gayre del seu apreci. Aquesta, per única defensa tancava'ls ulls, y commoguda li responía molt baxet:—¡Seràs tu, ò ningú més!...—
 Ella tenía divuyt anys, ell vintidós. ¡Quínes edats més tendres! Qualsevol fasse l'home y's refii de la experiencia que'ls anys donan. ¡Quí pogués ser com ells! S'apreciavan de debò; al menos, tots dos ho deyan axís; era la primera estimació, y les dones asseguran qu'es la més ferma.
 La historia de la seva conexensa es curta y senzilla; y sinó que va passar en un carrer de la ciutat, semblaría talment un idili. La Pepeta tornava de la font; en Carlets s'esqueya passar en lo mateix moment qu'ella dexava'ls cantis en lo pedrís de l'escaleta pera reposar una estona. Lo jove, a pesar de ser un senyoret y d'anar ab molta elegancia, axís que va adonarse d'aquella noya tan bufona, li va semblar que li venía set, y ab molt bon modo li demanà si li dexaría beure un trago d'aygua. Mentres anava bevent, se la mirava ab uns ulls de dolentería que la pobra noya se'n donà vergonya y's tornà tota roja. En Carlets, ò tenía poca trassa per beure a galet, ò fos qu'estava preocupat, que's mullà tot lo devant de la camisa. Y tots dos rigueren y varen cambiar unes paraules y se'n van dir moltes altres ab los ulls que ben segur totes debían voler dir lo mateix. Y'l minyó, en lloch de dexar lo canti sobre'l pedrís, l'allargà a la Pepeta, haventhi entre'l pendre y dexar cert contacte de dits y certa apretadeta, que la noya tornà a enrejolar y ell a miràrla ab més picardía.
 L'endemà a la matexa hora la noya va pendre'ls cantis y's dirigí a la font; en Carlets ja feya estona que's passejava amunt y avall del carrer, y com si fos de pura pensa, 's trobaren desseguida fentse la rialleta; y sense valdres de la excusa del beure, ja en Carlets li comensà a parlar ab molt agrado y afició, y li debía tenir tal lley de conversa, qu'ella no feya més que riure, posantse'l mocador davant la boca per dissimular. Quan al cap d'una estona's despediren donantse les mans, com ara es moda, ja se sabían lo nom un del altre.

II

 Passat algun temps, la mare de la Pepeta, cansada de les estades que la noya feya cada día al anar a la font, y sapiguent per certes indirectes d'una vehina'ls amors de la seva filla, resolgué empendre'l fulano per dirnhi unes quantes. Ab aquesta idea baxà una tarde en lo precís moment que'ls dos estimats s'estrenyían la mà pera despedirse (potser feya mitx quart que se les tenían agafades) y qui sab quan se les hagueran dexat anar, si no'ls hagués sobtat ab un crit que'ls hi llevà les ganes de dirse rès més.
 —Vostè, fàssi'l favor d'escoltar quatre paraules, si es servit;—va dir a n'en Carlets, qui, mitx sofocat mitx fent l'home, s'aturà per escoltar, ò més be, imaginant còm se'n sortía d'aquell compromís.
 La senyora Pepa's girà vers la seva filla, extenent ab afectació'l bras, y signant ab lo dit l'escala, li digué:
 —Tu, cap a dalt; ja t'arreglaré jo, més que pochs modos; ¡ahont s'ha vist aquest descaro! Y vostè,—afegí dirigintse a n'en Carlets qu'estava avergonyit y sufrint per lo que sufriría sa estimada,—fàssi'l favor de no dirli rès més a la noya; que vostès, los joves, no més van per broma y passatemps.—
 Y en Carlets, revingut de la sorpresa, li contestà ab estudiat agrado:
 —Escólti, senyora Pepa.
 —¿Quí li ha dit que'm deya Pepa?—preguntà desseguida ella.
 —La seva noya.
 —¡Carat, quína franquesa gastan! està be; dígui, si es servit, ja l'escolto; com hi hà món, m'agrada! ja li torno a dir.
 —¡Be, què hi hà cap mal? ¿qu'es privat lo seu nom, que no's puga sapiguer?
 —¡Ay, ay! ¡y que'n té de lletra menuda! no farèm rès, per que'm sembla que topa ab un'altra tonta!... Cúyti; si'm té de dir alguna cosa, díguila aviat, que la feyna m'espera a dalt.
 —Dòna, quín gènit té! assosséguis. Y sobre lo que'm deya, jo no penso fer cap mal enrahonant ab la seva filla.
 —Donchs, sàpiga qu'a mi no m'acomoda que ningú me l'entretinga, ni vull que tan jove comensi a donar greix al vehinat; per que, gracies a Deu, la noya'm té ara divuyt anys, y cap home se li ha allargat de paraules, m'enten? que la meva filla no es com més de quatre noyes d'avuy al día, per que no so d'aquelles mares qu'estan encaterinades ab les seves filles; per que encara que la veja tan alta com jo, so capàs, si no'm creu, de girarli la cara d'un revés. Però, que no m'ha donat un què sentir; ab una mirada'n té prou; més por li faig jo sense dirli rès, que son pare ab les seves prèdiques; com es d'aquells homes que tot ho voldría arreglar ab paraules, jo sempre li dich: semblas lo doctor Llémana, ab tot entens; la familia vol rigor y cara de tres deus sempre. Què m'esplicaràn a mi?... Per mor de vostè, a casa nostra hem tingut rahons.
 —Sí que'm sab greu, senyora Pepa; crègui que jo'n so ben ignocent.
 —Ja veurà, vostè no'm té de venir ab romansos: lo que li dich, que axís com son pare volía que dexés passar un quant temps per estar a la mira, jo no m'he entès de xiquites y he baxat per esquinsar la grua.
 —¿Vol dir que l'ha esquinsada? a mi'm sembla que's podrà tornar a afegir.
 —Veyàm, ella que probi tan sols de mirarli'l blanch dels ulls, que si no baxo y no la sofoco, que'm digui que no'm dich Pepa.
 —¿Que té por que no la ull-prengui?
 —Ja li he dit: vostè la sab molt llarga, y jo, gracies a Deu, so molt nèta de clatell. Dígui: que potser es estudiant?
 —Sí senyora; per servirla.
 —Vègi, m'ho he pensat. ¿Y per què estudía, si's pot sapiguer?
 —Per enginyer.
 —¿Per què diu?
 —Per enginyer.
 —¿Qu'es cosa de maquinaria?
 —De tot: obres, màquines, moltes coses, vamos.
 —Ah sí, es d'aquells que van ab les banderetes! Sí, sí, quan deyan qu'obrirían lo carrer que té de passar per aquí mateix, tinch present que n'hi havía un que prenía mides ab una beta.
 —Oh, aquell debía ser un capatàs.
 —¿Què'm vindrà a dir a mi? si li deyan Don Pepe.
 —Què té que veure que li diguessen Don? debía ser castellà.
 —Ja li asseguro que'n té de palica. Vèt aquí per que la Pepeta tot lo día'm parla de vostè: qu'es un jove tan elegant, que s'expressa tan be... Y escólti, qu'es fill de Barcelona?
 —No senyora, so de la part del Camp.
 —Ah, ja... veu? a mi pels seus andamis m'havía semblat qu'era d'aquí mateix. Y'ls seus pares deuen estar al poble?
 —No senyora, qu'es vila.
 —Be, pel càs tot es hu: vol dir que s'està fòra d'ells.—
 Y mentres conversavan axís, se sentí una veu d'home qu'exía del ull de la escala cridant:—Pepa, Pepa, qu'hem de fer?
 —Es lo meu marit,—digué aquesta dirigintse a n'en Carlets; y tombantse desseguida contestà:—Ja pujo; dóna una mirada a allò, que no's cremi.—Y dirigintse a n'en Carlets, altre cop, afegí:—Me'n tinch d'anar, que'l sopar es a taula y aquell se despacienta. Vamos, donchs, estíga bonet, m'he alegrat de conèxel.
 —Gràcies; dónga recados a la Pepeta.
 —Nó, que la Pepeta no es del seu bras; vostè ja sabrà triarse una senyoreta; què m'esplicarà a mi!
 —Y si no n'hi hà de senyoretes tan maques com la seva filla!
 —¿Que no s'ha burlat de ningú avuy? per axò, es dreta igual, gracies a Deu; y també passa entremitx de les maques. Vamos, ja veig que la noya té rahó; ella sempre'm diu: «Ay mare, m'agradaría que'l sentís: li dich que dona gust». Míri, l'anar avuy a la font li ha costat un tip de plorar. Ben clar li he dit: lo qui vulgui alguna cosa, ja sab lo que té de fer. Bò! sí qu'estaríam frescos! A casa meva no passan certes coses.
 —Però, no la fassi plorar, dòna! Rènyim a mi.
 —¿Que no pujas, Pepa?—tornà a cridar la matexa veu ab tò més resolut.
 —¡Ja fos la derrera!...—exclamà la senyora Pepa;—sópa y acàbatho tot. ¡Quín home!—continuà dient, mirant a n'en Carlets;—en sent l'hora d'aquexa no s'enten de romansos; vol la vianda a taula. Me'n vaig, qu'ara penso que deu voler amanir l'ensiam y en lo cetrill no hi hà ni una gota d'oli. Pàssiho be, pàssiho be.—
 Y al acte d'anar a pujar l'escala's tombà per preguntar a n'en Carlets:
 —Còm ha dit que se'n deya d'allò que vostè estudía?
 —Enginyer.
 —Ingi?... corren una mena de noms més extranys, que costa molt de tombarhi la llengua;...nó, per que si ell m'ho preguntava... Ba, ja'm faré entendre si no'm ve la especie.
 —Dóngui recados a la Pepeta, sent?—li digué en Carlets.
 Y en lloch de tornarli la contesta, sentí com la senyora Pepa tot pujant l'escala se les havía ab lo seu marit qui, al últim, pareix que's determinà a axecarse de taula y baxar a buscar la seva dòna.

III

 Lo senyor Joan era un home de uns cinquant'anys, de bon regent encara, petit, grassó, catxassut y de bon geni.
 Sens esser egoista, procurava estalviarse tota classe d'amohinos y li agradava viure tranquil ab la seva dòna y la noya, gosant ditxosament del producte que li donava l'obrador en lo que hi feya anar dos telerets de perxer.
 Com lo seu natural no tenía rasgos que's rellevessin massa, essent passiu y ben avingut ab sí mateix per que sabía pendre les coses de aquest món ab conformitat, y no tenint tampoch grans passions ni grans defectes, casi be en dibuxant (y ara que va per casa, qu'es quan la semblansa resultà més fidel) les línees rodanxones de la seva cara, y indicant una creuera a l'esquena formada per los elàstichs, que a la vegada qu'aguantan les calses pareix que sostingan una panxeta de curva suau, encara que bastant destacada, quedarà retratat ab quatre cops y casi be de cuerpo entero.
 Ab lo indicat se compendrà que la seva vida anava fent anys sossegadament sense donarse gran enuig, prenent ab paciencia les aspreses de la seva muller, qu'era la que tot ho governava, ab uns crits, uns rebufos, y uns cops de geni tan promptes y tan encegats, que ab un altre home menos sofert qu'ell, més de quatre vegades los trastos hagueran anat al ayre, vivint com gat y gos, axís com ara'l senyor Janet s'ho prenía a la fresca y quan conexía que la maror minvava y que la dòna ja s'havía esbravat prou, li deya, dolentse dels seus arrebats:
 —Pepa, tu no'm vols creure; un día ab aquestes enquimerades que prens, te tocarà un ayre y't feriràs de plè a plè. Tu vés cridant y fent lo sargento primer, que ja'm tornaràs la resposta.—
 Però, la senyora Pepa, qu'era molt baladrera y molt ordinaria, no se'l escoltava ni'n feya cas, bastant, per lo contrari, que'l seu home l'avisés per ella engrescarse cridant, en termes que li arribava a fer por, per qu'era dòna de grans fumillos, de gran alsada y ab molts dexos d'haver trafiquejat al mercat de Santa Caterina.

IV

 A casa del perxer feya dies que s'hi veyan preparatius qu'indicavan que s'acostava'l Sant del amo. Lo emblanquinador ja estava llest de la cuyna y repassava ab color groch los escrostonats de les vigues del recibidor. La senyora Pepa's despacientava per que volía fer fregar les rejoles del pis y netejar ab terra de escudelles la fusta dels grahons del seu tros d'escala; però l'emblanquinador la tenia ab les mans lligades, per que no enllestía may.
 La noya alterava'l curs de la setmana fent dissabte en lo dilluns, y anava, ab un mocador lligat al cap y unes faldilles velles, d'un quarto al altre, ara ab l'estrenyinador passantlo pel sostre, ara ab los espolsadors donant surres a les cadires, treyent tots los mobles de pollaguera y convertint la casa en un verdader encant. La seva mare la feya afanyar molt, tement lo que diría en Carlets lo día qu'entrés a la casa y la trobés com un malecon.
 Lo senyor Janet estava un poch amohinat; pel día del seu Sant s'havía convidat a dinar al jove qu'estava en relacions ab la seva filla, y axò li esbullava'ls càlculs que tenia fets respecte del marit que donaria a la Pepeta.
 La seva dòna y la noya no'l dexavan ni respirar quan ell volía fer alguna insinuació molt tímida respecte al seu protegit, qu'era un fadrí del obrador, que'l tenia de criatura y li semblava qu'era l'únich prou capàs per fer anar los dos telers, avuy per demà qu'ell acluqués los ulls.
 En Magí, que axí's deya'l minyó, també estava tristot y capficat veyent que la Pepeta li feya'l serio; es a dir, pitjor qu'axò, per que ni se'l mirava ni feya cabal d'ell, al revés d'abans, que li contestava ab bona cara y un mitx-riure plè de prometenses a qualsevulla pregunta que li fes.
 A pesar de qu'aquest jove no era dels més axerits, tenía l'instint que dona l'estimació y sospità desseguida que la Pepeta estava enamorada d'un altre. Com era molt previsor, y ja de temps li tenía posada la voluntat, desde'l día que va exir fadrí, sense participar a ningú'ls seus intents, anà estalviant la major part de la setmanada a fi de ferne un reconet per quan arribés a casarse ab la noya del amo. Mes lo desvío que reparava en ella li desbaratà'ls seus pensaments, y considerant perduda sa primera ilusió, no sabía què fer: si variar de modo de pensar no casantse may, si dexar d'arreconar les catorze pessetes cada setmana y de aquella hora endavant fer lo disbauxero per distreures, ò be empendre resoltament un'altra minyona que fes per ell y casarshi tan bon punt tingués les coses arreglades, y donar d'aquest terme un xasco a la desdenyosa qu'havía burlat sos primerenchs amors.
 La vigilia de Sant Joan, lo seu amo, com de costum, lo convidà a dinar, y ell al acceptarlo va dirse: no tirèm rès avant sense tenir una assentada ab la Pepeta. Li divulgaré tot; li diré que l'estimo més qu'un altre, y un cop m'haurà sentit, tal vegada l'enternexi, y qui sab si se li distreurà aquest encegament que's veu que té.
 L'endemà de bon matí, bo y mudat, se'n anà a donar los bons dies al seu amo. Lo senyor Janet trafiquejava per la cuyna preparant lo dinar. La Pepeta no li va fer cap mal paper, sinó que li dirigí una pregunta al vèurel , que a n'ell no li agradà gayre.
 — 0la, Magí; — li va dir, — que vas maco, alsa amigo! quan la teva promesa't vegi! —
 Y'l pobre minyó, al sentir que li parlava de la promesa, no sapigué com respondre, y ab uns ulls entre esverats y enternits se mirava a la noya, volent donarli a entendre que sols ella era l'enamorada del seu cor. Però la Pepeta's girà d'esquena per arreglar alguna cosa, y aquella mirada que tanta feyna havía de fer, se quedà perduda y esgarriada, topantli al clatell en compte de produhir l'efecte anant de fit a fit als ulls als quals ell la destinava.
 Després tragueren xacolata ab melindros, y mare y filla'l convidaren ab molt agrado. Lo Magí, casi be havía perdut les ganes de refrescar; mes, trobava tan bonich estarse prop de sa estimada! y, com de tots modos volia aprofitar l'ocasió pera enrahonarli, esperant qu'aquesta's presentaría, acceptà l'obsequi, s'assentà, y posantse un mocador a la falda, prengué'l xacolata, compartint l'atenció entre la noya y'ls melindros que sucava en la xicra tenint molt cuydado que no li caygués cap gota en lo devant prisat de la camisa.
 — Míra, noy, — li digué'l senyor Janet axis qu'estigueren llestos: — ara, mentres aquestes fan lo seu fet per allí dins, tu m'ajudaràs aquí a la cuyna. Ja veuràs, trèute'l gech, que te l'embrutarías per los fogons. Tu, Pepa, vès si tens un devantal ò qualsevol cosa per aquest xicot.
 — ¿Que'l vols disfressar? — digué la senyora Pepa tota admirada.
 — Y si's clava una llàntia als pantalons de dril, ¿què diràs després?
 — Be, què té de fer?
 — Cúyta, pòrta lo que't demano; m'ajudarà a plomar los dos pollastres. Míra si bull l'aygua. Magí, que los escaldarem.
 — Té, aquí'l tens, — va dir la senyora Pepa; — quín modo de convidar!
 — Aquest ja es de casa, eh noy? —
 En Magí, lligantse al derrera les betes del devantal que li feya fer una fatxa bastant rara, somrigué buscant ab la vista a la Pepeta, com per assegurarse de si confirmava lo dit pel seu pare.
 Y'l pobre Magí anava d'una banda a l'altra fent lo que li deya son amo, molt embrassat ab lo devantal que casi be no'l dexava caminar, buscant exir de la cuyna pera dir alguna coseta a la noya; mes, encara no lograva entaular conversa, no podía continuarla, ja per que ella li feya'l desentès, ò per que'l senyor Janet demanava alguna cosa. Y tot lo dematí'l passà encongit, semblant un mamarratxo, sens lograr fer la declaració que tenia pensada.

V

 En Carlets era un jove esparpillat; per enamorar les noyes y engrescarles era un elet dels que no'n corrían gayres. La seva figura ayrosa y simpàtica ; son enrahonar desexit y atractívol captivava desseguida; y com ni'ls seus anys ni l'estat de sa carrera li permetían ni de lluny pensar en rès de matrimoni, estimava a les fadrines per pura expansió del seu cor sensible y enamoradís, y feya lo que fan molts joves de la seva edat, que si no's poden casar, se distreuen festejant.
 La senyora Pepa estava verament enlluhernada veyent que la seva noya enrahonava ab un senyoret, y somniava, com diuen los castellans, villas y castillos, pensant en lo bon partit qu'havía arreplegat. Axís es que, presumint de molt fina y astuta, tot era volguer enjoncar a n'en Carlets per que fes parlar als seus pares. Un día que, com molts altres, se va fer trobadissa a l'escala, per que'ls amors de sa filla per sa tolerancia egoista encara anavan d'amagatotis, es dir, fent ella'l desentès y dexant baxar cada tarde la noya a Pescaleta a festejar; un día, donchs, li va dir a n'en Carlets:
 — Míri, bona pessa, li haig de dir una cosa.
  — Díguin tantes com vulgui, que tant a vostè com a la Pepeta may me canso de sentirles.
 — Es qu'es molt serio lo que li vull dir: m'enten? Sí, senyor: ò vostè's compromet y fa venir los seus pares, ò la noya no vull que baxi més. Ja li vaig dir lo primer día: el que la pretengui ja sab lo que té de fer; qu'axò de cansonejar y fer l'estaquirot a la porta no fa per casa meva. —
 Y en Carlets, que sabía que'ls seus pares no vindrían may ab aquest obgecte,'s va comprometre treyent per fiador lo carinyo que tenía a la noya, demanant permís per entrar a la casa, y aconsellant que prenguessen paciència, qu'axís que la cullita del oli hagués terminat, baxaría sa mare, y que tot s'arreglaría a gust dels pares y a gust seu.
 Tan satisfeta quedà la senyora Pepa de les seguritats que li donà en Carlets, que ja's veya la noya promesa ab lo fill d'un hisendat y, volguent obsequiarlo,'l convidà a dinar pel día de Sant Joan.
 De consegüent, per la Pepeta y per sa mare aquella diada era de gran satisfacció. Tot lo dematí'l passaren ab gran alegría rebent les visites d'algunes parentes que venían a donar los bons díes al senyor Janet, y a qui la seva senyora, plena d'un orgull que s'esforsava en dissimular, les hi feya sapiguer lo prometatge de sa filla, retrayent les belles qualitats, cabals y guapesa del presuntiu gendre.
 Y al bo de la conversa sentían trucar a la porta; mare y filla's miravan ab intencionada expressió y totes dues s'alsavan per anar a rebre al desitjat promès. Però, desgraciadament, sempre s'equivocavan: un cop, eran los seus fillols; després, trucà un que s'havía errat de pis; y derrerament van ser los cegos, que felicitavan al amo tocant americanes.
 Ja eran dos quarts de tres de la tarde, y en Carlets encara no comparexía. La taula estava parada desde la una. Lo senyor Janet frisava, y per dos cops ja havía estat a punt de fer tirar los macarrons a l'olla; mes la senyora Pepa s'hi havía oposat, y'l pobre home que no gosava disgustarla, cedía y's passejava de la cuyna al menjador, esperant ab més ansia qu'elles al ditxós promès.
 La noya, desde'l balcó guaytant amunt y avall, y cada quart que sentía tocar li semblava una punxada que li penetrés al cor fentli espurnar llàgrimes dels ulls.
 En Magí, ja estava cansat d'anar ab lo cap alt mirant los quadros del menjador y de la saleta, y, com no més havía près xacolata, tenia un cori-mori que li feya fer uns badalls que talment semblava que s'entretingués fent ganyotes a les figures de les estampes.
 Y regnava un mal humor y unes poques ganes d'enrahonar, que contrastavan ab l'alegria del dematí. La senyora Pepa no deya rès, però's veya que la professó li anava per dins. Parexía com si esperés que'l seu marit obrís la boca, per desfogarse ab ell y maltractarlo de qualsevol manera. Però'l senyor Janet, qu'ab tants anys de viure plegats ja li conexía'l geni, callava, y tot lo més que feya era tocar l'ase de tant en tant, ficantse desseguida dintre la cuyna, com aquell que's posa a sopluig.
 Però, axís que sentí tocar los tres quarts, agafà resoludament la paperina dels macarrons y, apretantlos ab lo bras contra'l pit dues ò tres vegades, els esmicolà, fentlos cruxir sense pietat. Després los abocà tots a l'olla y ab la cullera grossa els remenava sense dexarne surar ni un.
 Lo dinar fou trist; ningú deya rès; de tant en tant se sentía'l drinch de les culleres topant ab los plats. Lo senyor Janet, qu'era home que no gastava compliments, torbava aquella solemnitat empassantse'ls macarrons ab uns xuclets molt poch armònichs. Y quan estigué llest de la primera posada, donà un gran sospir, s'axugà'l front, y tirantse una mica enrera, guaytà a tothom y, com si veges a n'en Magí per primera vegada, li va dir:
 — Què tal, noy, eh? axò retornaría a un difunt. Son macarrons de Nadal; si bullen cinch minuts més, los esguerro. —
 Y dirigintse a la seva dòna, afegí:
 — Y donchs, ¿ahont se deu haver ficat aquell fulano? Sabs què conto jo? que potser s'ha cregut que dinavam a la francesa. Prou deu ser axò; hi faría una joguesca.
 — Sí, a la francesa, — contestà la senyora Pepa ab desagrado; — partides com aquexa que no les fassi may més, per que aviat renyiríam.
 — Potser li ha sortit alguna ocupació, — digué la Pepeta, no gosant mirar a sa mare.
  — Míra, Pepa, — continuà'l senyor Janet, — sabs què pots fer? los hi posas ab un plat a la voreta del foch, y axís quan vinga'ls trobarà calentons.
 — Càlla ximple, deus voler que semblin secalls.
 — Donques, jo, aniría menjant lo demés y mentrestant l'esperaría.
 — Està clar! com tu no més penses ab aquexa... Quín home! ja ho dich, no'n sabs de tractar ab persones de suposició. Vès què dirà ell!
 — Corrent, no li guardis rès, a veure com s'ho pendrà; deurà dir: vaya una colla de farts qu'he ensopegat! ni guardarme'l dinar!
 — Bueno, bueno, — respongué la senyora Pepa, — no l'esperarèm més. Mira, noya; axís que vinga ja li pots dir que'ns ha donat un xasco que me'n recordaré tota la vida. —
 Y seguiren dinant; les dues dònes, ab una serietat y mal humor que casi be l'encomanaren a n'en Magí, que no gosava alsar los ulls del plat ni menos donarli cap consol per que també a n'ell lo mortificava que's prenguessen tant interés per son rival .
 Lo senyor Janet era l'únich que s'animava tot menjant, y li venían ganes de dir coses alegres; mes, axís que veya aquelles cares tan saturnes, se reprimía, callava y no sapiguent com donar exida a la seva satisfacció, no estava may quiet en la cadira, alsava'l cap, guaytant al sostre, ò's quedava una estona ab la vista fixa en qualsevol part, y axís que li acudía'l ditxo , agafava desseguida la forquilla, prenía algun tall, y s'embrassava la boca per dissimular de qualsevol manera la rialleta que li venía als llavis.
 Y aquesta escena violenta durà fins a les postres. En lo moment que la senyora Pepa les posava a taula, se sentí ab certa violència trucar a la porta. Mare y filla cambiaren una mirada animadíssima exclamant a la vegada:
 — Es en Carlets! —
  Y s'alsaren per anar a obrir.
 Lo senyor Janet també va fer una suspensió, dexant de menjar y, dirigintse a n'en Magí, va dirli:
 — Què tal? vès què't deya jo; ha errat l'hora; vàlga qu'encara hi hà vianda, ò sinó, quedavam com uns cavallers. —
 En Magí, afectant una calma que no tenía, va fer un moviment ab lo cap y's posà a donar copets al got ab lo cantell del gavinet.
 — Míri, pare, què'ns envia en Carlets, — digué la noya entrant ab un ramillete de pa de pessich ensucrat qu'al cap de munt hi havía un Sant Joan ab lo bè al costat. Diu que no ha pogut venir per que li ha sortit una ocupació.
 — Vamos, noya, — contestà son pare, — se coneix qu'aquest minyó no's tracta ab perdularis. Veus? axò es una francesilla que pel cas vol venir a dir: enténme. Desseguida's coneix lo tarannar de la gent; ja faría una posta qu'aquest minyó no es un qualsevol. Pepa,'t torno la rahó; no'l conech , però ja't dich que no vas errada; es una persona de prudència.
 — Y està clar que'n té de principis; — respongué ab molta satisfacció la senyora Pepa; — com que no més se tracta ab gent de bras alt...
  — ¿Volste jugar qu'aquest ramillete al menos li costa... vuyt pessetes?
 — Vuyt y un ral, — respongué desseguida la senyora Pepa. — ¡Quín home! Ab tot vol entendre. ¿Que't pensas qu'es pasta de carquinyoli?
 — Pot ser sí que val més; però jo aviat ho tinch contat; axò ho deuen vendre a pes, y al menos, al menos fa...
 — Set argensos, si ho pesan ab canastró! Sembla mentida que tingas tan poca solta.
 — Miri, mare, — exclamà la Pepeta ensenyant una targeta que hi havía en lo plat.
 — Vès lo que diu; potser es una dècima que m'envia per donarme'ls bons díes. —
 La senyora Pepa, dirigint una mirada molt seria al seu marit, lo reprengué ab aquella vivesa que tenía acostumada.
 — No obras la boca que no digas un disbarat. ¡Vèt aquí la dècima!... te deus pensar que tractas ab lo fill d'en Maura.
 — No diu rès; no més porta'l seu nom, — interrompé la Pepeta; — Carlos Ardèvol y Vilaseca.
 — Be, vamos, ja ho entench, — afegí'l senyor Janet, — axò vol dir que ve de part d'ell... Vèt aquí, deu ser lo que s'estila. Càlla: Vilaseca, Vilaseca... jo'n conexía un qu'havía sigut de la brusa; però deu serli parent; pot ser era son pare. ¿Sabs si havía tingut la romana de baix del Moll?
 — ¡Qu'embolicas ab la romana! quín modo de dir disbarats! no sabs qu'es fill d'un hisendat del camp de Tarragona?
 — Però, Vilaseca, jo'n conexía un; — tornà a repetir lo senyor Janet quedantse pensatiu.
 — Y si ell se diu Ardèvol! — contestà enutjada la Pepeta, al veure que volían fer passar lo seu promès per fill d'un pesa-carbó del moll.
 — Jo he sentit que deyas Vilaseca, noya.
 — Sí, però es l'últim nom.
 — Vaja, ja es lo que jo dich: potser era parent de la seva mare. Si jo, a aquest Vilaseca, que deu serli oncle, 'l conexía. Y tant, en Vilaseca! si tots dos eram de la quarta! oh, prou es mort, per que fa un remat d'anys que no'l veig. Si abans tot sovint lo veya...
 — Càlla, poca solta; talment sembla que t'hagis begut l'enteniment. Lo mateix haguera sigut si en Carlets hagués estat aquí; ja li haurías parlat dels de la brusa. Oh, y'l poch senderi que tens.
 — ¿Be, qu'es cap deshonra?
 — Càlla, càlla, que com te sento dir aquestes ximpleríes, si't podía fondre d'una mirada. ..Vès, un jove que, si ho anessem a afinar, potser té noblesa; parlarli de gent tan ordinaria.
 — Be, be, acabèm les rahons; déxam la ganiveta que l'encetarèm. Té, noya; aquest, per la mestressa; Magí,'l cap viu, prèn, prèn, qu'axò se fon a la boca.
  — Gracies, — digué en Magí ab veu baxa; — no acostumo.
 — Té, pampana, jo tampoch acostumo; ara qu'acabem lo dinar, vindràs ab cumpliments...
 — No puch, que'm faría mal de caxal.
 — No tíngas por, es pasta fina. Pòrta'l ví bo, noya; qu'axò si s'hi beu aygua fa mal, per que s'infla com una esponja; es pà de pessich; ni la reyna d'Espanya'n tasta de millor.—
 Y, gracies al present d'en Carlets, lo dinar acabà ab molta més alegría que no havia comensat; sols en Magí va estar més reservat de lo qu'acostumava, y's retirà després de casa'l seu amo, ab lo cor plè de tristesa.

VI

 Les relacions de la Pepeta estavan empantanegades. En Carlets quasi be hi anava cada vespre, mes havían passat tres mesos y'ls pares d'ell ni venían a demanar la noya, ni may podían saber pel clar quan baxarían, per qu'en Carlets los anava entretenint ab escuses de la cullita de la avellana, del rahim ò del oli; y com unes se succehían a les altres, may acabavan la feyna, ab lo que ja's comensava a inquietar la senyora Pepa.
 La noya s'hi anava afícionant y'l día que no'l veya ja estava trista, de mal humor, y's posava a plorar en cara no sentía a dir a sa mare que volia donar los despatxos ai seu pretendent.
  Sobretot lo que tenía més irritada a la senyora Pepa, era la tafanería de les vehines que sempre li tiravan llamades ò, fent com si s'interessessin molt per la noya, l'encaparravan dientli que no's fiés del estudiant, que no més anava per fer broma, citant exemples d'altres noyes menestrales que també havían tingut relacions ab fills de bones cases y que, al últim, després d'havèrleshi fet perdre temps y tenirles entretingudes, tot s'havia tornat aygua poll.
  Y la pobra dòna, volía y dolía; en Carlets era un partit que millor y ni tan bo no se'l podia esperansar ni la Pepeta ni cap noya del seu bras, y dexarlo córrer no més que per un dicho m'han dicho li sabía molt greu. Després, ella tenía experiencia de que l'enveja feya enrahonar molt, y «tal vegada, deya, les matexes que m'aconsellan que'l tregui de casa, el pendrían a mans besades per les seves filles.»
 Però qui treballava ab més finesa era en Magí; ell, del seu teler estant, y ab certs tirats mofers, anava fent la guerra al seu rival.
  Tenía amohinat al senyor Janet preguntantli a cada punt si la Pepeta era promesa, si tenía l'anell, ò volguent sapiguer ab molta ignocencia si's ficaria'l gendre a casa ò si anirían a viure a les hisendes; y tan insistía y tan sovint, que'l senyor Janet no sapiguent com exirsen, li va dir:
  — Mira, Magí, no me'n parlis més d'aquest prometatge, que ja n'estich cremat. Elles l'han volgut, ab axò elles s'arreglaràn; tu ja sabs quines intencions tenía jo.
  — ¡Y envièulo a passeig! que no ho veuen qu'es una criatura que no se pot casar?
  — Be, bueno, cóntaho a la Pepa; ja sabs qu'a casa meva no governo. Vès, compònte.
  — ¿Jo? ¿que's pensa qu'ho dich per mi? ¡cà! ¡qu'anem lluny d'osques!... No senyor; però, com tinch voluntat a la casa, me sab greu que aquest entabani a la gent de be.
  — ¿Què vols dir?
  — Rès, home, rès; que la Pepeta mentrestant s'aficiona... y ¿vol que li diga clar? Donchs, no es per ell. —
  Y'l dia que van tenir semblant conversa, lo senyor Janet quan va baxar a dinar mogué un escàndol a la seva dòna y a la seva filla, tractant a n'en Carlets d'escalfa-cadires y assegurant resoludament (per que en Magí li havía dit) que no's casaría may per qu'era un criatura que no més anava de plaga, y que'ls seus pares no'n sabían rès, ni ho voldrían encara qu'ho sapiguessen.
  Les dònes se defensavan tan be com podían, sobretot la senyora Pepa que no volía ésser contradita, y menos pel seu marit a qui estava acostumada a governar y a no ferne may cabal.
  Arribava'l vespre, y la senyora Pepa, que tota la tarde havía anat dient a la noya que volía tirar la cavallería damunt d'en Carlets, axís qu'aquest entrava y'l veya tan cumplimentós y tan atent y que parlava ab tanta finesa, no gosava dirli rès, y les coses seguían del mateix terme, a pesar de lo qu'havía dit y dels propòsits que tenía de ferli passar la porta.

VII

 Un vespre en Magí's quedà a vetllar per que la feyna apressava molt, y no va tancar l'obrador fins a dos quarts d'onze, qu'era l'hora que se'n anava'l seu rival. Baxant aposta molt lentament la escala, va sentir tota la conversa qu'en Carlets tenía ab la Pepeta al llindar de la porta. Al despedirse'ls dos joves li semblà percibir lo soroll d'un petó. Aquell soroll lo va aterrar pitjor que si un llamp li hagués passat pel devant dels ulls. Ja no pogué resistir més, y baxant los grahons de dos en dos, movent un terratrèmol que parexía que tiressen la escala a terra, surtí del corredor, passà pel devant de la Pepeta sense donarli la bona nit, llensantse al carrer en lo moment qu'en Carlets trencava; y dessesperat, fóra de sí, reflexionà una estona: al últim guanyà la prudencia, tirà per l'altre cantó anantsen recte cap a casa.

VIII

 Pochs díes després de la escena que s'acaba de relatar, se donavan los despatxos a n'en Carlets. Lo desengany havía estat tremendo, la seva falsetat evidenta. En Magí havía descobert que tots los diumenges anava a ballar ab una pulidora molt extremada al Prado. Y no va dir rès; mes, ab ses trasses y manyes va poguer lograr que la senyora Pepa, son marit y la filla anessin ab ell a veure una mica'l ball, y allí fou la catàstrofe. En Carlets no'n dexava ni un, sempre de brasset ab la pulidora; encara no paravan de ballar lo wals, ja's preparavan per l'americana, y després pels rigodons y'ls llanceros y la polka; acostats sempre, dientse secrets a la orella, mirantse ab afany, somriguent, suspirant, tutejantse... Pobra Pepeta! y ella ho veya, y si no'ls sentía, endevinava lo que's deyan. Aquelles mirades les entenía; aquells sospirs també'ls havía escoltat, y sabía lo que's volían dir aquelles mans apretades la una ab l'altra... En Magí reya com lo traydor del Odeon.

IX

 Han passat tres mesos; sembla que la Pepeta no està ja tan trista. Té color a les galtes, y a vegades treballant se la sent cantar. Se veu que la seva mare ab reflexions y les vehines ab consells, l¡han desvanescuda de l'afició que portava a aquell tunanta, com l'anomenan totes.
  Al obrador, lo senyor Janet y en Magí estant xiu-xiu. Es un dissabte, y aquest últim acaba de cobrar la setmanada; tots dos estan serios, si be molt comunicatius.
  — Jo li diré, —es en Magí qui parla, — la Pepeta m'agrada molt, l'estimo de debò, sí, mes...
  — Y donchs, bueno, — respon lo senyor Janet, — axò es lo principal. Ja sabs que jo sempre he sigut del mateix parer. Tira avant, aqueix cop no serà com l'altre.
  — Sí, però un hom pensa, devegades...
  — Què? no t'hi tens d'encaparrar; aquí a casa no hi manca may feyna y, ja sabs... — li diu lo senyor Janet acostàntseli a l'orella, parlantli molt baix; y després, al apartarse, li dona un copet a l'espatlla, dientli més alt:
  — Entens, ara?
  — Be, sí, senyor, ja son bons tractes, però...
  — Què vols dir, que tens alguna repugnància? dexèmho córrer.
  — No, no es axò.
  — Donchs, pàrla clar; encara'm faràs dir los salms al inrevés.
  — Es que jo ja m'hi voldría casar ab la Pepeta; però, ¿què vol que li diga? un hom a vegades...
  — Vaja, cúyta!
  — Nó, rès, home...
  — Corrent, fòra; no m'agradan embuts. Tanca l'obrador y bàxa la clau.
  — Nó, home, si vostè no'm vol entendre; sab de què tinch recansa? després no li sàpiga greu si li dich. Un día... la Pepeta y en Carlets...
  — Sí! què dius ara? en arribant a baix la mato!
  — No es per tant! però tinch por de que li va fer un petó...
  — Un petó, dius? escolta: qu'ho vas veure? dígas!
  — Tant com vèureho, nó; però'm va semblar que'l sentía.
  — Te'n vols anar al botavant! No vals tant tu com l'enquimerada que m'has fet pendre; lo vas sentir! lo vas sentir!... axò no es rès; la falta haguera estat qu'ho haguessis vist, que me'n saltava a baix, y axís, ab les mans al coll, la desgraciava. Però, vès qui se'n fía de les orelles! Aquests de sota'l front no s'erran may; lo demés son màximes. Sentir, sentir! què té que veure'l sentir!... —

X

  En Magí s'ha sortit ab la seva; estimava a la Pepeta, y al últim, després de tantes angunies, l'ha demanada y li han donat lo sí.
  Be prou qu'ha costat, sinó que'l primer día d'anar a enrahonarhi, de què que no s'esbulla tot. La noya es molt sentida, y ell ab ses camàndules volía esbrinar allò que va sentir a l'escaleta. La Pepeta no li va tornar resposta, per que, encara no va entendre la pregunta d'en Magí, hi arrencà un plor ab un desfet de llàgrimes y sospirs, que ben prim se n'hi anà com no li va agafar un treball d'aquells que costan tant de retornar. La senyora Pepa, quan va veure que'l primer día hi havían plors, ja estava a punt de despatxar a n'en Magí, dientli que no s'acostés més a aquella casa. Mes, la Pepeta assegurà que no li havía dit rès de mal, y que plorava per que sí. La mare cregué veure en aquesta reticencia qu'encara'l recort d'en Carlets la trastornava.
  En Magí aquell vespre se'n va anar a casa completament tranquil y ab lo cor més axamplat. «Si hagués estat un petó, (deya entre sí), no hauría tingut aquell sentiment, pobra xicota, sent ignoscenta... està clar. »

. . . . . . . . . . . . .

  Per la vigília de la Concepció's casan; sa mare ja estava cansada de festejament, y com no han de fer molts gastos, per que tot lo parament de casa ja'l tenen, vol dir que ho han apressurat.
  Vègin, en Magí encara tenía un cert dubte; y'l mateix día que'ls hi van tirar la derrera amonestació, al sortir el vespre de casa la promesa, li digué:
  — Y allò d'aquell día, voldràs dirme encara que no va ser un petó?
  — Quín día?
  — Aquell que jo vaig vetllar; ¿sabs que vaig sortir corrent de l'escaleta?
  — Ay, sí, sí... qu'ets ximplet! oy, sí que va ser un petó... haguesses parlat, t'hauría entès.
  — Que't vols burlar de mi? vols veure com aquí mateix... es a dir qu'en Carlets te va fer un petó? no ho deya jo!
  — Tu, pochs modos, axò't pensavas de mi? Va esser un petó qu'ell me va tirar ab los dos dits; ¿d'axò has fet tants escarafalls?
  — Ay, gracies a Deu! — li digué en Magí, agafantli la mà; — m'has llevat un pès d'aquí dins; déxam refer... si t'arriba a tocar!...