Escenes barcelonines - Desvetllament
Vaig entrar a la corporació en classe de suplent, sustitut del pare: vull dir jo que l'empleo'm pertocava a dret fil. Lo pare, qu'era un home qu'hi veya a través dels gruxos y endevinava les coses de lluny, va dir: aquest xicot, fent falques y pasteretes y devantals d'aygüera, no portarà may calses. No per que jo fos curt de mans, sinó per que l'ofici de fuster ell veya venir qu'aniría en orri y que'ls preufetayres y les màquines l'acabarían de tirar per terra. Va presentar recurs y documents al Arcalde y, errat y fet; un servidor va obtenir acomodo, y desde l'any 5o que canto en lo mateix barri, fòra'ls tres primers anys de suplent d'en Niceto, aquell sereno de tanta anomenada qu'un cop va sobtar la banca d'en Baldiri y se'n va dur presos, ell tot sol, a quaranta indivíduus, lo banquer, los daus y una fúria de mils duros que'ls varen portar ab un bayart.
He tingut bons mestres: en Niceto per l'arrojo y la serenitat, y'l pare per formal, valent y d'experiència. Si ara axequessin lo cap y veyan del terme qu'anem los serenos, dirían: es engany, vínga un'altra malaltía y un metge, y tornem a morir. Axò no son serenos; son gent llogada que fan de comparsa.
Vaig entrar al barri ab totes les fal·leres y enganyaments de la joventut; ab afició y voluntat d'arribar a ser alguna cosa. Quan als vespres me posava'l capot y prenia'l xuxo y'l fanal, tot Barcelona'm semblava estreta y disminuhida;'m veya revestit d'autoritat y'm mancava
terreno pera poderme tombar. Lo barri, de nit, me semblava que jo n'era'l duenyo y tothom m'hi feya
nosa. Venia'l cabo y'm deya: «Oriol, vigilancia, que tenim sospites.» Què m'havía dit! a les vintiquatre hores los lladres ja estavan entregats, y sinó, parte a la Comandancia pel següent tenor: «Etzètera, etzètera: Los malhechores se habrán escapado á otra demarcación; el barrio de mi vigilancia està sin novedad.» La firma sota; ab una hòstia y dos quartos cloía'l plech, quedava fòra de responsabilitats, y entesos les Autoritats
y jo.
Per les barricades del 56, lo meu barri semblava una bassa d'oli; ey, a la nit; de día que fessin lo que volguessin. Ja ho vaig dir a n'en
Pujol; nos deyam tu.
— Mira, passat de les deu, no vull que's fassi foch; defènsat ab los teus tant com vulguis, però ab arma blanca; no vull sentir cap tiro;'l barri'm dorm, ¿tens entès? per que'l que'm traspassa la consigna es víctima del meu xuxo: li entrarà per la punta y li exirà per la virolla.
— Hi haurà més mortandat, Oriol, si faig servir l'arma blanca, per que la tropa'ns inquietarà y jo hauré de ser rigurós, ¿estàs, Oriol?
— ¡Las once!... A la tropa déxala per mi: ja veuràs quin mandato'ls poso, ¡...nublado! —
Com de fet, l'endemà ja tenía a casa l'ordenansa d'en Zapatero, que va dexar lo cavall a l'escaleta, ab ordre de que'm presentés a la Capitanía.
— ¿Cómo se llama usted? — me va dir encara no vaig entrar a l'oficina. Totes les taules estavan plenes de mapes y planos de Montjuich.
— Oriol, Usía.
— ¡Oriol, qué significa Oriol! ¿Cómo se llama usted, diga usted? ó le mando á las Filipinas.
— De nom de fonts me dich Oriol, y de llinatge so Marimon.
— A ver, el Coronel de Estado Mayor. —
Allavors van ser dos ab qui me les vaig tenir qu'haver.
— ¿Díga usted, es usted el sereno del barrio primero, distrito cuarto?
— Sí, Usía. — Y'l coronel apuntava.
— ¿Cómo ha cesado el fuego esta noche en las barricadas de su distrito?
— Per que no vull sorolls a la nit. La nació'm té confiada la quietut del barri, y jo cumplexo ab l'ordenansa del meu institut.
— ¿Pues, por qué no hace usted lo mismo de día?
— Per que no es la meva obligació. Y un servidor descansa, mi general.
— Pues, vaya usted, yo se lo mando, á ver si acaba el fuego.
— ¿Usía no disposa rès més?
— Nó, ande usted.
— Pues, con su permiso, un servidor me'n vaig a dormir. —
¡Senyors, me pensava que'm matava! Va trasmudar vinticinch vega-
des lo color de la cara; va esquinsar lo parte que tenia a la mà, que jo
conto qu'era de la reyna, y mirantme fixo, que treya centelles de la vista, 'm va dir:
— Vaya usted á la torre de la Ciudadela inmediatamente. —
Jo, que faig la cortesía caminant de recules, y encara no soch al Passadís del claustre, tiro de frente cap a l'escala; y veyent que no'm seguía cap mosso de l'esquadra, tot baxant me trech lo gech y me'l poso demunt l'espatlla, tombo la gorra que la pala'm vingués a l'orella, y surto al carrer, arremangat de brassos, com aquell que fos un treballador que se'n va a dinar. Trencava pel carrer de la Plata quan vaig veure de cua d'ull dotze mossos ab la carabina al punt de dalt qu'anavan esverats buscant al sereno; sis dret a la plassa de Sant Sebastià, sis més carrer de la Mercè amunt, y jo al bell mitx, fent un cartabó de tàctica militar, com si vingués del hort.
Estich en que tots dotze mossos debían anar a parar al ponton en
mèrits d'haver dexat fondre al Oriol; per que'l general estava irritat que's donava a les àligues y, mort ò ferit, me volía a les seves ordres. ¡Ja ho crech, prou! ¿Barricades a mi?
De cuyes resultes vaig estar amagat quatre mesos y sense poguer
cantar al barri, fins y a tant que'l general se'n va anar a Madrid. Diuen
qu'al acte de pujar al cotxe, mirant amunt y avall del carrer, va dir enrahonant tot sol: «Nada más siento que marchar de Barcelona sin ver á
Oriol. Me lo llevaba de segundo cabo.»
¿Ara faria aquests sacrificis y'm posaría de puntes ab cap Autoritat en estat de guerra?...
Quan entro al barri, tot me cau a sobre y canto per forsa, ab fàstich y rabia. Abans, lo barri era meu de cap a cap, era'l soberano: no grinyolava cap frontissa que l'Oriol no n'hagués esment. Ara, m'han segat l'herba sota peu; hi tinch dos bagilants, de torna; rès, dos malandandos carregats de vanitat que tindrían pit per sustreure l'empleyo a Sant Pere del cel. ¡Macos tontos! ¿què'n faran de aquella penjarella de claus lo dia que'ls hi donguin los despidos? Es que no tenen cap més ciencia, senyores; obrir y tancar com los lacayos.
Hi hà nit que'm venen ganes de cantar un'hora per altra a veure si
faig llevar la meytat del barri; que se'n cuydin ells dels que's despertin
refiats de qu'es l'hora d'anar a la feyna. ¡Y cànta, per més ignominia,
devant d'aquexos dos tabernacles que no fan altra feyna que seure y pesar figues tota la nit! Sembla que
m'hi tinguin a mi per que'm cuydi de desvetllarlos; ¡com que dormirían
més que'l guix si no hi fos jo! Ja podrían picar de mans los vehins. Sí, els cridan com a n'en Gayarre, però no hi val; no més surten quan los hi han de donar algun sofoco per mandres.
¡Tant despreciats que som d'ensà que tenim aquexos muts! Ningú'ns
respecta; tot son aquests llaveros que fan soroll de cadenes. ¡Los Titaynes! sembla que les portin per contrapès per que no cayguin esverats de por. ¡En mitges-cerilles! Vèt aquí ab què fan lo negoci y acontentan los parroquians.
«Tingui, don rè, — a tothom tractan pel terme fi; — si es servit, la cerilleta.» ¡Y pensar que jo, d'un cop de fanal, de baix estant los hi portava la llum fins a mitja alcoba, que les senyores se despertavan pensantse que eran les dotze del día!
Per Nadal també portan la dècima ¡com los homes!... D'ensà qu'ells hi son, vaig dir: ¡ansia a fer paperots!... lo que no tinch al cor no'm surt a la boca. No demano rès a ningú; no gasto cromos jo. Y, un trist sereno
com so, no'm falta parroquià que cad'any m'envía'l millor gall d'indi
que surt a la plassa. Quan fa'l vano, tinch de dir a la dóna: «Remey, òbra les finestres, que'ns ha tapat la claror.»
¡Que'n fem poch de paper los serenos, avuy en día!... Ara me n'adono que'ns escarrassem a cantar tota la nit y ningú'ns escolta. Tothom
nos dexa per ximples d'ensà que tenen los favoritos dels vigilants. Fés
la comedia tota la nit, posat a les ordres d'un municipal, passèjat, tómba, vés amunt y avall ab lo fanalot a la mà, com aquell qui va a cercar caragols, afína les hores y la tonada mentres la gent s'hi gira del altre costat, y si vols conversa enrahóna sol com un lelo, y si tens set arríbat a fer besades a les axetes de la font.
¿Sabeu per què servim nosaltres? Per fer por a la quitxalla rebeca.
Quan totes les criatures del barri'ns deuen lo que son y'l que podràn ser, que si han vingut al món nos ho
han d'agrahir a nosaltres qu'havem fet la principal diligència anant a
cercar a deshora a la senyora Ignasió ò a la senyora Beleta, ¡poques
vergonyes! y encara per ferles callar les hi diuen: ¡míra que crido al sereno! y justa: es remey aprobat; callan al acte com si paressin un rellotge de paret. Lo sereno fa l'efecte. ¿Que se'ls hi endona als pares que nosaltres fem de papos? ningú vol amohinos. Després se'n recordan, ¿y
còm volen que'ns guardin respecte si de petites les enganyan y'ns cridan y veuen que may comparexem?
Sinó qu'aquí a Espanya, tenim uns governs tan castellans! Al extranger, un sereno es més respectat qu'un regidor; allí enrahona ab lo rey, quan n'hi hà, ab la matexa franquesa que si tots dos fossin serenos. Axò es un gust; a la nostra terra, fins los lladres tenen més tirada a que'ls agafin los vigilants. Nos conexen tan be y se'n refian, qu'axís que'ns senten s'escorren per altre cantó com si juguéssim a fet. Y per ells, rès, sembla que sigui moda y que fassi més luxo caure a les urpes dels vigilants. Los deuen convidar a cafè y copa, qu'hi tinguin tanta deria.
Fa trentadós anys que canto en aquest barri. Vaig ingressar de suplent, qu'era una criatura com aquell que diu; lo meu noy gran, qu'ara canta d'efectiu a les Hortes, tot just tenia dinou mesos. Vaig entrar ab totes les fal·leres y enganyaments de la joventut; lo sogre 'm va dir:
«Oriol, no contis casarte ab la meva filla que no tingas empleo pera por-
tar un pà a casa.» S'ha de saber, ella era maca, molt vistosa, era la meva
pagesa; encara n'es quan se compon y's dexa'ls xavets a les polseres, que jo li dich: «Vaja; qu'ab la teva morenor y aqueix cabell negre, encara si jo'm moría podrías engrescarne un altre.» Trèguinli uns quants anys de
sobre y calculin si la dòna de casa no tenia material a la cara pera fer
tornar tarumba a mi y a tot lo jovent del radio de la ciutat. Los seus
ulls cremavan com pólvora sorda; si me mirava de fit a fit gayre estona, no podia per menos: «Remey, — li deya, — me fas venir basqueig, no'm
guaytis tan fixo, que'm sembla que me passin la rata-pinyada per la vista y m'enlluhernas de dins y de fòra.» Ab un decandiment y una tosseta que'm venía, que si no'm caso ab ella, era home a la sepultura,
per que no m'haguera sapigut avenir a viure sense'l caliu dels seus ulls y sense la resplandor que n'exía.
De manera que, quan lo sogre'm va donar l'entretoch, baix condició que no'm dexaría casar que no tingués empleyo, ¡vàlgam Deu! encara que m'hagués dit de tinent d'arcalde haguera sortit ab la meva, y li haguera anat a demanar la noya ab les joyes a l'una mà y la mangala a l'altra.
Si ella'm sentía ¡la Remey! tan soberana qu'es, ¿voleu jugar qu'encara'm diria ximple? No hi pot ferhi més: quan l'alabo, per que s'ho mereix, se pensa que la bescanto.
Per ella'm vaig fer sereno, per que tenía la finestreta al barri y
quan passava allans a les onze, treya'l cap ab les trenes desfetes, més maca que Santa Magdalena, y'm deya: «Adeu, Oriol.» ¡Escapuló de cel!... ¡Jo n'hi deya unes!...¡què! a quarts
de dues encara festejavam. Quan me n'anava, li descarregava tot lo raig de llum del fanal, y parexía un serafí ab claror de glòria!
Y per ella seguexo fent de sereno, tan aborrit que tinch l'empleyo que fins me lleva la sòn y'm desvetlla de día. Per ella, per que no li manqui rès, ara qu'havem perdut les glories de la joventut y que no ix a la finestra per dirme: «¡Adeu, Oriol!»