Escenes barcelonines - Primavera enganyosa
Los vells ja no viatjavan; la vía de Llevant era massa llarga y fatigosa per arriscarshi: lo temps los hi havía llevat alhora joventut y fortalesa. Mes, quedavan los fillets per córrer món. ¡Ells ray! alegres, lleugers, ab los novensans axeribiments del amor, ¡ahont no anirían a parar, tan xamosos, tan polits, no tenint altra taleya que la d'agradarse, ni més volensa que viure enamorats!...
— Fills meus, — los hi va dir lo pare; — m'apar que del cantó d'hont ve la llum, les coses tenen mudansa: may han fallat les meves dites. La fosca
no vetlla tant, y la claror es més avinenta y brilladora; sento en l'oreig passadís, certes flayres d'orenga, de farigola y les més fines de violetes, que'm senyalan que per aquells indrets les estepes trauen flor, los bruchs mostran ses tulipes emporprades, y que'ls lluers, los pinsans y les caderneres ja han baxat de montanya y ensejan sos primers refilets saltant del bosch a les oliveres, anant y venint ab lo tràfech de cercar parella, quedar concerts y enamorats alhora, y enquibir lo niu pels xiquetets que sobrevinguin, en lloch ben errador per sostraures d'uns bechs corvats, que passan milans per tot arreu y no dexan prosperar cap nissaga.
¡Tindrèu de marxar!... Sento uns bells recorts, fills meus, que m'avivan la voluntat d'acompanyarvos; mes, lesforses no hi son compartidores! Anèuhi sols, què les bonanses de la joventut no's gustan dues vegades. Marxeu; jo'm quedaré ab la jayeta, y anyorantvos parlarèm sempre de vosaltres y hi pensarèm axís mateix encara que restem callats. La experiencia m'ha socorregut de
mica en mica y so sabedor de moltes coses. Sé un ombril que no hi manca la frescor; l'aygua hi devalla gota a gota; l'oreig hi arriba ab humitats de rosada, que les arreplega traspuantse entre mitx del fullam; l'eura s'hi entortolliga ab prou enginy y dexa la claror a fòra... Allí passarèm la tongada calitjosa; ¡oydà! no serèm nosaltres los més desvalguts. Los créxems vorejan un manso regueró, la falsía enrama la boca de la mina;
a dins, en l'aygua enclotada, clara com un cel, axís que tenim set, una
altra boca s'acosta a la nostra boca y sembla que'ns vulga ajudar a beure. A les hores més xafogoses, s'hi sent un remoreig més suau que'l brunzir de les abelles: una bellugadissa de migrats insectes d'ales fines com la claror, formiguejan, pujan y baxan, van y venen, volan y ballan vora de l'aygua engrescats ab aquella fresca tan delitosa.
Allí, en aquella dotada atapahida de verdor, nos serà més dols parlar de vosaltres, y en tan plahenta quietut potser us aconseguexin les amoretes qu'us enviarà'l nostre anyorament. Fèu vía, fills meus: les
ombres ja pujan per Llevant; la claror trista qu'ensopeix la vida us
aclarirà poch lo camí; abans d'arribar a lloch, en mitx dels deserts de
l'aygua, axamplarà ses ales resplandentes y's remuntarà vers lo cel ab
vol pausat l'Au de llum que no dexa profanarse ab cap mirada. Fèu vía
sempre dret allí, y assolireu la ciutat dels campanars bessons. |Quí pogués ésser tan venturós per acompanyarvos!... ¡quínes recordanses més falagueres guardo d'aquella ciutat benehida! los primers fills nostres van
néxer allí!... ¿ahont son aquells ingrats que'ns van desconèxer y'ns
abandonaren després quan més encisats nos tenían ab sa hermosor? y ¿hont deuen ser aquells altres que varen fugir del nostre arrimo tan desensinestrats y tan tendres, que'ls pobrets ni arribaren a sentir lo rossinyol quan aumenta enamorat ses passades, ni quan les mimva entristit y pert lo dols cantar abans que la tardor mustigui les primeres fulles!..
Allí varen nàxer tots entre goigs y rialles: repicavan per tot arreu les campanes escampant alegríes pel cel; volavan los coloms entorn de nostra casa donantnos la enhorabona. Després, tornaren a repicar les campanes més pausades y ab tristes veus; los coloms no rondavan nostra casa desolada, torsavan lo cap y'ns miravan acondolits... los fillets havían desaparegut.
Però, com derrera la desventura pot escàureshi una felicitat, vàrem
tenir més fills, y axís que l'alegría entrava a casa nostra, hi restava y
no volia marxarne may. La pau que ens donà esta alegria, vegeu si dura y si l'hem reguardada, puix qu'us tenim a vosaltres ¡los meus derrers fills! que'ns doneu bona vellesa ab vostres falagueríes y l'esperansa de poguer aclucar los ulls ab dolsesa vegentvos de retorn! —
· · · · · · · · · · · · · · ·
— L'Au resplandorosa encara no ha estès ses ales, mon espòs. La fatiga'm guanya y no puch seguir al costat teu.
— Guàyta avant sempre, esposa; lo pare no s'haurà errat. Quan l'oreig se refresqui, dels deserts de l'aygua veurèm exir l'Aucell brillant.
· · · · · · · · · · · · · · ·
— Espòs meu, la forsa'm mimva; ¡tinch fret, mon amor!
— Acostat, ma estimada... quan l'aygua s'acolori... Acòstat... també jo sento'l fret!
· · · · · · · · · · · · · · ·
— ¡Avant, esposa meva! avànsa al meu costat.
· · · · · · · · · · · · · · ·
— L'Aucell... l'Aucell no desplega ses ales resplandentes. ¡Ay, que'l pare s'haurà enganyat!
· · · · · · · · · · · · · · ·
Veig una blancor que'm cega... acòstat, la meva amor. «Una ombreta us servirà de guía en la ciutat dels campanars bessons; ja sentireu
l'aroma dels tarongers... Una ombreta, la primera que naix ab la claror, sota una teula, allí'esa casa nostra.»
Ay, esposa, que tot son ombres de blancor, y'l fret me gela y no sabré trobar la casa qu'hi van nàxer los germans meus.
· · · · · · · · · · · · · · ·
— Espòs, mon estimat del cor! ay, que'ls vellets no tancaràn los ulls ab dolsesa... espòs meu... ¡tan estimat!
— ¡Ja vinch, esposa! ¡amor! ¡|Ay, ciutat dels campanars bessons!... —
Dues orenetes enclotades en un mantell de neu vaig trobar en lo
terrat.