Escenes barcelonines - Oriental
| Sou al capítol «Oriental» | |||||
| Escenes barcelonines | |||||
|
Una recepta vella | Una reunió del gremi | 
| ||
Escrivíali'l ché de Valencia, lo gran Visir de Xauxa, desde la capital del Imperi, al suprem al-kabalé de Katalunya:
«Qu'Alà't guardi de mal a tu y a tota la familia: defènsat lo destino, que la gloria serà teva, que la fusió no's destríi, y les hurís ne seran agradoses de ferte alguna qu'altra falaguería ja desde aquí baix, per comensar, com a promesa del major recreyo que t'espera en lo paradís de Mahoma.
Alabat sía per tot arreu lo gran Alà, y reverencies se li otorguen al seu Profeta: lo qu'es dit es dit, lo fet queda ben fet, y'l que no li
agradi qu'ho dexi.
Sabràs, noy, que'l Banch d'Espanya ja no es Banch, qu'es pegat; los xavos tenen demanadissa; nosaltres no'n podem gaudir, y'l Banch (ay, lo pegat) sospito que no voldrà bestreuren pas.
¿Què fas tu assí baix, renou de dell? que no cobras les alkabales? ¿per què no envías or ò plata, ò coure valdament, si altra moneda no trobas? ¿Que vols que fasse'l dèspota y vinga a fer un escarment y caygan tants caps com barrets hi hà en los penja-robes de ta oficina?...
Aquí t'envio un irradié qu'ha de enlluernar a mitx Reyalme. Escólta y tremóla:
Jo, Mahomet Kamàndules, en virtut de l'alta potestat y claríssim
enginy que m'han sigut conferits per Alà (benehit sía en totes les llengues de la terra, fòra la llatina que no hi entra,) disposo que les tarifes de ma invenció sían cobrades a raja tablas, y al que no estiga a punt pera desfer los cordons de la bossa, vull que l'executis, Perico, que l'executis sense misericordia y sense pretexts de que ja passarà'l pare, a fi de que la lley recobri les axamples que li pertocan, fins a lograr los cabals del trimestre.
Guàrda, Perico, y féste valguer: míra que'ns cauen moltes nòmines; míra que tothom cobra cessantía; míra que tenim de fer adobar los barcos que tenen goteres en los soterranis; guàrda, Pere, Peret, que no'ns passi lo qu'al gitano de la tradició semítica; aviat nosaltres ni podrem badallar de gana. ¡Ay de tu, y del teu empleo, si'ls sàtrapes que foren del tomàtech flayressen que no cobran les tres pessetes, y que no
tenim un quarto, ni aquí ni a casa..! ¡Ay, quíins gemechs los teus, los seus y'ls nostres!
Trèute'l turban y humíillat que't vaig a benehir. Qu'Alà t'ampari en ta empresa; lo seu consell te guíe, y la fortalesa no se't debiliti. Vés, que Alà ja m'ha escoltat, y ell te guarde y l'angel bo. Còbra, fés diners de qualsevulga cosa; vènte l'escaparata d'aquells nàufrechs del Diluvi.(¡íQuíns elets, germà meu! semblan dexebles de la Deliciosa: no'n saben poch de nadar!) Trèume,'t demano, l'escaparata del 6, Pino, 6.; dígali a aquell patriota de les patilles que prengui la bona voluntat dels disgustos que'l partit li envía, y que
realment ell no se'ls mereix. Però, nosaltres som com los masons: nos afavorim sempre; míra'l de la base quinta, quina munyeca li hem donat a xuclar; ja tindrà'l morret calent per una temporada.
Aquí s'acaba la carta y'l meu mandato. Pere, escólta, que'm torno a posar serio: vull diners; vull lo trimestre que ja es vensut. Cónta la moneda ò envíala sens contar; fés cartutxos y papers de plata; ómpla
sanalles, búyda calaxos, escura butxaques y cerca menuts per tot arreu; embarga si no trobas mineral, y fés lo favor d'enviar quartos si no vols que t'ho diga d'altra manera.
Alabat sia'l Deu Unich. Sols Ell es Gran (pènsa ab axò dels quartos, noy xich;) que la llum de sa Grandesa s'escampi per ta casa y la prosperitat hi entri per lo portal ample. Deu te guardi de muller estèril; y que les currutaques del harèm te donguin plansons mascles y no míseres femelles.
Del meu Palau, etz.
Lo teu superior, Mahomet Kamàndules.»
(Hi hà un sello de semicorxees y fuses que sembla una sinfonía circular.)
¡Que cansats se troban los concurrents al Basar del Aucellot! Per sobre'ls taulells reposan en horisontal posició mahometana damunt de les pesses de llana, descansant dels fatichs del embarch, axís los que hi
treballavan com los que no hi han fet rès.
Sos turbans apilotats assí y allà per sobre'ls fardos ò penjats en los claus de la paret, semblan ensiamades blanquejades; lo fum de les pipes y dels puros d'estanch axampla una cortina diàfana que mimva la
claror del sol y destorba la respiració. Fa una xafogor africana que
desplanxa'ls punys y les petxeres de les camises.
Alguns moros, a pesar de trobarse allí'l delegat del al-kabalé, estan ab lo turban posat, les cames encreuades, un colze sobre cada genoll y ab los palmells aguantant la noble testa, miran callats y surruts al sota-al-kabalé de cara ferrenya, barba espatllada pel temps y per les arnes, rebegut de carns y arrugades pitjor qu'una trinxa de calsotets mallorquins, com activa les diligències, los apuntaments y demés requisits que la lley prevé que's complexen per la justificació y efecte del embarch.
Lo representant del comú, qu'es un moro venerable, ab bigoti blanch, cabells d'altre (que's serveix del mateix artista que's cuyda dels gegants pel monopoli de la perruca,) ulls petits y parla mestiza, no té sossego, amparant al al-kabalé y tenintlo qu'abandonar a cada punt per córrer a cercar los testimonis, que quan l'un compareix l'altre no's presenta perquè té feyna.
Defòra, los guerrers guardan la vía, y ab bona criansa convidan al
poble a que se'n vagi a passejar.
Alguns marrochs de mirada penetrosa, ab bigotis, — que ja'ls voldría el representant del Comú per treures aquella farsa del cap, — van fent lo mentecato; los uns disfressats de cristians ab prendes que no eran fetes per ells, y altres, vestits de munició, ab una roba que té de donar cohissor y frenesí, 's passejan y miran ab sospita a tothom, com si tothom fos conspirador.
En lo Basar l'embarch s'apressura y no avansa.
— Mahomet Absalon, — diu l'alkabalé de menor grau al representant del Comú. — Vaya V. á buscar ei testigo.
— Hombre, señor Majamet-el-Kanyiula, si ya estoy frito de tanto jaleo! yo no solo vengo á amparar á V.
— ¡Y vaya V.! — li diu un mosso que li agrada donar bons consells.
— ¿Pues por què no agafa V. las camas y no se planta V. allí? tot es hú, mandar y no fer otra cosa.
— Ancià, — li contesta'l moro dels bons consells, — ja esteu ben llest; y fassàu lo favor de no donarme ordres, que so moro independent; y si teniu gust de cremarla, ara està obert l'estanch; — y al dir axò li ofereix ab molta ceremonia la petaca y un llibret d'en Garibaldi de Sabadell.
— 0la, ola, ja està aquí'l testimoni; — exclaman los moros variant de posició.
— Deu te guart, — diu l'al-kabalé.
— Deu t'ajut, — contesta'l testimoni.
— ¿Forau vos?
— Jo soch.
— Firmeu, donchs, la providencia.
— Perdonàu, El-Kanyiula, que m'haveu près per altri.
— ¿No sou vos lo moro Kalafat, lo testimoni?
— Aneu distret de comptes. Jo so lo moro Kalafoch; y si voleu rès, sortiu assí defòra, qu'aquí hi tinch parents y no'm comprometo. —
Y dades y tomades, tocaren dotze hores. Los mueslins pujaren als minarets, estengueren los brassos, y cridaren ab veu rugallosa que'l dinar era a taula. Tots los moros baxaren lo cap enternits, plegaren los colzos, y mormorant oracions se'n anaren xano, xano, cap a casa, a veure ab quín requisit novell los sorprenía la
mestressa.
L'al-kabalé s'entornà entre files de guerrers cap a casa'l superior; y, pobret, potser aquell día no va dinar, y ¡quí sab si'ls altres podrà ficarse un bocí a la boca si no'l guanya abans a costa de sa tranquilitat!