Hero i Leandre (Pau Bertran)
Hero i Leandre
Canta, oh deessa, el llum presenciaire
d'amors secrets i el que de nit passava
la mar, nedant, per enllaçar-se en bodes
tant amagades, que la Aurora pura
no pogué veure mai, i Abido i Sesto
on Hero, en alta nit, s'emmaridava.
Ja amb Leandre nedaire junt s'esmenta
aquell llum nunci d'Afrodita, i patge
llest, enllaçaire d'Hero en fosques nupcies,
lo llum, símbol d'amor, que Zeu deuría
per son mèrit nocturn posar en l'aire
arràn estels, anomenant-lo estrella
patrona de l'amor, que, amic com era
d'ansies amorosetes, la noticia
foragità de les nupcials vetllades
mentre amb mal buf no l'apagà el vent fréstec.
Bé, doncs, canta amb mi alhora la complanta,
la del llum apagat i el mort Leandre.
Sesto és ací, davant mateix Abido,
pobles veïns del mar, banda per banda.
L'amor, estirant l'arc, a ambdues viles
una fletxa enjegà, de cop a un jove
i a una noia abrusant : per nom Leandre
lo fadrí es deia i la donzella Hero,
ella de Sesto, ell ciutadà d'Abido,
ambdós de cada vila estels esplèndids
ben semblants : tu mateix, si mai hi passes,
contempla en Sesto els murs on llavors Hero
treia el llum fòra per guiâ a Leandre,
i l'estret ressonant d'Abido antiga,
que amor i mort plany de Leandre encara.
Mes ¿com vivint Leandre als murs d'Abido
queia d'Hero a l'amor i ella a amor queia?
Hero xamosa, que obtingué sang noble,
de Cipria era ministra, i innocenta
en un castell lluny de parents vivía
vora del mar; altra regina Cipria,
però entenimentada i pudorosa.
Jamai s'encabía ella a aplecs de dònes
ni a dances de jovent, gracioses, vives,
l'odi esquivant de la fembresca enveja,
que enveja fa a la dòna el sobremèrit.
Prou que a Afrodita festejava sempre
i amb libacions Amor força amoixava
tement la celest mare, i l'arc brunzívol;
mes ni així evita sa arborant sageta.
Ja en ve la festa popular de Cipria,
la que es fa a Sesto a Adonis i Citeres,
i a gom cuiden concorre al sagrat dia
quants viuen als terrenys que la mar besa,
los d'Hemonia i de Xipre la marina;
ni al Liban alterós voltejant danses
hi resta cap vivent al pic de festa,
ni a Frigia gent, ni a la veïna Abido
ni als palaus de Citeres resta fembra
ni vistaire de noies, que aquests sempre
s'apleguen prou on hi ha brugit de festa,
no tant cuitant a dur als déus ofrena
com pidolant a les belleses verges.
Doncs, isqué al diví temple la verge Hero,
l'aire xamós, brillosa, enlluernadora,
com lluna que al ple es mostra. Rogejaven
clapes rodones en ses blanques galtes,
paries al pom de roses de dos tintes.
Bé es pot dir que Hero un roserar tota era.
La tendror de sos membres rogejava,
i a cada pas les virginals roselles
sota el blanc vel, fins a taló, lluíen,
i a doll les gracies de son cos brollaven.
Prou mentíen los vells fingint tres Gracies:
cent ne poà cada xamós ull d'Hero.
Cipria en va heure pu bona ministra,
que en semblava talment la jovençana,
flor de donzelles, la mateixa Cipria,
i el tendre seny dels joves se n'enduia,
desitjant tots al cop per esposa Hero.
Ella, estant ça i enllà, pel temple anava
seguida d'ulls i seny i cor dels homes,
i alguns dels joves, admirant-la, deien:
— He estat a Esparta, la ciutat he vista
dels lacedemonians, on giny i força
les més belles proclamen; mes donzella
aital, no vegi pas tan tendra i digna.
— Potser de Cipria és la més jove Gracia.
— De mirà em canso i mai la tinc per vista.
— Mori jo al punt que de son llit devalli.
— Jo ni déu a l'Olimp voldria ésser
si Hero tenía per muller a casa.
— Cipria, si no puc heure ta ministra
dona'm com ella una muller ben tendra. —
Així alguns joves parlen, quan un altre,
foll per l'hermosa noia, es pren la testa.
Pobre Leandre! Tu, veient l'hermosa
ja no et pots sofri al cor la punxa oculta;
mes, copsobtat per una ardent sageta,
ja sens l'hermosa Hero no pots viure.
D'amor la flama el llambrec d'ulls atía,
i el cor, amb foc potent, li bull amb furia.
L'alta hermosor d'immaculada dòna
punxant a l'home és com brusent sageta.
Sa via es l'ull, que el raig de l'hermosura
llisca pels ulls i cau al cor dels homes.
Ell pu llavors se sentí amb por, frenètic,
trèmol i vergonyós : son cor glatía,
s'enrogí tot, amb la bellesa esplèndida
encantat, però amor vencé vergonya,
i, havent d'amor descarament i força,
pas a pas s'acostà vora la verge,
mirant-la amb ulls traidors que vibrejaven,
amb signes muts omplint de cap la noia.
Ella, al veure el desig ferm de Leandre,
gaudí's en sa bellesa, i d'esquitllentes
contemplà son gran rostre, i amb muts signes
correspongué, i es contenía encara.
Ell gaudí al fons del cor, perquè la noia
ha comprès son amor i no el rebutja.
Leandre, el que cercava, és l'hora baixa:
cau a la posta el sol i els raigs aplega,
i Hésper ix en el lluny, estel del vespre.
Quan el fosc hàbit veu que el vespre allarga,
ran la noia es plantà, i ardit va estrènyer,
callat, mes suspirant fortment i fondo,
sos dits rosats : ella en silenci, irada
gaire-bé, enretirà sa mà de rosa.
Mes ell, l'acció contrariosa al veure
de l'amada donzella, amb mà atrevida
l'agafà pel vestit d'art primorosa,
duent-la del sant temple al recó últim.
Α xic pas, Hero casta, com per força
seguí, i, alçant la veu, així amenaça
amb fembresques paraules a Leandre:
— Hoste, ets foll? gosaríes a una verge?
Deix, mesquí, mon vestit, i fes ta via:
tem l'ira de mos pares poderosos.
No es toc de l'alta Cipria una ministra,
que aital verge al llit heure és impossible.
Oint Leandre els renys d'agrô fembresca,
hi viu senyals de virginal victoria,
que de Cipria amistosa els renys són nuncis;
i al coll flairós, rosat, besant la verge,
digué aitals mots amb amorós desvari:
— Cipria, altra Cipria aimada, altra Atenea.
No et dic semblant a les terrenes dònes,
que a filla del déu Cronos t'aparello.
Sortós qui t'engendrà, sortosa mare
la qui t'hagué, i el ventre que et paría!
Mes ou mos precs i de mon fat apiada't.
De Cipria, com ministra, emprèn ses obres.
Vina aquí a celebrar de la deessa
les lleis nupcials. Cipria no es plau de verges,
ni ministrar pot una verge a Cipria.
¿Vols saber de la deua els grats usatges
i lleis eternes? Doncs són llit i bodes.
Tu, doncs, si ames Cipria, ama la dolça
llei d'amor falaguer, d'esclau prenent-me
ο espòs, si vols, que Eros, amb ses fletxes,
per tu, sobtat, m'hagué. Com lo volaire
Hermes, de crossa d'or, a servir duia
a Heracles brau, ran la jardania nimfa,
Cipria a tu em du, si ni ho fa Hermes savi.
No oblidis que Atalanta, verge arcàdica,
sa puresa vetllant, del llit fugía
de l'amant Milanión; mes Cipria, airada,
del qui ans no amava tot lo cor li omple.
Creu, doncs, amor : no encenguis l'ira a Cipria. —
Aixís parlà, movent a trasmudança
la pensa de la noia, que el cor vincla
als mots d'amor : callada ella, amb vergonya,
baixa ulls a terra, l'encès rostre amaga,
amb la punta del peu grata la terra,
i el vestit força es clou, modesta, als muscles,
d'entrega això tot nunci, com silenci
ja és promesa de verge a llit disposta,
puix agre-dolça ja l'amor la fibla
i d'Hero verge el cor un dolç foc crema
guaitant la suau bellesa de Leandre;
i, mentre els ulls a terra ella té baixos,
Leandre, foll d'amor, jamai se cansa
d'admirâ el tendre coll de la donzella,
que al fi a Leandre diu, brollant-li el rostre
roja, humida vergonya, eixos mots tendres:
— Hoste, amb ta parla un roc i tot mouríes.
¡Qui t'ensenyà el camí dels mots força-àvols?
Ai de mi! ¿Qui et dugué a ma patria terra?
Mes en va és tot lo dit : ¿com un vagaire
i estrany hoste en amor se'm juntaría?
No ens podríem unir amb justes noces,
que als meus pares no els plau; ni anc que en ma patria
com foraster passavolant t'aturis
podràs ocultâ el frau afrodisíac
que de la gent la bescantaire llengua
l'obra que algú fa en baix en plaça esbomba.
Mes, diga'm, no m'ocultis nom ni estatge,
que els meus no amagaré : mon nom és Hero,
mon estatge un castell famós, altívol,
on visc només amb ma sirventa sola,
prop vila Sesto, ran l'onaire riba
veí el mar tinc, pel mal voler dels pares,
sens companyes aprop, ni cori-dances
del jovent m'aiden, nit i dia sempre
ventejós bruit de mar ma orella eixorda. —
Tal dit, cobre amb lo vel ses roges galtes
fort vergonyosa; ses paraules repta's.
Leandre, del desig al fibló agre,
las, pensava com vèncê en lluita Eros;
que Eros savi a tot-hom doma amb ses fletxes
i al ferit cura de retop, i a l'home
que el mateix Doma-ho-tot doma, consella;
també ell mateix aida l'ansiós Leandre,
que al poc, trist, amatent, fa de resposta:
— Passaré, oh verge, per ta amor l'aspra ona,
bulli de foc, sia impassable l'ona. —
Atançant-me a ton llit, la corrent ferma
no tem, ni l'avalot del mar horrible,
on, com espòs marí, l'Hel·lespont ràpid
passaré cada nit; que aprop ta vila,
davant mateix, tinc mon castell d'Abidos.
Del cim de l'alta torre entre la fosca
un llum sols mostra'm perquè al veure'l sia
nau d'Eros jo, fent-me ton llum d'estrella,
mirant la qual, no guaiti al ponent Bootes,
brau Oriòn, ni carro eixut d'Amaxis.
De part d'allà iré al dolç port de patria;
mes, cuida, amor, que vents força bufaires
no l'apaguin : ensems perdría l'ànima,
que el llum brillant conduirà ma vida.
Ara, si vols saber-ho, em dic Leandre,
promès espòs de la gloriosa Hero. —
Així ells curen d'unir-se en fosques nupcies
pactant servar la llur amor oculta;
per testimoni el llum, de bodes nunci:
treure ella el llum i ell travessâ el mar ample.
D'himeneu desvetllat vigilia feta,
despartiren-se ambdós, malgrat per força,
ella a sa torre, i ell, de nit obscura
per no errâ, aplegant senyes de la torre,
navega a Abidos, vila gran i ferma.
Cobejosos ambdós de les furtives
lluites d'aquells que fa la nit esposos,
jurquen que ixi la nit patgi-bodaire.
Ja escampa son vel negre la nit fosca
duent sòn a tots, fòra a l'amant Leandre
que vora el mar roncós de boda espera
el nunci ardent, i el llòbreg signe espía
del llum, reclam llunyà del llit furtívol.
Veient, doncs, la nit fosca d'ombra negra,
Hero el llum mostra; del frisós Leandre
Eros el cor, com l'encès llum, inflama
i crema com el llum. Oint les ones
zumzaires, ressonants, esfereïdes,
tem primer; mes al punt, prenent coratge,
son cor refent, aqueixos mots s'endreça.
— Eros cruel, mar despiadat; mes d'aigua
és lo mar, i el foc d'Eros mon sí arbora.
Cor, serva el flam, l'aigua abundant no temis.
Ala, amb l'amor com de l'onam tu cures?
¿Ignores que del mar fou nada Cipria
i al mar governa i a les nostres penes? —
Això dient, son galant cos despulla,
a ambdós mans, del vestit que al cap enrotlla,
i de la riba salta i son cos tira
al mar, i enfila dret al llum brillaire,
sent-ne ell mateix remer, i nau, i carga.
Hero, dalt l'alta torra, llumenaire,
a cada raig de vent que d'arreu bufa
tapa amb sa roba el llum, fins que amb fadigues
de Sesto al cap portenc entra Leandre.
Llavors li obre sa torre; i a la porta,
al galant sense alè, callada, abraça,
rajant-li el moll cabell gotes marines,
i el du a sa cambra verge, ara de bodes.
Renta tota sa pell, li unta amb grat oli
de rosa, el cos, i el baf de mar n'ofega.
Llavors diu, abraçant ja en llit tovíssim
l'amant cansat, paraules falagueres:
— Espòs, força has patit : prou aigua amarga
i olor de mar forti-sonant, peixívol.
Vina ara i tes suors en mi reposa. —
Així parla : al punt ell desfà son cíngul
i entren a usatge de l'amable Cipria.
Foren bodes sens balls, fou llit sens himnes;
cap poeta aclamà Hera l'ennuviaire,
ni espurna el llit nupcial la llum de teies,
ni brincà cap dançaire a les ballades,
ni a Himeneu cantà el pare ο mare bona:
sols silenci el llit fent, a hora propicia
desplegà el tàlem i ennuvià la fosca:
foren bodes a part sens ressò d'himnes.
Casamentaire els fou la nit. Mai Eos
vegé a Leandre espòs al llit notívol,
que a part d'allà nedava a Abidos, sempre
insaciat, glatint encara el vespre.
Hero, enganyant amb llargs vestits sos pares,
verge de dia, a la nit dòna, i sempre
pregant ambdós que el jorn baixi a la posta.
Així amagant-se de l'amor per força,
entre ells gaudien de la oculta Cipria.
Mes visqueren poc temps, poc temps gaudiren
ambdós d'himeneu vari. Aixís que l'època
vingué d'hivern, tot gebre, que rebota
d'horrendes tempestats remolinaires.
i els vents d'hivern, sempre bufant, escruixen
los xops pregons del mar i el sí movible
i a raig a raig les salabrors en fiblen,
i el nauxer, a tot port fermant la negra
batuda nau, fuig l'ona infel i forta;
per xo no et deté pas, oh gran Leandre,
la por d'hivernal mar, que, de la torre
la cruel senya pèrfida mostrant-te
l'avesat llum de bodes, sens temença
t'aboca al mar furient. La trista Hero
degué restâ en ple hivern sense Leandre,
la breu estrella no encenent del tàlem.
Mes fat i amor forçaven-la, i il·lusa
sols del fat, no d'amor, mostrà la flama.
Era una nit que els vents més fort-bufaires,
els vents d'hivern que fiblen, regolfosos,
queien en colla a la marina riba;
mentre a Leandre, ansiós d'usada esposa,
duia el mar ressonant sobre l'esquena.
Ja es topen ona amb ona i rebot l'aigua,
barreja's cel i mar, arreu bruit sona
dels vents lluitants, bufa Euro contra Zèfir
i amb greu urc se rebat Notos a Bòreas.
Bé era horrible el remor del mar feréstec!
Patint, Leandre, el remolí implacable,
prou s'encomana a la marina Cipria;
prou també al rei mateix del mar, Posidon,
l'àtica nimfa al Bòreas esmenta;
mes cap l'aida, i al fat no aguanta Eros.
Malmès a cops d'onades rebotantes,
ça i lla és endut : la força als peus li falla,
i quiet resta el braó de ses mans àgils.
Força aigua a doll obert li entra a la gola
i glops amargs de l'aigua-sal ja inútils,
que el vent feréstec ja apagà el llum pèrfid
i ensems vida i amor del trist Leandre.
Ella, aixís ell trigant, amb ulls vetllaires
brollant s'estava basquejoses llàgrimes;
i l'alba isqué, i el seu espòs no veia
i els ulls arreu calava a l'ampla espatlla
del mar, per si, apagat ja el llum, guaitava
l'espòs perdut. I quan davall sa torre
obirà el mort marit, trinxat de roques,
amatent, arran pit trencant ses robes,
de cap se tirà a brunz de l'alta torre.
I sobre el mort espòs va morir Hero
i en sa pèrdua final ambdós gaudiren.
Octubre de 1888