Horacianes/Devant la cascata de Tibur
Saltan rugint al esglayat abisme
formes incertes de vivent escuma;
nàyades folles de furor poètich
ploran y riuen.
Crits y rialles, estertors y càntichs
mesclan ab l'ombra y esplendor claríssim...
Càsashi'l geni del horror ciclòpich
ab la bellesa.
Verges fontanes qu'esmortides cauen
la vestidura pel rocàm s'esquinsan:
volan y's perden a la vall profonda
vels de brumera.
Tot el ramatge del barranch tremola;
l' au al volarhi esparverada gira;
just a la gola dels avenchs qui roncan
l'iris hi juga.
Sobre la penya més abrupta, al cayre,
guayta en ruines la gentil rotonda,
temple que Tíbur dedicà a l'austera
verge Sibil-la.
Oh! be està'l temple del antich oracle
just a la vora del sonant abisme
hont es eix riu impetuós, del estre
símbol y norma.
Tal la suprema inspiració derrama
pura y a lloure sa corrent sonora...
Llum y tenebres, ò vergers y horrures,
tot ho anima.
Tal en imatge de torrent qui salta,
Píndar altíssim, figurà ton estre
el qui tan hàbil feu aquí l'augusta
lira de Roma.
Vora exes ones aprenía Horaci
ímpetu, gracia, varietat, frescura...
y l'admirable de sa viva estrofa
salt de lirisme.
Tendra elegía modulà Tibul-lus
vers hont exa aygua sanglotant reposa;
y entre'ls poetes passà aquí Mecenas
díes olímpichs.
Musa, captiva de severs estudis,
rómp ja les traves. Ta perduda forsa
sent que retorna: ja a mon cor bategan
rítmiques ales.
Alsat, oh Musa! Romant silvestre
cúll per corona; y oferintla als genis,
pénjala, y grava al antiquíssim pòrtich,
grava per signe:
«Mort a la gloría, jovencell poeta
dins exes aygues revivà sa Musa.
Estre suscitan les rieres... Salve,
clàssica Tíbur!»