Horacianes/Vora una font
Plaume la Nàyade qu'en les recòndites
verdors ombrívoles aboca l'àmfora,
ab notes trèmoles de flauta idílica
y singloteig de tórtora.
Son llit perfúmali murta aromàtica,
sa ona may tèrbola guaytan les dríades;
y a sa caricia les pedres rústiques
prenen finures d'àgata.
Tot l'ama. Vòltala turba placèvola
d'aucells ab càntigues de varia música:
y ab gust abèurashi la cabra díscola,
com l'anyelleta càndida.
Fins pura y gèlida per la canícula,
de plers y gracies la font es pròdiga.
¿Per què, donchs, trèmola sa veu murmúrali
com un cantar de llàgrimes?
No sé... Mes l'ànima per axò escóltala,
talment simpàtica per que es planyívola...
Sembla d'ausencies parlar, y súranhi
flors de la vida pàlides.
Son les anèmones del cor efímeres,
que l'aura ràpida de la existencia
esfulla, y brèssales l'ona anyorívola,
corrent a mars incògnites...
¡Oh font, oh Nàyade! ta veu de tórtora
ja no'm diu èglogues, sinó elegíaques,
tendres memories d'una edat càndida
qui's coronà d'anèmones...