Horacianes/L'hèroe

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca






XIII



L'HÈROE





Es ell! Du'l signe de la victoria...
Podrà en la lluyta caure y ser víctima,
mes ningú podrà may arrancarli
l'estel del front qu'un ideal fulgura.

Armes ò ceptres, enginys ò màquines,
no atenyen l'astre de llum altíssima,
ni a grapades de fanch que li llansi
pot eclipsarlo la profana turba....

Ans be'l suplici sublima l'hèroe:
sa sanch treu flames apoteòtiques,
y'ls insults que l'infamia li tira
de fems en terra a son llorer servexen.

Ell de son poble concentra l'ànima.
Tranquil, hi atura les bregues díscoles;
lluytador, hi remou les tormentes,
com fa'l mestral sobre la mar voluble.

L'impuls qu'ell dona produeix l'ímpetu
qu'enfora guía la gent y l'època,
y demunt la corrent que se'n forma
ell passa al trot de triomfal quadriga...

Devant l'enigma s'asseu per àrbitre;
romp lo insoluble sa espasa autòctona;
y al relleu de sa propia figura
ell dona encuny a sa matexa patria.

Sortat el poble, sortosa l'època
d'hont surt un hèroe de forsa màxima,
com Amfió edificant ab la lira,
ò com Theseu esvehidor de monstres!

Quan plana l'ombra de les catàstrofes
y tot al caos sembla disòldreshi,
ja es be l'hora del hèroe! Germíni
la terra mare sa llevor feconda!

Hèroe! t'invocan les palmes èpiques,
vola a cercarte l'oda pindàrica;
y si'ls cors abatuts no't suspiran,
com que't prometin els antichs sepulcres!