Idil·lis i elegies/Com és plaent, vinguda la freda estació

XVIII

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Com és plaent, vinguda la freda estació,
de tornar novament a la vostra maisó
i veure com a rebre-us l'esposa us ix al pas,
els cabells en desordre dispersats per la faç.
De lluny la seva oïda ja us coneixia els passos;
ara s'alegra i vola, caient als vostres braços,
i apoiada en vosaltes, i a penes respirant,
lluny de tot, a la llar reclosa us va portant.
Allà, quantes preguntes que no us deixen parlar!
Ara, suau, us repta; ara us dóna un besar.
Amb una revolada para la taula; crida
i, els ulls humits de joia, fins del sopar s'oblida;
no menja gens ni us deixa menjar, i, mentrestant,
es nodreix de la joia d'anar-vos contemplant.
Calla la seva boca, però sos ulls fulgents
parlen per ella, i prompte ses carícies ardents
us porten fins al llit, tants dies enyorós;
i és allavors que esbrina, amb un afany gelós,
si us solaçàreu gaire, si us heu recordat d'ella
i sobretot, si allà hi havia qualque bella.