Idil·lis i elegies/Però, no m'ha jurat que em seria infidel?
| ← Com és plaent, vinguda la freda estació | Però, no m'ha jurat que em seria infidel? Idil·lis i elegies |
Que a casa de Glicera, dieu, la taula és llesta? → |
XIX
Però, no m'ha jurat que em seria infidel?
No és cert que m’ha esquivat del seu costat, cruel?
No fou sa veu ardida, i els seus ulls, i el seu front,
i tota ella, que deien, ben alt, el meu afront?
¿És, doncs, per a sofrir qualque novell ultratge;
per amollir-la a força d'insults i de coratge,
i ofendre-la o pregar-la fins a invocar la mort
que tomo al seu portal, tan funest al meu cor,
errant dins eixa nit turbulent i oratjosa,
però no tan obscura com el meu cor, ni afrosa?
Ai, no era pas així que, sense bmit ni pena,
ahir mateix, a l’ombra d’una nit més serena,
invisible, segur del goig que m’esperava...
—Oh, tu, jove imprudent que tens l’ànima esclava!
Per si el teu cor vol creure mon cor escarmentat
la testa no dobleguis al jou d’una beutat.
Riu-te dels seus transports; menysprea sos encants;
resta impassible als seus sospirs com als seus plants;
com un tirà, disfruta de veure-la sofrir:
deixa-la tota sola corsecar-se i morir.
Els seus sospirs són falsos; son plor és també fals;
son riure és verinós; ses carícies, mortals.
—Oh, amic, si tu sabessis amb quin art inoït
m’ha fetillat la pèrfida, abans no m’ha traït!
Si sabessis l’astúcia dels seus mots —oh, record!—
quan deia: —Jo haig de ser-te fidel fins a la mort.
Hauria pogut viure sens mon amor acàs?
Quantes voltes, llanguint de joia dins mon braç,
feble, exhalant a penes una veu amorosa:
—Oh, Immortals, exclamava, com em sento joiosa!—
Amic, quantes vegades, amb una mà cremant,
contra el seu pit ma testa fortament apretant,
deia que mes carícies eren massa apacibles;
mos besos, segons ella, eren freds, insensibles;
el meu cor, del seu foc no es podia abrandar;
el meu sexe cruel no sabia estimar.
Foll i confós de veure-la tan furiosa i brava,
del mal d'ingratitud jo mateix em culpava;
planyia el seu amor, m'acusava del meu
i blasmava el meu cor, tan poc digne del seu.
Tremolo, amic. Ja som a prop de sa demora.
Oh, grans déus! Ja reveig eixa casa traïdora
que mai sens torbació no ha franquejat mon pas
—una torbació dolça, que no en moria pas.
Avui els meus afronts dels seus em venjaran;
llàgrimes veritables sos ulls destil·laran.
El més dur de la còlera, l'insult i la venjança
sentirà... Mes, provem, abans, fins on alcança
el silenci indulgent que sembla amanyagar,
que perdona i relliga, que plany sense ultratjar.
Sí, deixem el despit, i els afronts, i els agravis.
Anem, jo vull entrar-hi amb el riure en els llavis,
serè i tranquil el front. Licoris, vull saber
si en veritat la pau depèn del meu voler.
Pren coratge, cor meu! Una dolça esperança
em diu que ha de finir avui ta malaurança.