Idil·lis i elegies/Oh, Muses solitàries, veniu, gentils companyes

XIV

Oh, Muses solitàries, veniu gentils companyes,
amigues de les balmes, dels rius, de les muntanyes!
Bé que les valls formoses del Nime us acolleixin,
bé que amb llur clima esplèndid, rients, us abelleixin
i us retinguin les vores del Loire i del Garonne,
0 que entremig dels cors de les nimfes del Rhone
la lluna, sobre els prats, amb ell embadalit,
us guaiti com danseu en retornar la nit,
veniu! Ja l'urbs m'enuja, a les Muses contrària,
amb sa remor incessant i multitudinària!
Al paviment polsós del trepidant carrer
jamai les flors poètiques el sol no desclogué.
El tumulte i els crits allunyen, amb la lira,
el vagarós ensomni; la pensa no hi delira.
Els carros, amb llurs cèrcols d'aram, espaordeixen
els versos, que a l'instant de néixer ja emmudeixen.
Veniu! Que els vostres dons no em sien tan avars!

Oh, quan, fent de vosaltres mos penats i mos lars,
habiti un camp del qual jo sol sigui senyor
i, camperol tranquil, sens altra ocupació
que dormir i no fer res, improductiu i lliure,
gaudeixi el dolç oblit d'aquest frenètic viure.
Bé ho sabeu prou com sempre, des de ma tendra edat,
envers el camp mos rústics desitjós m'han portat;
1 com em corprenien les campestres històries,
eixa edat d'or tan cara a les vostres memòries,
i eixos vergers, i encara eixos rius, i eix Edem
amat dels cels, de l'home primer bressol suprem.
L'esposa de Booz, bella i casta indigent,
que segueix d'un pas trèmul la sega del froment;
Josep, que dins Sichem cerca i retroba, ai las!,
sos deu germans pastors, que no hi pensaven pas;
Raquel, preat objecte que un amorós coratge
no ha pas pagat de sobres amb quinze anys d'esclavatge...

Oh, sí! Jo vull, un jorn, en un lloc isolat,
sobre un tossal de boscos i prades circumdat,
tenir-hi un sostre humil i una font d'aigua viva
que, en esmunyir-se, tota generosa i plantiva,
nodreixi mon verger i abeuri mon ramat.
I allà, del món i totes ses bregues oblidat,
lluny del superb enuig i de les festes vanes,
viure com han viscut, en èpoques llunyanes,
en camps de Babilònia, els pares dels humans
quin nom als altars omple els nostres fastos sants.
I tenir fills, i amics, i una esposa exemplar,
i anar, sempre amb un llibre, de l'una a l'altra part,
i, sense cap desfici, recança ni temor,
gaudir una pau tan dolça que res no fos millor.

Dolça melancolia! Missatgera gentil,
deessa tutelar de tot indret tranquil!
Tu saps, amb insensible llangor plena d'encant,
prendre l'amic dels camps i fer-lo ton amant
quan, eixint al capvespre de les pregones balmes,
travessa a passes lentes les valls gerdes i calmes
i veu que el cel colora la flama del crepuscle
i el dia mor, dels monts llunyans damunt el muscle.
En sa contemplació pensativa i callada
s'asseu, damunt del pit la testa decantada,
i contempla als seus peus, en el líquid atzur
del riu, que s'allargassa com ell, tranquil i pur,
reflectir-se la riba, i els arbres, i els teulats,
i els núvols ponentins, de porpra coronats.
I esguarda vora seu, de sobte redreçades,
les divines figures, amb tant d'amor plorades,
que en immortal corrua emplenen sa memòria:
Júlia, l'amant afable, caiguda en plena glòria;
Clarissa, beutat santa en qui respira el cel,
exempta de dolor, i d'odis, i de fel,
que sense plany sofreix, i mor, i no murmura;
Clementina adorada, celestial i pura,
que enmig de les rigors d'una injusta maisó
conserva la innocència en perdre la raó.

Oh, mans d'ull enciser! Vostres belles imatges
les seves reveries emplenen de miratges!
Sos ulls deixen tombar una llàgrima. Ara
us sent a prop i admira la vostra dolça cara.
Dels vostres detractors fustiga la maldat,
estima a qui us estima i odia a qui us abat.
Però de cop esmenta, oh, mortal desplaença!
que aqueixos bells objectes de plor i de sofrença
ja no són, ai!, sinó quimeres transitòries,
filles de la seva ànima, figures il·lusòries.
I s'aixeca, i s'agita amb passos turbulents,
i esmerça en bells projectes els seus vots més fervents:
car ell, rublert son cor d'una imatge divina,
cercarà en quin tocom hi ha una Clementina
per adorar-la i viure, fidel, al seu costat,
en un desert, dels homes gelosos allunyat.