Iliada/Cant I
______
Canta, deesa, la cólera d' Aquiles, fill de Peleo, cólera fatal que abocá un sens fí de mals demunt dels Grechs, precipitá al lloch de Pluton las ánimas, plenas de forsa, de nombrosos héroes y las feu presa de las aus feras y dels gossos. Aixís va cumplirse la voluntat de Júpiter desde 'l jorn que, per primera volta, una contenda desuní á Agamemnon, rey dels guerrers, y 'l diví Aquiles.
¿Quina divinitat feu náixer entre ells aquesta discordia? Lo fill de Latona y de Júpiter. Irritat contra 'l rey, fá invadir lo camp d' un contagi cruel, y 'ls guerrers moren. Perqué 'l fill d' Atreo ha despreciat al seu sacerdot Crises, quan aquet per rescatar á sa filla vingué vers als llaugers vaixells dels Aqueus.
L' anciá porta presents infinits; té en sas mans un ceptre d' or voltat ab las bandas del deu que dispara lluny los darts; implora á tots los Grechs, y sobretot als dos Atridas, capdills dels guerrers.
«¡Fill d' Atreo, y vosaltres, Aqueus de las bellas anémidas, vulgan los deus que habitan los palaus del Olimpo concedirvos la ruina de la ciutat de Príamo, y un felis retorn á vostres llars! Més torneume la meva filla estimada; y respectant al fill de Júpiter, á Apolo, que dispara lluny los darts, accepteu lo rescat de Criseida.»
Allavors, tots los altres Grechs parlan en favor d' ell; volen respectar al sacerdot y acceptar los richs presents. Més aixó no agradava al fill d' Atreo, Agamemnon; aparta ab rudesa á Crises y li dirigeix aquestas paraulas amenassadoras:
«Guárdat, vell, de que torne á trobarte prop de nostras naus, ja perqué t'hi quedes, ja perqué tornes á venirhi; ni 'l ceptre ni las bandas del teu deu te lliurarán de la cólera mia. No 't tornaré pas á ta filla, puig ella deu envellirse, lluny de sa patria, en mon palau d'Árgos, ahont teixirá las mevas telas y dormirá en mon llit. Fuig donchs, y cessa d' irritarme, si vols anárten sens perill.»
Va dir: l'anciá tremolant obedesqué y se'n aná silenciós platjas enllá entre'l soroll de las onas remorosas. Quan se troba lluny de la flota, dirigeix sa pregaria al deu Febo, fill de Latona:
«Escolta'ls meus vots, oh tú, protectora de Crisa y de la divina Cila, tú que tens poder sobre Tenedos, deu de Esminta. Pel temple que un jorn t'eregí y que tú estimas, per las carns suculentas de las cabras y dels toros que te he cremat, cumpleix lo meu anhel: que tas sagetas fassen expiar las mevas llágrimas als fills de Danaos.»
Aixís parla l' anciá: Apolo ou sa pregaria, y baixa de las cimas del Olimpo; plé d' ira 'l cor, portant l' arch en las espatllas y 'l carcax tancat; á cada pas del deu airat ressonan demunt d' ell las sagetas; s' avansa temible com la nit. De sopte, 's detura lluny de las naus, y dispara la primera fletxa; l' arch d' argent fá un só terrible. Pel prompte destrueix las caballerías y 'ls gossos ágils; més tot seguit lo deu dirigeix contra 'ls guerrers un dart amarch, y d' allavors gran nombre de fogueras no donava l' abast á cremar los morts. Durant nou jorns los darts d' Apolo cauhen sobre 'ls camps. En la desena jornada Aquiles convoca tot lo poble á concili; perque Juno, deesa dels brassos blanchs, inquieta pels Argius que veu sucumbir, li posa en son esperit aquest intent. Quan tots están reunits en assamblea, Aquiles se aixeca de repent y 'ls hi dirigeix aquet discurs:
«Atrída, ja ho veig, prompte 'ns veurem obligats á córrer altra volta errants per demunt de las onas y reconquistar nostras moradas; si es que podem lliurarnos de la mort, perque la guerra y la peste á la vegada segan als Argius. Mes, creyéume, consultem á un adiví, á un sacerdot, á un intérprete dels somnis (que 'ls somnis també venen de Júpiter); que ell nos diga com es que Febo está irritat en tal manera. Sapiguém si 's queixa d' algun vot ó d'alguna hecatomba; y si está en son intent lliurarnos del contagi una volta li haurem alsat las fumaradas de nostres anyells y de nostras cabras mes bellas.»
Després d' aquestas paraulas Aquiles se 'n torna á son siti. Allavors, Calcas, fill de Thestor, lo més infalible dels augurs, s' alsa devant l' assamblea; ell sab lo present, lo passat, l' avenir; ell es qui ha conduit la flota fins á las costas d' Ilió, per la ciencia adivinatoria de que Febo l' ha dotat. Ab l'esperit plé de benevolensa arenga als Grechs y diu:
«Aquiles, ordre 'm donas d' interpretar l' ira del fletxer Apolo. Jo ho faré; mes atentme, júram que 'm defendrás resoltament d' obra y de paraula. Perqué ho prevehesch, vaig á irritar á un hóme que aquí te gran poder y á quí obeheixen tots los Aqueus. Perqué un rey se posa furiós quan s' irrita contra 'l débil; si pel prompte dissimula la seva cólera, la manté en son pit fins que logra saciarla. Veyas donchs si tú 'm salvarás.»
Aquiles, prosseguint, esclamá: «Pren confiansa y explícans la senyal divina com tu l' has compresa. No, per Apolo ben volgut de Júpiter, pel deu que tu imploras, oh Calcas, y que gracias á ell nos desxifras los augurs, mentras que jo respire, mentras jo contemple la llum del sol, cap Grech, prop de nostres vaixells, posará las mans demunt teu; encara que ab tas paraulas designes á Agamemnon, que 's gloría d' esser lo primer de tots.
Allavors lo célebre adiví pren confiansa y diu: «Lo deu que dispara lluny los darts, no 's lamenta per vots ni per hecatombas, sinó perque 'l seu sacerdot Crises s' ha vist menypreat per Atrida no volguent tornarli sa filla, y no acceptantli un just rescat, y vos envia aquestos mals y encara us ne reserva d' altres. No deturará 'ls funestos estragos de la peste, fins que no haguem retornat á son estimat pare la filla dels ulls vius, sense presents, sense rescat, y no haguem portat á Crises una hecatomba sagrada; allavors, habentnoslo fet propici, aplacarem al deu».
Aixó dit, Calcas se 'n torna á son siti. Al mateix temps l' héroe, fill d' Atreo, Agamemnon, fort y poderós, s' alsa devant de l' assamblea. Brama d' ira; una violenta cólera omplena 'l seu pit; los ulls semblan duas flamas espurnejantas; llensa á Calcas una mirada amenassadora y esclama:
«Adiví de mals, jamay m' has dit una paraula bona; sempre 'l teu esperit se complau en augurar desgracias; no dius res, no fas res que útil sia: ara á més, esplicant als Grechs los augurs, los hi anuncias que 'l deu que dispara lluny los darts los afligeix perque he refusat lo just rescat de la jove Criseida. Més m' estimo, en efecte, guardármela; la prefereixo á Clitemnestra; aquella no l' hi es inferior en bellesa, ni en gracia, ni en talent, ni en destressa en los treballs. Més, en fí, consento en tornarla, si aquest es lo millor partit. Desitjo que 'l exércit se salve y no que desaparesca. Portéumen, donchs, al instant un' altra en compensació, á fí de que, de tots los Grechs, no siga jo l' únich que se 'n vege privat. Aixó no seria pas gens propi, y vosaltres tots sou testimonis de que la que 'm pertanyía m' es arrebatada.»
L' impetuós y diví Aquiles li respon en aquestos termes: «Gloriós Atrida, lo més cobdiciós dels homes ¿com vols que 'ls magnánims Argius te dongan una compensació? No sabem que tingan en comú cap tresor de riquesas; las de las ciutats que hem destruit nos las habem repartidas, y no convé pas tornarlas á demanar per reunirlas novament. Envía donchs al deu aquesta noya; y 't donarém triples y cuádruples presents, si Júpiter un dia 'ns permet destruir los murs superbos d' Ilió.
—Aquiles, esclama 'l poderós Agamemnon, héroe semblant als deus, renuncia á tals astucias, valerós com ets, no esperes sorpèndrem ni persuadirme. ¿Vols tú per ventura gosar d' una recompensa, y que jo estiga satisfet sense la meva? ¿Es per aixó que m' ordenas retornar la meva esclava? Donchs bé, jo hi consento, si 'ls Grechs magnánims m' ho compensan ab presents que afalaguen del mateix modo lo meu ánim. Si refusan donarme la recompensa jo també me pendré la teva, ó la de Ayax ó la d' Ulisses. Me l' emportaré á una tenda y 'l senyor d' ella se 'n enujerá. Mes, deliberarem sobre aquest asumpto un' altra volta. Per ara, llansem á la mar divina un ennegrit vaixell; confiémlo á atrevits remadors que portarán una hecatomba y á la bella Criseida, á las ordres d' un dels capdills, de Ayax, de Idomeneo, del diví Ulisses ó de tu mateix, fill de Peleo, lo més temut dels héroes, de tú que 'ns tornarás favorable al deu, després de haberli ofert lo sacrifici de las víctimas.
—¡Ah! esclama Aquiles tirantli un esguart de cólera, cor fals, front impúdich, cóm se troba un sol Grech que consente en obehirte per empédrer novas marxas ó per lluirar batallas! Jo no he vingut aquí á combátrer per odi á ne 'ls valents Troyans, no tinch rebuda d' ells cap ofensa. No m' han pres los meus caballs de batalla ni 'ls meus toros; jamay en la Phthia, fértil engendradora de guerrers, han destruit las mevas cullitas: perqué entre ells y nosaltres hi ha moltas montanyas pobladas de boscos, moltas onadas bramadoras. Es á tú, donchs, á qui habem seguit devant d' Ilió per colmarte d' alegría, pera venjar l' honor de Menelao y 'l teu, rey sens pudor. Mes, tu 'ns desdenyas, tu 'ns desprecías; tu m' amenassas ab emportarten la meva cautiva, conquistada per tants traballosos afanys, y que m' han adjudicat los fills de la Acaya. Jamay la meva recompensa es igual á la teva, may per may que 'ls Grechs destrueixen alguna superba ciutat dels Troyans. Sí; y 'ls meus brassos sostenen tot lo pés de la cruel guerra, y quant arriba la repartició del botí, lo teu lot es sempre 'l més preciós, y es inferior lo meu; pero l' admeto y me 'l enduch á las mevas naus rendit de las fatigas de las batallas. Ara bé; me 'n vaig, me 'n torno á la Phthía; més me val tornármen á las moradas paternas, ab las mevas naus. Ho sento; no trobarás per aquestas costas ni tresors ni riquesas, després d' haberme ultrajat.
—¡Fuig, esclama Agamemnon, fuig, ja que ton cor flameja de tal desitj. No 't pregaré porque 't quedes aquí per causa meva; molts d' altres m' honrarán, y sobre tot lo previsor fill de Saturno. Ets per mí 'l mes odiós dels reys aixecats de Júpiter; t' agradan las continuas discordias, los combats, las quimeras; t' enorgulleixas del teu valor, y es d' una divinitat que l' has rebut. Retorna á las llars paternas ab tos companys y ab tos vaixells; ves á regnar sobre 'ls Mirmidons, no tinch per tu cap inquietut y desprecio las tevas iras. Escolta la meva amenassa; ja que Apolo 'm pren á Criseida, la faré portar á son pare en un dels meus navilis pels meus companys, desseguida corro á la teva tenda y jo mateix m' emporto á la bella Briseida, recompensa teva; sabrás per fi que 'l meu poder es major que 'l teu y 'ls altres Grechs temeran d' igualarse ó de compararse ab mi.»
Això diu, y un greu dolor se apodera del fill de Peleo; en son pit varonil son cor dupta si, prenent lo coltell acerat que s' apoya en son fort costat s' obrirá camí entre el Grechs y matará al fill d' Atreo, ó si contindrá la seva cólera y calmará la seva ánima. Mentras que en son interior s' amontona aquet doble intent, treu de la vaina la seva grossa espasa; y allavors Minerva baixa del cel. L' envia Juno perque té pels dos héroes igual amor, lo mateix cuidado. La deesa s' atura derrera d' Aquiles, y, visible sols per ell, li agafa la rossa cabellera; ningú d' la assamblea se 'n adona. Aquiles aturdit d' estupor, se gira, brillan los seus ulls ab un resplandor terrible y reconeix á Minerva; al moment li dirigeix aquestas paraulas rápidas:
«¿Perqué 't presentas prop de mí, filla de Júpiter? ¿Per esser testimoni dels ultratjes d' Agamemnon, fill d' Atreo? t' ho anuncio y penso que aixís se cumplirá: prompte 'l seu orgull li costará la vida.«
La deesa dels ulls blaus respon en aquestos termes: «Baixo dels cels pera calmar ta cólera. ¡Qué logre aplacarte! Juno es qui m' envia, perque té por vosaltres dos lo mateix amor, igual interés. Anem donchs, fineix aquesta quimera; que la forta má teva deixe en repos lo teu acer. Ultratja á Atrida per medí de paraulas tal com te las dicte l' esperit; perque t' anuncío y la meva promesa 's cumplirá: vindrá un jorn en que obtindrás tres vegadas més de presents preciosos, en espiació de aquesta ofensa. Modérat donchs, y obeheixnos.»
Lo fogós Aquiles contesta á Minerva en aquestos termes: «¡Oh deesa! precís es que jo cedesca á tals paraulas encara que el meu pit estiga violentament airat: es lo partit mes prudent; y que 'ls deus escolten á qui 'ls obeheix.»
Dit aixó, dócil á la veu de Minerva, apoya la seva ma pesanta sobre l' empunyadura d' argent y torna á ficar dintre de la vaina la formidable espasa. La deesa remonta al Olimpo, y en lo palau del deu que porta l' escut, se confon entre las altras divinitats. Aquiles en tant torna á injuriar á Atrida: que encara no pot ofegar la cólera, y diu:
«Rey plé de borratxera, que tens l' esguart del cá y 'l cor del cervo; jamay tens lo valor d' armarte pera las batallas entre 'ls Grechs, ni d' anarten en emboscada ab los més valents héroes. Tot aixó 't sembla la mort. Certament es més senzill en mitj del vast camp, tornar á péndrer los donatius que s' han otorgat á aquells que 't contradihuen. Oh rey, devoras al poblé perque regnas demunt de gent cobarda; sense aixó, oh Atrida, aquest seria lo teu postrer ultratje. Mes, jo t' ho anuncio; jo t' ho juro solemnement: sí, per aquest ceptre, que no den produhir fullas ni brancas, desde que en la montanya sigué separat de la soca, y que no tornará á florir may mes, ja que l' acer l' ha despullat de son fullatje y de la seva escorxa, per aquet ceptre que ostentan en las mans mentras administran justicia 'ls fills de la Grecia, guardians de las lleys dictadas per Júpiter, jo 't juro y es un gran jurament, jo 't juro que vindrá dia en que tots los Grechs anyorarán amargament á Aquiles; y a pesar de ton dolor no podrás socorrerlos, quan en tropell caurán espirants als colps del homicida Hector! Allavors te consumirás, encoratjat contra de tú mateix per haber despreciat al mes valent dels Grechs.»
A aquestas paraulas lo fill de Peleo rebat per terra 'l ceptre guarnit de claus d' or, y sen torna á son siti; Atrida en lo seu, bull de cólera. Entre ells de prompte s' alsa lo conciliador Nector, armoniós orador de Pilos; l' eloqüencia sortia de sos llabis mes dolsa que la mel. Habían desaparescut ja dugas generacions d' homes com ell nats y nudrits en l' opulenta Pilos; regnava ell sobre la tercera. Ab lo cor plé de bona voluntat arenga als Grechs y 'ls hi diu:
«¡Ay! ¡quina aflicció mes gran vé á la terra dels Aqueus! ¡Ben cert que Priam y 'ls filis de Priam, y tots los demés Troyans se 'n alegrarían en son interior, si entengueran lo que esteu fent disputant, vosaltres que, entre 'ls Grechs, sobresortiu en lo consell y en las batallas! ¡Mes obehiu! un y altre sou nats molt temps després que jo. M' he trobat en altres temps entre héroes més ilustres que vosaltres y cap d'ells m'ha desdenyat. No; jamay he vist, ni veuré may mes, guerrers com Pirotóo; Drías, pastor dels pobles, Ceneo, Exadi, 'l divi Polifemo y Teseo, fill d' Egeo, comparable als deus inmortals. No pot duptarse que eran valents aquestos homes los més braus que haja nudrit la terra y lliutaren ab valerosos enemichs, ab los centauros de las montanyas, als qui destruiren de una manera terrible. Y jo he viscut entre aquestos reys, ells mateixos me cridaren á prop seu, y sortint de Pilos, me 'n aní á trobarlos lluny dels camps paterns; al costat d'ells he combatut segons mas forsas. ¡Ara, cap dels mortals que respiran demunt la terra podria lluitar contra d' ells! Donchs bé; en los consells estavan d' acort ab mi y 's deixavan persuadir pels meus discursos. Obehíume donchs també, que aquet es lo partit més prudent. Atrida, guárdat bé, per molt que siga ton poder, de péndrer á la jove captiva, déixala al fill de Peleo, que es la recompensa que li lian donat los fills de lo Grecia. Y tú, Aquiles, renuncia al pensament de sostenir una querella contra un rey, més gran que tots los demés condecoráts de ceptre, glorificat per Júpiter y colmat d' honors. Si tú l' aventatjas en valentía, si tens per mare una deesa, ell es més poderos que tú y regna sobre pobles més nombrosos. Atrida, reprimeix donchs la teva cólera; sí, jo t' ho prego, oblida ton ressentiment contra Aquiles, la mes ferma muralla dels Aqueus, en aquesta guerra crudel.»
—Anciá, respon lo poderós Agamemnon, tot lo que acabas de dir está conforme ab la prudencia; pero aquet guerrer vol posarse per demunt de tot, pretent manar, regnar, dictar ordres á tothom y jo 'n sé algun que no vol obebirlo. ¿Si 'ls deus eternals li han donat la valentia, poden permétrerli que prodigue 'ls ultrajes?
—¡ Ah! esclama interrumpentlo 'l diví Aquiles, mereixeria 'ls noms de cobart y de miserable, si m' avingués en tot lo que tú dius; dona ordres als altres, y no 'm comandes més, per que he fet propòsit de no obehirte. Pero encara 'm manca una paraula per dirte; sérvala en ton esperit: no combatré mes per ma cautiva, ni contra tú ni contra ningú, ja que després d' habérmela otorgada me la torneu á pendre. Empero no esperes emportárten res més, contra ma voluntat, de lo que per altra part contenen las mevas naus. Si aquest es ton desitj, anem, próbau, á fi de que 'ls demés ho tingan entes; aviat la teva sang negra correrá per la meva llansa.»
Després que 'ls reys de aquet modo se hagueren combatut cara á cara ab paraulas, s' aixecan, y 's disolt l' assamblea. Lo fill de Peleo, seguit de Patrocle y dels seus companys, se 'n torna á sas tendas y á sos navilis. Atrida al mateix temps tira al mar un vaixell llauger, hi posa vint remers per ell escullits; hi embarca l' hecatomba pel deu, y ell mateix hi conduheix á la bella Criseida. Lo prudent Ulisses marxa al devant de tots; vogan ells demunt dels humits senders. Mentres tant Atrida mana als guerrers que purifiquen lo camp; hi fan las sevas aspersions y tiran las impuresas al aygua. Tot seguit demunt la riba del indomable mar sacrifican á Febo hecatombas enteras de cabras y de toros; lo perfum de las carns rostidas s' enlaira fins al cel, remolinant entre la fumareda. Aquestas son en lo camp las ocupacions dels Argius; mes per aixó Agamemnon no deixa en olvit la seva enquimerada, ni las amenassas que ha fet al fill de Peleo. Crida á Euribates y á Taltibi, heralts tots dos y servidors fidels y 'ls diu:
«Aneu á la tenda d' Aquiles; preneu per la ma á la hermosa Briseida y portéumela. Si ell s' oposa á entregárvosla, aniré á péndrerla jo mateix al devant de la meva gent y aixó li será mes dolorós.»
Aixís los despedeix donántloshi una ordre tan crudel. Los dos heralts, á pesar seu, se 'n van per la vora de la tranquila mar, y no tardan á arribar al camp dels Mirmidons. Troban á Aquiles al costat de la seva tenda y del seu negre vaixell; la presencia d' ells, no 'l complau certament; ells mateixos, conmoguts de temor y respetant al rey, se quedan sense parlar, sense dir lo seu misatje. Mes ell ne te presentiment y esclama:
«Salut, heralts, enviats de Júpiter y del guerrers; acostéuvos, que vosaltres no sou culpables en res per mí, sino que ho es Agamemnon que us envía per causa de la jove Briseida. Oh Patrocle, deixeple de Júpiter, fesla venir; dónalsalhi; que se l' emporten; més jo us prench per testimonis devant dels benhaurats inmortals, del humans, devant d' aquet rey intractable... per si jamay se necessita del meu bras per preservar als altres Grechs del afront d'una derrota... Sí; sens dupte que es presa d'una malaltía funesta. No sab guardar recort ni tenir previsió, á fí de que 'ls Argius lluyten ab seguritat en las sevas naus.»
Diu, y Patrocle obeheix al seu company, benvolgut; va fer sortir de la tenda á la bella Briseida y l' entrega perqué se l' emporten; los heralts retornan vers als vaixells del rey de Micenas y la cautiva 'ls segueix á pesar d' ella. Allavors Aquiles, plorant, apartat dels seus companys, s' asseu á solas prop de las espumosas onadas, esguardant al lluny las vagas sombras. Implora en alta veu, estesos los brassos, á sa mare estimada:
¡Oh Tétis! ja que tú m' has criat y que tinch de viure poch temps, Júpiter deuria al menys honrarme; y ab tot, no 'm proporciona la gloria més petita. Lo poderós fill d' Atreo, Agamemnon, m' ha despreciat, y se 'm ha emportat lo premí meu, y 'l té en son poder.»
Aixís parla Aquiles plorant; s' augusta mare 'l sent, sentada al fons del abim, prop de Nereo. De sopte, com forma vaporosa, surt d' entre las onas argentadas de la platja y s' assenta al costat del héroe que plora á llágrima viva; l' acaricia ab la seva má y li dirigeix aquestas paraulas:
«¡Fill meu! ¿á qué vénen los teus plors? ¿per què tens aquest afligiment que 't surt del pit? Parla, esquinsa 'l vel del teu pensament á fí de que 'l coneguem tots dos.»
—Prou que ho sabs, respon sospirant profondament l' impetuós Aquiles. ¿Per qué tinch de tornar á dir lo que tú no ignoras? Anárem á Tébas, ciutat sagrada d' Etion, la devastárem, nos n' emportárem totas sas riquesas. Los fills de la Grecia se las repartiren ab equitat, y esculliren per Atrida la bella Criseida. Molt prompte Crises, sacerdot del deu que dispara lluny los darts, vé á las nostras naus pera rescatar á sa filla. L' anciá porta nombrosos presents; porta en sas mans, al entorn del ceptre d' or, las bandas d' Apolo; fá l' imploració als Grechs y en especial als dos Atridas, capdills dels guerrers. Allavors tots los altres Grechs parlan en favor d' ell; volea honrar al sacerdot, volen aceptar los richs presents. Mes aixó no li plau al fill d' Atreo; cerca ab rudesa al anciá y li dirigeix paraulas violentas. L' anciá irritat, se retira, y Apolo acull los seus vots, perque el seu sacerdot li es benvolgut. Fa volar sobre 'ls Grechs un dart fatal; y d'allavors los guerrers moren en gran nombre; las sagetas del deu fereixan per totas parts lo vast camp dels Argius. Allavors, un adiví que tot ho entent, nos esplica l' augur d' Apolo, y tot seguit, jo 'l primer, demano que 's calme 'l deu. Més l' ira fa trasmudar á Atrida; s' alsa y fa amenassas y son ja complertas. Los grechs dels ulls vius, remetan á son pare, en una llaugera nau, á la bella Criseida, y ofereixen presents al deu. Y en tant, vetaquí que de ma tenda surten los heralts que portan al fill d' Atreo la bella Briseida que 'm concediren los fills de la Grecia. ¡Oh mare mia! si pots, vina al socors de ton fill; puja á la cima del Olimpo, implora á Júpiter, si es cert que un jorn afuvurires son cor per tas paraulas y tos fets. Moltas vegadas t' he sentit, en lo palau de mon pare, que 't gloriavas dient que, tota sola entre 'ls inmortals habias lliurat d' una afrentosa derrota al deu que fa tornar negres los núvols, quant las altras divinitats olímpicas, Juno, Neptú y Palas volian encadenarlo. Més ¡oh deesa! tú acudires á son socors, y li desferes las lligaduras; cridares tot seguit en l' ample Olimpo al Titá de cent brassos á que 'ls deus anomenan Briareo, y 'ls homes Egeon. Més forsut que son pare, se col-loca, orgullós de sa gloria, devant del fill de Saturno; allavors los benhaurats inmortals tremolan á sa presencia, y renuncian á son propòsit. Ves á trobar á Júpiter, fesli menoria d' aquestos recorts; besa 'ls seus genolls, consegueix que consente en segondar als Troyans á tancar als Grechs entre las popas dels seus baixells en las platjas de la mar, á fí de que disfruten de son rey, y que 'l fill d' Atreo, lo poderós Agamemnon, reconesca sa falta de no haber volgut honrar gens al més valent dels Aqueus.
— "¡Ay! continúa Tétis banyada en plor, fill meu ¿per qué te he criat, després d' haberte portat al mon per ta desgracia y per la meva? Al menys, tranquil en la flota, deurias estar exent de tristesa y de plors ja que es curta la vida que 't resta y casi toca al seu fi; no obstant, més que 'ls altres homes, ets infortunat y prop de la mort. ¡Ah! sí, en mon palau vegeres la primera llum per un destí funest. Mes jo pujaré á las cimas nevadas del Olimpo; diré lo que tú desitjas al deu que s' complau en llansar lo llamp, si encara vol escoltarme. Tú, entretant, quédat tranquil en tas llaugeras naus, nudreix ta cólera contra 'ls Grechs, y allúnyat d' aquí en avant de las batallas. Ahir, Júpiter, acompanyat de tots los altres deus, se 'n aná fins al Occeá, entre 'ls famosos Etiops, á un festi espléndit. Al dotsé dia tornará al Olimpo, y tot seguit aniré á trepitjar lo pis del seu palau de bronze, besaré 'ls seus genolls y m' espero persuadirlo.»
A tals paraulas, la deesa desapareix, deixant á son fiil plé d' ira 'l cor per mor de la bella cautiva que se li han endut violentament, á despit seu.
Mentrestant Ulisses, conduhint l' hecatomba sagrada, arriba devant de Crisa. Quan la nau ha penetrat en la badia profouda, los remers recullan velas, las posan al fons del negre vaixell, afluixan depressa 'l cordatje, y abaixan lo mástil en lo passamá; després á forsa de rems fican la nau al port, y, tirant las áncoras posan las amarras. Allavors baixan á la platja y desembarcan l' hecatomba d' Apolo y á l' hermosa Criseida. Lo prudent Ulisses condueix la jove cautiva al altar, la presenta á son pare, y li diu:
«¡Oh Crises! Agamemnon, rey del guerrers, m'envia á portarte la teva filla, y á sacrificar á Febo en nom dels grechs una hecatomba sagrada, á fí de que fem tornar propici aquet deu, que are 'ns colma de mals.»
Diu, y posa á la Criseida en los brassos del anciá, que reb joyós á sa filia estimada. Despres los grechs disposan entorn del superbo altar l' hecatomba del deu. Tot seguit se rentan las mans y espargeixen l' ordi sagrat; mentras que Crises, alsant las mans al cel, per ells se posa á pregar:
«Escóltam, deu de l' arch d' argent, oh tú, protector de Crisa y de la divina Cila, tú que regnas poderos sobre Tenedos; has escoltat la meva pregaria, y per honrarme has devastat cruelment l' host dels Argius. Cumpleix també avuy los meus vots; allunya la pesta que devora als filis de Danao.»
Tal fuu sa pregaria, y Apolo l' escolta. Quan han pregat y han espargit l' ordi sagrat, aixecan los caps de las víctimas, las degollan, los hi treuhen las pells; los hi separan las cuixas, las engrassan d' abdos costats, y hi col-locan demunt d' ellas las entranyas sagnantas. L' anciá las crema demunt de brancas secas, y al mateix temps per sobre de la flama hi espargeix libacions de ví plé de foch. Al costat d' ell, los joves grechs tenen asts de cinch puntas. Quan las cuixas están consumidas, y quan han tastat las entranyas, divideixin las carns de las víctimas, las travessan de punxas, las rosteixen cuidadosament y las enretiran de l' ardenta fogarada. Termináis aquestos preparatius, arreglan lo festí, menjan y ningú en son interior pot deplorar no haber obtingut una justa part dels menjars. Quan han satisfet la gana y la set, los joves coronan las gerras del ví y 'l llensan pel entorn á copas plenas. Durant tot lo jorn, los joves grechs imploran la propicitat del deu ab sos cants; entonan lo seu himne, lo celebran y, ell escoltantlos, ne está joyos.
Mentrestant lo sol desapareix y fa lloch á las tenebras; allavors los Grechs s' adorman junt á las amarras de la seva nau. Als primers raigs de la filla del matí, de l' Aurora dels dits rosats, s' embarcan y se 'n tornan al camp deis Argius. Apolo fa que bufe per ells un vent favorable. Alsan lo mástil y desplegan las velas blanquinosas; lo vent las infla. La nau vola; las obscuras onas rebatan pels seus costats y remorejan; s' obra pas y prossegueix la seva ruta. Arriban junt á l' armada dels Aqueus, los remers tiran lo negre vaixell á la platja, lo posan demunt de grossos estays y 's dispersan entre las tendas y las naus.
Entretant la cólera d' Aquiles ha anat en aument; sentat prop deis seus llaugers vaixells, may concorria á las juntas, honor dels guerrers; ni anava may á las batallas; pero consum son cor l' inacció, y anyora 'l crit de guerra y 'ls combats.
Mes al brillar la dotzava aurora, 'ls deus eternals retornan junts al Olimpo, Júpiter devant de tots. Tétis allavors no deixa al olvit los prechs de son fill; surt del mar, puja á través dels aires al ample cel y al Olimpo, y trova á Júpiter, qual vista s' estént per tot, lluny dels demés inmortals, sobre 'l puig mes elevat de las nombrosas cimas del Olimpo. Tétis se para devant de ell, posantli la ma esquerra en los genolls y ab la dreta acariciantli la barba; y comensa á implorar al rey fill de Saturno dientli:
«Poderós Júpiter, si alguna volta entre 'ls inmortals, te he fet servey ab mas paraulas y ab mas obras acull los meus vots; pren en consideració al fill meu, de tots los héroes lo mes prop á la mort: perque Agamemnon, rey dels guerrers, l' ha menyspreat arrebatantli la seva esclava. Mes no permetes que se 'n gaudeixe, rey del Olimpo, sabi Júpiter; concedeix la victoria als Troyans fins y á tant que 'ls Grechs glorifiquen á Aquiles y 'l colmen d' honors».
Diu: y 'l deu, que goberna 'ls núvols, resta llarch temps sense respóndrer. Tétis apreta 'ls genolls que li tenia agafats y segueix suplicant:
«¿Quin temor pot detenirte? parla sense embulls; ó consentint en lo que 't prego fesme una promesa, ó négamho. ¡Que sápiga fins á quin punt, entre las inmortals, so menyspreada!»
Júpiter allavors fa un llarch sospir y diu:
«Certament; es un assumpto enutjós; vas á posarme en pugna ab Juno. M' irritará ab paraulas injuriosas, puig que ella continuament, per costum, se 'm querella á l' assamblea dels deus, y 'm diu que favoreixo als Troyans en las batallas. Mes, procura allunyarte, guardat de que Juno 't vege parlar ab mí; jo m' ocuparé en fer lo que desitjas, y si tu vols, per persuadirte, vaig á ferte ab mon cap la senyal d' aprobació. Es aquesta entre 'ls inmortals la prenda mes segura de ma paraula; perque la promesa confirmada per aquesta senyal, no puch revocarla, ni serli infidel, ni escusarme de cumplirla».
Aquestas paraulas lo fill de Saturno, ab un moviment de sas negras ceyas, fá una senyal d' assentiment; la cabellera divina s' erissa demunt la testa inmortal del rey, y l' ample Olimpo s' estremeix.
Després d' haber deliberat aixís, separáranse las duas divinitats. La deesa, desde 'l cim del Olimpo resplandent, se llensa al mar profon; Júpiter torna á entrar á son palau. Tots los deus s' aixecan al acostarse son pare. A la vinguda d' aquet, cap gosa quedarse quiet; sino que s' alsan devant seu, y ell s' assenta en son trono.
Juno no habia deixat d' observarlo, y l' habia vist parlar ab Tétis, la dels peus argentats, filla del vell Nereo. Tot seguit dirigeix al fill de Saturno aquestas paraulas injuriosas:
«¿Quí es d' entre 'ls mortals, ¡oh Deu enganyador! que acaba d' aconsellarse ab tú? Tú sempre 't complaus en formar plans secrets apartat de ma presencia; insoportable 't pareix ferme confidenta dels pensaments que concibeixas.
—Juno, respon lo pare dels deus y dels homes, no esperes pas conèixer totas las mevas resolucions; dificultós te fóra, encara que sias la meva esposa. Lo que no es de rahó que tú sápigas, ningú ho sabrá avans que tú ni entre 'ls deus, ni entre 'ls mortals. Més lo que á mí 'm plau projectar sigilosament, no ho examines, y guárdat de preguntármeu.
—¡Terrible fill de Saturno, respon la venerable Juno dels ulls grossos, quina paraula has dit! ¿T' he preguntat res may? ¿he examinat los teus designis? ¿no 'ls has concebut en llibertat, segons los teus desitjós? Mes avuy temo vivament que Tétis, dels peus argentats, filla del vell de la mar, t' haje seduit. A través dels aires ha vingut á séurer prop teu; t' ha abrassat los genolls; y si no m' enganyo li has confirmat ab una senyal de ton cap la promesa sincera d' honrar á Aquiles y de fer pérdrer, en la flota dels Grechs, nombrosos héroes.
—¡Desgraciada! exclama 'l fill de Saturno, sempre sospitas de mí; no puch escapar de tas miradas; mes no conseguirás altra cosa que allunyarte de mon cor, y será mes amarch lo teu dolor. Si verament tot ha sigut com dius tú, es perqué aixís me plau que siga. Permaneix á ton lloch en silenci y no t' oposes á las ordres mevas. Fóra en vá que tots los deus dél Olimpo acudissen á ton socors, perqué no 't salvarían pas, si demunt teu descarregués mon bras invicte.»
A aquestas paraulas l' augusta Juno 's va estreméixer; s' assenta muda de por, y 'l seu cor altiu cedeix. Los deus celestials se condolan en lo palau de Júpiter. Per últim Vulcano, l' artesá ilustre, es lo primer en rómprer lo silenci, y busca frases de consol per sa mare estimada.
«Certament, seria una trista cosa, intolerable, que 'ls dos anesseu á enquimerarvos péls humans; y si poseu la confusió entre 'ls deus, nostres convits no tindrán cap atractiu, puig entre nosaltres estará triunfant lo mal. Mes jó aconsello á la mare mia, encara que es prudenta per sí mateixa, que 's mostré amable ab mon pare estimat, per por de que no la renye y que aixó no entristeixe 'ls nostres festius. Perqué, si aixís ho vol lo deu que dispara 'l llamp, nos fará cáurer dels nostres tronos, ja que 'ns aventatja de molt en poder. ¡Oh mare mia! apacígual ab dolsas paraulas y no tardará en tornársens propici».
Dit aixó, Vulcano s' alsa, posa entre las mans de sa mare una copa d' or y li diu:
¡Oh mare mia! per molt que siga ton dolor supórtal ab paciencia; jo 'm temo, tant que t' estimo, que 't veuré maltractada devant meu y no podré, per gran que siga ma aflicció, doanarte socors, perque es perillós fer l' oposició al rey del Olimpo. Un' altra volta ja que vaig alsarme, volguente deféndrer, agafantme pels peus va llansarme fora dels llindars divins: vaig rodolar tot lo dia y al póndrers lo sol caiguí, ab una alé de vida apenas, en Lemnos, ahont los Sintis me reculliren y 'm cuidaren».
Diu: y Juno, dels brassos blanchs, se posa á sonríurer, y sonrient acepta la copa que li ofereix lo seu fill. Ell, entretant trayent d' una urna 'l dols néctar, comensant per la dreta, va servintlo á tots los deus. Una interminable rialla s' alsa entre 'ls benhaurats inmortals, quan veuhen á Vulcano servint ab activitat en lo palau de Júpiter. Aixís durant tot lo dia, fins á posta de sol, continúa 'l festí, y cap d' ells pot queixarse de no haber tingut una bona part dels manjars. No hi faltan tampoch acorts de la lira graciosa que té Apolo, ni cants de las Musas, que per torn fan sentir la seva hermosa veu.
Mes quan la brilladora llum del sol ha desaparegut, los deus, desitjosos de repós, se 'n tornan als palaus que ab art maravillós los hi ha construit l' ilustre Vulcano. Júpiter se 'n va cap al llit de costum ahont s' ajeu quan lo somni dols s' apodera d' ell; hi puja per dormir, tenint al seu costat a Juno, del trono d' or.