Iliada/Cant VI

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




CANT VI.

______



 Allavors no hi quedáren en la terrible batalla, mes que'ls Troyans y 'ls Grechs, y llarch temps se sostingué en la planura, entre 'l Simoís y la corrent del Xanto, ahont se tiráren los uns als altres sas llansas aceradas.
 Ayax, per fí, muralla de la Grecia, fou lo primer en rompre una columna troyana, y salvá als seus companys, alacant al més valent dels Tracis, Acamas, fill d' Eussor, guerrer gran y robust. Li pega al cap; ab la punta d' acer li traspassa la cimera de qua flotant; li travessa 'l front, y li penetra en lo cervell. Las tenebras enterboleixen la vista del héroe.
 Tot seguit lo valent Diomedes mata á Axilo, fill de Teutranis, que habitava en la floreixenta Arisba, opulent y ben volgut dels humans, perque 'l seu palau estava construit en la carretera y allí 'ls hi acullía á tots cordialment. Més cap dels seus hostes se posa devant del dart per allunyar d' ell l' horrible mort, y 'l fill de Tideo mata á la vegada aquest héroe y al seu escuder Calesios, que sosté las riendas dels corcers. Los dos ensemps baixan á las moradas de Plutó.
 Euriales mata á Dresos y á Ofeltios; després se tira contra Esepo y Pedaso, que la náyade Abarbarea, habia concebut del intatxable Bucolion, primogènit de Laomedon, fruit d'un amor clandestí. Bucolion, pasturant sas ovellas, vá unirse á la ninfa, que engendrá dos bessons. Lo fill de Mecisteo ha fet desvaneixe la forsa de sos robustos membres y 'ls hi treu l' armadura. Lo robust Polipetes mata á Artialo. Ulisses, ab sa llansa acerada, mata á Pidites de Percoso; y Teucro, al noble Aretaon. Antíloco, fill de Néstor, ab sa pica brillanta, mata á Ablero; y Agamemnon, rey dels guerrers, á Elatos, que habitava la ciutat escarpada de Pedaso, sentada en las hermosas márges del Satmois. Filaco vol fugir, mes l' héroe Leitos li fá besar la terra; y Melantios cau, baix los terribles colps de Euripilo.
 Menelao agafa viu á Adrastro. Los caballs del Troyá s' han desbocat, y en son esberament s' han enredat entre las brancas d' un tamarisch; han trencat l' extrem de la llansa, y deslligats del carro, fugen dret á la ciutat, cap ahont la generalitat se dirigeix plena d' espant; cau Adrastro prop de la roda; pega de front en terra, quan Atrida se li acosta y l' amenassa ab sa prolongada llansa. Adrastro, allavors, se li abrassa als genolls y li demana pietat.
 —«Perdonam, fill d' Atreo; accepta un just rescat; nombrosos tresors enclou lo palau de mon pare: bronze, or y ferro difícil de treballar. Ell te donará presents infinits, quan sápiga que estich viu en los vaixells dels Grechs.»
 Diu, y conmou 'l cor del héroe, que 's disposa á donarlo als seus servidors perque 'l condueixen á la flota, quan Agamemnon hi corre, y esclata en insults:
 — «¡Feble Menelao! ¿perqué prens tant cuidado d' aquestos homes? ¡Per cert que 'ls Troyans s' han portat bé en ta casa! ¡Que móren tots junts baix las runas d' Ilió, sense honors, sense sepultura!»
 A aquestas justas reprimendas d' un germá, Menelao cambiado sentiment; ab sa forta má repeleix á Adrastro, á quí'l poderos Agamemnon fereix en lo ventre. Lo Troyá cau d' espatllas; Atrida li apreta 'l pit ab lo peu, y li arrenca la llansa de fresser. Al mateix temps, Néstor dona coratje ab grans crits ais Argius.
 —«Héroes, filis de Danaos, amichs, servidors de Marte, que cap de vosaltres, tirantse demunt del botí, se quede enrera per entornársen á las naus ab las mans plenas. Primerament matém als homes; després, demunt lo camp de batalla, ab tota calma despullareu als morts.»
 Aquestas paraulas reaniman totas las forsas é inflaman tots los esperits. Allavors los Troyans, vensuts per sa desidia, haurian sigut atacats dintre mateix d' Ilió pe 'ls Grechs intrépits, si 'l fill de Priam, Helenos, lo més hábil en fer auguris sobre 'l vol de las aus, acostantse á Eneas y á Héctor, no 'ls diguera:
 — «Héctor, Eneas, demunt vostre pesa la fatiga dels Licis y dels Troyans, perque vosaltres sobressortiu en totas las empresas, aixís en lo consell, com en la batalla; detureuvos, donchs, aquí; detingau l' armada devant las murallas, recorreu totas las filas, no permetau que nostres guerrers, se tiren entre 'ls brassos de sas esposas, essentne aixís la burla dels enemichs. Quan haureu donat esfors á totas las falanges, permaneixerém aquí de peu ferm, y contindrém als Grechs, encara que aclapats per la fatiga, perque la necessitat nos fá la lley. Héctor, entre tant, entórnaten dintre la ciutat, digas á nostras mares que reuneixen á las venerables matronas de Troya, que las condueixen al cim de la ciutadela, al temple de Minerva, que obren las portas de la santa morada, que posen demunt los genolls de la deesa, lo mantell que 'ls hi semble més preciós, lo més ample dels que hi ha en son palau, lo que ella tinga de més preferencia, y per últim que fássen á la deesa la prometensa de sacrificar en son temple dotze badellas sense domar, si té pietat d' Ilió, de las donas troyanas y de sas tendrás criaturas; si consent en allunyar de nostres murs sagrats al fill de Tideo, ferotje guerrer, que si vol, fá fugir al enemich, perque 'l crech lo més valent dels Aqueus. Aquíles mateix, que 's té per fill d' una deesa, may nos ha semblat tant esforsat. Sens dubte Diomedes s' ha deixat portar de la rábia, y no hi há brassos que pugan lluitar ab los seus.»
 Aixís diu; Héctor no 's mostra indócil als consells del seu germá ; tot seguit salta armat de son carro, excita l' ardor dels combatents, y reanima la terrible batalla. Los Troyans se giran y fán cara als Aqueus. Aquestos reculan y sospenen la matansa; creuhen que algun dels inmortals acaba de baixar del cel estrellat per portar socors als Troyans. ¡Tant es lo que aquestos s' han refet! Al mateix temps Héctor, ab veu atronadora, anima l' armada:
 —«¡ Magnánims Troyans, llunyadans aussiliars, sigueu homes, amichs, recordeu vostre impetuós valor, méntres que jo entro dintre d'llió, pera recomenar als prudents vells y á nostras esposas que imploren als deus, y que 'ls ofereixen hecatombas!»
 Diu aixó y s' allunya; lo brodat del escut negre que 'l cubreix, li pega al mateix temps als talons y al cap.
 En aixó Glaucos, fill d' Hípoloco, y Diomedes, frisant per combátre, córren l' un darrera l' altre al mitj de las dugas armadas. Quan están prop de trobarse, allavors lo fill de Tideo, es lo primer en parlar, y diu aquestas paraulas:
 — «¿Quí ets tú entre 'ls humans, lo més valent dels guerrers? no t' he vist may encara en las gloriosas batallas, y sobrepujas á tots los teus companys, puig esperas la meva llansa. ¡Desgraciats aquells quals fills se pósan devant de la meva cólera! Mes si ets un dels inmortals, si descendeixes del cel, no vull pás combátre ab las celestes divinitats; perque 'l fill de Drias, lo valent Licurgo, no ha viscut gaire temps, després d' haber fet la guerra als deus. Aquest héroe un dia vá perseguir las didas del delirant Baco, en la montanya sagrada de Nisa; feridas per l' homicida Licurgo, las Bacantes, deixáren caure sos tirsos; lo deu, espantat, se sumergeix en las onas de la mar, y Tetis lo reb, tremolós, en sos brassos. ¡En tanta de manera las amenassas d' un hóme 'l colmaren d' espant! Més los deus s' indignáren; lo fill de Saturno privá de la vista á Licurgo, y sa vida fou allavors molt curta, perque 's vegé aborrit de tots los inmortals. No voldria, donchs, lluitar contra las divinitats ditxosas. Mes si tú ets un dels humans, que 's nudreixen dels fruits de la térra, acóstat més, á fí de que 't veiges ben prompte ran de la mort.»
 L'il-lustre fill el' Hipoloco, respon en aquestos termes:
 — «Magnánim fill de Tideo, ¿perqué 'm preguntas pel meu orígen? Las generacions dels homes, son com las de las fullas. Lo vent tira las fullas per térra, més lo fecundo bosch ne produheix d' altras, y l' estació primaveral retorna: aixís mateix la rassa deis humans neix y passa. Ara, si desitjas sapiguer aixó, á fí de estar ben informat de ma familia, prou nombre de mortals la coneix. En lo fons de l' Argólida, fértil en corcers, hi ha la ciutat d' Efira, ahont hi regná 'l fill d' Eolo, Sísifo, lo més astut dels mortals. D' aquest héroe nasqué Glaucos, y Glaucos engendrá al valent Belerofon, á qui 'ls deus dotáren de bellesa y del varonil coratje que s' aprecia. Més Pretos, en son interior vá concebí contra d' ell designis funestos; pe 'l prompte 'l desterra de la ciutat, en la que era Pretos lo més poderos de tots los Aqueus, perque Júpiter los había sotmés baix son ceptre. L' esposa de Pretos, la divina Antea, desitjá perdudament unirse en secret al héroe Belerofon; mes no lográ ella seduir la seva ánima virtuosa, y enganyant al rey Pretos, li digué:
 — «¡Mors, oh Pretos, ó fés matar á Belerofon, que ha pretengut juntarse criminalment ab mí, per més de que jo no ho he volgut!»
 Aixís digué, y la cólera s' apoderá del rey. No obstant, un temor religiós lo detingué de matar al héroe; mes, esten, en una taula plegada, frases que á mort lo condemnan, li tramet aquesta nota funesta, l' envía á Licia, y li ordena, á fí de que more, que la mostré al rey son sogre. Belerofon se 'n vá, mes los deus vetllan sobre d' ell. Arriba á las márges del Xanto, y 'l rey d' aquesta espayosa encontrada, li fá honors joyosament. Durant nou dias lo festeja com á un hoste, y cada dia sacrifica un toro. Quan per la desena volta brilla l' Aurora dels dits rosats, ell l' interroga, y li demana veure la nota y tot lo que li porta Pretos, del seu gendre. Apenas acaba de rebre lo fatal mensatje, ordena á Belerofon que mate á l' invencible Quimera, que era de la rassa dels deus y no de la dels homes. Tenia 'l cap de lleona, 'l cós de cabra y la qua de serpent, per la boca vomitava flamaradas impetuosas y terribles. Dócil als auspicis divins, Belerofon l' exterminá. Tot seguit va combatre ab los il-lustres Solims, y si la fama 's té de creure, may s' ha vist més terrible lluyta sostinguda entre 'ls homes. Per últim vá destruir á las varonils Amassonas. A son retorn, lo rey li prepara la derrera y formidable emboscada; vá escullir en la vasta Licia, als més valents guerrers, y 'ls colocá pe 'l camí que ell debia fer; mes, ni un sol d' ells vá tornar á sa morada: lo formidable Belerofon los matá tots. Lo rey allavors reconegué que era de 'l estirpe dels deus, y 'l retingué en Licia; va casarlo ab la seva filla y volgué que compartís ab ell los honors del imperi. Los Licis li donáren, dels seus camps, un gran cercat de térras de cultiu, rich per sas vinyas fecundas y pe 'ls seus blats abundants. L' il-lustre Belerofon tingué de sa esposa tres fills; Isandro, Hipoloco y Laodamía. Lo prudent Júpiter vá unirse ab Laodamía, que d' aquesta unió, engendrá al diví Sarpedon. Mes Belerofon vingué á esser odios als inmortals; y tot sol anava errant per la plana d' Alió, rosegant son propi cor, y fugint dels senders freqüentats pe 'ls humans. Diana, irritada, vá perseguir áb sos darts á sa filla Laodamía; y Marte, insaciable de guerra, matá al seu fill Isandro en un combat contra 'ls il-lustres Solims. Hipoloco fou mon pare, y jo declaro esser son fill; ell m' enviá á Ilió recomenantme, sobre tot, que combatés ab valentía, y que per tot estigués en la primera fila, per no deshonrar lo nom dels meus antepassats, que, axis en Efira, com en los camps de Licia, se distingíren entre 'ls més braus. Aquest es mon llinatje; aquesta es la sanch de la que m' honro de descendeixe.»
 Aixís diu: Diomedes, plé d' alegria, planta sa llansa en la terra fértil, y dirigeix al pastor de pobles aquestas dolsas paraulas:
 — «Certament ets per mí un antich hoste paternal, perque'l diví Eneo, mon avi, un dia rebé en son palau al esforsat Belerofon, y allí 'l tingué durant vint dias. Los dos héroes se féren nobles presents: Eneo vá donarli un rich talabart de porpra, y Belerofon una copa d' or, que al anármen he deixaten ma morada. No tinch cap recort de Tideo. Era jo encara mólt petit quan se 'n aná á Tebas, ahont desaparesqué l' armada dels Aqueus. Só, donchs, en Argos, y entre 'ls Grechs, ton hoste benvolgut; tú ho serás meu en Licia, quan hi aniré entre aquestos pobles. Evitem, en la lluyta. 'l creuhar entre 'ls dos nostras llansas. Prou hi haurá altres Troyans ó auxiliars seus, á qui perseguiré, ó á qui 'ls deus me portarán al devant, perque cáiguen baix los meus colps; y tú, també trobarás Aqueus per poder matar. Més, cambiemnos las armas l' un al altre, perque tots sápigan que 'ns preciém d' esser hostes l' un del altre, com herencia de 'ls nostres ávis.»
 Ditas aquestas paraulas, los dos héroes baixan dels carros, y encaixan afectuosament, contrayent una aliansa inviolable. Allavors, Júpiter, fill de Saturno, ofusca á Glaucos la rahó, tota vegada que cambía sa armadura ab lo fill de Tideo; aquella d' or pur, aquesta de bronzo. ¡Valía la de Glaucos lo preu d' una hecatomba, y la de Tideo, 'l preu de nou bous!
 Héctor, entretant, arriba prop del faig, y de las portas Esceas. Entorn d' ell s' amontonan las matronas y las doncellas troyanas; demanan totas, novas de la sort dels seus fills, dels seus germans, de sos aymats, de sos esposos. Mes ell las hi prevé que han d' anar totas ab órdre á implorar als deus, que sobre de moltas d' ellas amenássan grans calamitats.
 Tot seguit arriba al magnífich palau de Priam, que está rodejat d' un pórtich superbo; en l' interior, hi ha cinquanta cambras nupcials, construidas, l' una al costat de l' altra, de finíssimas pedras. Allí habitan, junt ab sas esposas, los fills de Priam. Al altre costat, en front d' aquestas, en lo departament de las donas, s' hi troban també una al costat de l' altra y construidas de finíssimas pedras, dotze cambras nupcials ab los sostres superbos, ahont habitan, junt ab sas castas esposas, los gendres del rey. Aquí es ahont Héctor troba á sa generosa mare que 's dirigía á l' estáncia de Laodicea, la més hermosa de sas fillas; Hecuba li agafa la má, y esclama:
 — «¡Fill meu! ¿cóm es que deixant la guerra, ahont s' hi veu l' audácia, tornas á prop meu? ¡Ah, sens dubte, 'ls crudels fills de la Grécia 'ns oprimeixen combatent al peu de nostras murallas! Aixís es que 'l teu cor t' induehix á pujar al cim de la ciutadela, per alsar las mans envers Júpiter. Mes, espérat un moment; te portaré un ví delectós; ab ell farás libacions á Júpiter y als altres inmortals; y tot seguit te será convenient per béurerlo en abundancia. Lo ví reanima las forsas d' un guerrer abatut de fatiga, y tú estás fatigat de defendre als teus companys.»
 — «Venerable mare méua, respon lo magnánim Héctor; no 'm portes pas aquet ví reparador, perque tinch por de que 'm treuría las forsas, y 'm faría oblidar lo meu valor; per altra part temo de fer libacions al pare dels deus, ab las mans impuras; y tampoch está permés implorar, tacat de sanch y plé de pols, al poderós fill de Saturno. Mes tú, mare méua, convoca á las venerables Troyanas; aneu, ab perfums, al temple de Minerva, la que conduehix al botí; deixéu demunt la falda de la deesa lo mantell més preciós, lo més gran dels que hi lia en ton palau, lo que tú preferescas de mólt sobre 'ls altres, y fésli la prometensa de sacrificarli en son temple dotze badellas sense domar, si té pietat de Ilió, de las donas Troyanas, y de sas tendras criaturas; si consent en allunyar de nostras murallas sagradas al fill de Tideo, guerrer indómit, que té á la má 'l medi de i'er fugir. Ves donchs al temple de Minerva, mentras jo vaig á trobar á Páris, per endúrmelen, si es que vol escoltar los meus consells. ¡Ah. tant debó que la terra se l' empassés, ja que 'l rey del Olimpo l' ha fet néixer perque vingués á ésser lo flagell dels Troyans, del magnánim Priam. y de sos fills! ¡Si 'l vejés baixar á las moradas de Plutó, mon ánima oblidaría tot seguit, los seus amarchs pesars!
 Aixís diu: Hécuba 'l deixa, y crida en lo palau á sas esclavas, y las fa anar per la ciutat á convocar á las venerables Troyanas. La reyna entretant baixa á sa cambra perfumada, ahont hi guarda 'ls seus mantells artístichs, de variats colors, fets per las donas de Sidon, que 'l mateix Páris habia portat de la Fenicia, quan navegava per l' ampia mar. Hécuba, esculleix lo mantell y se l' endú pera oferirlo á Minerva. Es lo més preciós, per sos colors variats, y es també 'l més gran; brilla com un astre, y está desat dessota de tots los altres. La reyna surt, del palau. acompanyada de nombrosas y venerables Troyanas.
 Arriban al temple de Minerva, situat en lo cim de la ciutadela. La bella Teano, filla de Cisseo, muller d' Antenor, li obra las portas ; puig que las Troyanas l' habiau feta sacerdotesa de Minerva. Teano agal'a 'l mantell, lo posa demunt dels genolls de la tilla del gran Júpiter, é implorantli favor, li dirigeix los següents vots:
 —«Augusta Minerva, salva-guardia de nostra ciutat, ¡oh, la mes noble de las deesas! inutilisa la llansa de Diomedes. Fes que aquest héroe per ell mateix caigui de cara á la pols, devant las portas d' Escea. Nosaltras te sacrificarém en aquest temple, dotze badellas sense domar, si tens pietat d' Ilió, de las donas troyanas, y de sas tendras criaturas.»
 Aquesta es la pregaria; mes Minerva no se l'escolta gens. Mentras que las donas imploran á la deesa, filla del poderós Júpiter. Héctor se dirijeix al superb palau que Alexandre va construirse ell mateix, ab l' ajuda dels mes hábils obrers que hi habia en l' opulenta Ilió. Aquestos, prop de las moradas de Priam y d' Héctor, en lo cim de la ciutadela, elevaren sa casa, sa cambra d' himeneo, y sos pórtichs. L' héroe hi entra, portant á la má una llansa d'onze colses de llargaria, ahont hi brilla una punta de bronzo subjectada per una anella d' or. Troba á Páris en sa cambra nupcial, ocupat en netejar sa superba armadura: l' escut, la corassa, y l' arch encorbat. L' Argiua Helena, sentada entre sas esclavas, dirigeix sos maravellosos traballs.
 Héctor, veyent á son germá, li dirigeix aquesta viva reprimenda:
 —«¡Ruí, no t'está bé que en ton ánima dongues lloch á la cólera! Nostra armada sucombeix sostenint la batalla devant de nostras formidables murallas. Per causa teva la guerra 's troba encesa á las portas de la ciutat; tu mateix culparias al que vejeras que s' allunya d' aquesta lluyta terrible. Segueixme donchs, perque tinch molta por que 'l incendi devore á Ilió.»
 Alexandre, hermós com una divinitat, respon á son germá:
 —«Héctor, no 'm reprens pas sense rahó, y fentho no t' estralimitas gens. Escolta ma resposta, y creume. No tinch contra 'ls Troyans ódi, ni cólera. Si permaneixo en ma cambra nupcial, es sols per donar esplayament, á mon dolor. Ara Helena ab dolsas paraulas me persuadia perque tornés al combat, y penso com ella que es lo millor que puch fer, perque la victoria es inconstant, y podrá serme favorable, aixís com avans me fou adversa. Espéram donchs, que 'm torno á posar l' armadura de bronzo; ó bé passa endevant, que 't segueixo, y no tardaré en ajuntarme á tú.»
 Aixís diu: Héctor no li contesta, y la bella Helena, dirigeix al héroe aquestas paraulas:
 —«¡Germá d'una dona digna de despreci, deplorable causa de gran nombre de mals, los deus haguessen volgut que 'l dia mateix en que, la mare 'm parí, una terrible mánega de vent se m' hagués endut, ja fós en las montanyas, ja entre 'ls remors tumultuosos de las onadas! ¡ Las aiguas se 'm haurian engullit avans de que hagués passat aventuras tant tristas! Mes ja que 'ls deus me tenian fets tan funestos designis, ¿perqué, al menys, no m' han concedit per espós á un guerrer mes valent, que sapigués sentir l'indignació y 'ls ultratjes dels homes? ¡Ay! ton germá no poseheix un ánima forta; jamay la tindrá, y crech que un dia sentirá la pena de sa feblesa. Mes, Héctor, torna á entrar, reposa en aquest assiento; perque tú ets lo qui está rodejat de perills per causa meva, miserable, y per l' injusticia d' Alexandre. Sí; Júpiter nos ha entregat á un destí funest; vol que nosaltres dos, siguem objecte de faula per la posteritat.»
 — «No 'm fasses pas seure, Helena, —respon lo magnánim Héctor;— per afectuosa que sigas, no 'm convencerás de cap manera; lo meu cor m' excita perque vaje á socorre als Troyans que senten la meva ausencia. Mes exhorta á ton espós; que 's dongui pressa, que vinga á ajuntársem dintre de las murallas encara, mentras jo m' arrivo á mon palau, y veuré als que l' habitan, á ma esposa estimada, y al meu fillet en lo bressol. ¡Que sé jo, si tornaré á véurerlos, ó si 'ls deus tenen destinat que siga mort per las mans dels Grechs!»
 Dit aixó, lo brillant Héctor s'allunya, y apressuradament arríba á sa superba morada. Mes allí no hi troba á l' hermosa Andrómaca dels brassos blanchs: ab son fillet y una de sas esclavas , s' está al cim d' un alta torre, esclamantse, y plorant llágrima viva. Héctor, no veyent en son palau, á sa intatxahle esposa, 's detura en lo llindar de la porta, y pregunta á las esclavas:
 —«Donas, digueume la veritat: ¿Ahont ha anat Andrómaca, fora de mon palau? ¿Es á casa de una de mas germanas, ó de la esposa d' un de mos germans? ¿Se trova, tal vegada, en lo temple de Minerva, ab las altras Troyanas que pregan per fer se propicia á la temible deesa?
 — «Héctor, — li contesta la diligenta repostera,—ja que 'ns manas que parlem ab sinceritat, dech dirte que Andrómaca no ha anat á casa de cap de tas germanas, ni de la esposa de cap de tos germans; tampoch se trova en lo temple de Minerva ab las altras Troyanas, que pregan per ferse propicia á la temible deesa; sino que se n' ha anat dalt de la gran torre d' Ilió, en lo mateix moment en que ha sapigut que 'ls Troyans eran vensuts, y que 'ls Grechs los perseguian. L' hem vista que corria cap á la muralla, com una dona folla. Ab ella, la dida porta 'l teu fillet.»
 Aixís parla la respostera: Héctor al moment surt de son palau, y recorrent de nou los carrers sumptuosos, arriba á l' altra part de la gran ciutat, á las portas Esceas, per ahont debia sortir á la planura, quan corre á trobarlo, sa esposa de dots inapreciables, Andrómaca, filla del magnánim Etion, que habitava en la capital de l'Hipoplacia, la ciutat de Tebas, y que regnava entre 'ls Cilicis. La filla d' aquest rey estava casada ab lo valent Héctor. Ella es la que en aquest moment se troba ab l' héroe; sa esclava l' acompanya, portant en sos brassos al tendre fillet, que encara no parla, son rebrot benvolgut, hermós com la mes brillant estrella. Lo seu pare, li ha donat lo nom de Escamandrios; mes lo poble l' anomena Astianax,[1] perque Héctor es lo ferm baluart que defensa á Ilió. Al veure á son fill, l' héroe somriu silenciosament, mentras que Andrómaca, banyada en plor, s' acosta, l' agafa per la má, y esclama:
 — ¡ «Crudel! ton valor te perdrá; no tens pietat pe 'l teu fill de bressol, y per mí, ¡infortunada! que aviat seré viuda; perque 'ls Grechs no tardarán en matarte, atacante tots á l' hora. ¡Mes me valdria, després d' haberte perdut, baixar á la sepultura! No 'm quedará cap alegría, quan haurás arribat á ton destí; no mes tindré que afliccions, puig no tinch á mon pare, ni á ma augusta mare. Lo diví Aquiles, després d' haber devastat la célebre ciutat, dels Cilicis, Tebas, de las superbas portas, matá al meu pare Etion. Mes, un temor religiós va fer que no li tregués las armas. Cremá, en sa armadura, lo cós del rey; y demunt d' ell hi aixecá una tomba, que las ninfas Orestíades, fillas de Júpiter, rodejaren de tendras flors. Á casa tenía jo set germans; y tots en un sol dia, foren precipitats á las moradas de Plutó. L'impetuós Aquiles, los matá, mentras guardavan nostres toros y nostras blancas ovellas. ¡Y á ma mare, que regnava en Hipoplacía, voltada de boschs, vá conduirla aquí presonera, juntament ab lo botí! Després li dongué llibertat en cambi de innumerables presents; mes Diana, en lo palau paternal, la matá ab sas fletxas. Héctor, ets per mí mon pare, ma venerable mare, mon germá, y mon jove marit. ¡Tingas pietat d' Andrómaca, defénsat desde 'l cim de nostras torras, no deixés órfe al teu fill, y viuda á ta esposa! Reuneix l' armada al peu de la figuera silvestre. Per aquest cantó es pe 'l que millor pot penetrarse á la ciutat; la muralla es més débil, y per tres vegadas, los més valents dels Grechs, los dos Ayax, lo célebre Idomeneo, los Atridas, y l' intrépit Diomedes, han intentat l' assalt, ja perque un adiví hábil los hi senyalés lo lloch ja perque 'l seu propi ardor, los hi conduhís.»
 Lo magnánim Héctor, li respon en aquestos termes:
 —«Esposa; tos cuidados, son los meus mateixos, pero m' avergonyiria devant deis Troyans, y de las Troyanas deis llarchs mantells, si com un cobart evités las batallas. Mon esperit, per altra part, també s' hi oposa. ¿No he procurat portarme com á brau, combátre en primera fila, pera conservar la gloria del meu pare, y la meva? Sento que 'l meu cor, la meva rahó, 'm dihuen que vindrá un jorn, en que sucumbirán la santa Ilió, y Priam, y 'l poblé del bélicos Priam. Mes lo dolor que tindrán allavors los Troyans, lo de la mateixa Hécuba, y del rey mon pare, y 'l de mos germans, que, en tant nombre y tan braus, mossegarán la terra, vensuts per la má enemiga, no 'l sentó de tant cor, com lo teu, quan un dels Grechs se t' emportará en llágrimas banyada, després d' haberte robat la llibertat. Allavors, en Argos, teixirás tela pe 'ls altres; lo cor pié d' amargura, anirás á buscar aigua á la font, Messeida, ó á l' Hiperea y la necessitat més dura, pesará demunt teu. Allavors los transeunts, veyent tos plors, se dirán: «Mireu l' esposa d' Héctor, que entre 'ls Troyans sobressortía en los combats, quan al peu d' Ilió tenian lloch las grans batallas.» Aquestas serán sas paraulas'y ellas renovarán ton dolor, perque no tindrás ja espós que puga lliurarte de l' esclavitut.- ¡Ah, avans siga mort y enterrat sota terra, que sentir tas esclamacions, quan te conduirán esclava!»
 Ditas aquestas paraulas, l' il-lustre Héctor allargá 'l brás per pendre l' seu fill; mes lo nen se l' hi tomba, y s' amaga, cridant, entre 'ls pits de la seva dida, d' hermosa cintura, espantat pe l' aspecte del seu pare, y fentli por la lluentó del bronzo y l' agitat moviment de la crin de caball, que veu manejar en lo mateix cim del casco. Son pare, y s 'augusta mare, sonrihuen, y al moment l' héroe 's treu lo casco del cap, que, resplandent com es, posa en terra; dóna un bés á son estimat fill, lo gronxa en sos brassos y dirigeix aquesta pregaria á Júpiter, y als altres inmortals:
 —«¡Júpiter, y vosaltras divinitats, concediume que aquest nen, que mon fill, se distingeixi com jo entre 'ls Troyans, que sigui fort com só, y que regne poderosament sobre Ilió; que un dia 's diga, á son retórn dels combats: «Es més valent que son pare.» ¡Que porte l' armadura sagnanta del enemich que haurá mort, y que en son interior sa mare se 'n alegre!»
 Despres d' aquesta pregaria, posa 'l nen entre 'ls brassos de sa esposa estimada, la que l' apreta contra 'l seu pit perfumat, y sonriu, cayentli llágrimas. L' héroe, conmogut, l' acaricia ab la má, y li diu:
 —«Amiga, no t' afligeixis tant, per causa meva; ningú, avans del jorn destinat, me precipitará á la mansió de Plutó. Crech que ningú, entre 'ls humans, cobart ó valent, desde que ha vingut al mon, pot separarse del seu destí. Entórnaten, donchs, á mon palau; vigila 'ls teus treballs de la filosa y del taler; distribueix la tasca á tas esclavas. Als homes nascuts en Ilió, y sobre tot á mí, 'ns están reservats los perills de la guerra.»
 Aixó dit, torna á pendre son casco de la flotanta crinera. Sa estimada esposa, girant la cara y desfentse en plors, se 'n torna al palau del homicida Hector. Tot just n' ha passat las superbas portas, reuneixen los apartaments interiors, á sas nombrosas esclavas, y las hi fá venir llágrimas. Aixís es que én la morada d' Héctor, encara está aquest plé de vida, y las donas ploran per ell amargament, perque no tenen esperansas de que retorni de la terrible guerra, escapant del furor, y dels brassos dels Argius.
 Páris pe 'l seu costat, no tarda en sortir de sa elevada morada: acabat de posarse sa armadura brillanta de bronzo, atravessa aceleradament los llarchs carrers d' Ilió. Del mateix modo que un corcer subjectat en l' estable, y nudrit ab ordi abundant, quan recobra la llibertat, se dispara pe 'l camp patejant; acostumat á banyarse en las aiguas puras d' un riu, corra ab posat orgullós; alsa 'l cap superbiós: la crin se li escampa per las espatllas, y envanescut de sa bellesa, las camas lo portan per ellas solas, al lloch de pasturar; aixís mateix Páris baixa de lo més elevat de Pérgamo, esplendent ab sa armadura com lo sol; avansa plé de goig; sos peus llaugers lo condueixen. Prompte 's junta ab son diví germá Héctor, al acabar aquest de deixar lo lloch ahont s' había detingut ab Andrómaca. Alexandre, hermós com un deu, es lo primer en palar:  —«Germá, de segú que continch lo teu ardor ab las mevas tardansas, y no arribo tan aviat com m' habías ordenat.
 —«Amich,—contesta 'l brillant Héctor;—ningú, obrant ab justicia, menyspreará 'ls teus afanys guerrers; ets brau, germá meu, mes á voltas te descuidas, estás faltat de voluntat, y 'l meu cor se contrista, quan sentó als Troyans que t' ultratjan, ells, que per tú suportan lo cárrech de la guerra. Pero anem; en millor ocasió tindrem aquestas qüestions, si á Júpiter li plau permétrens en nostre palau, aixecar nostras grans copas en llibertat, y oferir libacions als deus inmortals, quan haurem fet recular lluny de Troya, als Grechs de las bellas cnémidas.»


  1. Rey de la ciutat.