Iliada/Cant VII

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




CANT VII.

______



 Ditas aquestas paraulas, l' il-lustre Hector surt fora de la ciutat; son germá Alexandre va al seu coslat; tots dos frisan per combátre. Com una brisa favorable que un deu envia als navegants que imploran, quan están cansats de tallar las onas ab los seus rems llisos en extrem, y que la fatiga 'ls té rendits, aixís los dos héroes se presentan entre 'ls Troyans que 'ls esperan ab desitj. Tot seguit Páris mata á Menestíos, que en Arna, nasqué del rey Areitoos Corineto, y de Filomedusa dels ulls grossos; Hector al mateix moment, ab sa afilada llansa, pega á Eioneo, á la garganta, per sota 'l casco de bronzo, y treu á sos membres la forsa. Mentrastant Glaucos, fill d' Hipoloco, capdill dels Licis, en lo més viu punt de la batalla, atrapa al fill de Dexias, Ifinoos, en lo mateix moment que aquest puja á son carro rápit. La llansa li travessa l' espatlla, rodola per terra, y las forsas se li desvaneixen.
 Quan Minerva s' adóna que, en aquesta terrible batalla, los Grechs moren, vola desde 'l cim del Olimpo, y baixa vers la santa Ilió. Apolo, que desde la part alta de Pérgamo l' observa y desitja la victoria pe 'ls Troyans, corre devant d' ella. Las duas divinitats se troban devant del faig, y Febo parla 'l primer, en aquestos termes:
 —« ¡Oh filla del gran Júpiter! ¿per qué baixas del Olimpo ab nou ardor, y encesa de cólera? ¿Es pot sé per assegurar als Grechs la victoria, encara indecisa? perque no 's pot dubtá que no tens mica de pietat de la destresa dels Troyans. ¡Tant-debó que puga persuadirte! escolta lo que es mès preferible de tot. Suspenguem avuy la guerra y la matansa. Un altre jorn los guerrers combatrán fins que arribi l'últim moment de Troya, ja que de tot cor, ho deesas, vos plau destruirla.»
 —«Siga aixís,—respon Minerva,—y precisament es aquest lo propòsit que desde l'Olimpo 'm porta entre 'ls Troyans y 'ls Grechs. Mes dígam com pensas fer terminar lo combat.»
 Lo rey, fill de Júpiter, contesta:
 —«Animem lo valor formidable del bélicos Hector : si provoqués á un dels Grechs de las cnémidas de bronzo, á bátres cós á cós ab ell, en un combat terrible, 'ls Grechs irritats induhirian á un de sos capdills á lluytar contra 'l noble Héctor.» Diu aixó, y la deesa no refusa donar son consentiment. Helenos, fill estimat de Priam, quan las dugas divinitats deliberan, comprén en son interior l'objecte que desitjan : s' acosta tot seguit á Hector, y li diu :
 —«Héctor, fill de Priam, igual en prudencia á Júpiter, ¡pogués persuadirte jo, que só ton germá! Ordena als demés Troyans, y á tots los Argius que s'assenten. Tu mateix provoca á un dels Grechs á bátrers ab tú, en un combat terrible. Lo teu destí no es pas que deguis sucombir, ni trobar la mort. He sentit assegurar-ho als deus inmortals.»
 Aquestas paraulas omplan d' alegría al noble Hector. S'avansa entre las duas armadas, y deté las columnas troyanas, estenent devant d'ellas la seva llansa prolongada. Tots se deturan; Agamemnon per la seva part fá seure ais Grechs. Las duas divinitats, encantadas d'aquest espectacle, prenen la forma de dos buitres y's posan entre las brancas del faig, consagrat á Júpiter.
 En fileras espessas los guerrers s'assehuen, erissats de cascos, escuts y llansas. Aixís com las onadas se revoltan, quañ lo Cefir llensa son buf de sobte demunt la mar, que pren al moment un aspecte negrench, aixís mateix s'agitan en la planura, las columnas dels Grechs y dels Troyans. Héctor, entre una y altra armada, parla en aquestos termes:
 —«Escolteume Troyans, y vosaltres Aqueus de las bellas cnémidas: vaig á comunicarvos lo que en mon pit, lo cor m'inspira. Lo fill de Saturno no ha pas sostingut nostra aliansa ; y encara en son pensament nos prepara danys, tant als uns com als altres, fins y á tant que vosaltres vos apodereu de Troya, ó que sucombiu al peu de vostra flota. Entre vosaltres se troban los més braus de tots los Grechs. Si qualsevol d'ells té 'l cor disposat á que combati contra de mí, que surti de las columnas per bátrers ab lo diví Héctor.
 «Veus aquí lo que jo proposo: Que Júpiter siga d'aixó testimoni; si l'héroe adversari meu, m'atravessa ab sa prolongada llansa, 'm despullará de ma armadura y se l' emportará á sos vaixells; mes permetrá que 'l meu cos entre en mon palau, á fí de que després de la meva mort, los Troyans y las donas troyanas m' entreguen á las flamas de la pira. Si jo mato á n' ell, si Apolo 'm concedeix la victoria, li trauré las armas, me las enduré á la santa Ilió, las penjaré en lo temple del Deu que llensa lluny los darts; més retornaré son cadávre á la flota, á fí de que 'ls Grechs, de l' hermosa cabellera, li tributen las honras fúnebres, y li aixequen una tomba en las ribas del vast Helesponto. Que un jorn, en la posteritat, vogant, en los vaixells vers aquesta platja, algun navegant, esclame: «Veus aquí la tomba d' un antich héroe que temps enrera, combatent ab valor, va morir baix los colps del il-lustre Héctor.» Aixís parlará un dia 'l venider navegant, y la gloria meva será inmortal.»
 Aixó diu: y tots los Grechs restan silenciosos, que s' avergonyeixen de refusar la proposta y temen aceptarla. Per últim, Menelao s' aixeca, y ab aflicció 'ls hi dirigeix aquestas reprensions:
 «¡Ay vanitosas Aqueesas! perque no son pas homes. ¡Será per nosaltres un terrible motiu d' ultratje, si cap, entre 'ls fills de Danaos, gosa posarse en front d' Héctor! ¡Aixís morísseu tots, vosaltres que heu quedat inmóvils, sense cor y sense gloria! Donchs bé, jo seré 'l qui pendrá las armas; que en últim resultat, los inmortals no mes son los que disposan de la victoria.»
 Ditas aquestas paraulas, se vesteix ab sa hermosa armadura. Allavors ¡oh Menelao! haurian brillat los darrers raigs de ta vida, sota 'l brás d' Héctor, mes forsut que 'l teu, si 'ls reys dels Grechs no t' haguessen detingut. Lo poderós Agamemnon agafa ell mateix pe 'l brás á son germá, y li diu:
 «¡Oli Menelao! deixeble de Júpiter, estás fora de sentit; semblant deliri no 't convé; reprimeixte, siga 'l que siga ton dolor, y no t' obstines en combatre ab aquest héroe, mes fort que tú. Héctor. fill de Priam, á qui tots los demés temen. Lo mateix Aquiles, á qui no pots compararte, de molt, uo gosava bátrers ab ell en las gloriosas batallas. Vés, donchs, á seure entre 'ls tous companys; los Grechs presentarán contra Héctor un altre guerrer. Tan intrépit, tan insaciable de perills com se mostra 'l fill de Priam, crech que cercará voluntariament lo descans, si es que logra escapar viu d' aquest combat terrible.»
 Aquestas paraulas, aquest prudent consell, calman l' alterat sentit de Menelao, y obeheix. Los criats li trehuen ab alegría las armas. Al mateix moment Néstor s' aixeca, y parla en aquestos termes als Argius:
 «¡Ay, quina aflicció mes grossa vé á la torra dels Aqueus! ¡Com se planyería 'l vell Peleo, valent capdill y orador dels Mirmidons, que tant s' alegrava en altre temps quan me parlava en son palau y jo li esplicava l' origen y 'l parentiu dels héroes grechs, si sapigués que tremolan devant d' Héctor! ¡Imploraría als deus inmortals perque l' ánima li abandonés los membres y la féssen baixar á las moradas de Plutó! ¡Júpiter, Minerva y Febo poguessen tornarme á la flor de ma jovenensa, com allavors que prop los marges del rápit Celadon los Pilis combatían ab los Arcades, armats ab llansas, sota 'ls murs de Feya en la confluencia del Jardanos. Al devant dels enemichs anava Ereutalió, guerrer parescut á un deu, vestit ab l' armadura del rey Areitoos, del diví Areitoos, á qui 'ls héroes y las donas de las hermosas cinturas, anomenavan Corineta, á causa de la massa de ferro ab que destruía las falanges, sense fer cas dels archs y de las prolongadas llansas. Licurgo 'l va matá per astúcia y no per la forsa, en una senda estreta, ahont ab la seva massa no podia maniobrar. Licurgo va atacar primer, y ab sa llansa li traspassá 'l pit. Caigué á térra de espatllas, y 'l vencedor va despullarlo de l' armadura que li habia donat l' inflexible Marte. D' aquell dia, sempre més Licurgo porta aquellas armas en las batallas; y quan la vellesa no 'l deixava moure de son palau va trasmétrerlas á Ereutalió, son company fidel, lo quí vestit ab aquestas armas, provocava als guerrers més valents. Tots ells tremolavan, temian y no hi gosavan combatre; quan la meva ánima esforsada, va inspirarme que combatés ab atreviment, encare que era 'l més jove de l'armada. Vaig combátre ab ell, y Minerva 'm concedí la gloria. Vaig matá á aquest home grós y robust; y estés á mos peus, cubría tot son cos un ample espay. ¡Ah, si 'm trobés encara en aquella etat florida, si la meva forsa fós encara entera, 'l brillant Héctor no hauría d' esperar un sol moment un adversari! ¡Mes entre vosaltres, que sou los mes braus dels Grechs, cap n' hi ha que 's trobe disposat á lluitar contra ell!»
 A aquestas reprensions del anciá, nou guerrers s'aixecan: Agamemnon, rey dels homes, dona l' exemple, després d' ell Diomedes, robust fill de Tideo; després los Ayax, revestits d' una forsa impetuosa; Idomeneo y l' escuder d' Idomeneo, Merion, igual al homicida Marte: Euripilo, il-lustre fill d' Evaimon; Toas, fill d' Andremon; y 'l diví Ulisses. Tots volen batre á Héctor; Nestor parla altra vegada, y 'ls hi diu:
 «Feusho á la sort. Lo qui aquesta designe se sacrificará pe 'ls Grechs y en son interior ne recullirá 'l fruit, si escapa viu d' aquesta lluyta terrible.»
 Dia aixó y cada héroe anota la seva sort y la tira dintre 'l casco d'Agamemnon. La gent de l' armada, 'ls brassos estesos vers los in-mortals, prega, y tots los Grechs, aixecant la vista al cel, diuhen:
 «¡Poderós Júpiter, que l' elegit siga Ayax, ó'l fill de Tideo, ó 'l rey de la rica Micenas!»
 Mentrestant Néstor remena 'l casco, y 'n fa saltar la sort pe 'l qui 'ls mateixos Grechs desitjavan: Ayax. Un heralt, l' agafa, y corrent per tota la multitut, comensant per la dreta, la mostra als capdills dels Aqueus. Los que no la coneixen, refusan la sort: mes quan l' heralt, després d' haberla ensenyada á tothom, arriba prop de Ayax, que l' habia escrita y tirada dintre 'l casco, aquest allarga la má y l' heralt li dona; lo guerrer, veyent la senyal que ell li habia fet, la reconeix, se n' alegra de tot cor, y deixantla caure á terra, esclama:
 «Amichs, aquesta senya es la meva, y me 'n alegro de tot cor, perque espero deixar vensut á Héctor. Vaig á posarme l' armadura; mentrestant imploreu al fill de Saturno, pregueu silenciosos perque 'ls Troyans no senten los vots que feu, ó millor, pregueu en veu alta, perque jo no tinch temor de ningú. Cap guerrer me fará girar l' espatlla ni per forsa ni per astúcia, puig no vaig néixer ni 'm vaig educar en Salamina per quedarme inepte fins aquest extrem.»
 Diu aixó, y 'ls Grechs dirigint la mirada al cel pregan á Júpiter en aquestos termes:
 «Deu poderos que regnas desde las alturas del Ida, grandíssim, gloriosíssim, permet que Ayax triunfe y concedeixli una brillanta fama; mes si tant vols á Héctor, si vetllas per ell, concedeix als dos héroes igual forsa y la mateixa gloria.»
 Durant aquesta pregaria, Ayax s' ha posat l' armadura de bronzo brillant. En un moment lo seu cos s' ha vist cubert ab las armas. Surt l' héroe animós. Del mateix modo que camina 'l jegantesch deu de la guerra quan va á barrejarse ab los humans que Júpiter entrega á la Discordia devoradora y als furors de las batallas, aixís mateix camina 'l gran Ayax, muralla de la Grecia. Llensant miradas acompanyadas d' un terrible sonrís, ayansa ab un pas superbiós y blandeix sa prolongada llansa. Al véurel los Argius senten una viva alegría, y 'l terror fa tremolar los genolls dels Troyans. Lo mateix Héctor sent colpejar lo seu cor en son pit esforsat, mes no pot fugir per tornar entre las columnas de sos companys, puig que ell es qui ha provocat als Grechs al combat.
 Ayax s' hi acosta portant un escut reforsat com una torre, en lo que 'lbronzo cubreix set pells de bou. Tiquios, lo mes hábil dels armers, en sa casa d' Hilea, va fer per l' héroe aquest escut superior, de set pells de toros robustos, cubertas de bronzo. Ayax estén devant de son pit lo gros escut, y deturantse prop d' Héctor, li fá aquestas amenassas:
 «Héctor, ara vas á sapiguer, cos á cos, lo que son los capdills dels Aqueus, fins ab l' ausencia del irresistible Aquiles, cor de lleó. Aquest héroe está ociós en sos navilis, per efecte de sa cólera contra Agamemnon, rey dels pobles. Mes encara som molts y valents los que 't plantarém cara ab alegría. Comensém, donchs, al instant lo combat.»
 Lo gran Héctor, del casco brillant, li respon:
 «Ayax, rebrot de Júpiter, fill de Telamón, príncep dels pobles, no probes d' intimidarme com á una débil criatura, com á una dona inhábil en los treballs de la guerra. Ja hi estich fet en l' art de combatre y de véncer als héroes. Ja sé manejar l' escut ab una y altre má. Me correspon lluitar ab audacia. Sé, desde dalt d' un carro dirigir entre 'l combat mas fogosas eugas; y en los combats á peu sé tambe móurem per evitar los colps de Marte. Pero no vull fer cap traició á un héroe com tú, ni 't vull donar cap colp deslleal. Cara á cara guayta la meva llansa ¡que ella 't puga alcansar!» Dient aquestas paraulas, blandeix sa prolongada llansa; la tira y teca en lo formidable escut d' Ayax, y torada sa vuitena planxa, la de bronzo; la punta indomable penetra á través de sis pells de bou: la setena la detura. Ayax tira després sa prolongada llansa que toca al escut arrodonit del fill de Priam: lo travessa, 's clava en la corassa y prop del ventre esquinsa la túnica del héroe; pero aquest s' inclina y aixís s' aparta de la negra mort.
 Los dos arrencansas prolongadas llansas y s' embesteixen l' un al altre, com si fóssen lleons famolenchs ó robustos singlars decidits á no deixarse véncer. Lo fill de Priam pega una llansada en mitj del escut del enemich, mes no 'l traspassa: la punta de la llansa se li tors en la planxa de bronzo. Allavors Ayax salta acometent, travessa ab sa llansa l'escut del Troyá, del que 'l conté l' embranzida, y 'l fereix en la garganta, de la que 'n degota tot seguit una sanch negra. Héctor, per aixó no para de combátrer. Recula y ab sa robusta má arrenca de terra una pedra negra, grossa, punxaguda: la rebat vers lo centre del escut d' Ayax y 'l bronzo llonsa un prolongat ressó. Ayax tot seguit, aixeca una pedra més grossa encara; la llensa remolinejantla, donantli una forsa inmensa y la fá cáurer, pesada com una mola, demunt l' armadura d' Héctor, que doblega'ls genolls y cau d' espatllas, entrabancat pe 'l seu escut. Mes tot seguit Apolo l' aixeca.
 Ja, l' espasa en la má, 'ls dos guerrers van á donarse colps furiosos, quan los heralts, enviats dels deus y dels homes, s' avansan: Ideos, de part dels Troyans; y Taltibi de part dels Grechs; abdós d' una prudencia consumada.
 Esténen los seus ceptres entre 'ls combatents y Ideos abundant en sabis consells, exclama:
 «Pareus, ¡oh estimats fills! de lluitar y de combatre. Júpiter, que disposa de las nuvoladas, vos estima al un y al altre, y abdos sou valents guerrers. Las dugas armadas coneixen vostre valor; pero la nit es arribada, y es prudent cedir á la nit.
 —Ideos, respon lo fill de Telamón,—ordena á Héctor que ho decideixi. Ell es lo qui ha provocat als mes valents d' entre 'ls Argius; que parle donchs lo primer, que jo estich prompte á obehirvos, si ell vos obeheix.
 —«Ayax,—contesta tot seguit lo fill de Priam,—los deus t' han donat grandesa, forsa y prudencia. Per ta destresa en tirar la llansa, portas ventatja sobre tots los Grechs. Mes ara, suspenguem lo combat. Més tart continuarém batentnos, fins que 'l destí pronuncie la seva sentencia, y á l' un ó al altre dongui la victoria. La nit nos ha caigut sobre y es prudent cedir á la nit. Ves, donchs, á omplir d' alegría, prop de las naus, á tots los Grechs, y sobre tot als teus companys, als teus amichs. Jo me 'n aniré á alegrar en la gran ciutat del rey Priam, als Troyans y á las Troyanas deis llarchs mantells, que, pregant per mí, s' han ficat en los temples deis deus. Mes femnos l' un al altre dignes presents, que 's digui entre las armadas: «Si han combatut, per efecte d' una dolorosa qüestió, al retirarse del camp, han quedat amichs.»
 Ditas aquestas paraulas, dona á Ayax una espasa adornada de claus d' argent, ab la seva vaina, y un rich talabart.
 Ayax dona á Héctor un brillant cinturón de porpra.
 Se separan; l' un s' encamina vers l' armada dels Grechs, T altre cap á las columnas dels Troyans. Aquestos que deseperavan de la salvació d' Héctor, exclaman en crits d' alegría, quan lo reveuhen viu, sense cap ferida notable, habent escapat de las mans invencibles del valent Ayax. L' acompanyan dins d' Ilió.
 Los Grechs, per la seva part, conduheixen prop d' Agamemnon á Ayax, satisfet de son triunfo. Quan entran á la tenda del Atrida, 'l rey dels guerrers, sacrifica junt ab alguns d' aquestos, al tot poderos Júpiter, un toro de cinch anys. Los héroes escorxan la víctima, s' hi apressaran cada qual pe 'l seu cantó, la trossejan, divideixen ab manya las carns, las travessan ab punxons, las rosteixen ab cuidado y las separan del ardent foch. Acabats aquestos preparatius, lo festí queda preparat: se posan á menjar, y ningú pot queixarse de no haber obtingut una justa part dels menjars. L' héroe Agamemnon ofereix á Ayax tota l' espatlla de la víctima. Quan han satisfet la gana y la set, Nestor, que habia sigut lo que habia donat lo prudent parer, es lo primer en obrir lo consell. Ab l' esperit plé de bona intenció diu:
 «Atrida, y vosaltres, capdills dels Grechs; nombrosos Argius de l' hermosa caballera han mort. L' acer crudel ha escampat la seva sanch per las superbas marges del Escamandro. y las sevas ánimas han baixat á las moradas de Plutó. Te convé, donchs, que al espuntar la nova aurora suspengues los combats. Reunim l' armada; ab l' ajuda de nostres bous y muías amontonem en cercle los morts; cremémlos prop dels vaixells, y recullim sas ossamentas, per entregarlas als seus fills quan serem de retorn á nostra patria estimada. Aixequem ara, per tots ells, en la plana una tomba demunt de l' ara comuna. Junt á la tomba, construimhi al moment, á fi de que protegeixen á la flota y á la armada, elevadas torres y una muralla, ab portas obertas per passarhi 'ls carros; obrim al peu d' aquestos murs un enfonsat fosso que rodejará 'l camp y deturará 'l pas als homes y als corcers, si may per mav los Troyans atrevits volen portar fins allí las sevas armas.»
 Diu aixó y 'ls reys aplaudeixen.
 Al mateix temps los Troyans, en lo punt mes elevat de l' escarpada ciutat d' Ilió, devant los pórtichs de Priam, tenen la junta, tumultuosa y de terror plena. Lo sabi Antenor parla 'l primer en aquestos termes:
 «Escolteume, Troyans, fills de Dardanos, y vosaltres, aussiliars: vaig á dirvos lo que dins de mon pit lo cor m' inspira. Creyeume: donem als Atridas, perque se l' emporten, l' Argiua Helena, y ab ella tots los seus tresors. Nosaltres estém combatent contra la fe d' una aliansa jurada, y no n' espero res de bó per nosaltres, si no feu lo que us dich.»
 Dit aixó se 'n entorna á son siti. Allavors lo diví Alexandre, espós de la rossa Helena, s'aixeca y respon rápidament ab aquestas paraulas:
 «Antenor, no pots dubtar de que 'l teu discurs no m' es grat: tú estás en lo cas de pensar mes bè y d' aconsellar millor; y si es veritat que parlas seriament, es que 'ls deus mateixos t' han ofuscat la rahó. Tingueu entes, y ho declaro devant dels valerosos Troyans, que no entregaré pas á Helena. Los tresors que ab ella vaig endúrmen d'Argos á mon palau, estich disposat á donarlos, y encara hi afegiré riquesas propias meuas.»
 Dit aixó, se 'n entorna á son siti. Allavors s'aixeca Priam, descendent de Dardanos, tan sabi com los deus; ab lo cor ple de bona voluntat, diu:
 «Escolteume, Troyans, y vosaltres, aussiliars: vaig á dirvos lo que dins de mon pit lo cor m' inspira. Anem á la ciutat á pendre l' aliment de costum. Disposeu las guardias, y que cada un vigile quan li toque. A trench d' alba Ideos anirá á la flota per enterá als Atridas la promesa d' Alexandre, causa de nostras discordias. Per altra part los hi dirá prudentas paraulas, perque 's determinen á suspendre 'ls combats terribles y donarnos temps per cremar nostres morts. Després tornarem á combatre fins y á tant que 'l destí pronuncie la seva sentencia, y dongui la victoria á una ó altra de las dugas armadas.»
 Aixís parla. Dócils á aquest discurs, los guerrers prenen junts l' aliment de costum. Als primers raigs de l' Aurora, Ideos se 'n va á la flota y troba als Grechs, favorescuts de Marte, en junta, prop dels vaixells d' Agamemnon. L'heralt, dret en mitj de l' asam¬ blea, diu:
 «Fills d' Atreo, y vosaltres, Aqueus de las hermosas cnémidas: Priam y 'ls Troyans ilustres m' ordenan que us entere de las promesas d' Alexandre, causa de nostras discordias. ¡Tan de bó que us siguin agradables! Tots los tresors que Páris va conduir á Troya, en sos fondos navilis (¡que aixís hagués mort avans!) convé en donárvosels; ademés hi afegirá una part de las riquesas que te en son palau. A pesar de las instancias dels Troyans, no vol tornarvos l' esposa Ilegítima del gloriós Menelao. Lo rey, per altra part, vol que us propose la suspensió dels combats terribles, y que 'ns dongueu temps de cremá 'ls morts. Després tornarém á combatre fins y á tant que 'l destí pronuncie la seva sentencia y dongue la victoria á una ó altra de las dugas armadas.»
 Aixís parla l' heralt, y tots los Grechs restan silenciosos. Per fi lo valent Diomedes esclama:
 «Ni volem aceptar las riquesas d' Alexandre, ni rebre á la mateixa Helena. Es vist, fins per una criatura, que la ruina dels Troyans está sospesa demunt dels seus caps.»
 Diu aixó; y 'ls fills de la Grecia prorrompen en vivas aclamacions, admirant la resposta del fill de Tideo. Allavors lo poderós Agamemnon se dirigeix al heralt:
 «Ideos, ja sents la veu dels Grechs; ja sents com te responen: y per la meva part, aprovo la seva opinió. A pesar d' aixó, no m' oposo á que tingueu treva per enterrar los morts. No retardem gens en dispensar las honras degudas als que han mort; posemlos aviat demunt la flama del ara. ¡Que 'l tot poderos Júpiter, espós de Juno, siga testimoni del nostre tractat!»
 Ditas aquestas paraulas, estén son ceptre vers tots los inmortals.
 Allavors Ideos se 'n entorna á la santa Ilió, ahont los Troyans y 'ls Dardanis reunits esperan ab impaciencia en la junta lo retorn del seu enviat. Arriba, 's posa al mitj del cercle, y tramet fidelment lo seu missatje. Tot seguit se 'n van, los uns á portar los cadavres y 'ls altres á amontonar llenya. Los Grechs, pel seu cantó, prop de las sevas naus, disposan que 'ls uns porten los morts y 'ls altres amontonen llenya.
 Lo sol, al sortir d' entre las aiguas apacibles del profond Occeá, llensa sos raigs primerenchs per las campinyas, y s' enlaira cap als cels, quan las dugas armadas corren l' una cap al altra. Los guerrers en un principi apenas poden reconeixe 'ls seus morts; mes, quan per últim, habentlos rentat ab aigua 'ls hi han tret las tacas de sanch, los colocan demunt dels carros, plorant á llágrima viva. No obstant, lo gran Priam los hi ordena comprimí 'ls plors, y desde aquell moment, silenciosos, lo cor nafrat, los Troyans amontonan los cossos sobre l' inmensa pira. Quan los han consumit en la flama, se 'n entornan á la santa Ilió.
 De la mateixa manera, pel seu cantó, 'ls Grechs de las bellas cnémidas, lo cor nafrat, amontonan los cossos sobre l' inmensa pira. Quan los han consumit en la flama, se 'n entornan cap als seus vaixells.
 L' aurora no apareixia encara; mes la nit anava á fer lloch al dia, quan un grupo de guerrers esculiits sortí del camp dels Argius, y aixecá en mitj de la plassa una sola tomba demunt de l' ara comuna. Prop d' allí 'ls guerrers hi construiran, á fi de protegir á la flota y á l' armada, altas torres y una muralla, en la que hi obriren portals per passar los carros. Al peu d' aquestos murs hi obriren un llarch y profond fosso que aparedaren interiorment ab estacadas.
 Aquets foren los trevalls dels Grechs de l' hermosa cabellera. Mentrestant los deus, sentats entorn de Júpiter, deu del llamp, contemplavan ab sorpresa aquesta gran obra. Neptú, que conmou la térra, parla 'l primer y diu aixís:
 «Poderos Júpiter, ¿quí, donchs, entre 'ls humans, demunt la terra inmensa, donará compte may mes als deus de sos propósits, de sos pensaments? ¿No reparas com ja 'ls Grechs dé l' hermosa cabellera han construit una muralla devant de las sevas naus, y al rededor hi han obert un fosso, sense oferir als inmortals solemnes sacrificis? La fama d' aquestos traballs s' estendrá per tot ahont brilla l' aurora, y no 's parlará ja mes de las que juntament ab Febo vaig aixecar traballosament al entorn de la ciutat del héroe Laomedon.»
 Lo deu que amontona 'ls núvols li respon ab to contristat:
 «¡Oh Neptú, poderos de gran espay, qué es lo que has dit! ¡Una divinitat mes débil que tú, peí seu bras y per la seva ciencia, tindria temor de concebir tal pensament! La teva fama subsistirá per tot allá ahont brille l' aurora; mes per aixó 't permeto que tant aviat com los Grechs de l' hermosa cabellera retórnen dins sos vaixells cap á sa estimada patria, destrueixes per tots cantons aquesta elevada muralla, la fasses engullir per la mar, cubreixes d' arena l' ampla platja, y fasses desapareixer fins lo mes petit rastre de la gran muralla deis Grechs.»
 Aixís conversavan los deus entre ells. En aixó 'l sol s' amaga y 'l treball dels Aqueus fineix. Allavors aquestos sacrifican bous dintre las sevas tendas, y prenen l'aliment del vespre. Nombrosos vaixells han portat de Lemnos lo ví que ha enviat lo pastor dels pobles Euneo. Aquest rey, fill de Jason y d' Hipsípile, ha regalat als Atridas solament mil mesuras de ví. Los Aqueus ne compran d' Agamemnon y de Menelao, donant en cambi l' un bronzo, l' altre ferro brillant, aquet pells de toro, l' altre 'ls mateixos toros; fins n' hi ha que donan sos esclaus; y tots preparan abundants festins. Embolicats per la nit, los Grechs en son camp, los Troyans y 'ls seus aussiliars dintre d' Ilió se posan á sopar. Al mateix temps lo previsor Júpiter, meditant contra tots funestos propósits, trona ab furor. Lo pálit terror s'apodera de tots ells; vessan lo ví de sas copas, y cap gosa beure avans d' oferir libacions al tot poderós fill de Saturno. Per últim se 'n van als seus llits, y s' entregan als dolsos favors del somni.