Iliada/Cant VIII

CANT VIII.

______

L' Aurora del vel rogench s' espargia sobre tota la terra, quan Júpiter, á qui 'ls llamps complauhen, reuneix l'assamblea dels deus en lo mes alt dels nombrosos cims del Olimpo. Pren la paraula y 'ls inmortals l' escoltan atentament.
«Escolteume, 'ls hi diu, tots vosaltres, deus y deesas; vull dirvos lo que dintre mon pit lo cor m' inspira: que cap deesa, que cap deu intente quebrantar las mevas ordres; sino que tots unánimament aprobeulas, á fi de que 's cumpleixi promptement la meva obra. Aquell que repare que se 'n vaje pera portar socors als Grechs ó als Troyans, tornará al Olimpo afrentosament ferit; ó l' agafaré y l' enfonzaré en lo Tártaro tenebrós, en lo mes profond abim obert sota la terra; en lo lloch ahont s' alsan las portas de ferro y es de bronzo 'l paviment, distant del palau de Plutó tant com la terra ho es del cel. Sabrá d' allavoras quant aventatjo en poder á tots vosaltres. Sino ¡oh inmortals! feu la proba, perque cap ho ignore; feu penjar del cel una cadena d' or; repenjeuvos tots junts á la seva extremitat; per mes que us esforseu jamay fareu seguir del cel vers á la térra á Júpiter, suprem árbitre. Mes si, pe 'l contrari, á mi 'm plau aixecarvos, faré seguir fins la mateixa terra y la mar; fermaré tot seguit la cadena en lo cim del Olimpo, y tot quedará á la mateixa altura. ¡Tant es lo que so superior als deus y als homes!»
Aixís parla; y 'ls inmortals guardan un profond silenci, sorpresos d' aquest discurs, perque habia parlat ab vehemencia. Per últim Minerva exclama:
«¡Oh, pare de nosaltres! ¡oh 'l mes gran dels reys, fill de Saturno! ja sabem que la teva forsa es invencible. Plorem nosaltres pe 'ls Grechs aguerrits, que sucombirán després d' haber obtingut una sort desgraciada. Nos abstendrém de exasperar la guerra, ja que tú ho manas: pero inspirarem als Argius saludables resolucions, á fi de que no moren tots víctimas de la teva ira.
—Aconhórtat, filla estimada, respon somrient l' amontonador dels núvols, si are uso un llenguatje sever; sempre vull esser complacent ab tú.»
Ditas aquestas paraulas, posa sota 'l jou sos corcers de las potas de bronzo, del vol rápit, de l' aurea crinera. Ell vesteix una armadura d' or, agafa un fuet maravellós, puja á son carro y excita als corcers, que volan ab ardor, á igual distancia de la terra y del cel estrellat. Arriba al Ida, fértil en manantials, terra alimentadora de bestias feras, y baixa al Gárgaro, ahont hi ha un bosch sagrat y un altar olorós. Allí 'l pare dels deus y dels homes detura 'ls seus corcers, los deslliga y 'ls rodeja d'una boira espessa. S' assenta en lo cim mes elevat y 's complau en sa gloria, contemplant la ciutat dels Troyans y la flota dels Grechs.
Los Aqueus de l' hermosa cabellera prenen depressa en sas tendas l' aliment del matí, y tot seguit se posan las armaduras. Los sitiats també s' arman en la ciutat, si be en menor nombre; mes la necessitat fa lley, y per aixó no son pas menys ardents per sortir vers la plana per defensar als seus fills y á las sevas donas. S' obran las portas totas; l' armada 's precipita á peu y en carros; un inmens estrépit ressona. Quan, anant l' una cap al altra las duas armadas arriban á trobarse, lo furor dels guerrers acorassats de bronzo esclata; volan las llansas, las armaduras son trencadas, los escuts arrodonits s' entrexocan; lo soroll de la guerra ressona. Se senten allavors los gemechs dels moribundos, las paraulas superbiosas dels vencedors; la terra es banyada ab sanch.
Aixís tant com dura 'l matí y mentres lo dia sagrat s' engrandeix, los darts nombrosos volan d' una part y d' altra, y 'ls guerrers cauhen. Més quan lo sol arriba al mitj del cel, lo pare dels deus y dels homes desplega las balansas d' oró hi posa dugas sorts mortals: la dels Troyans, hábils caballers, y la dels Grechs acorassats de bronzo. Las aixeca sostenintlas pe'l mitj. Tot seguit lo pés fatal dels Argius las decanta: la seva sort baixa fins á la térra fértil; la dels Troyans s' alsa fins al ample cel. Júpiter allavoras, desde 'l cima del Ida, fa tronar ab furor, y fá cáurer en las filas argiuas llamps flamejants. Al véurer aixó 'ls héroes se torban, lo pálit terror s' apodera d' ells. Idomeneo, es lo primer en fugir. Agamemnon, los dos Ayax, favorescuts de Marte, 'l segueixen. Solament, Nestor, salvaguardia de la Grecia, permaneix inmóvil, encara que involuntariament: son caball guia es ferit per un dart tirat pe'l diví Alexandre, espós de la róssa Helena; la fletxa l' ha tocat al cim del cap, al punt ahont comensa la crinera, regió de ferida mortal. En son dolor, lo caball fá bots, porqué l' acer li ha penetrat fins al cervell, donant voltas per arrencarse l' dart crudel, esbara als altres caballs. Per fí l' anciá corre ab sa espasa y talla 'ls tirants de la delantera; mes en aquest moment las eugas fogosas d' Héctor corren ab tota velocitat, conduidas per un guia atrevit, pe 'l mateix Hector. Allavors lo vell Néstor hauria mort, si l' valent fill de Tideo no se 'n hagués adonat. Primerament ab sos crits terribles Diómedes dóna coratje al rey d' Itaca:
«Diví fill de Laertes, astut Ulisses, ¿perqué, després d' haber girat l' espatlla, te 'n vas com un cobart á amagarte entremitj de la multitut? Ten compte que una fletxa no 't toque per darrera. Detúrat, y junts allunyém del anciá aquest héroe ferós.»
Aixís parla; més lo diví y pacient Ulisses, sens escoltarlo se 'n vá corrent vers als vaixells dels Grechs. Lo fill de Tideo, allavors, encara que tot sol, se barreja entre 'ls primers combatents, s' atura devant del carro del vell fill de Neleo y li dirigeix aquestas paraulas ab tota pressa:
«¡Oh vell! joves guerrers te rodejan y tas forsas estan enervadas, la trista vellesa t'acompanya, ton escuder es débil y 'ls teus corcers son pesats. Puja al meu carro, sabrás lo que val la rassa dels corcers de Tros, tan ágils en la plana en perseguir alenemich com en escapar d' ell. Un jorn prenguí á Eneas aquestos árbitres de la fugida. Deixa'l teu carro á la confiansa de nostres companys, y encaminarem lo meu vers als caballers enemicbs, á fí de que Hector entengui que també la meva llansa en mas mans s'inflama de furor.»
Diu aixó y 'l vell se persuadeix. Lo generós Eurimedon y 'l valent Estenelos s' encarregan dels seus corcers. Los dos héroes pujan al carro de Diomedes. Nestor pren las riendas maravellosas y fueteja als caballs. Tot seguit se troban prop d' Hector y 'l fill de Tideo dispara una fletxa contra d' ell; més no l' alcansa y toca al costat del pit al fill del superbiós Tebeo, Eniope, que tenia las riendas, y cau del carro sobtadament; los caballs reculan y 'l Troyá pert la forsa y la vida. Un terrible dolor se apodera dels sentits d' Hector, per la mort del seu company; mes per molta que sigui la seva pena, té de deixarlo estés en l' arena y busca un ardit escuder. Los corcers no 's quedan gaire temps sense guia; l' héroe veu al atrevit fill d' Ifitos, Arqueptolomeo, 'l fa pujar al assiento y li dona las riendas.
Allavors hi hauria hagut un desastre y fets terribles; tal vegada 'ls Troyans haurian hagut de tancarse dintre d'llió com un remat de xays en son tancat, si de prompte 'l pare del deus y dels homes no ho hagués previst tot. Fa roncar lo tró y llensa 'l llamp cap á la terra devant dels caballs de Diomedes; la flama del sofre encés s' alsa; los corcers esbarats frisan sota 'l jou; las riendas cauhen de las mans de Nestor, y l' anciá tremolant esclama:
«Anem, fill de Tideo, deixa corre als teus corcers fogosos; ¿no veus que no debem esperar cap socors de Júpiter?
«A Héctor es á quí te destinat donar avuy la gloria. Un altre dia, si ell vol, no 's la donará á nosaltres; cap mortal, per valent que sigui fará cambiar lo pensament de Júpiter; perqué aquest Deu está per demunt de tots per son poder.
—¡Oh anciá, respon lo belicós Diomedes, certament parlas segons la prudencia dicta, més un terrible dolor s' apodera de la meva ánima, perqué després Héctor dirá en sas arengas als Troyans: «Lo fill de Tideo ha fugit devant meu fins als vaixells.» Vetaquí lo que dirá; essent aixís, que la terra se 'm engulleixi!
—¡Fill de Tideo!—contesta l' anciá—¿qué es lo qué dius? Si Héctor te digués débil y cobart, cap Troyá, cap Dardani 'l creuría, com tampoch cap dona del troyans de las quals has fet rodolar per l' arena 'ls marits joves y valents.»
Diu aixó, girant los corcers, y 'ls héroes fugen perseguits pe 'ls Troyans que fan plóurer demunt d' ells una granisada de fletxas amargas, fent grans crits. Héctor los ultratja ab una veu atronadora:
«¡Oh fill de Tideo! los Grechs t' honraban entre tots donante 'l siti de preferencia, los primers menjar y las copas sempre plenas. Ara 't menysprearán perqué t'has tornat com una dona. ¡Ves en mal hora, verge tímida! No escalarás tú, jo t'ho asseguro, nostras santas murallas, ni te 'n durás en tos vaixells á nostras estimadas esposas. ¡Molt temps avans t' hauré donat la mort!»
Al sentir aquestas paraulas, Diomedes cavila si girará 'l seu carro per combatre ab ell cara á cara. Tres vegadas concebeix aquest propósit en son esperit, en son ánima; tres vegadas, desde las montanyas del Ida lo previsor Júpiter fá ressonar lo tró y ab aixó mostra als Troyans la senyal de la victoria. Héctor, ab veu atronadora 'ls anima:
«¡Troyans, Licis, fills de Dardanos, sigueu homes! ¡amichs, recordeuvos de vostre impetuós valor! Jo ho reconech; Júpiter, favorable á nosaltres, nos promet la victoria, una gloria inmensa, y la ruina dels Aqueus. ¡Insensats! han aixecat aquesta débil y despreciable muralla: ¿han cregut contenir nostre ardor? Nostres caballs saltarán ab prestesa 'ls fossos que han obert. Mes quan arribaré prop dels vaixells, no us descuideu de fer relluhir la flama. Vull encendre la flota y matar, prop de sos vaixells, als Grechs aturdits per l'incendi.»
Diu aixó y després excita als seus caballs en aquets termes:
«Xanto, Podargo, Eton, diví Lampos, ha arribat lo moment de recompensar lo meu carinyo per vosaltres y 'l d' Andrómaca, filla del magnánim Eetion. Moltas vegadas ella us dona, avans de cuidarme á mí, que té á ditxa 'l que li sigui son jove espós, lo dols grá y 'l ví barrejat, que bebeu tant com vos plau. ¡Coratje! precipiteuvos, perseguiu á aquestos héroes. ¡Puguessem pendre l' escut de Néstor, qual fama 's remonta flns al cel! Asseguran que es d' or macís, lo mateix que sas argollas. O bé, arranquem de las espatllas de Diomedes la corassa maravellosa, obra de Vulcá. ¡Ah! si logrem desarmar á aquestos dos héroes, es d' esperar que aquesta nit mateixa 'ls Grechs tornarán á ficarse á sos vaixells rápidament.»
Aquestas foren sas paraulas superbiosas. Ellas indignaren á l' augusta Juno, que s' agitá en son trono y va fer tremolar l' ample Olimpo. Després, dirigintse al gran deu Neptú, li digué:
«¡Qué es aixó! deu de gran poder, tú que conmous la térra ¿ton cor no está afligit pe'l desastre del Grechs que, en Egas y en Hélice te fan nombrosas y preciosas ofrenas? ¡Resolte á donarloshi la victoria! Si; si nosaltres voliam, divinitats com som, posarnos de favor dels Grechs, fer recular als Troyans y compelir á Júpiter en los cims del Ida, ahont seu apartat, s' afligirá també.
—¡Atrevida Juno! respon adolorit lo deu poderós que conmou la terra, ¿qué es lo que has dit? No voldria pas, ni ab la ajuda de tots los deus, combatre á Júpiter, perqué son poder es molt superior á tot lo de nosaltres junts.
Mentres aquestas divinitats conversan d' aquest modo, la munió dels fugitius de peu y de caball se troba reduit en l' estret espay que tanca 'l fosso, entre 'ls vaixells y la muralla. Semblant al fogós Marte, Héctor los enrotlla, perqué Júpiter li concedeix la victoria. Tal vegada allavors mateix hauria entregat la flota al foch devorador, si Juno no hagués inspirat á Agamemnon, que ja s' hi esforsava, per reanimar als Grechs. Lo rey corre á través de las tendas y dels navilis, portant en sa má un ample mantell de porpra. Se deté demunt l' espayós vaixell d' Ulisses, posat en lo centre de la flota, per ferse sentir d' una y altra extremitat de la armada ahont, confiats en sa valentía y en la forsa del seu brás, Aquiles d' un costat y 'l fill de Telamón del altre, habian colocat sos navilis y posat las sevas tendas. Desde la part alta del navili, Agamemnon, ab veu atronadora, diu:
«¡Quina vergonya, oh Grechs insignes en apariencia, y miserablement cobarts! ¿A qué han vingut á parar aquells magnífichs discursos, quan us anomenavan pe 'ls més valents, y ab los qué parlavau com altius fanfarrons en Lemnos, després d' haber menjat las carns abundantas de bous superbos y begut lo ví deliciós que umplia vostras urnas? Prometiau fer cara en los combats cada un á cent, á dos cents Troyans; y ara tots plegats no valém lo que val Hector sol, que aviat entregará la flota á las flamas devoradoras; ¡Gran Júpiter! ¿tú habias may donat semblant infortuni á cap dels reys poderosos, y li habias tret l' honor? De cap manera crech que venint aquí per desgracia, hage passat per devant dels teus hermosos altars, sense cremarhi per tú cuixas y greix de toros, desitjant arruinar á la gran Ilió. ¡Oh Júpiter! concedeixme la gracia que vaig á demanarte; permetnos al menos fugir y evitar la mort. ¡Qué no tingui de veure que 'ls Grechs siguin vensuts pe 'ls Troyans,»
Aixó diu: lo pare dels deus se condoleix de sas llágrimas, y ab una senyal feta ab lo cap, promet que la armada no sucumbirá. Al mateix temps va fer apareixe un áliga, 'l mes infalible dels augurs, portant en las urpias lo cadell d' un cervo ágil, que deixá caure al peu del magnífich altar ahont los Grechs oferian sacrificis al pare dels deus, autor de tots los pressagis. L' armada al veurer l' augur enviat per Júpiter, se precipita ab lo mes gran ardor contra 'ls Troyans, y sols frisa per combatre.
Mes cap, entre tants valents héroes, pot gloriarse d' haber excitat los seus corcers avans que Diomedes, d' haberlos conduit ab ardor mes enllá de la muralla, d'haber combatut cara á cara. Molt temps avans que cap dels altres, mata en las columnas troyanas, á un guerrer armat de totas armas, Agelao, fill de Pradmon. Quan gira sos corcers pera fugir, Diomedes aprofita 'l moment y li enfonza entre las espatllas la seva llansa que li surt pe 'l pit. Lo Troyá cau del seu carro y l' armadura ressona al seu demunt. Després del fill de Tideo segueixen los Atridas, Agmemnon y Menelao; los Ayax revestits d' una forsa impetuosa, Idomeneo y 'l seu escuder Merion, igual al homicida Marte; Euripilo, ilustre fill d' Evemon. Teucro, que segueix en nové lloch, prepara 'l seu arch y 's coloca sota l' escut del fill de Telamón, que aquest aixeca, mientras que son jove germá dirigeix las miradas vers la lluita. Al moment que la seva fletxa alcansa á un dels guerres y 'l fá rodolar sens vida per l' arena. Teucro com un nen prop de sa mare, 's retira al costat d' Ayax, que l' amaga dessota de son escut brillant.
¿Quin Troyá es lo que primer cau als tirs certera del valeros héroe? Orsiloco primer, després Ormenos, Ofeleites, Detor, Cromios, Licofontes, hermós com un deu; Amopaon, fill de Poliemon y Menalipo. Teucro cubreix la terra ab los cossos d' aquestos guerrers, Lo rey dels homes Agamemnon, s' alegra de véurel, ab lo seu arch poderós, com destrueix las columnas troyanas. S' hi acosta, s' atura y li diu:
«Teucro, estimada testa, fill de Telamon, capdill dels guerrers, continúa disparant los teus darts. ¡Vulgan los deus que sias tú 'l sosteniment dels Grechs y de ton pare! Ell s' ha cuidat de tos primers anys, y encara que bastart, t' ha educat en son palau. Encara que sigue lluny d' aquí, engrandéixlo en gloria. Jo 't prometo, y la meva paraula 's cumplirá, que si 'l deu que porta lo escut, y Minerva, 'm concedeixen la ruina de la gran Ilió, tú 'l primer, després de mí, vull que rebes un present d' honor: ó un trípode, ó dos corcers ab lo sen carro, ó una jove esclava que ab tú partirá 'l llit.
—¡Gloriós Atrida! respon lo valerós Teucro, ¿per qué vens á donarme coratje, quan me trobo plé d' ardor? No 'm deturaré per res mentras conserve la forsa; desde que estem fent recular als enemichs cap á la ciutat, he fet cáurer guerrs després de haberlos encertat ab mas fietxas; he disparat vuit darts amarchs, y tots han penetrat en lo cos de joves guerrers; més no puch alcansar á aqueix cá arrebatat de rabia.»
Diu aixó, y la corda del seu arch fa volar un altre dart, que dirijeix contra Héctor; lo seu esperit frisa per tocarlo; més la fletxa 's desvía y traspassa 'l pit del valent Gorgition, fill de Priam, nascut de la hermosa Castianira, que aquest rey un día porta d' Esimeta, després d' habershi casat. Abatut pe l' pés del seu casco, lo cap del jove Troyá s' inclina, com en un jardí lo débil tronch de la rosella s' inclina ab lo pés de las flors plenas de la rosada de primavera. Més la corda del arch fá volar encara un altre dart que Teucro dirijeix contra Héctor, perque 'l seu esperit frisa per traspassarlo, y un altra vegada erra 'l tir. Lo mateix Apolo li desvía la fletxa, que's clava en lo pit, prop de la tetilla, del atrevit escuder d' Héctor, Arqueptolemo, desitjós dels combats. Lo Troyá cau del carro, y mentras que sas forsas y la vida l' abandonan, los caballs fogosos reculan. Un terrible dolor s' apodera d' Héctor, per la mort del seu company; més per molt que sigui son sentiment, l' ha de deixar estés demunt l' arena, y dona ordre á son germá Cebrion, que 's troba al seu costat, de que s' encarregue de las riendas. Cebrion obeheix; allavors Héctor, resplandent baix la seva armadura, salta á terra fent crits terribles: ab sa robusta má agafa una pesanta pedra y 's dirigeix dret cap á Teucro, perque l' ánima li diu que te de matarlo. Aquet treu de son carcax una fletxa amarga y la coloca demunt lo nervi del arch. Quan estira la corda cap á la seva espatlla, en lo moment en que busca traspassar á Héctor, aquest lo toca ab la pedra en lo lloch ahont la clavícula separa 'l coll del pit, regió mortal; la corda del arch de Teucro se trenca y la munyeca se li emboteix. Teucro cau de genolls y deixa escapar l' arch. Ayax vigila á son germá; se tira devant d' ell y '1 cubreix ab son escut. Dos companys seus estimats, Mecisteo, fill d' Equios, y 'l valent Aralsto, l' agafan y á pes de brassos se l' emportan cap als vaixells fent dolorosos sospirs.
Tot seguit lo rey del Olimpo excita de nou 'l furor dels Troyans; fan recular als Grechs fins al fosso profon. Hector, envanescut de sa forsa, vá á primera fila. Del mateix modo que un cá, corrent ab tota la prestesa dels seus peus llaugers va perseguint un lleó ó un singlá, li mossega las cuixas ó las ancas y observa si li planta cara, aixís mateix Héctor persegueix als Grechs de l' hermosa cabellera, y mata al que 's queda derrer. En aixó ls Grechs van fugint; més, quan han passat l'estacada y 'l fosso, gran nombre dels seus han caigut als colps dels Troyans; los altres s' aturan, s' ajuntan al peu dels vaixells, s' animan mútuament, y alsan las mans vers tots los deus y pregan en veu alta. Héctor pel seu costat, dispara entorn del camp sos corcers de críns flotantas, los seus ulls brillejan com los de la Gorgona ó del devorador Marte.
Juno, deesa dels brassos blanchs, los veu; son cor se conmou de pietat. Tot seguit dirigeix á Minerva rápidament aquestas paraulas:
«¡Com, filla de Júpiter! ¿no portarém cap socors, encara que tardá; als Grechs que sucumbeixen? Aviat alcansarán la seva malhaurada sort, van á morir víctimas de l' impetuositat d' un sol home. ¡Ah! lo furor del fill de Priam no ha d' esser tolerable per mes temps; ha causat mals de sobras.
—Ja, respon Minerva, hauría perdut sas forsas y la vida, vensut en sa terra pátria pels brassos dels argius, pero 'l meu pare abandona á la cólera 'l seu ruí esperit. ¡Crudel! sempre enganyós, disposat á contenir lo meu ardor, sense recordar quantas vegadas he salvat al seu fill abatut pels traballs d'Euristeo. Hércules plorava mirant al cel; y no pocas voltas Júpiter m' ha fet baixar á son socors. Si 'l meu esperit prudent hagués pressentit lo que ara fá, quan Euristeo enviá al fill d' Alcmeno fora las sapadas portas del palau de Plutó, pera portar del Erebo lo cá del terrible deu dels morts, no s' hauría escapat ell dels profons abims de l' Estigia. Ara Júpiter m' odia; sols cumpleix los desitjós de Tétis, que se li ha abrassat als genolls y ab sa dreta má li ha acariciat la barba suplicantli que honrés á Aquiles. ¡Y encara tornará á dir qué Minerva es sa filla estimada! Més, disposa 'ls teus corcers, mentres que jo entraré en sa morada y m' armaré pels combats. ¡Veuré si la nostra presencia alegrará al fogós Héctor, quan apareixerém en lo camp de batalla! Sens dupte més d' un Troyá atipará ab sas carns y ab son greix als cans y als buitres, cayent morts devant de la flota dels Grechs.»
Aixís parla; y Juno l' obeheix. Corre, guarneix sos corcers ab las bridas d' or. Al mateix temps Minerva deixa cáurer, en lo paviment del palau de son pare, lo vel magníficament adornat que sas máns mateixas un dia teixiren. Després se posa la corassa del deu que disposa las nuvoladas, y s' arma pera la guerra deplorable. Posa 'ls peus demunt del carro flamejant y agafa una llansa pesanta, inmensa, prou forta pera desfer las columnas dels guerrers contra 'ls que la deesa s' irrite, filla com es d' un pare impetuós. Juno excita ab lo fuet als caballs lleugers. Devant las deesas s' obran per ellas mateixas las portas del cel, que guardan las Estacions, aquestas dignitats que vigilan en l' ample cel y en l' Olimpo, y que desfan ó amontonan la nuvolada espessa que tanca l' entrada. Juno y Minerva dirigeixen, á través de las portas, los corcers dócils al agulló.
Júpiter al instant, desde 'l cim elevat del Ida, las veu, y s' encolerisa. Ordena á Iris, de las alas d' or, que porte aquest misatge:
«Vola, lleugera Iris, dígalshi que reculen. No 'ls permetes que vingan á aturarme; que aquest sería un combat terrible. Si, jo ho declaro y la meva paraula 's cumplirá, magullaré sota 'l jou als seus corcers fogosos; á n' ellas las faré cáurer del assiento en que están, faré volar lo seu carro en esberlas, y en menys de deu anys no 's curarán de las feridas que 'ls hi produhirá 'l llamp disparat per mí. ¡Sabrá Minerva lo qué es combatre ab son pare! Menys indignat estich contra Juno, perqué ella ja té per costum contrariar los meus propósits.»
Aixís diu. Iris se precipita, misatjera rápida com la tempestat; vola desde 'l cim del Ida al ample Olimpo. Alcansa á las deesas prop de la derrera sortida d' aquestas montanyas de nombrosas serras, las detura y las hi repeteix las paraulas de Júpiter:
«¿Ahont correu? ¿ahont vos porta l' ira dels vostres cors? Lo fill de Saturno no permet que 's dongui socors als Argius. Mireu las amenassas de Júpiter, disposat á cumplirlas: magullará sota 'l jou á vostres corcers fogosos; os fará caure del assiento en que esteu; fará volar lo carro en esberlas, y en menys de deu anys no us curareu las feridas que us produhirá 'l llamp disparat per éll. Vol ¡oh Minerva! que sápigas lo que es combatre ab un pare. Menys indignat é irritat está contra Juno, perqué ella ja té per costum contrariar los seus propòsits. Més tú, tremenda deesa, dona impúdica, ¡será cert que goses aixecar contra Júpiter la teva formidable llansa!...
Ditas aquestas paraulas, Iris, lleugera com los vents, desapareix, y Juno 's dirigeix á Minerva:
«¡Vaja, filia del deu qué porta l' escut! no puch permetre que per causa dels mortals combatém contra Júpiter. Que 'ls guerrers sucumbeixen ó sobrevisquen segons sa fortuna, y que 'l senyor dels deus, executant sos designis, cumpleixi sos propósits entre 'ls Grechs y 'ls Troyans.»
Diu aixó, y gira 'l carro; las Estacions deslligan los corcers de l' hermosa crin, los ferman en las estables divinas y apoyan lo carro al mur esplendent. Las deesas al mateix temps s' assentan en los sillons d' or entremitj dels altres deus, ab lo cor contristat. Júpiter allavors dirigeix son carro desde 'l cim del Ida vers al Olimpo, y arriba á l' assamblea dels deus. L'ilustre Neptú deslliga 'ls corcers, coloca 'l carro en un caminal, y 'l cubreix ab una vela de llí. Júpiter s' assenta en un trono d' or, y al assentarshi 'l vast Olimpo 's commou. Solas, apartadas d' ell, Juno y Minerva están assentadas sense dir res, sense interrogarlo; més en son esperit ell las compren, y 'ls hi parla aixís:
«Juno, Minerva ¿á qué vé vostra tristesa? ¡Encara no esteu prou cansadas de fer perdre, en aquest combat gloriós, als Troyans, als qui heu prés tant terriblement en odi! Jamay tots los deus del Olimpo 'm farian recular. ¡Tant poderosa es ma forsa y tant robust mon bras! Los vostres membres han tremolat tots, avans d' haber vist la guerra y 'ls meus fets portentosos. Ja us ho dich; la meva amenassa s' hauría cumplert; feridas pel llamp, no hauríau pas entrat demunt de vostre carro en l' Olimpo, ahont se troban instaladas las moradas dels inmortals.»
Aixís diu: las deesas, sentadas l' una al costat de l' altra, murmuran sordament, perqué las duas meditan sols la ruina dels Troyans. Minerva guarda silenci, per més que s'irrita contra son pare y sent una cólera salvatje; més Juno no pot ofegar l' ira que bull en son seno y esclama:
«¡Terrible fill de Saturno! ¿qué es lo qué has dit? Ja ho sabem que ta forsa es invencible. Ara plorem nosaltras pels Grechs belicosos que sucumbirán després d' haber alcansat sa malhaurada sort. No pendrém part en la guerra, ja que aixís ho ordenas; més inspirarém als Argius resolucions saludables, perqué no moren tots, víctimas de la teva ira.
—Augusta Juno, contesta 'l deu que amontona las nuvoladas: en la próxima aurora encara veurás pitjor que aixó, si aquest es ton desitj; veurás al tot poderós fill de Saturno destruir la gran armada dels Aqueus; perqué 'l impetuós Hector no parará de combatre fins y á tant que 'l fill de Peleo s' alse lo jorn en que pel cos de Patroclo lluytarán ab furor, en un estret espay al peu dels vaixells. Aixís ho ha regulat lo destí. En quant á tú, desdenyo la teva ira, encara que te 'n vages als darrers confins de la terra y de la mar ahont seuhen Japeto y Saturno, morada ahont jamay hi brilla'l raig del sol fill de Hiperió, ni hi corren las dolsas orejadas, y que rodejan los profons abims del Tártaro. Encara que errant d' un cantó al altre sense fixesa, anesses á tals llochs, desdenyaria las tevas murmuracions; perqué cap divinitat está tant mancada de pudor com tú.»
Diu aixó: la deesa dels brassos blanchs guarda silenci. Mentrestant l' esplendorosa llum del sol s' enfonsa en l' Occéa, y la fosca de la nit s' estén pels camps fértils. Los Troyans veuhen ab sentiment desapareixer lo día; més la nit, vivament desitjada pels Aqueus, alegra á aquestos. Allavors l' ilustre Hector reuneix en assamblea ais Troyans, als que condueix separats de las naus, en los marges sinuosas del riu, fora del camp de mort. Los héroes baixan de sos carros per escoltar son discurs; los arenga, portant en la má una llansa d' onze cólsers de llargada, en la qué hi brilla una punta d' acer subjectada á la pica per una anella d' or; apoyat en aquesta llansa, diu:
«Escolteume, Troyans, fills de Dardanos; y vosaltres, aliats. Avuy me creya no tornar á entrar á Ilió, sense haber exterminat als Aqueus y destruit la, seva flota; mes avans de lograrho las tenebras han baixat á la platja de la mar, y han salvat als homes y als vaixells. Es precís, amichs, hem de cedir á la nit bruna y disposemnos á péndrer los aliments de la nit. Desguarniu als corcers, poséuloshi devant un pinso abundant, porteu tot seguit de la ciutat bous, y ovellas grassas; dugueu de vostras moradas pa y ví fortificant; y amontoneu, en fí, forsa llenya, Que fins al aixecarse l' Aurora, filla del matí, nostres fochs multiplicats, brillen en la plana y arribe son resplandor fins als cels. Si, durant la nit, los grechs proban de fugir per demunt la planura de l' ampla mar, no permetem que s' embarquen ab tranquilitat y sense cap perill; sino que alguns d' ells tinguin d' anarse á curar en sa patria las feridas que 'ls hi causen nostres darts y nostras llansas quan á sos navilis pujen, á fí de que may més ningú probe de portar als Troyans la guerra deplorable. Ara vosaltres, heralts, estimats de Júpiter, porteu á Ilió aquest misatje: que 'ls joves adolecents, que 'ls ancians esblancaits pels anys, se junten al entorn de la ciutat, en las torras construidas pels deus. Que las donas, cada una en sa casa, mantingui un grós foch. Que tothom vigile sense descans, perqué l' ausencia de nostras tropas no dongués lloch á una invasió en la ciutat. Magnánims Troyans, executeu las mevas ordres, que ja us he dit lo que ara convé; teniho per dit; al espuntar l' aurora us prescriuré lo qué será necessari fer. Prometo, plé d' esperansa, Júpiter y demés inmortals, llensar de nostras ribas á aquestos cans, conduits per un destí funest y que algunas divinitats nefastas han transportat en sos negres vaixells. Vigilem tota la nit; á la matinada pendrem las armas y despertarém prop de la flota al terrible Marte. ¡Sabré si 'l fill de Tideo m' ha de fer recular dintre d' Ilió, ó si tombantlo jo ab ma llansa d' acer, portaré per trofeus sa armadura sagnanta! Demá coneixerá fins ahont arriba son valor, y sabrá si pot resistir l' embestida de la meva llansa. Crech que en quant s' aixeque 'l sol, ferit en primera fila, caurá en l' arena, y á son entorn los nombrosos companys seus. ¡Vulguessen los deus que jo estigués lliure dels perills de la vellesa y de la mort, que obtingués los mateixos dons que Minerva y Apolo, com es segú que aquest jorn portará als Argius la seva ruina!»
Tal es lo discurs d' Hector, y 'ls Troyans l' aplaudeixen; desguarneixen los corcers que sota 'l jou están banyats d' espuma; cada qual los subjecta al carro ab corretjas. Entretant s! apressuren á portar de la ciutat bous y ovellas suculentas; y duhen de sas moradas pá y ví fortificant; y per últim amontonan forsa llenya. Los vents condueixen fins al cel la fumareda que s' alsa de la plana.
Durant tota la nit, los guerrers, plens de noble orgull, permaneixen sentats, en ordre de batalla, al entorn dels seus fochs. Del mateix modo que quan en la volta del cel las estrellas, al voltant de la lluna esplendenta, apareixen ab tota sa bellesa; que ni la més petita ventada torba la serenitat del éter, y las rocas, las elevadas puntas de las montanyas y 'ls espayosos boschs se dibuixan ab vivesa; que l' inmensa profunditat dels cels sembla oberta, y brillan los astres tots; á qual espectacle 'l pastor s' omple d' alegría, aixis mateix entre la flota y las marges del Xanto, las fogueras dels Troyans brillan enfront d' Ilió. A milers los fochs están encesos per la planura, y al entorn de cada un, una cinquantena de guerrers gosan del esplendor de la flama. Los corcers, reposant prop dels carros, menjan ordi blanch y espelta, esperant que aparesqui l' aurora.