Iliada/Cant IX

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




CANT IX.



 Mentras que'ls Troyans se mantenen en sas guardias, l' espant sobrenatural,[1] company del pálit Terror, s' apodera dels Aqueus. Los més valents senten un dolor insoportable. Aixís com la mar abundosa se conmou, quan Cefir y Boreo, bufant desde la Tracia, l' empenyan soptament, y allavors l'onada enterbolida creix, y 'ls vents rebaten fora las ayguas un sens fi d' algas marinas, aixís mateix en lo pit dels Grechs, se troba sa ánima agitada.
 Agamemnon, ferit lo cor per una gran aflicció, recorre 'l camp, y ordena als heralts de veu atronadora que convoquen als reys á l' assamblea, diéntloshi á cada un sense estrépit. Ell mateix s' encarrega d' avisar als que té més aprop. Prompte tots prenen lloch en la junta; abatuts de tristesa; Agamemnon s' alsa y plora llágrimas en abun¬ dancia, De tal manera un manantial profon, de la part alta d' un rocam escabrós, deixa rajar un espés filet d' aygua. Lo rey, fent amarchs sospirs, dirigeix als Grechs aquest discurs.
 «Amichs, reys y capdills dels Argius; Júpiter, fill de Saturno m' ha enjegat violentament entre las mallas de la funesta Atea.[2] ¡Crudel! m' había promés ab una senyal d' assentiment ab son cap que no 'ns entornaríam á nostra pátria sense haber saquejat la forta Ilió y ara imagina una trista descepció; m' ordena que me 'n entorne inmediatament á Argos, després d' haber perdut tants de nostres guerrers! Aquesta deu ésser sens dupte la voluntat del tot poderós Júpiter per quí han caygut y caurán encara las fortalesas de las ciutats, perqué es lo més fort. Creyeume donchs, y fem lo que vaig á proposar: fugim dins de nostres vaixells vers als camps patris, perqué jamay lograrém apoderarnos de la gran Ilió.»
 Diu aixó: tots guardan un profon silenci. Los fills dels Grechs restan muts una llarga estona. Per últim lo valent Diomedes esclama.
 «Atrida, jo seré lo primer en combatre tas paraulas imprudentas, usant del dret que tenim en las juntas; no 't dongues per ofés, tú, que fores lo qui primerament ultrajares mon valor devant dels Aqueus, motejantme de débil y cobart. Podeu sapiguer si ho so, joves y vells. ¡Ah! per tú 'l fill del penetrador Saturno ha compartit los seus dons; t' ha dotat del ceptre y dels honors del primer lloch; més no t' ha concedit la valentía, que está per demunt de totas las forsas. ¡Ruí! ¿Creus verdaderament que 'ls Aqueus son dèbils y cobarts com dius?... ¡Més si la teva ánima sent tanta impaciancia per entornársen, vésten, oberts tens los camins y 'ls nombrosos vaixells que has conduit de Micenas allá 'ls trobarás, prop de la mar! Los altres Argius se quedarán aquí, fins que haurém saquejat la ciutat de Priam. Si també ells volen fugir, ab las sevas naus, á sa dolsa pátria, Estenelos y jo tot sols lluytarém fins y á tant que vejém l' últim jorn d' Ilió; perqué hem vingut aquí protegits per un deu.»
 Diu aixó; y 'ls Grechs ab vivas aclamacions responen á aquest discurs que 'ls admira. Allavors Nestor s' aixeca y parla en aquestos termes:
 «Fill de Tideo, sobressurts en los combats per ton valor, y també sobressurts del mateix modo en lo consell entre 'ls héroes de la teva etat. Cap grech pot reprobar tas paraulas, ni contradirlas; més no has arribat al fi ahont debía anar lo teu discurs. Encara ets jove, y podrías ésser lo més petit de mos fills; no obstant, parlas als reys de la Grecia ab una prudencia consumada, y segons justicia. Prosseguiré, jo, que 'm vanaglorio d' haber nascut molt temps avans que tu; parlaré donchs, y diré tot lo que es necessari dir, y ningú desdenyará las mevas paraulas, ni 'l mateix poderós Agamemnon. L'home sense familia y sense casa es l' únich á qui poden ésser agradables las discordias civils. Ara, cedim á la nit bruna; preparem l' aliment del vespre; que s' esculleixen guardias pera vigilar fora dels murs, junt á l' estacada. Recomano aixó als joves guerrers; per lo qual, fill d' Atreo dóna las ordres convénientas, ja que aquí tens lo suprém poder. Al mateix temps, ofereix un festí als reys; aixó es lo que 't convé fer y no es cap despropósit; sota las tendas tevas hi abunda, 'l ví, que tots los dias los vaixells dels Grechs transportan de las costas de la Tracia. Tens tot lo convenient pera donar un convit y manas á molts servidors. Los ancians deliberarán en assamblea, y tú obehirás al que millor t' aconsselle; tots los Aqueus tenen gran necessitat de bons y prudents consells, en lo moment en que 'ls enemichs encenen las fogueras prop de las naus. ¡Ah! ¿qui es qué s' alegrará quan aquesta nit deu decidirse la pérdua ó la salvació de l' armada?»
 Din aixó: tots l' escoltan favorablement y 's disposan á obehirlo. Los centinellas surten armats, manats per Tarsimedo, pastor dels pobles, fill de Nestor; Ascálafo y Yalmeno; tots dos fills de Marte; Merion Afareo, Despiro y 'l diví fill de Creon, Licomedes. Aquestos set capdills de las guardias, prenen cada un cent joves guerrers, que marxan ordenats portant en sas mans prolongadas llansas. Se colocan entre 'l fosso y la muralla, encenen fochs y preparan lo sopar.
 L' Atrida entre tant reuneix sota la seva tenda als capdills dels Grechs y 'ls hi ofereix un abundant festí. Los convidats allargan los brassos y cada qual pren los menjars que te al seu devant. Quan han satisfet la gana y la set, Nestor, que es lo tingut pel més prudent, obra 'l consell; plé l' esperit de bons intents, diu:
 «Atrida, ilustre rey dels guerrers, tu serás lo primer y l' últim objecte d' aquest discurs. Tu regnas demunt de pobles nombrosos; perqué 'ls gobernes, Júpiter t' ha donat lo ceptre y 'ls drets. A tu 't toca més que á cap altre donar lo teu dictámen, y escoltar y posar en planta 'l d' un altre que sente inspiració en son cor per parlar pel bé comú; y á tu 't toca decidir quin deu preveleixer.
 «Jo t diré lo millor que pot ferse: segons crech, ningú tindrá un pensament millor que 'l que alenta en mon esperit, no pas d' avuy, sino desde molt temps avans, desde 'l dia ¡oh rebrot de Júpiter! en que te 'n emportares de la tenda d' Aquiles furiós á la jove Briseida, á pesar de la meva opinió. ¡Qué vaig deixar de dirte allavoras per impedir que ho fesses! No obstant, deixante portar per ton ánima superbiosa, has ofés, robant y retenint la cautiva, al valent héroe á qui 'ls mateixos inmortals respectan. Peró tornem á pensar encara de quina manera podrem reconciliarnos ab lo fill de Peleo, y apacigüenlo ab presents magnífichs y ab dolsas paraulas.
 Agamemnon, rey dels homes, li respon en aquestos termes:
 «¡Oh anciá, no estás pas fora de rahó exposant las mevas faltas! He fet mal, y no ho nego pas. L' héroe á qui Júpiter estima val tota una armada, y ara, per honrarlo, aquest deu oprimeix als Argius. Més si he cedit á un error funest, avuy es ma voluntat aplacar al fill de Peleo y oferirli presents infinits. Escolteume: aquestos serán los richs donatius que penso ferli: set trípodes nous, deu talents d' or, vint safatas resplendentas, dotze vigorosos corcers, vencedors en las carreras, ahont per sa llaugeresa guanyaren lo premi. L' home que tingués tant d' or com ells m' han proporcionat en los jochs públichs, may n' estaria faltat y may més seria pobre. Li donaré ademés set donas lesbianas intatxables, destras en las labors manuals, que ell mateix va fer esclavas en la populosa Lesbos, escullidas per mí, per ésser las més hermosas entre totas las cautivas. Jo 'ls hi donaré; una d' ellas será la que vaig péndreli, la jove Briseida: y li asseguraré per medi d' un solemne jurament que jamay he compartit ab ella lo meu llit, com es costum entre homes y donas. Veusaquí ls donatius que avuy li destino. Més; si 'ls dens nos concedeixen la ruina de la gran ciutat de Priam, que omplene la seva nau d' or y de bronzo; quan los Grechs se repartirán lo botí, que vingui y que esculleixi ell mateix vint donas troyanas, las més hermosas després de l' Argiua Helena. Per últim, si retornem als camps fértils d' Argos, en Acaya, que sigui 'l meu gendre, y l' estimaré igualment que á Orestes, lo meu fill benvolgut, nodrit en l' abundancia. Tinch tres fillas en mos palaus superbos: Crisótemis, Laodice, Ifianassa; que se 'n emporti al palau de Peleo la que ell vulgui, sense oferirli presents. Jo seré 'l que li fará donatius preciosos com jamay cap pare n' ha fet de semblants á la seva filla. Li donaré set ciutats ilustres: Cardamilea, Enope, la floreixenta Hira, la divina Féres; Antea de 'ls alimentosos prats de pastorar, la fértil Epea, y Pédaso, ahont hi abundan las vinyas. Totas están situadas al peu del mar, prop de la arenosa Pilos. Los ciutadans nombrosos posseheixen grossos remats de bous y ovellas; ab sas ofrenas l' honrarán com á una divinitat, y baix lo seu ceptre li pagarán richs tributs. ¡Veusaqui lo que li donaré si posa fi á la seva cólera! ¡Ah, que cedeixi! Plutú es inflexible, indomable, y de totas las divinitats es la mes odiosa als humans. Que Aquiles se subjecte donchs á mí, ja que so un rey mes poderós qu'ell y 'm vanaglorio de aventajarlo en auys.
 —Gloriós fill d' Atreo, rey dels homes, respon Néstor, no hi ha cap mena de dupte de que no son despreciables los donatius que ofereixes al rey Aquiles. Donguem ordres perque enviats nostres vagen al moment á la tenda del fill de Peleo; anem, vaig á designarlos jo mateix perque m' obeheixen. Fénix, afavorit de Júpiter, será 'l primer en conduhirlos; esculleixo després al gran Ayax y 'l diví Ulisses; los heralts Odio y Euribates los acompanyarán. Ara porteu aigua per rentarnos las mans, y ordeneu qu' hi hagi silenci, mentras que invocarem á Júpiter. ¡Tant debó que vulga, tenir pietat per nosaltres!»
 Diu aixó, y aquest discurs á tots agrada. Tot seguit los heralts los hi abocan aigua á las mans. Los joves Grechs omplan fins á dalt las gerras de ví y 'l distribueixen á tots en copas plenas. Los convidats fan libacions y benhen tant quant la seva ánima 'ls hi desitja. Despres los misatjers surten de la tenda del Atrida. Lo vell Néstor, mirantae al un y al altre, sobre tot á Ulisses, los hi recomana que no deixin res en oblit pera aplacar al intatxable fill de Peleo.
 Los héroes segueixen la platja de la mar tumultuosa, y pregan ab ardor al dea Neptú; demanan al deu que posa límits á la térra, que conmogue favorablement lo gran cor d' Aquiles.
 Quan arriban á las tendas dels Mirmidons, Aquiles está alegrant la seva ánima ab los sons d' una lira artísticament feta ab lo pont de or, que s' habia quedat entre 'ls tresors de la ciutat d' Etion. Alegra la seva ánima y canta la gloria de 'ls guerrers. Patroclo sol, devant d' ell, seyent silenciós, disposat á servir al Eacido, quan acabe de cantar. Los enviats entran, Ulisses devant de tots, y s'aturan enfront d' Aquiles.
 L' héroe sorprés s' alsa sense deixar la lira, abandonant son siti. Patroclo també, al apareixer los hostes, se posa dret, y Aquiles rápidament, los hi allarga la ma y esclama:
 «Jo 'us saludo, ja vingueu com amichs á visitarme, ó ja siga que us porte una imperiosa necessitat; siga lo que 's vulga la meva ira, vosaltres sou los mes estimats que tinch entre 'ls Aqueus.»
 Diu aixó, los introdueix, los fa seurer en assientos entapissats de porpra, y 's dirigeix al fill de Menecios:
 «Patroclo, posa devant nostre l'urna mes gran, aboquehi vi barrejat ab un xich d' aigua, y dónnos una copa á cada ud, perque son homes benvolguts meus los que han vingut á ma tenda.»
 Patroclo s'apressura á obeir á son company estimat. Aquiles al mateix temps posa juntá la flama del foch un gros talladó ahont hi coloca lo llom d' una ovella, 'l d' una cabra grassa y 'l d' un porch suculent.
 Automedon sosté las carns mentras que 'l fill de Peleo las talla, las divideix en trossos y las travessa ab punxons. Lo fill de Menecios parescut als inmortals, encen un gros foch. Quan la flam es passada y sols hi queda un ardent braser, escampa las brasas y hi posa demunt los ferros que sostenen las graellas; per últim, escampan per demunt las carns la sal sagrada. En un instant quedan rostidas las carns y posadas demunt la taula. Patroclo allavors porta 'l pa, y serveix en hermosas paneras lo pa de cada convidat. Aquiles per altre costat distribueix las carns, s' assenta enfront d' Ulisses á la part de la paret oposada, y ordena al seu company estimat que 'n separe la porció reservada al deus. Aquest, tira al foch las primicias. Los héroes tot seguit allargan las mans y preneu los menjars que tenen al devant. Quan han satisfet la gana y la set, Ayax fa una senyal á Fénix. Ulisses se 'n adona y omplint de vi la seva copa, l' ofereix al fill de Peleo, y després diu:
 «Salut, Aquiles, no 'ns han faltat menjars ab igualtat repartits, aixis en la tenda d' Agamemnon, com en la teva ara, perque un y altre podeu oferir bona cosa de menjars esquisits. Mes 110 es aquest lo moment de pensar en agradables festins. ¡Oh fill de Júpiter, preveyem y temem grans calamitats! Estem en lo cas de no saber si salvarem ó si perdrem nostras superbas naus, á menys de que tu fasses us del teu valor; perque prop de la muralla y de la flota, los fers Troyans y 'ls llunyans aliats seus hi estan acampats. La plana está cuberta de 'ls seus fochs, diuhen que no poden resistir per mes temps y que van á assaltar nostres negres vaixells. Lo fill de Saturno fa ressonar lo tro y á sa dreta estallan los llamps. Héctor, soberb de sa forsa y de l' ajuda de Júpiter, exhala un terrible furor; no tem á las altras divinitats, ni als homes. Está possehit d'una rabia indomable; invoca á grans crits la vinguda de la aurora; jura que minará las extremitats de nostres vaixells, que 'ls entogará á las flamas devoradoras, y que matará als Grechs aterrorisats pe 'l incendi. Jo temo vivament ab tota l' ánima que 'ls deus van á cumplir aquestas amenassas, y qu' estém ja destinats á morir devant d' Ilió, lluny dels fértils camps de la Grecia. Decideixte donchs, fill de Peleo, si vols, encara que sigui ja tart, á salvar del furor de'ls Troyans als fills de Danaos ara abatuts. Si tardas mes, tu mateix te trobarás presa del dolor, puig no hi ha mes remey quan lo mal es fet. Mentras hi ets á temps encara, pensa en fer que no arribi pe'ls Grechs lo jorn fatal. Amich, recórdat de las exhortacions de Peleo quan va enviarte de la Phtía á la armada d'Agamemnon. «Fill meu, va dirte, Minerva y Juno 't donarán, si 'ls plau, lo valor; tú, modera 'ls ímpetus del teu cor, la benevolensa val mes; refusa las funestas discordias, y 'ls joves guerrers, lo mateix que 'ls ancians, te respectarán en gran manera.» Aixis parlá ton venerable pare... ¡mes tú ho has oblidat! ¡Ah, calma tot seguit la deplorable ira! Si renuncias á la teva cólera, Agamemnon te colmará de richs presents. Escóltam: aquets son los dons que'l Atrida promet de fer portar á las tevas tendas:
 «Set trípodes nous, deu talents d' or, vint safatas resplandentas, dotze vigorosos corcers, vencedors en las carreras, ahont per sallaugeresa guanyaren lo premi. L' home que tingués tant d' or com ells han proporcionat en los jochs públichs, may n'estaria faltat y may mes seria pobre. Te donará ademés set donas lesbianas intaxables, destras en las labors manuals, que tu mateix vas fer esclavas en la popular Lesbos, escullidas per ell, per esser las mes hermosas entre totas las cautivas. Te las donará; una d' ellas será la que 't va pendrer, la jove Briseida, y t'assegurá per medi d' un solemne jurament que jamay ha compartit ab ella lo seu llit, com es costum entre homes y donas. Vet aquí 'ls donatius que avuy te destina. Mes; si 'ls deus nos concedeixen la ruina de la gran ciutat de Priam, omplirás la teva nau d' or y de bronso; quan los grechs se repartirán lo botí, vindrás y escullirás tú mateix vint donas troyanas, las mes hermosas després de l' Argiua Helena. Per últim, si retornem als camps fértils d' Argos, en Acaya, serás lo seu gendre, y t' estimará igualment que á Orestes, lo seu fill benvolgut, nodrit en l' abundancia.
Te tres fillas en sos palats superbos: Crisótemis, Laodice, Ifianassa; te'n emportarás al palau de Peleo la que vulgas sense oferirli presents. Ell será qui 't fará donatius preciosos com jamay cap pare n' ha fet de semblants á la seva filla. Te donará set ciutats ilustres: Cardamilea, Enope, la floreixenta Hira, la divina Frees, Antea de'ls alimentosos prats de pastorar, la fértil Epea, y Pédaso, ahont hi abundan las vinyas. Totas están situadas al peu del mar, prop de l' arenosa Pilos. Los ciutadans nombrosos posseheixen grossos remats de bous y ovellas; ab sas ofrenas t' honrarán com á una divinitat, y baix lo teu ceptre te pagarán richs tributs. ¡Vet aquí lo que't donará si posas fí á la teva cólera!
 «Mes si 'l teu odi persisteix contra l' Atrida, si refusas los seus donatius, al menys apiádat dels altres Argius que en son camp lo dolor abat, y que 't farán los honors d' un deu. Certament obtindrás entre ells una gran gloria; perqué farás caure baix los teus colps á Héctor; una rabia funesta s'ha apoderat d' ell, y fins anirá contra tú, puig ha dit que cap dels Grechs que la flota ha transportat á aquesta platja pot compararse á n' ell.»
 Lo fogós Aquiles respon en aquestos termes:

 «Fill de Laertes, deixeple de Júpiter, astut Ulisses, es forsós que t' digui, sense rodeigs, lo que vull y lo que té d' esser, á fí que assentats á un y altre costat meu, no m' espliqueu vostras dolencias l' un y l' altre. Odio, tant com á las portas del infern, á aquell que amaga en la seva ánima un pensament y parla contra lo que sent. Escolteu, donchs, lo que es millor, segons mon parer: no estich disposat á deixarme enternir per Agamemnon, ni pe 'ls altres grechs, perque entre ells no hi troba reconeixement lo qui combat sense treva contra pobles enemichs; lo mateix honran al ociós que al que may deixa las armas de la ma; aixís mateix fan honor al cobart com al valent, y tant si un no fá res com si está sense descans al travall, mort de igual manera. ¿Quin fruit he recullit de las penas que 'l meu cor ha sufert, esposant cada dia la meva vida en las batallas? Com l' aucell que sols se queda pera ell lo dolent y porta als seus petits l' aliment que en los camps ha escullit, he passat nombrosas nits sense aclucar l' ull y consumit los meus dias en sangrentas batallas, per l' honra de vostras donas; he saquejat, al devant de la flota, dotze ciutats pobladas d' homes, y, al devaut de l' armada, onze ciutats en los camps fértils de Troya; me he apoderat de nombrosos y richs botins y 'ls he portat al Atrida; ell los ha aceptat ab tot y haberse quedat en darrera, prop de las naus, y ha pres per costum guardarsen molta part y distribuirne poca. Mes á cada un dels reys y dels capdills de l' armada, 'ls ha donat la seva recompensa, y á tots los altres al menys los hi respecta, mentras que á mí solament me priva de la meva. S' ha apoderat de la cautiva preferida per mí; donchs be, que estantse al costat d' ella, gose dels seus atractius.
 ¿Per qué considerém precís que 'ls grechs combaten contra 'ls tro¬ yans? ¿Per qué 'ls fills d' Atreo han juntat l' armada y l' han conduida fins aquí? ¿No es per causa de la rossa Helena? ¿Los Atridas, donchs, son los únichs mortals que estiman á las sevas donas? Tot home bo y prudent estima la seva y té cuidado d' ella. Jo també l' estimava ab tota l' ánima, encara que era una cautiva.
 «Agamemnon s' ha emportat la meva recompensa, demostrant ab aixó la seva perfidia. Ara quedeu ja advertits; que no probe de tentarme mes, perque no 'm persuadirá de cap manera.
 «Que busque donchs, ab tú, Ulisses, y ab los altres reys lo modo d' allunyar las naus de' las flamas enemigas. ¿No ha fet sense mi grans obras lo fill d' Atreo? ¿no ha aixecat una muralla y obert á son entorn un llarch y profon atrinxerament, cobert d' estacadas? ¡Y ab tot aixó no pot contenir l' ímpetu del homicida Héctor! En lo llarch temps que jo he combatut entre las filas dels grechs, aquet héroe no habia gosat may traspassar las portas Esceas ni 'l faig sagrat. Un dia solament se hi deturá pera esperarme, y ab duras penas s' escapá del meu furor. Ja que no vull lluytá ab lo dur Héctor, demá, després d' haber fet sacrificis á Júpiter y á tots los deus tiraré á la mar las mevas naus ben carregadas; tú 'n serás testimoni, si aquest es ton desitj, y si tú t'hi interessas; veurás, al espuntar l' aurora, 'ls meus vaixells solcar l' Helesponto en peixos abundant, ab vigorosos remers en sos banchs. Si 'l poderós Neptú 'ns concedeix una felís travessia, arribarem al tercer jorn á las fértils planuras de la Phtía. Allá, hi tinch nombrosos tresors que vaig deixarhi al venir aquí, per desgracia. Hi ajuntaré, lo bronzo brillant, y 'l ferro pulit que d' aquí hi duré y las donas d' esbelta figura que m' han tocat per sort, perque la cautiva que en recompensa m' habia donat l' Atrida, se m' ha tornat á pendre ultratjosament per aquest rey poderós. Repetiuli ubertament mas paraulas, á fí de que 'ls altres grechs senten la natural indignació, per si continuant sense pudor, intentés enganyar á algú d' ells. En quant á mí, per insolent que sigui, no gosará insultarme cara á cara.
 «No, ab ell no vull aconsellar ni obrar. M' ha enganyat y m' ha ofés una vegada; ja n'hi ha prou, no m' enganyará mes ab promesas, que vagi sense estorbs á la seva pérdua, perque 'l previsor Júpiter l' hi ha tret la rahó.
 «Los seus donatius me son odiosos, y á n' ell lo desprecio com á un Cari.[3] Encara que m'oferís deu vegadas, vint vegadas tantas riquesas com pot tenir un dia; encara que adquirisy m' oferís las que hi ha en Orcómeno, ó en Tebas d' Egipte, que 'n té 'ls palaus plens y en la que s' obran las portas per deixar sortir cada una dos cents guerrers ab sos cavalls y sos carros; per mes que m' oferís tantas joyas com grans de arena té 'l mar y de pols la térra, jamay Agamemnon me faria cedir, mentras no hagués expiat completament son intolerable ultratje. No 'm casaré ab la seva filla, encara que 'n bellesa fos la rival de l' hermosa Vénus, encara que ab art y destresa igualés á Minerva. No seré 'l seu gendre; ja pot escullirne un altre entre 'ls Grechs que li siga, mes simpátich y siga més poderós que jo. Si 'ls deus me lliuran de la mort, si á ma pátria retorno,lo mateix Peleo me donará una esposa. Prou n' hi ha de joves verges que habitan en Hélade y en Pthia, fillas d'héroes que manan en las ciutats. La que jo esculleixi será la meva esposa estimada. Lo meu cor generós m' inspira que porte allá 'ls meus desitxos; que m' uneixi á una donzella graciosa y gose de las possessions que Peleo ha adquirit.
 «Totas las riquesas que contenia, segons se diu, la gran ciutat de Troya, en los dias de pau, avans de l' arribada dels Grechs, ó que conté en l' escabrosa Delfos lo temple del deu dels darts infalibles, no valen la meva vida. Se poden pendre á má armada bous y grassas ovellas; se poden guanyar richs trípodes, corcers de rossa crinera; mes l' ánima del home no 's pot tornar á adquirir, no 's pot reconquistar, desde 'l moment en que exhalantse ha sortit per entre 'ls llabis. Tetis, la meva mare, del peus argentats, m' ha mostrat dos camins oberts per la sort que 'm poden conduir al terme de la vida: si permaneixo en los camps troyans, si combato prop d' Ilió, no puch tornármen á la patria, pero adquireixo gloria eterna; si me 'm entorno á ma dolsa pátria, no adquireixo gloria, mes dech gosar d' uua ditxosa vellesa, per molts anys lliure dels darts de la mort. Jo exhorto als altres Grechs perqué voguen vers las sevas moradas; perqué jamay lograreu veurer l' últim jorn de la ciutat escarpada de Priam. Lo mateix Júpiter estén las mans per demunt d' ella, y ell ha avivat lo coratje dels seus guerrers. Aneu donchs á reunirvos ab los capdills dels Grechs, porteuloshi aquest misatje (que tal es la recompensa dels ancians). Que busquen, en son esperit un plan més á propòsit pera salvar la flota y l' armada. Jo m' quedo persistint en la cólera, y 'l medi de salvació que habían imaginat, que 'l deixin corre. Que 's quede Fénix prop meu á dormir; demá 'm seguirá vers nostra dolsa pátria, si vol, perqué no me 'l emportaré pas per forsa.»
 Diu aixó. Los héroes guardan un profon silenci, consternats per aquest discurs y per la duresa de la negativa; per últim lo venerable Fénix pren la paraula, plorant á llágrima viva, perque tem pels vaixells dels Grechs:
 «Si verdaderament, ilustre Aquiles, t'has fet lo propósit de retornar á la patria, si 't negas á evitar l'incendi de nostres vaixells llaugers, pel motiu d'estar la teva ánima possehida per la cólera ¿de quin modo, fill estimat, me quedaré sol aquí, lluny de tú? Lo venerable Peleo va ordenar que me'n anés ab tú, lo jorn en que de la Phtía va enviarte al costat d'Agamemnon, jove que eras encara, inespert en laguerra inexorable y en las lluytas de las juntas, ahont també 's fan ilustres los guerrers. Ton pare ab aquest objecte m' ha fet venir al costat teu perqué t' adestrés en aquestas cosas, y fósses un hábil orador y un valent guerrer. Quedarme aquí lluny de tú, estimat fill, no ho voldria pas, encara que un deu me prometés lliurarme de las penas de la vellesa, retornarme á la flor de la vida, com era lo jorn en que vaig abandonar l'Hélade de las donas hermosas, fugint de l' indignació del meu' pare Amintor, fill d' Ormeno, irritat en contra meu per causa de la seva róssa cautiva á qui estimava en menyspreu de sa esposa, la meva mare. Aquesta contínuament m' induia á seduir á la seva rival, perqué aquesta odiés al anciá; va persuadirme y vaig obehirla. Lo meu pare ho sapigué y tot seguit esclatá en nombrosas imprecacions, y demaná á las crudels Furias que may mes permetessen que en sos genolls s'hi assentés un fill meu. Aquestas divinitats, Júpiter infernal, y la terrible Proserpina debian fer cumplir la seva maldició. Desde llavors, la meva ánima no pogué permétrer que habités per més temps en lo palau del meu pare irritat. No obstant los seus amichs y 'ls seus parents acudiren dels llochs vehins y 'm suplicaren ab insistencia que no me 'n anés y 'm retingueren á pesar meu. Per lograrho degollaren las sevas grassas ovellas y 'ls seus bous superbos; cogueren en las flamas de Vulcá 'ls seus porchs suculents; lo vi del anciá passá, de las grans gerras de terra, á omplir las copas. Durant nou nitstots dormiren al meu entorn, y 's rellevavan per vetllarme. Lo foch no s'apagava may, tant sota 'l pórtich del pati tancat ah fermesa, com en lo vestíbul, devant las portas de la meva cambra. Mes quant la desena nit habia estés demunt de mí las sevas tenebras, vaig rompre las portas sólidament tancadas de la cambra; vaig sortí; vaig escalá fácilment la paret del pati; y vaig escapá d' amagat dels esclaus y dels vigilants. Me 'n aní lluny, á través de la vasta Hélade, arribí á Phtía, mare abundanta de remats de bestiá, prop del rey Peleo. M' acullí favorablement, y m' estimá com un pare estima á son fill únich, nascut en sa vellesa, en mitj de espayosos propis dominis. Me doná moltas riquesas y un poble nombrós. Vaig gobernar als Dolopes, al extrem de Phtía. Ab tot zel, ¡oh diví Aquiles! estimante ab tota l' ánima, t' he pujat tal com ets. No volias anar ab ningú més als festins, ni volias menjar en lo mateix palau, si, sentat á la meva falda, no 't partia jo 'ls menjars que jo mateix te donava, ni 't feya beure 'ls vins. ¡Quantas vegadas tacares la meva túnica demunt meu, ab las begudas que tornavas á treurer en tos capritxos de criatura! Tot ho he sufert de tú y per tú he soportat grossas fatigas; pensant que 'ls deus no m' habian concedit deseencia ¡oh Aquiles! te prenia per fill meu, á fi de que un jorn apartesses de mí 'ls amarchs ultratjes de la vellesa.
 «¡Oh fill meu, domina la teva gran ánima! No t'está bé mostrar un cor sense misericordia. Fins los deus mateixos, que sobressurten per la virtut, l' honor y la forsa, no son inflexibles. L' humil, quan ha faltat, ó ha desacatat las sevas órdres, los calma ab sacrificis, vots, libacions y fumaredas de las víctimas. Las súplicas també son filias del poderós Júpiter: coixejant, arrugadas y curtas de vista, tenen lo valor d'anar darrera de Atea; mes aquesta que es robusta y te ferm lo peu, 'ls hi pren l' avansada corrent; se 'ls anticipa per tota la terra y danya als liumans; las súplicas van seguintla y curan los mals que ella fá. Aquell que, al acostarse, acata aquestas fillas de Júpiter, ellas lo serveixen y acullen los seus vots. ¡Mes, desgraciat aquell que no las acata y las refusa ab duresa! Allavors ellas se 'n pujan vers al fill de Saturno, y li suplican que fasse perseguir per Atea á aquest home superbiós, perque la crudel deesa l' alcanse y 'l mate.
 «¡Oh Aquiles! dona també á las fillas de Júpiter lo respecte á que s' han humillat altres valents héroes. SÍ 'l fill d' Atreo no t' oferís tants donatius si no te 'n prometés pel avenir, si perseverés en son odi, no t'induiria á oblidar ton resentiment per socórrer als Aqueus, per molta que fós la seva angustia. Mes ell te dóna molta cosa espontáneament, y encara te 'n promet més; t' envia pera suplicarte, als més ilustres dels Grechs, escullits entre tota l' armada, aquells á qui mes estimas. No 'ls fasses lo poch favor de menysprear la seva vinguda y 'ls seus discursos. Avans d' ara, ningú tenia res que dir per la teva cólera: mes ¿no 'ns diu la fama que 'ls antichs héroes, quan estavan inflamats per l' ira violenta, se deixavan persuadir pels donatius y las súplicas?
 «Me recordo d' un fet antich. No; no es pas nou, pero tal com va passá vaig á dirvosel, ja que tots sou amichs:
 «Los curetes feyan la guerra als intrépits Etolis, sota las murallas de Calidon; y 'ls guerrers se matavan los uns als altres. Los Etolis defensavan la fértil Calidon; los Curetes, ab lo furor de Marte, frisavan per devastarla; perque Diana del trono d' or li habia portat la desgracia, irritada contra Eneo que, en sos camps fértils, no li había ofert las primicias de la seva cullita, mentras que 'ls demés deus prenian part en lo festí de sas hecatombas. Ja fós oblit ó ja imprudencia, Diana, filla del gran Júpiter, fou la sola divinitat á qui no va fer un sol sacrifici, y aixó va ésser una gran falta. En sa ira, la deesa deixa anar un feréstech singlá, ab terribles uyals, que habitualment feya sensibles estragos en los camps d' Eneo, arrencant d' arrel sombrosos arbres, ab sas flors y sos fruits. Lo fill d' Eneo, Maleagro , 'l mata habent reunit pera conseguirho, de la vehina ciutat, una munió de cassadors ab los seus cans. Era una fera corpulenta, y no hauria bastat per véncerla solzament uns quants homes, sino molts, y ab tot, mes d' un va ferne pujar á la trista pira. Tot seguit, per la mateixa causa, la deesa va encendre una gran y tumultuosa guerra entre 'ls Estólis y 'ls Curetes, pera disputarse lo Cap y la pell del singlá.
 Tot lo temps que va combatrer Meleagro, favorescut per Marte, foren vensuts los Curetes; á pesar de esser en mes gran nombre, no pogueren permaneixer á la vista de las murallas. Mes quan la cólera, que dintre 'l pit inflama 'l cor fins dels mes prudents, hagué penetrat en l' ánima de Meleagro, s' encoratjá contra sa mare, Altea, no s' atreví á lluitarhi y permanesqué quiet prop de sa esposa, la bella Cleopatra, filla de la ninfa Marpisa, una de las llaugeras Efeninas, y de Ideo, lo mes forsut dels homes de aquell temps y tan valent que estengué'l seu arch y prepará las sevas fletxas contra'l rey Febo-Apolo, pera recobrar la ninfa del caminar llauger. En son Palau, 'l pare y l'augusta mare de Cleopatra, deyan á aquesta Alció perque sa mare habia plorat, sufrint la mateixa desgracia[4] que la trista Alció, quan Febo per eil mateix l' hagué robada.
 «Meleagro estés en lo llit al costat d' ella, nudria sa deplorable cólera causada per las malediccions de Altea; aquesta, afligida per la mort de sos germans invocava al deus; colpejava la fértil terra ab sas dugas mans; conjurava, de genolls, lo seno regalant de llágrimas á Plutó y á Proserpina perque donguessen mort al fill nascut de sas entranyas. Allavors, del fons del Erebo, l' escolta Erinis, deesa de cor desapiadat, sempre errant entre tenebras.
 «Prompte 'ls Curetes minan sas murallas; lo bullici y 'l combat esclatan al peu dels portals de la ciutat; los capdills del poble suplican á Meleagro. Li envían los ilustres sacerdots dels deus perqué vagi á defensarlos, li prometen un magnífich donatiu; li donan á escullir en lo lloch mes fértil de l' espléndida plana de Calidon, una superba heretat de cinquanta fanegas, meytat vinya y meytat terra de cultiu. Lo vell Eneo sobre tot, puja al pis elevat de sa cambra nupcial, truca en las sumtuosas portas y li implora llargament. Sas germanas, sa augusta mare també s' humillan á suplicarli; no las escolta. Sos mes estimats companys fan lo mateix que ellas; mes son cor permaneix inflexible, mentras la mateixa cambra nupcial no está amenassada. Per fí 'ls Curetes logran forsar las murallas y la ciutat flameja. Allavors la graciosa esposa de Meleagro li suplica plorant. Li pinta las desgracias d' una ciutat presa al assalt: los ciutadans assessinats, los palaus fets cendras; las criaturas, las donas de l'hermosa cintura lligats en esclavatje. Aquestas terribles miserias conmouhen la seva ánima, se 'n va revestit de sas armas resplandentas; y obehint no mes que al impuls de la seva ánima, capgira 'l gorn fatal dels Etolis. Aquestos no l' hi feren donatius agradables y nombrosos, perque per salvarse ell es que 'ls habia salvat. Amich, no peuses en fer lo mateix; tente compte que una divinitat no t' hi excite; pitjor encara fora per tú que no socorreguesses los vaixella fins que siguessen presa de las flamas. Acepta'ls presents, segueixnos; y 'ls grechs te farán honors com á una divinitat. Si mes tart te presentas al combat, sense que 'ls donatius oferts t' hi porten, no 't faran pas tants honors, encara que logres allunyar la guerra.»
 Aquiles li contesta en los següents termes:
 «¡Venerable Fénix, segon pare meu! no tinch necessitat d' aquestos honors; estich cert de que aixis coïn m' he vist honrat per la voluntat de Júpiter, ell me protegirá prop de mos vaixells, tant com conserve jo l' alé en mon pit y tant com pugue menejar los genolls.
 «Mes, las paraulas que 't dich déixalas caure en ton esperit: que 'ls teus plors, que la teva aflicció, no pertorben la meva ánima per l' amor d' Agamemnon. Tú no deus estimarlo, si es que tems lo serme odiós á mí que tant te vull. Es natural que dongues inquietut al que á mí m' atormenta. Regna ab mí y pren la meitat del mando. Que aquestos se 'n entornen ab aquest misatje; y tú, quédat aqui á dormir en un llit tou. Al espuntár l' aurora, deliberarém ensemps si 'ns n' anirem vers nostra patria, ó si 'ns quedarem encara aqui.»
 Sense dir res mes, Aquiles, ab la vista, fa una senya á Patroclo perque arregle pera Fénix un llit gran, á fi de que al veureho se donguin pressa á sortir de la tenda. Allavors Ayax, fill de Telamón, als deus semblant, parla en aquestos termes:
 «Diví fill de Laertes, astut Ulisses, anem; no veig pas lo termini dels nostres discursos, y per aquesta via no 'n sortirem. Nostre deber es portar als grechs lo nostre misatje, encara que desfavorable siga, perque seas dubte ells están assentats esperantnos. Aquiles tanca en son seno un cor superbiós y ferotje; home endurit, no té cap mirament per l' amistat de sos companys, d' aquells que, prop dels vaixells, l' honran mes que á cap mortal. ¡Héroe sense misericordia! ¿no aceptem lo rescat del matador d' un germá y fins d' un fill? Sí; 'l matador se queda tranquil entre 'l poble quan ha pagat prou, l' altre reprimeix lo seu cor y 'l seu ressentiment, rebent un rich rescat. Mes los deus han introduhit en ton seno una cólera crudel é implacable, per motiu d' una sola cautiva; per aixó, te'n oferim set de mes hermosas, y per altra part, nombrosos tresors. ¡Cálmat, donchs, y respecta l' hospitalitat! perque som hostes teus, enviats per l' armada entera y desitjem esser estimats y benvolguts de tú mes que de tots los demés grechs.»
 Aquiles, dels peus lleugers, li respon en los següents termes:
 «Crech que m' has parlat de tot cor ¡oh Ayax! mes lo meu pit s' ompla de cólera al pensar en aquest Atrida, que, entre 'ls grechs, m' ha despreciat com á un vil desertor. Aneu, donchs, y porteu allá vostre misatje; no vull pensar mes en la guerra sangrenta, fins y á tant que 'l dur Héctor vingui, matant grechs, fins al campament dels Mirmidons, y llensi demunt de nostres vaixells la flama devoradora. Al costat de ma tenda y de mon navili es ahont penso, siga 'l que vulga son ardor, fer que Héctor posi fi al combat.»
 Diu aixó: ls héroes prenen las copas profondas y fan libacions. Per fi se 'n entornan vers la flota: Ulisses camina devant de tots. Patroclo mentras tant ha ordenat á sos companys y á las esclavas que arreglen tot seguit pera Fénix un llit de tota comoditat. Las esclavas obeheixen; estenen pells d' anyell, cobrallits y tela fina de llí. Demunt d' aquell llit, l' anciá descansa fins que s' alsa la divina Aurora. Aquiles s' adorm en un apartat cantó de la sólida tenda; prop d' ell hi jeu una esclava que ha portat de Lesbos, la bella Diomeda, filla de Forbas. Patroclo té 'l seu llit al altre costat; ab ell dorm la graciosa Ifis, que Aquiles li regalá quan prengué á Sciros, ciutat murada d' Enieo.
 Los heroes, pel seu cantó, arriban á la tenda del Atrida; los fills de la Grecia s' alsan ab prestesa, 'ls agafan per las mans, presentantloshi copas d' or y 'ls interrogan. Agamemnon, rey dels homes es lo primer en parlarloshi y 'ls dirigeix aquestas preguntas:
 «Dígans, noble Ulisses, honor de la Grecia, si consent en presservar del foch enemich los vaixells dels Grechs, ó si no ho vol, y si la cólera impera encara en son cor superbiós.
 —Fill d' Ateo, li contesta 'l pacient y diví Ulisses, no vol pas apaciguar la seva cólera, sino que, al contrari, n' está encara mes plé. Te desprecia á tú y 'ls teus donatius; y diu que deliberes ab los altres Grechs com salvarás la flota y l'armada. Al mateix temps amenassa, que al clarejar lo dia, tirará sas naus al mar; y aconsella als demés capdills que fassen via vers la seva patria. No veureu jamay, diu, l' últim jorn d' Ilió; lo poderós Júpiter per demunt d' ella estén las mans protectoras, y ell es qui ha exaltat lo coratje de's seus guerrers. Aquestas son las sevas paraulas; los que m' han seguit, Ayax y 'ls heralts, abdós homes prudents, poden adverarho. L' anciá Fénix s' ha quedat en sa tenda; Aquiles l'invita á que demá 'l segueixi, en sos vaixells, á sa dolsa patria, si ell vol, puig no se l' emportará contra sa voluntat.»
 Diu aixó: los reys guardan un profon silenci, sorpresos d' aquest discurs y de la vehemencia d' Aquiles. En son dolor, per llarch espay de temps los fills de la Grecia restan muts. Per últim lo valent Diómedes esclama:
 «¡Fill d' Atreo, gloriós rey dels homes, Agamemnon; los deus haguessen volgut que no haguesses suplicat al esforsat fill de Peleo oferintli presents quantiosos! Son cor, ja tant orgullós de natural, l' has posat més superbiós encara! No 'ns ocupem mes d' ell; que se 'n vagi ó que 's quedi. Ja 'l veurém tornar al combat quan lo seu esperit y algun Deu l' hi portarán. Mes escolteu mas paraulas, y deixeuvos persuadir. Anéuvosne á dormir després que haureu reanimat vostre cor ab abundancia de menjars y de vins, que es lo que dona forsa y valentia. Als primers brills de la bella Aurora del dits rosats, Atrida, apressúrat á disposar, devant dels vaixells, als guerrers y 'ls carros, exhórtals y tú mateix combat en primera fila.
 Diu aixó: 'ls reys aplaudeixen y admiran lo discurs del noble fill de Tideo. Fan libacions, se 'n va cada qual á la seva tenda, se ajeuhen en sos llits y s' entregan als dolsos favors del somni.


  1. Lo terror pánich.
  2. Vegis la nota de la plana 18.
  3. Indígena despossehit pe 'ls colónis jónichs del Assia.
  4. La desgracia de trotarse separada del seu espós.