Iliada/Cant X
______
Los demés capdills dels Aqueus, rendits pel dols somni, dormen, prop dels vaixells rodejats per las sombras de la nit; mes lo somni no s' apodera d' Agamemnon, pastor dels pobles, á qui atormenta son esperit una munió de pensaments. Del mateix modo que l' espós de Juno llensa llampechs y més llampechs, quan prepara grossas plujas, ó pedregadas, ó nevadas, en l' estació en que la neu cubreix los camps, ó tal vegada intenta obrir la terrorífica boca d' una crudel batalla, aixis mateix l' Atrida arrenca freqüents suspirs del fons dei seu cor; la seva ánima 's troba plena de perturbació. Guayta'l campament dels Troyans, los fochs innombrables encesos devant d' Ilió escolta lo só de caramellas y de flautas y 'l soroll dels guerrers, y tot aixó 'l té sorprés. Mira la flota y l' armada dels grechs, y s' arrenca 'ls cabells d' arrel, acusant á Júpiter. Son cor gloriós gemega tristement.
Per últim li sembla que 'l millor partit que pot pendre es anar á trobar á Néstor. ¡Pot ésser que ell pendrá alguna resolució saludable que tregui dels Grechs la desgracia! S' alsa, cubreix son pit ab una corassa, lliga en sos peus brillants hermosas sandalias, s' embolica ab una pell llustrosa d' un gros lleó, que 'l cubreix del tot, y pren una llansa.
D'iguals terrors se troba possehit Menelao. També 'l somni ha fugit de sas parpéllas; tém que 'ls Grechs no morin, després d' haber vingut per causa d' ell á través de l' inmensa estensió de las aiguas, pera donar, devant d' Ilió, terribles batallas. En un moment cubreix sas amplas espatllas ab la tacada pell d' una pantera, posa en son cap un casco de bronzo, y ab sa robusta má agafa una llansa. Surt pera despertar á son germá, que reina poderosament sobre tots los Aqueus y á que 'l poblé respecta com á un deu. Lo troba en l' extremitat de son vaixell, cubrintse ab sa hermosa armadura, y la seva presencia alegra á Agamemnon. Menelao es lo primer en parlar y ho fá ab aquestos termes:
«Germá ¿perqué t' armas d' aquest modo? ¿Te proposas enviar algun dels nostres companys á espiar als Troyans? Casi estich cert de que ningú estará disposat á ferho y que tot sol no gosará, durant la nit divina, espiar als guerrers enemichs. Si n' hi ha un, certament que es un cor atrevit.»
Lo poderós Agamemnon contesta:
«¡Oh Menelao, l' un y l' altre tenim necessitat de saludables consells que 'ns treguin del perill y salvem á la flota y als Argius! L' esperit de Júpiter ha cambiat de propósit: aquest deu prefereix als nostres los sacrificis d' Héctor; perqué may habia vist, ni habia sentit á dir, que en un jorn un sol home hagués somiat en fer los terribles estragos que aquest heróe, estimat de Júpiter y que ni es fill de cap deu ni de cap deesa, acaba de portar á cap contra 'ls Grechs; tals cosas ha fet, tals mals los hi ha causat que per llarch temps á venir, se 'n doldrán de tot cor. Mes, vésten, crida á Idomeneo y á Ayax; en quant á mi me 'm vaig al costat de Nestor, á pregarli que s' alse. Si consent en venir prop del esquadró sagrat dels guardians y donarlos hi órdres novas á ell mes que á ningú obehirán son fill y Merion los; manan, y á ells los hi hem confiat especialment.
—¿Cóm dech entendre tas paraulas? respon Menelao. ¿Es precís que t' espere ab ells, ó aniré á juntarme ab tú després d' haberlos convocat?
—Ves ab ells á la cita, contesta 'l gran Atrida, no fos cas que buscantnos l' un á l' altre 'ns perdessem, perqué son molts los camins que s' encrehuen pe 'l campament. Fés sentir la teva veu durant lo camí; mana que vigilen, prega á cada un per son pare, per sa familia: respecta á tothom; guárdat de paraulas superbiosas. També nosaltres debem traballar: Júpiter' desde nostre naixement que 'ns ha imposat aquesta dura lley.»
Després de aquestas advertencias, despedeix á son germá y se 'n vá á buscar á Nestor; lo troba al costat de la seva tenda y del seu vaixell estés en un magnífich llit. Al seu costat hi té las armas en las qué hi brilla 'l bronzo: son escut, dugas llansas y un casco, y 'l talabart maravellós, ab lo qué l' anciá s' estreny lo cos quan al devant de sos guerrers se llensa á lo más fort de las batallas horribles; perqué no'l rendeix pas la trista vellesa. Néstor se desperta, s' inclina en lo llit, apoyat en los cólzers, alsa 'l cap y pregunta al Atrida:
«¿Qui ets tú, que tot sol, durant la nit bruna, caminas entre la flota y'l campament, mentras que'ls demés mortals dorman? ¿Cercas algun centinella ó algun company? Parla, no t' acostis silenciós: ¿qué vols?
—¡Oh fill de Neleo, contesta 'l rey del homes, Néstor, honor de la Grecia, reconeix en mí á Agamemnon! Més que á tots los demés mortals, Júpiter m' ha colmat de traballs que no tindrán pas fí, mentras conservaré l' alé en mon pit y 'l moviment en mos genolls. Vinch aquí perqué 'l dols somni no ha baixat encara en mas parpellas; l' éxit de las batallas, las desgracias dels Grechs me preocupan. ¡Terribles temors s' apilan en mon esperit sobre la sort del fills de Danao! La meva ánima ha perdut la fermesa; 'l meu esperit titubeja; 'l cor vol sortírsem del pit, y tot lo meu cos tremola. Amich, si vols apoyarme, ja que 'l somni també t' abandona, segueixme; anémnosen prop dels centinellas; observem si rendits per la fatiga s' adorman y oblidan del tot lo vigilar. Los enemichs están massa aprop d' aquí, y no sabem si tenen lo propósit d' atacarnos durant la nit.
—Rey dels homes, respon lo noble Nestor, gloriós Atrida, lo previsor Júpiter tal vegada no colmará del tot las esperansas d' Héector; ell també, crech jo, tindrá malestars anguniosos, si Aquiles se determina per fiá treure de son cor la funesta cólera. No titubejo pas en seguirte; desvetllem als altres heroes: Diomedes, Ulisses, l' ágil fill d' Oileo y 'l robust Méges: fem cridar també al gran Ayax, parescut als deus, y al rey Idomeneo, perque 'ls seus vaixells están molt separats dels nostres per anarhi personalment..., ¡Y Menelao, á qui respecto y estimo...! dech omplirlo de reprimendas; deixa que 'l trobe y esclataré. ¡Dorm, deixante sol ab las fatigas! ¿No 's troba en lo cas d' excitar als demés capdills, y compartir ab tú 'ls treballs, ja que una imprescindible necessitat pesa demunt nostre?
Lo rey dels homes respon:
«¡Oh anciá! alguna vegada t' he indicat que 'l reptesses, Moltas vegadas se deté y no vol obrar, no ab propósit deliberat, ni per peresa ó falta de prudencia sino perqué m' observa y espera quejo prengui l' iniciativa. Es lo primer que s' lia deixondat, y l' he enviat á despertar á aquells que tú desitjas. Anem, que 'ls trobarem devant los portals, entre 'ls centinellas. Jo li he dit que 'ls conduhis allá.
—Essent aixis, contesta Néstor, ningú entre 'ls Grechs lo reptará ni s' escusará d' obehirlo quan donará ordres y animará 'l valor d' ells.
Dient aquestas paraulas, l' anciá cubreix son pit ab la corassa; lliga en sos peus brillants hermosas sandalias; se posa un doble mantell de porpra, ample teixit fet de llana atapahida; pren una forta llansa ab punta d' acer, y se 'n vá per entremitj dels vaixells dels Grechs. Comensa, ab sos crits á despertar á Ulisses, que en prudencia iguala á Júpiter. La seva veu penetra en l' ánima del héroe; que tot seguit surt de la seva tenda, y 'ls hi dirigeix aquestas paraulas:
«¿Com es que aneu sols pé 'l campament durant la nit divina? ¿Qué passa que tant vos apressa?
—Noble fill de Laertes, diu l' anciá de Grecia, astut Ulisses, no t' irrites pas; pensa en la aflicció que aclapara als Aqueus; segueixnos y despertem als capdills ab los quals convé decidir si es mes convenient fugir ó bé combatre.»
Diu aixó: lo prudent Ulisses torna á ficarse en la tenda per tirarse demunt las espatllas un escut, y 'l acompanya. Tots junts se 'n van á veure al fill de Tideo, al qual trovan fora de sa tenda, vestít ab la armadura. Al entorn seu dormen sos companys, l' escut sota 'l cap, la llansa dreta en térra clavada. Las puntas d' acer brillan com llampechs. També l' héroe está dormit profondament, estés demunt d'una pell de bou salvatje, y 'l cap reposant en un preciós tapís. Nestor s' hi acosta, ab la punta del peu li toca la cama y 'l repta en aquestos termes:
«Aixécat, fill de Tideo. ¿Com es que dorms durant la nit entera? No sents lo burgit dels Troyans acampats per la collada, á l' extremitat de la plana, prop de nostres vaixells, y apenas separats de nosaltres per un estret espay?»
Diu aixó: tot seguit lo fill de Tideo se deixonda, y diu ab pressa aquestas paraulas:
«¡Oh anciá, ab quanta duresa 't tractas tú mateix! May paras de traballar. ¿No hi ha per ventura en l' armada guerrers jóves per anar á despertá als capdills...? Mes, Néstor, tú ets infatigable.
—¡Amich, parlas en veritat! respon l' anciá. Tinch fills valents, tinch companys nombrosos que podrian recorre 'l campament sens dubte y convocar als reys; més es extremada la necessitat que fa violencia als Grechs. Nostra salvació ó nostra ruina, descansa en la punta d' una agulla. Tú que ets jóve, encarrégat de cridar á Méges y al fills de Oileo, ja que de mi 't compadeixas.
Diu aixó: Diomedes se tira á las espatllas la pell llustrosa d' un gros lleó, que 'l cubreix de cap á peus, pren la seva llansa, se 'n vá ab llestesa, desperta als dos capdills, y 'ls acompanya.
Prompte's trovan entre las guardias, y no trovan cap dels que las comandan adormit, sino que tots están assentats, armats y vigilant.
Aixis com los cans, dintre una estable, guardan las ovellas ab inquietut, un cop han sentit los udols d' una bestia fera que baixa per las montanyas, á través del bosch, mentras que contra ella s' alsa un soroll confós d' abordadas y crits, y allavors ja no tornan á dormir; aixis mateix, no regna 'l somni pera aquells que guardan lo campament durant aquesta nit crudel. Continuament girats vers la plana, escoltan si 'ls Troyans s' acostan; Nestor al véurerlos s' alegra, y 'ls encoratja ab aquestos termes:
«¡Estimats meus! aixis es com convé vigilar; tingueu compte en no deixarvos abatrer pe'l somni, sino, seriam aviat joguina dels enemichs.»
Dit aixó, l' anciá passá 'l fosso. Los reys convocats al concell lo segueixen, ananthi ab ells per pendrehi part, Merlon y 'l valent fill de Nestor. Los capdills s' assentan en un lloch pur, fora del camp de matansa, allá mateix ahont Héctor, vencedor dels Grechs, ha ordenat que 's reculés, quan la nit l' ha voltejat de tenebras. En aquest lloch es ahont deliberan. Néstor pren la paraula 'l primer de tots.
«Amichs, los hi diu, ¿no hi ha un sol guerrer que, confiant en son cor atrevit gose anar fins als Troyans superbiosos? Tal vegada sorprendria, fora de son campament, algun dels enemichs, ó be sentiria lo que parlan entre ells, consultantse 'ls uns als altres; sabriasi 's proposan permaneixer en la collada sense acostarse mes als vaixells, ó bé tornarsen dintre d' Ilió, després de haber vensut als Grechs; tot aixó escoltaría. ¡Tornés tot seguit aquí sá y salvo! Adquirirá sota 'l cel, entre 'ls homes una grossa fama, y nosaltres li farem un donatiu magnífich. Cada capdill dels que comandan la flota li donará una ovella negra y 'l seu anyell de mamella, present incomparable; y sempre mes pendrá siti als convits dels sacrificis y á nostres festins.»
Diu aixó: y, de moment, tots quedan silenciosos; per últim Diomedes esclama:
«Néstor, la meva ánima y 'l meu generós cor me fan decidir á penetrar en lo campament dels Troyans que tenim aprop. Mes si algun company meu volgués seguirme, tindria jo major confiansa y atreviment. Quan dos homes van junts, preveu l' un ó l'altre lo que millor poden fer: un tot sol pot preveureho, mes lo seu esperit va ab mes calma, y sos propósits no son tan ferms.
Diu aixó; y molts demanan seguirlo: los dos Ayax, servidors de Marte, ho pretenen; Merion ho vol; lo fill de Néstor ho vol; Menelao, ilustre fill d' Atreo, ho vol. L' esforsat Ulisses frisa també per penetrar entremitj dels Troyans, perque 'l seu cor está sempre plé d' atreviment. Lo rey dels guerrers, Agamemnon, los hi parla en aquestos termes:
«Diomedes, l' amich mes volgut de la meva ánima, empórteten al que vulgas, al mes valent dels que hi ha aquí, perque son molts que ho desitjan. Al escullir no prenguis en consideració 'l naixement, y no deixis, per respecte, al mes bó, pera escullir al que no ho es tant, encara que 'l que no vulgas siga un rey mes poderós.»
Parla en aquestos termes, tement que l' elecció recaigui en lo ros Menelao. Lo valent fill de Tideo contesta:
«Ja que m' inviteu á escullir lo meu company ¿com puch oblidarme del diví Ulisses? La seva ánima generosa, lo seu cor fogós se surt bé de qualsevol empresa, y es estimat de Palas. Ensemps, nos sortirem fins á las mateixas flamas, perque jamay la serenitat l' abandona.
—Fill de Tideo, diu tot seguit lo noble y sufert Ulisses, ni m' alabes desmesuradament, ni 'm rebaixes. Parlas devant dels Aqueus, y ja saben ells á que atenirse. Mes anem prompte; la nit transcorre, l' aurora s' acosta y 'ls astres van fent la seva vía! De las tres parts de la nit, jan' han passat dugas, y sols nos queda l' última.»
Diu aixó: y tots se posan armaduras terribles. Diomédes ha deixat en los vaixells la seva espasa; l' intrépit Trasimédes li dona 'l seu escut y una espasa de doble tall. L' héroe 's posa al cap lo casco de cuiro de bou, sense cimera, sense plomall, del qual se serveixen los joves guerrers. Ulisses pren de Merion un arch, un carcax y una espasa; cubreix son cap ab un casco de pell, forrat de corretjas sólidas, voltat de blancas dents d' un singlá, posadas ab art per tots cantons y 'l fons guarnit ab llana atapahida. Un dia, quan Autólicos penetrá á la forsa en Eleon al fortificat palau d' Amintor, fill d' Ormeno, prengué aquest casco que doná á Anfidamas de Citera, perque se l'emportés á Scandia.
Anfidamas lo regalá á Molos, son hoste, y aquest va fer que se 'l emportés son fill Merion. Ara, protegeix lo cap d' Ulisses.
Apenas los dos capdills han acabat de posarse aquestas armas terribles, se 'n van corrent y deixan als seus valents companys. Tot seguit Minerva 'ls hi envia á la dreta d' ells, en lo costat del camí una garsa, que ab l' foscor de la nit no poden veure, pero senten los crits que fá.
Ulisses s' alegra d' aquest auguri y y prega á Minerva.
«Escóltam, filla del deu que porta l' escut, tú que sempre m' ajudas en mos travalls; que cap de mas empresas s' escapa de tas miradas. Ara mes que may protegeixme, Minerva; fés que tornem gloriosament á nostres vaixells després d' haber portat á cap algun fet que 'ls Troyans senten per llarch temps en son cor.
Després d' ell, Diomédes se dirigeix á la deesa infatigable.
«Filla de Júpiter, escolta també 'ls meus vots; acompányam com acompanyabas á mon pare en Tebas, ahont los Grechs l' enviaren comá misatjer, quan l' armada 's deturá en las marges del Asopo; Tideo portaba als fills de Cadmus paraulas de pau, y á son retorn, va fer grans cosas, gracias á tú, augusta deesa, que vetllavas damunt d'ell. Sigas per mi, com per ell favorable, y no m' abandones un sol instant. Te sacrificaré un badell d'un any, de front ample, no domat encara; te 'l sacrificaré, y li daurarás 'l voltant de las banyas.»
Aquestas foren sas pregaríias; la deesa 'ls escoltá. Despres que hagueren pregat á la filla de Júpiter, tiran avant com dos lleons durant la nit bruna, per entre mitj dels cadavres y de las armas ensangrentadas.
Héctor, per la seva part, tampoch permet als generosos Troyans que dormen en tota la nit; y ha convocat á tots los reys y capdills de l' armada. Quan los tingué reunits concerta ab ells una resolució saludable.
«¿Quí será entre vosaltres, los hi diu, que per un magnífich present me prometrá executar lo que vaig á dir? La recompensa será, expléndida. Donaré un carro y dos superbos corcers, los mes hermosos que hi hajen prop dels vaixells llaugers dels Argius, á aquell que gosará (y per altra part, adquirirá gloria,) acostarse á la flota dels Grechs per ferse cárrech de si ells se guardan com de costum, ó si abatuts per la fatiga, consternats de véurerse vensuts, projectan entre ells la fugida, y fins deixan de vigilar durant la nit.»
Diu aixó, y tots guardan silenci. Entre 'ls Troyans s' hi troba Dolon, fill d' Eumedes, diví heralt, rich pe 'ls muns de coure y d' or que té. Fill varó únich ab cinch germanas, Dolon era d' apariencia ruina, pero tenia molta agilitat. Aquet es lo qui s' alsa y diu:
«Hector, la meva ánima y 'l meu cor generós me fan decidir á que vaje á espiar als Grechs fins á sos vaixells. Mes, estén lo ceptre, juram que 'm donarás los corcers y 'l carro guarnit de coure que mena el valerós fill de Peleo. No seré un explorador inhábil, ni deixaré enganyada la teva confiansa; vull penetrar fins dintre del campament enemich, fins á la nau d' Agamemnon, ahont, sens dubte, 'ls reys tenen consell y discuteixen si deuhen fugir ó combatre.»
Diu aixó. Hector agafa el ceptre, y estenentlo, pronuncia aquest jurament:
«Poso per testimoni á Júpiter, espós de Juno, que ningú mes que tú entre 'ls Troyans será tirat en son carro per aquestos corcers. Jo 't prometo que ells te farán brillar ab un explendor inmortal.»
Aixis diu, fent un jurament en vá, mes excita l' ardor de Dolon, lo que tot seguit se tira á las espatllas un arch encorvat, s' embolica ab la pell d' un os blanch, se cubreix lo cap ab un casco de pell de mustela y agafa una punxaguda pica. Surt allavors del campament y se 'n va dret als vaixells. ¡Mes no debia donar á Hector compte del seu misatje! Quan hagué passat per la munió de caballs y de guerrers, pren lo camí ab tot ardor. Lo diví Ulisses lo descubreix y diu á Diómedes:
«Aquest hóme ¡oh fill de Tideo! vé del camp enemich. ¿Anirá á espiar nostres vaixells? ¿Vé á despullar als nostres morts? Deixemlo que passe la plana; després li caurém damunt y prontament acabarem ab ell. En cas de que no li poguem guanyar la ventatja, ab la teva llansa, fés que avanse cap al costat de la flota, impedintli que se 'n entorni vers Ilió.»
Dihent aixó, 'ls dos s' amagan prop del camí, entre 'ls morts. Dolon, en sa impremeditació, no tarda á passar mes endins d'ahont ells son. Tan prompte estigué allunyat á la distancia dels solchs que obran las mulas (las que son preferibles als bous pera tirar, en una profonda fanguera, la pesanta carreta) los dos héroes lo persegueixen. Ell, al sentir sos passos, se detura, pensant, en son interior, que per ordre d' Hector los seus companys acudeixen del campament pera cridarlo. Mes á tret de llansa los reconeix per Aqueus. Tot seguit apressura 'l pas y fuig; sos adversaris no deixan de perseguirlo ab constancia. Aixís com dos bons gossos cassadors, de dents robustas, persegueixen sens descans en lo bosch á un cervo ó á una llebra, que després d' haber fet un crit, fa esforsos pera fugir, aixís mateix lo fill de Tideo y Ulisses, tenint separat á Dolon dels Troyans, lo persegueixen ab ardor. Ja 'l tenen prop de caurer en mitj dels centinellas, fentlo fugir cap als vaixells. Allavors Minerva anima ab major forsa al fill de Tideo, perque cap dels Grechs no l' aventatje y no 's glorie d' haberlo ferit primerament deixant que ell li dongue 'l segon colp. Diómedes, agitant donchs la seva llansa, exclama:
«Detúrat ó aquest dart t' alcansará, y 't previnch que no evitarás per llarga estona la mort que la meva má t' está amenassant.»
Dihent aquestas paraulas, tira la llansa, procurant no matar al Troyá; mes la punta d' acer raspa l' espatlla dreta de Dolon, y 's planta devant d' ell enl' arena. Dolon s' atura pié d' espant, la veu li tremola, peta de dents y palideix de terror; los héroes corrent ab anhel l' alcansan, li posan má al damunt, mentras que ell plorant los hi diu:
«Preneume viu y jo 'm rescataré. La meva morada conté coure, or y ferro difícil de travallar. Mon pare us donará presents infinits quan sabrá qu' estich en vida cautiu en los vaixells del Grechs.»
L' astut Ulisses li respon:
«Cálmat, no teme ton esperit á la mort; pero parla ab sinceritat. ¿Per qué vens sol del vostre campament als vaixells, durant la nit fosca mentras los altres humans dormen? ¿es pera despullar als morts? ¿es que Hector t' envia pera que fasses un reconeixement de lo que passa en nostra flota? ¿es la teva ánima que espontáneament t'excita á venir?
Dolon li contesta tremolant tot lo seu cos:
«Héctor ha sigut qui, contra ma voluntat, m' ha sumergit en un mar de desgracias, prometentme 'ls corcers d' Aquiles y 'l seu carro adornat de bronzo. M' ha ordenat qu' anés, durant la nit bruna, que rápida passa, prop dels guerrers enemichs, pera espiar si están en guardia, com de costum, ó si rendits per la fatiga, consternats per la derrota, tenen intenció de fugir y no volen cuidarse de vigilar durant la nit.
—Certament, diu somrient l' astut Ulisses, la teva ánima ha ambicionat una gran recompensa. ¡Los corcers del ilustre Eacido! aquestos corcers que las mans mes hábils dels mortals s' hi veuhen ab travalls pera subjectarlos, y que, solzument Aquiles, fill d' una mare inmortal, pot sométrer al jou! Mes, parla ab sinceritat. ¿Ahont, al venir, has deixat á Héctor? ¿ahont descansan las sevas armas, los seus caballs? ¿ahont son los centinellas? ¿ahont está acampada l' host dels Troyans? ¿quin propósit meditan entre ells? ¿desitjan permanéixer en la collada, sense acostarse mes als vaixells? ¿volen tornar entrar á Ilió un cop haurán vensut als Grechs?
—Vaig á contestarte á totas las preguntas, ab sinceritat, diu Dolon. Hector, entre 'ls capdills reunits en consell, delibera separat del burgit, junt á la tomba del divi Ilos. No s' han pas escullit tropas pera vigilar per la seguritat del campament, mes assentats prop dels grossos fochs que han encés, los Troyans, cedint á la necessitat en compte de dormir s' animan los uns als altres pera vigilar escrupulosament; no obstant los aliats s' abandonan al somni; com no tenen de guardar las sevas donas ni las sevas criaturas, deixan als ciutadans d' Ilió lo cuidado de guardarse.
—¿Mes, interromp l' astut Ulisses, dormen apartats ó entremitj de 'ls ilustres Troyans? no deixes de dirme res.
—Vaig, respon lo fill d' Eumedo, á contestar sense dilació á aquesta pregunta. Prop mateix de la mar: los Caris, los Peonis del arch encorvat, los Lélegas, los Cauconis y 'ls divins Pelasgues; vers la part de Timbra están acampats los Licis, los Misis valerosos, los Frigis domadors de corcers, los Meonis, que combaten montats en los carros. ¿Pero á qué venen aquestos detalls? si 'l desitj vostre es de penetrar entremitj dels Troyans, los Tracis, arribats fa poch, están acampats separadament, á 'l estremitat de l' armada, manats pe 'l seu rey Resos. He vist los seus grossos y superbos corcers, mes blanchs que la neu, llaugers com los vents, y 'l seu carro ahont hi brilla la plata. També porta armas d'or grossas y que causa maravella véurelas, mes aviat dignas d' un deu que no d' un mortal. Ara porteume á vostres vaixells llaugers y alli deixeume fortament encadenat, que á vostre retorn haureu reconegut si us he dit la veritat ó si us he enganyat.»
Diomedes li dona una mirada terrible esclamant:
«Dolon, encara que 'ns has dat aquestas novas, útils de sapiguer, desde que has caigut á nostras mans, no deixes pas penetrar en ton esperit l' esperansa d' escapar. Si 't donguessem la llibertat ara ó mes tart, tornarias prop de nostres vaixells pera espiarnos ó per combatre ab nosaltres. Mes si morts per las mevas mans, acabas al moment la vida, may mes danyarás als Aqueus.»
Al sentir aquestas paraulas, Dalon allarga sa robusta má pera agafar, suplicant, la barba de Diomedes; mes l' héroe li pega, ab sa espasa, un colp furiós al mitj de la garganta y li trenca 'ls dos muscles. Encara parla en l'instant en que l seu cap rodola per terra. Los dos reys agafan tot seguit lo seu casco, la seva pell de llop, lo seu arch flexible y la seva grossa llansa. Ulisses pren aquestas prendas, y las consagra á Minerva, á la que implora en aquestos termes:
«Deesa, acepta aquestas armas; primera de las divinitats del Olimpo, los dos t' invoquem. Ara, condueixnos al lloch ahont están acampats los Tracis y 'ls seus corcers.»
Feta aquesta pregaria, Ulisses penja l' armadura á la soca d' un tamarindo, procurant que després lo pogaesseu reconeixer posanthi al seu entorn brancas y flors del mateix arbre, perqué no passessen pe 'l costat seu sens véurel, entornant, per causa de l' obscuritat de la nit. Tot desseguida caminan avant, per entre las armas trossejadas, entre 'ls llachs de sauch negra, y arriban prompte al siti ahont son los Tracis. Aquestos dormen, rendits per la fatiga, y sas hermosas armaduras, disposadas en tres rengleras, están en terra al costat d' ells. Al costat de cada guerrer hi ha l' seu tronch de caballs. Resos dorm al mitj del campament. Al costal; d' ell, están fermats los seus llaugerissims corcers ab corretjas derrera 'l carro.
Lo primer que s' adoná d' ell fou Ulisses, y mostrantlo á Diomedes:
«Aqui tens, diu, l' home; aquí 'ls caballs de que 'ns ha parlat Dolon á qui acabem de matar. ¡Coratje! Desplega 'l teu invencible valor; no penses estar en descans, ja que tens las tevas armas. Deslliga aquest superbo tronch, ó si 't sembla millor, ataca als homes, y jo m' encarrego dels corcers.»
Aixó diu; y Minerva inspira al fill de Tideo una forsa divina. A son entorn sembra la mort. Los guerrers que toca ab la seva espasa fan crits espantosos; la terra s' enrogeix de sanch.
Aixis com un lleó sorpren, en ausencia dels pastors, un remat de cabras ó d' ovellas, y 's tira demunt d' ellas plé de rabia, aixis mateix lo fill de Tideo 's precipita demunt dels Tracis, fins que ha mort dotze guerrers. Al mateix temps que sa espasa dona colps mortals, Ulisses va seguintlo, agafa 'ls cadavres pe 'ls peus y 'ls separa del cami. Vol en son esperit, que 'ls caballs passen ab facilitat per entre 'l carnatje, y que no s' esberen passant per sobre 'ls morts, tota vegada que no hi están acostumats. Mes: lo fill de Tideo arriba ahont es lo rey, y aquet es lo tretzé á qui arrenca la dolsa vida, y 'l mata quan estava ja queixantse entre suspirs, perque durant la nit, un espectre fatal, parescut al fill de Tideo, se li había posat demunt del cap, per un voler de Minerva. Allavors, l' astut Ulisses deslliga 'ls los hi posa 'ls seus gurniments, y colpejantlos ah son arch los encamina fora del campament, perque s' ha descuidat de pendre del magnífich carro lo fuet brillant.
Quan está fora de perill, avisa ab un xiulet al diví fill de Tideo. Aquet no 's detura y pensa si seguirá en son atreviment, si matará encara major nombre de Tracis ó be si pendrá 'l carro ahont son las armas d' or, ja tirantlo per la llansa, ó emportántsel despres d' habérsel carregat á coll. Mentres agita aquestos propósits en son esperit, Minerva se li acosta y li diu:
«Magnánim fill de Tideo, pensa tornarten prop de la flota. No siga cas que una divinitat desperte als Troyans y te 'n tingas d' anar fugint.»
Aixis diu: ell reconeix la veu de la deesa. Tot seguit puja demunt dels corcers que Ulisses guia ab son arch. Los dos volan cap á la flota dels grechs. Mentres tant lo deu del arch de plata, Apolo, ha estat observant á Minerva; veu com ella acompanya al fill de Tideo. Lo seu cor de sopte s' irrita contra la deesa; baixa en mitj de l' host dels Troyans y desperta á Hipocoon, capdill dels Tracis, parent de Resos, y valerós. Aquest guerrer s' aixeca, y quan veu vuit lo siti ahont hi habia 'ls caballs, y 'ls homes moribundos entre l' espantós carnatje, 's desespera cridant á son infortunat company. Los Troyans corren y llensan una tumultuosa cridoria; 's pasman d'aquesta atrevida empresa, y més de veure que 'ls que l' han duta á cap se 'n han entornat á la flota.
Aquestos entre tant troban lo siti ahont habia mort l' enviat d' Hector. Ulisses detura un moment los corcers llaugers; Diomedes salta á terra, dona á son company l' armadura ensangrentada, torna á montar, y excita als caballs, que volan ab ardor. Nestor, primer que cap dels altres, sent lo soroll dels passos y esclama:
«Amichs meus, ¿m' enganyo ó estich en lo cert? lo cor me diu que parle. Lo trepitj de caballs llaugers fereix las mevas orellas. ¡Tant debó que Ulisses y 'l robust Diomedes portessen del campament enemich hermosos corcers! Mes tremolo de pensar que ls nostres capdills mes valents haurán pogut sofrir entre la munió tumultuosa dels Troyans.»
Apenas acaba de pronunciar aquestas paraulas, quan los dos héroes arriban y baixan de caball. Los reys, tranquilisats, los hi estrenyen las mans y 'ls hi dirigeixen frases falagueras. L' anciá de Gerenia es lo primer en interrogarlos aixis:
«Noble Ulisses, honor de la Grecia, ¿cóm heu obtingut aquestos caballs? ¿ha sigut ficantvos entremitj dels Troyans? ¿ó ha sigut que algun deu ha sortit á trovarvos y us n' ha fet present? Tenen lo brill del raig del sol. Jo combato contínuament en las batallas; jo 'm puch vanagloriar, á pesar de ma vellesa, de no estarme ociós prop de las naus. Y ab tot, jamay he vist corcers tan hermosos. Pensó, donchs, que deuhen esser regalats pe 'ls inmortals, ja que Júpiter us estima á tots dos, lo mateix, que la seva filla, l' infatigable Minerva.
—¡Oh fill de Neleo, contesta Ulisses, honor de la Grecia, si una divinitat volgués nos donaria caballs ab facilitat, més hermosos encara que aquestos, perque 'ls deus son en gran manera més poderosos que 'ls mortals; pero aquestos corcers respecte als quals nos preguntas, oh anciá, son tracis y arribats de poch. L' intrépit Diomedes ha mort al rey d' ells y á dotze companys seus dels mes valents; á mes á mes primerament n' habiam mort un altre prop dels vaixells: un enviat á qui Hector y 'ls ilustres Troyans habian encarregat que espiés nostra armada.»
Diu aixó, y, 'l cor plé de goig, passa 'l fosso ab los corcers. Los reys, prenent part en sa alegria, l' acompanyan fins á la superba tenda del fill de Tideo. Allá ferman los caballs á l' estable, ahont los ágils corcers de Diomedes menjan sustanciós forment. Ulisses penja á un estrem de la seva nau las armas ensangrentadas de Dolon, esperant que 's consagren á Minerva per medi d' un sacrifici, Los dos héroes se fican al mar, se rentan la suor de que están plens, y 's banyan los colls, las camas y las robustas cuixas. Tan prompte com l' aigua del mar ha fet desapariéxer de sos membres los dolls de suor y que son cor s' ha reanimat, se fican dins de sas ricas banyeras. Per últim, despres del bany se perfuman ab un oli espés, prenen los menjars acostumats del matí, y fan á Minerva libacions de ví delectable, trayentlo ab sas copas d' or d' una gerra plena.