Iliada/Cant XI

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




CANT XI.

______



 L' Aurora abandonava 'l seu llit y al hermós Titon pera portar la llum als deus y als mortals, quan Júpiter llansá, per damunt dels vaixells llaugers dels Aqueus, la Discordia crudel, portant en sas mans la senyal dels combats. Aquesta s' atura en l' elevat navili de Ulisses, posat al centre de la flota, pera ferse sentir d'una y altra estremitat del campament, ahont, confiant ab lo seu valor y ab la forsa de sos brassos, Aquiles y 'l fill de Telamón, un per cada costat habian col-locat las sevas naus y alsat las sevas tendas. Se deté y fa un crit estrident que ompla de coratje l' ánima dels Grechs pera sostenir sens treva ni descans la guerra y las batallas. L' aspecte dels combats desde are'ls hi sembla mes dols que no l'entornarsen, ab los seus vaixells, á sa estimada pátria.
 L' Atrida allavors, ab veu atronadora ordena als Grechs que 's posen las armas; y ell mateix se posa l' armadura de bronzo brillant. En primer lloch se coloca las ricas cnémidas que subjectan al entorn de sas camas unas sibellas de argent; despres cubreix lo seu pit ab una hermosa corassa, regalo del rey Ciniro, en testimoni de bona amistat; perque aquest, sabent en Xipre, per la gran veu de la Fama la próxima partida de la flota dels Grechs per las riberas de Ilió, y volent obsequiar al seu rey, li feu present de aquesta rica corassa. Te deu estrias de esmalt brillant, dotze d' or y vint d' estany. Tres dragons d'esmalt tiran raig fins al coll, parescuts al íris que Júpiter fixa entre 'ls núvols, pressagi de pau pe'ls humans. Al voltant de sas espatllas, l' Atrida s' hi penja la espasa de pom brillant de claus de or, tancada en una vaina d' argent sostinguda per un cinturon també d' or. Se cubreix tot ell ab un hermós escut, fácil de manejar, travall maravellós; deu cercles de bronzo forman la vora, cap al mitj hi ha vint topos d' estany blanchs y en lo centre un d' esmalt negrench que remata ab la Gorgona de las terribles miradas, á la que rodejan l' Espant y 'l Terror. Un talabart d' argent lo sosté, ahont hi ha una serpent d' esmalt ab tres caps que li surten al entorn del coll. Demunt del front, Agamemnon s' hi posa l' casco bombat de tot lo voltant, de quatre conos, y de flotanta crinera; la crinera ab que remata s' agita en ondulacions terroríficas. Per últim agafa duas fermas llansas quals puntas d' acer fan arribar fins al cel son resplendor. Y pera honrar al rey de la rica Micenas, Juno y Minerva pe'l damunt del seu cap hi fan retentir lo tró.
 Los héroes manan als seus escuders que posen los corcers en ordre al altra part del fosso, mentras que ells surten á peu, cuberts ab sas armas. Un inmens clamoreig s' aixeca en lo campament avans d'espuntar l' aurora. Los combatents després d' haberse arrenglerat devant del fosso, van un bon xich mes endevant que 'ls carros que 'ls segueixen al pas, mes lo fill de Saturno excita entre ells un funest tumulto; y, desde 'l cim del éter, fa caurer una rosada de sanch, perque 's proposa precipitar molt promptament á las moradas de Plutó nombrosos y valents caps.
 Pe'l seu cantó 'ls Troyans, en la part alta de la plana, están formats al enton d: Héctor, del intatxable Polidamas, d' Eneas, qu' entre 'ls Troyans es respectat pe'l poblé com un deu, de Polibo del noble Agenor y del jove Acamas, semblant als inmortals, tots tres fills de Antenor. Héctor, en la primera fila porta un escut rodó. Aixis com surt d' entre 'ls núvols l' estrella funesta, brillanta, y de tant en tant tapada encara per la boirosa nuvolada, aixis mateix Héctor are apareix entre 'ls primers combatents, are desapareix entre la munió pera donar sas ordres á las últimas filas. Tot lo seu cos, cubert de bronzo, brilla com lo llamp del deu que porta l' escut.
 Aixis com las collas de jornalers d' un home opulent, comensant lo travall per las dugas estremitats del camp, se reuneixen uns y altres per entre 'l rich sembrat, fent caurer las espigas plenas de blat y d' ordi: aixis mateix los Grechs y 'ls Troyans van los uns cap als altres matantse mutuament. Cap d' ells pensa en la fugida desastrosa. Las duas armadas presentan tant l' una com l' altra una ferma serenitat. Los guerrers se llensan al combat com llops furiosos. A la vista d' ells la crudel Discordia s' regositja; es la única dels inmortals que assisteix á aquesta batalla. Las altras divinitats no prenen part entre 'ls combatents; son pacíficas y descansan en l' Olimpo, en sas superbas moradas. Se queixan de Júpiter, perqué ha fet propósit de concedir la victoria als Troyans; pero al deu tot poderós aixó 'l té sense cuidado; seu apartat dels altres y 's complau en sa gloria.
Contempla gojós la gran ciutat dels Troyans, la flota dels Grechs, l' esclat del bronzo, 'ls morts y 'ls victoriosos.
 Aixis tant quant dura 'l matí, y mentres que 'l dia sagrat va creixent, los darts se creuhan d' una part al altra y 'ls guerrers van morint. Mès quan, dintre del bosch lo llenyater prepara 'l menjar acostumat dels matins, quan de tallar grossos arbres ha fatigat lo seu bras quan se troba cansat fins son esperit, y 'l desitj del dols aliment s' apodera dels seus sentits: allavors los Grechs s' animan entre ells, y contant sols ab lo seu valor desfan las falanges enemigas. Agamemnon es lo primer en sortir de las filas y mata á Bianor, y després al seu escuder Oileo. Aquest, saltant del carro corre cap á Agamemnon. L' Atrida, quan veu que 's tira cap á n' ell, li pega en mitj del front: son pesat casco de bronzo no pot resistir la llansa; aquesta 'l travessa, trenca l' os y li esmenussa l' cervell. Oileo cau en lo més fort del seu ardor; le rey dels homes treu las corassas d' abdós guerrers y 'ls deixa en l' arena ab lo pit nú.
 Se 'n vá tot seguit pera matar á Isos y á Antifos, fills de Priam: l' un nascut de la seva esposa y l'altra bastart, que van junts en un mateix carro. Lo bastart mena 'ls caballs, Antifos combat al costat seu. Un jorn en las pendents del Ida, Aquiles sorprengué á aquestos dos heroes que estavan pasturant las sevas ovellas; los subjectá ab jonchs tendres, y 'ls doná la llibertat pe 'lpreu d' un rich rescat. Ara 'l poderós Agamemnon tira estés á terra á Isos d' una llensada á la mamella; després dona prop de l' orella d' Antifos un colp d' espasa y 'l fá caurer del carro. Lo rey s' apressura á despullarlos de sas ricas armaduras, y 'ls reconeix, perqué 'ls habia vist en los vaixells quan lo fogós Aquiles los feu presoners.
 Del mateix modo que un lleó devora, sense cap esfors, los tendres cadells d' una cerva llaugera, quan, treyentlos del jás, los agafa entre sas robustas dents y 'ls hi fa desvaneixer sa vida delicada; la mare hi acut y no 'ls pot socorrer, perque li vé un espantós tremolor; de prompte ella 's refá, y atravessant esbarserars y frondosas alsinas, alenant y regalant suor, burla'l faror del lleó terrible: del mateix modo, donchs, ningú entre 'ls Troyans pot salvar als dos fills de Priam; tots fugen devant dels Grechs, Pisandro y l' esforsat Hipoloco, fills del belicós Antimaco, (qui per l' or y 'ls richs donatius que havia rebut de Páris s' oposá á que 's tornés Helena al rós Menelao) son presos per Agamemnon en un mateix carro. Quan aquest, semblant á un lleó, se posa devant d' ells, sos fogosos corcers quedan sens guía; perque en la seva turbació deixaren caure las riendas brillantas. Desde 'l carro s' agenollan y suplican al rey:
 «Consérvans la vida, fill d' Atreo, acepta un espléndit rescat. Nombrosos tresors son guardats en lo palau d' Antimaco: bronzo, or y ferro en travallar difícil. Nostre pare 't donará quantiosos presents, quan sápiga que estém cautius en las naus dels Grechs.»
 De tal modo, plorant, dirigeixen al rey aquestas dolsas paraulas. No es pas una dolsa resposta la que 'ls hi fereix las orellas.
 «Ja que sou filis del belicós Antimaco, lo qui un jorn en l' assamblea dels Troyans, ahont havian anat Menelao y 'l diví Ulisses, en misatje que 'ls hi confiarem, proposá que 'ls matessen y que no 'ls deixessen tornar vers als Grechs, are es l' hora de que expieu los ultratjes del vostre pare.»
 Diu aixó y d' una llansada al pit fa baixar del carro á Pisandro, que cau d' espatllas. Hipoloco salta y vol fugir, mes Agamemnon lo deixa estés á terra y á cops d' espasa li trenca 'l cap y 'ls brassos; després, com si fós la soca d'un arbre lo llensa entremitj de las filas, L' Atrida deixa 'ls cadávres y 's tira, seguit d' altres Aqueus, en lo siti ahont es major lo desórdre entre las falanjes enemigas. Los peatons matan als peatons contraris que 's veuhen obligats á fugir, los caballers matan als caballers. Al passar ells, lo remorós trepitj dels seus corcers aixeca una inmensa nuvolada de pols que cubreix la plana. Lo poderós Agamemnon, sense parar de fer matansa, persegueix als que fujen, y no para d' encoratjar als Grechs. Aixis com los arbres son consumits fins á las arrels, quan la flama del foch, va per totas parts al inconstant impuls de las remolinadas del vent, y devora tot un bosch en lo que may hi ha entrat la destral; de la mateixa manera, baix los terribles colps del Atrida, cauhen los caps dels Troyans fugitius. Nombrosos caballs de coll superbo corren desordenats per la plana, los carros vuits, y troban á faltar als seus valiosos escuders. Aquestos estesos en terra, son mes del agrado are als buitres que á sas esposas.
 Júpiter guía á, Héctor, fill de Priam, fora del alcans dels darts, fora de la polsaguera, fora de la sanch, fora del tumultuós camp de matansa. Agamemnon no pára un sol moment de perseguir als vensuts, aixís com d: exhortar enérgicament als victoriosos. Ja, en la fugida 'ls Troyans han deixat derrera d' ells la tomba d' líos, héroe dardani del temps antich; ja s' acostan á la figuera silvestre, perque desitjan arribar á la ciutat. Mentrestant l' Atrida, fent terribles crits, los persegueix en la fugida y s' ompla de sanch las sevas mans invencibles. Quan los primers arriban á las portas Esceas y al faig sagrat, se deturan y s'agrupan. Los demés se troban encara espargits confusament per la plana, com tendrás badellas que un lleó dispersa durant la calma de la nit; totas fugen, pero no més n' ha de morir una; lo lleó, ab sas dents formidables, trenca 'l coll de la primera que agafa; després se li yeu la sanch y li devora las entranyas: aixis mateix Agamemnon se precipita contra 'l Troyans, y va matant contínuament al que mes enrera 's queda. Los vensuts van fugint devant d' ell, y nombrosas víctimas, baix. los colps de sa llansa furienta, cauhen de sos carros, de cara ó d' espatlla. No tardan los Troyans en arribar á la ciutat y tocar sas superbas murallas. Allavors lo pare dels deus y dels homes baixa del cel y s' assenta en lo cim del Ida, fértil en manantials; sosté 'l llamp ab sas mans, y mana á Iris de las alas d' or que porte aquest misatje:
 «Vola, llaugera Iris, y tramet á Héctor mas paraulas: Tant com ell vegi al pastor dels pobles. Agamemnon, lluytant ab furor en las primeras filas, y destruir las líneas dels guerrers troyans, que 's mantingui apartat y mani als altres héroes que sostinguin la terrible batalla. Mes tan prompte com l' Atrida, ferit d' una llansada ó d' una fletxa, puje en son carro, jo donaré la victoria al fill de Priam; ell allavoras espargirá la matansa entre la ciutat y las naus, fins y á tant que 'l sol vagi de baixa y s' enfonze en las tenebras sagradas.»
 Iris, dels peus llaugers com lo vent, no tarda en obehirlo; baixa del cim del Ida vers á la santa Ilió; troba al noble fill del ilustre Priam dret demunt de son carro y acostántseli li diu:
 «Héctor, en prudencia igual á Júpiter, aquest deu tot poderós m' envia á trasmétrete sas paraulas: Tant com vegis al pastor dels pobles, Agamemnon, lluytant ab furor en las primeras filas, y destruir las líneas dels guerrers troyans, guárdat de combatre y mana als altres héroes que sostinguin la terrible batalla. Mes tan prompte com l' Atrida, ferit d' una llansada ó d' una fletxa, puje en son carro, Júpiter te donará la victoria; tú, allavoras espargirás la matansa entre la ciutat y las naus, fins que 'l sol vagi de baixa y s' enfonze en las tenebras sagradas.»
 Ditas aquestas paraulas, l' ágil deesa desapareix. Héctor puja armat en son carro, agita las sevas llansas, recorra tota l' armada, excita l' ardor dels combatents y reanima la batalla. Los Troyans se refán y plantan cara als Grechs. Aquestos, pe 'l seu cantó, reforsan las falanjes sevas, se mantenen ferms y 's preparan per un nou xóch. Solzament l' Atrida 's precipita fora de las filas, perque vol combatre abtota llibertat mes en avant que 'ls altres seus.
 ¡Oh musas d' moradoras dels palaus del Olimpo, digueume vosaltras are, quin deis héroes entre 'ls Troyans ó 'ls ilustres aliats seus, sigué 'l primer en avansarse contra Agamemnon.
 Ifidamas, fill d' Antenor, alt y hermós, nudrit en la fértil Tracia, engendradora d' ovellas. Lo seu avi matern, Cisseo, pare de la bella Teano, l' educá en sos palaus, desde la tendra infantesa; y quan alcansá la florida y gloriosa jovenensa, á fi de teñirlo al costat se, lin doná sa filla en matrimoni. Al parlarse de l' expedició dels Grechs, deixá á sa jove esposa, y vingué fins á Percote ab dotze vaixells, que deixá en aquest port y conduhí per terra la seva host á Ilió. Ell es lo primer en avansar contra l' Atrida. Caminan l' un contra l' altre, y no tardan en trobarse; Agamemnon deixa anar una llansada inútil: la llansa se li desvía. Ifidamas li pega en la cintura, per demunt de la corassa, y, sense deixar la llansa, l' empeny confiat en la robustesa del seu bras; mes no pot atravessar lo talabart. La punta d' acer troba una pianxa de argent y 's tors com si fos de plom. Allavors lo fill d' Atreo, intrépit lo mateix que un lleó, agafa la pica y la tira cep á n' ell; desarma á Ifidamas, y despres, d' un colp d' espasa, li trenca 'l coll delicat y li arrenca la vida. Aixis l'infortunat, socorreguent la seva ciutat paterna, cau y dorm lo somni del bronzo, distant de la seva jove y legítima esposa. ¡Apenas ha tingut temps d' adonarse de las prendas d' aquesta, habentli fet nombrosos presents! Ja li habia donat un centenar de bous, y, d' entre 'ls seus innombrables remats de cabras y d' ovellas, ha promés d' escullirli un milé de caps. Are, Agamemnon lo despulla; y, carregat ab sas preciosas armas, se 'n entra en las filas dels Grechs.
 A la vista de son germá expirant, Coon, lo mes ilustre entre 'ls guerrers, y 'l primogénit d' Antenor, es presa d' un horrible dolor que li obscureix los ulls; s' escorre cap á Agamemnon, se li posa al costat sense que aquet se 'n adongue, y 'l fereix demunt del colze, en mitj del antebrás. La punta brillanta de la seva llansa li travessa la carn. Lo rey dels homes s' estremeix, més per aixó no abandona 'l combat. Armat ab una llansa impetuosa, com la tempestat, corre cap á Coon; aquest plé d' ardor, está estirant pe 'ls peus lo cos de son germá y crida á grans crits als mès valents. Quan l'arrastra vers als seus, Agamemnon lo fereix per sota l' escut; cau desvanescut, y, demunt lo cadavre d' Ifidamas, lo vencedor li talla 'l cap. D' aquest modo, baix los colps del Atrida, los fills de Antenor, habent cumplert lo sèu destí, baixan á las moradas de Plutó.
 Lo rey, ab tot, segueix atacant las lineas dels guerrers ab la seva llansa, la espasa y enormes pedras, mentres la sanch tébia li raja de la ferida. Mes quan la llaga li queda aixuta, quan la sanch se li deté, uns dolors aguts sobrepujan las forsas del Atrida. Com es lo torment agut, penetrant que sobrevé á la dona durant lo part, torment donat per las Ilitias, fillas de Juno, repartidoras dels dolors amarchs; tals son los dolors que sobrepujan las forsas del Atrida. Salta dalt del carro y ordena al seu escuder que 'l guie vers als vaixells; pera qué 'l seu cor está abatut. Crida á ne 'ls Grechs ab ven atronadora:
 «Amichs, capdills y reys dels Argius, á vosaltres us toca are allunyar de nostra flota la terrible batalla, ja que Júpiter no disposa que jo combate ab los Troyans fins al acabament de la jornada.»
 Diu aixó; y 'l escuder fueteja, vers als vaixells, los arrogants corcers que volan ab ardor; son pit se cubreix de brumera, ab sas potas alsan nuvoladas de pols, mentras portan apartat de la batalla al seu rey afligit.
 Desde 'l moment que Héctor veu que Agamemnon s' allunya, ab veu potenta exhorta als Troyans y als Licis:
 «Troyans, Licis, valents fills de Dardanos, mostréuvos homes; amichs, recordéuvos de vostre impetuós valor. Un home, 'l mes brau de tots se 'n ha anat d' entre 'ls enemichs, y Júpiter disposa per mí la victoria, Anem, que embesteixen vers als braus Argius, vostres vigorosos corcers, y aixis vosaltres us n' emportareu una gloria que jamay res la sobrepujará.»
 Aquest discurs reanima las forsas de tots, inflama tots los coratjes. Aixis com un cassador enjega 'ls seus gossos de blancas dents, sobre un lleó ó sobre un feréstech singlá, aixis 'l gran fill de Priam, igual al devorador Marte, excita als magnánims Troyans contra 'ls Grechs. Ell mateix sortint de las lineas s' hi tira plé de coratje y 's posa en mitj de la lluyta, del mateix modo que la tempesta, rebotent de dalt dels núvols, enfureix las imponentas onadas de l' alta mar.
 ¿Quin sigué allavors lo primer, y quin sigué 'l últim d' aquells que caigueren baix los colps d' Héctor, fill de Priam, quan Júpiter hagué disposat donarli la victoriá?
 Sigué 'l primer Asseos, després Autonoos, Opites; tot seguit Dolope, fill de Clitios; Ofeltion, Agelao, Asimno, Oros y 'l valent Hiponoos. Tals foren los capdills que matá Héctor. ¡Aquestos, sols d' entre la multitut! Del mateix modo que Cefir, quan espargeix á colps successius las torvas nuvoladas acopladas pe'l rápit Notos, s'arremolina entre las infladas onas y fa volar flochs d' escuma ab son buf impetuós, aixis mateix lo fill de Priam sega caps de desconeguts combatents.
 Hi hauria allavors un desastre, hi haurian hagut accions terribles; pot ser los Grechs, fugitius, haurian mort prop de las sevas naus, si Ulisses no hagués exhortat al fill de Tideo.
 «Diomedes, esclama, ¿com es que are hem deixat al olvit nostre impetuós valor? Vina, amich, combat al costat meu. ¡Quin oprobi, si l' esplendorós Héctor s' apodera de la flota!»
 Lo robust Diomedes li respon en aquestos termes:
 «De segú que jo 'm conservaré ferm y no'm faltará atreviment; mes la nostra resistencia no será massa persistenta. Júpiter prefereix donar la victoria als troyans que á nosaltres.»
 Diu aixó y fá caure de son carro á Timbras, enfonzantli la llansa en la mamella esquerra, mentres que Ulisses mata al noble Molion, escuder del anomenat rey. Los abandona després d' haberlos deixat fora de combat, y 's tiran entre las filas enemigas, ahont hi portan lo terror. Aixis com dos singlars reculan resoludament tirantse demunt dels gossos que 'ls persegueixen: aixis mateix los héroes per aquesta sobtada embranzida, tomban als Troyans, y 'ls Aqueus respiran, escapant ab alegría del furor d' Héctor.
 Los dos reys prenen tot seguit un carro y dos guerrers valents fills de Mérope de Percosia, hábil entre 'ls que mes en la ciencia adivinatoria. Mérope, había suplicat als seus fills que no anessen á la guerra devoradora; mes, sorts ells á la seva pregaria, se deixaren conduir per las Parcas de la funesta mort. Lo fill de Tideo 'ls tragué l' ánima y la vida, y 'ls despullá de sas armas, mentres que Ulisses matava á Hipodamo y á Hiperoco.
 Allavors lo fill de Saturno, que desde 'l cim del Ida 'ls contempla, restableix l' igualtat en lo combat, y se 'n matan d' una part y altra. Diomedes, ab sa llansa fereix en mitj de la cuixa á Agostrofo, fill de Peón. Aquest héroe no tenia aprop los seus caballs, pera fugir, ab lo qué cometé una gran falta; lo seu escuder los guia enrera, mentres que ell combat en las primeras filas ahont hi pert la dolsa vida. Héctor se 'n adona y tot d' un plegat se posa á fer crits terribles; se tira contra 'ls dos reys, seguit de las falanges troyanas. Diomedes s' estremeix y dirigeix á Ulisses aquestas paraulas:
 «Sobre nosaltres ve 'l tormentós flagell: lo fogós Héctor; coratje, mantengámnos ferms, repelímlo sense recular.»
 Diu aixó remolinejant la seva prolongada llansa, la tira després de haber pres la puntería y no erra pas lo blanch; toca al cap mateix de Héctor en la part alta del seu casco; mes lo bronzo resisteix al bronzo, y la punta de la llansa no pot penetrar fins á las carns; las tres planxas del casco prolongat las preserva (donatiu preciós de Febo). Héctor recula rápidament, se fica entre 'ls seus y cau de genolls sostenintse ab sa forta ma. L'ombra de la nit enfosqueix los seus ulls. En lo temps que Diomedes corre d' una part á l' altra ab sa llansa, desde 'ls prim ers combatents fins al lloch ahont ell está caigut en térra, Héctor recobra'ls sentits, puja corrents á son carro, 'l condueix entre la multitut y evita la funesta Parca. Diomedes corre cap án'ell ab la llansa en la ma, y esclama:
 «¡Mastí! un' altra vegada t' escapas de la mort, que certament ha passat ben prop de tú; mes Apolo t' ha salvat, perque may t' oblidas de pregarli quan t' arriscas á anar á la tempesta dels darts. No hi ha dubte que 't mataré un' altre vegada que torne á trobarte, comptant ab que alguna divinitat vulga secundarme. Are, vaig á atacar als altres Troyans, sigan los que sigan.»
 Diu aixó, després despulla al fill de Peón. Mentrestant Alexandre, l' espós de la rossa Helena, apoyat en la columna d' Ilos, estén lo seu arch contra 'l fill de Tideo. Diomedes arranca del cos d' Agastrofo la corassa esplendenta, 'l seu escut, lo seu casco pesant, quan Paris, deixant anar la corda del arch, fa escapar una fletxa, que no vola en va; li travessa las falanjes del peu dret, y se enfonsa en la terra, mentres que Páris, rient de tot cor surt del amagatall y esclama vanagloriarse:
 «Estás ferit; no he deixat anar una fletxa inúltiment. ¡Ella se t' hagués clavat en lo ventre! Moririas, y 'ls Troyans allavors respirarian, ells que devant teu están plens de terror, com las cabras baladoras devant d' un lleó.
 —Arquer insolent, respon sense conmóures lo robust Diomedes, orgullós de ta habilitat; seductor de donzellas, ¿per qué no vens cara á cara ab mí á probar nostras armas? Veurias allavors fins ahont son bons lo teu arch y 'ls teus darts nombrosos. M' has rascat lo peu y te 'n vanaglorias; y jo no 'n faig mes cas que 'l que 'n faria si alguna dona ó alguna criatura aturdida m' hagués ferit. Es un dart que no dú mes forsa que la d' un home cobart y despreciable; los meus mossegan mes fort. ¡Desgraciat d' aquell que reb los mes débils d' aquestos! Al instant pert la vida; la seva jove esposa 's desfigura 'l rostre, y las sevas criaturas quedan órfanas; la seva sanch enrojeix la terra y la corrupció 'l consumeix, rodejat d' aucells de rapinya y no de donas.»
 Acabat de dir aixó, Ulisses corre y 's posa al seu devant. Allavors ell s' asseu al darrera y s' arrenca del peu lo dart punxagut; al mateix moment la ferida li causa intolerables sufriments. Puja al seu carro y mana al escuder que 'l condueixi vers als vaixells; perque 'l seu cor queda afligit. Ulisses resta sol. Cap dels Grechs l' ajuda; tots han fugit. S' afligeix y parla aixis á son magnánim cor:
 «¡Desgraciat de mí! ¿qué faré? ¡Tremolar devant d' aquesta munió y fugir! Certament seria un gran mal. ¡Quedar presoner aquí tot sol! Aixó fora pitjor encara; perque 'l fill de Saturno ha fet fugir als demés Grechs. ¡Oh cor meu! ¿per qué rahonar aixís? ¿No sé bé que tan solament lo cobart s' allunya del perill? Lo valent guerrer no té mes que un sol deber: combatre ab constancia, tant si ell causa feridas com si reb los colps del enemich.»
 Mentres s' agitavan aquestos pensaments en son esprit y en la seva ánima, las líneas dels troyans, armats d' escuts, marxan demunt d' ell, lo rodejan, y tancan en mitj d' ells la seva ruina. Del mateix modo, quan joves cassadors y gossos llaugers persegueixen al singlá, la bestia furiosa surt del fons del esbarzerar afilant las sevas defensas blancas en sas barras encorvadas, los cassadors se disposan en cercle, y, á pesar del aspecte horrible de la fera, á pesar del seu petament de dents, no li deixan sortida per cap punt: aixis mateix los Troyans corren furiosos al entorn d' Ulisses, favorescut de Júpipiter. L' héroe salta, empuuyada la llansa, y fereix primerament al valeros Delúpito; mata després á Toon y á Ennomo. Quersidamas allavors baixa del seu carro; Ulisses, per sota del escut, lo fereix del ventre; cau estés y esgarrapa la terra ab las mans. Lo rey d' Itaca no's cuida mes d' aquestos guerrers y pega una llansada á Carope, fill d' Hipasso, germá del valent Socos. Aquest, parescut á una divinitat, corre en aussili del seu g'ermá, y quan lo té aprop esclama:
 «Ilustre Ulisses, incansable en travalls y en estratagemas, aquest jorn triunfarás dels dos fills d' Hipasso, haurás mort á dos homes tals, y 'ls hi haurás pres las sevas armaduras; ó bé ferit per la meva llansa, perdrás la vida.»
 Ditas aquestas paraulas, pega una llansada al escut del héroe, la pica impetuosa 'l travessa, penetra en las planxas de la corassa y li desgarra las carns per demunt dels pulmons. Minerva no permet que la llansa s' enfonze fins á las entranyas. Ulisses comprén que la ferida no es mortal, recula y dirigeix á Sócos aquestas paraulas:
 «¡Desventurat! lo moment suprem per tú es arrivat; m' obligas á abandonar lo combat, mes pensó que coneixerás en aquest jorn la mort y la funesta Parca. Abatut per la meva llansa, á mí 'm donarás la gloria y á Plutó l' ánima.»
 Aixó dit, Sócos se torba y vol fugir. Ulisses al veure que 's gira, lo fereix entre las dugas espatllas; la punta d' acer li surt pe'l mitj del pit; cau ab estrépit, y 'l vencedor, donantse gloria, esclama:
 «Oh Sócos, fill d' Hipasso, la mort es mes ágil que tú; ella t' ha atrapat, tú no has pogut fugir. ¡Desventurat! lo leu pare y la teva venerable mare no podrán tancarte 'ls ulls; y aucells de rapinya serán la teva cort, colpejante ab sas alas espessas. En quant á mí, si moro, los nobles Argius celebrarán mos funerals.»
 Diu aixó y retira del escut seu y de la ferida la llansa de Sócos. Tot seguit n' hi raja sanch y 'l dolor l' abat. Los Troyans magnánims, al veure la sanch del héroe, prenen coratje y tots plegats avansan cap á ell. Mentrestant ell recula, reclama 'l socors de sos companys. Per tres voltas crida ab tota la forsa ab que pot cridá un home; tres voltas lo marcial Menelao 'l sent, y acostantse promptament al fill de Telamón:
 «Ayax, diu, la veu del intrépit Ulisses ha arrivat fins á mí, parescuda al crit d' angunia d' un guerrer á qui'ls Troyans tinguessen tot sol rodejat en lo mes fort d'aquesta batalla terrible. Corrém á través de tothom; lo millor que podem fer es anar á son aussili. Tinch por que, sol entremitj dels enemichs, sucumbeixi á pesar del seu valor, y prepari als Grechs crudels pesars.»
 Ditas aquestas paraulas, se posa á corre. Ayax, parescut á un deu, lo segueix. Molt prompte troban á Ulisses, favorescut de Júpiter, voltat de Troyans que l' embesteixen tots al plegat. Del mateix modo, en mitj de las montanyas los sanguinaris xacals persegueixen á un vell cervo ferít per una fletxa, y á qui la llaugeresa dels seus peus ha posat lluny del cassador tant com la seva sanch s' ha conservat tebia y ha pogut moure las camas: mès tan prompte com l' ha vensut lo dolor de la ferida, los ferotjes xacals lo rendeixen en la montanya, en lo fons d' un bosch ombrívol, y allavoras lo destí fá apareixe un lleó terrible; de sobte 'ls xacals s' escapan y'l lleó devora la presa. Aixis mateix nombrosos y braus Troyans rodejan á Ulisses, y mentras que l' héroe, manejant la seva llansa, allunya 'l moment fatal. Ayax, ab son escut alt com una torre, se posa á son costat. Al instant los Troyans fugen en tropell; y Menelao, agafant al rey d' Itaca, 'l porta fora de la batalla, mentres que un esclau fá acostar lo carro del Atrida.
 Ayax entretant embesteix y mata á Doriclos, fill bastart de Priam; després fa caure á Pandocos, á Lisandro, á Piraso y á Pilarto. Com una torrentada, inflada per las grans plujas de Júpiter, se desborda per la vall cayent del cim de las montanyas, arrastra abets y copudas alsinas y rebat á la mar per fí tot aixó que arrastra, aixis lo gran Ayax sembra lo terror pe 'l camp de batalla, esmenussant homes y corcers.
 Héctor ignora del tot aquestos desastres, puig está sostenint lo combat en l' estrem esquer de l' armada, en las ribas del Escamandro. Per aquest cantó mès que pe'ls altres cauhen los caps dels guerrers, per aquest cantó s' aixecan terribles clamors, al entorn del magnánim Néstor y del marcial Idomeneo. L' atrevit Héctor s' hi tira de pit, dispara demunt d' ells los seus corcers, fa volar la seva llansa, realisa terribles fassanyas y escampa l'estrago per las falanjes dels joves guerrers. Ab tot, los intrépits Argius no li haurian obert pas, si Alexandre, lo espós de la ròssa Helena, no hagués posat fora de combat á Macaón, valent pastor de pobles, ferintlo en la espatlla dreta ab una fletxa de tres puntas. Desde aquest moment, los mes valerosos Grechs creuhen que amainant la resistencia, no exposan aquest héroe á morir, é Idomeneo diu al rey de Pilos:
 «¡Oh Néstor, fill de Neleo! honor de la Grecia, puja al teu carro, dónathi pressa, empórtaten á Macaón; condueixlo rápidament cap á la flota. Un metje val per ell sol mès que un nombre de combatents: ell sab extréure los darts de las feridas y calmar ab bálsems consoladors los aguts sofriments.»
 Diu aixó y Néstor l' obeheix: tot seguit puja á son carro. Macaón, fill del célebre metje Esculapi, se posa á son costat. L' anciá rey fueteja al seus corcers, que volan ab ardor cap á la flota, perqué 'l tornarhi 'ls hi es agradable.
 Mentrestant Cebrion, desde la part alta del carro, s' apercebeix del desorde dels Troyans.
 «Héctor, esclama, mentres que en aquesta estremitat del camp de batalla, penetran fins á las filas enemigas, los demés Troyans fugen confusament ab los seus corcers. Ayax, fill de Telamon, es qui 'ls desordena. Lo reconech per l' ample escut que li cubreix las espatllas; dirigim donchs nostre carro cap aquell cantó ahont s' aixeca tan formidable tumulto, ahont los caballers y 'ls peatons se matan ab furor los uns als altres.»
 Diu aixó y, ab son fuet estrepitós, excita los seus corcers. Aquestos obedients á la má que 'ls dirigeix, portan rápidament lo carro entre las duas armadas, trepitjant al passar cadavres y armas. Las sevas potas y 'ls cercles de las rodas, escampan gotas de sanch que tacan lo fusell y 'l semicercle del carro. Héctor frisa per llensarse entre las filas dels enemichs y rómprerlas. Escampa, entre 'ls Aqueus un terrible espant; perqué 'l seu ardor no té punt de descans, y 'ls persegueix á cops d' espasa, y de llansa, ó 'ls aniquila ab enormes pedras. No obstant, evita 'l combatre ab lo fill de Telamón.
 Júpiter al mateix temps infundeix á Ayax un terror repentinament. L' héroe 's deté pasmat, se tira demunt las espatllas lo seu ample escut, y s' allunya frenétich, sens perdre de vista als guerrers. Com una bestia salvatje, mira de quan en quan al cantó del enemich y 's retira pas á pas. Aixis com un lleó 's troba repelit en una estable de bous pe 'ls gossos y 'ls pastors que han estat vigilant tota la nit pera impedirli satisfer son apetit ab lo greix del bestiá, y per mès que hage acomès, desitjós de devorar las carns, no ha pogut lograrho; y ha tingut de recular devant d' una pluja de darts ó de teyas encesas, tirats per mans atrevidas; per últim bramula, y á pesar de la seva rabia, s' allunya al espuntar l' aurora, lo cor plé de tristesa: aixis mateix Ayax, l' ánima compungida, s' allunya dels Troyans, ben á pesar seu, perqué tem per la flota dels Grechs. Aixis com un peresós ase, ab pas pausat, se fica dins d' un camp de blat, á pesar dels noys que 'l guian; aquestos hi corren y li trencan los bastons demunt las espatllas, mes ell no deixa de pasturar, perqué las mans dels noys son débils per impedirho; y sols cedeix á sos esforsos quan ell se troba satisfet: aixis mateix lo fill de Telamón se veu acomés sense descans pe'ls fers Troyans y 'ls aliats d' aquestos; pegan ab sas llansas al seu enorme escut, mes per intermitencias sucessivas, se recorda del seu impetuós valor; se gira, deté l' esfors de las falanjes enemigas, y després empren la fugida. Aixis destorba als enemichs que 's tiren tots junts cap als vaixells. Sol, entre las duas armadas, se manté ferm y de tan en tan avansa. Entretant no para la voleyada de darts, tirats per mans atrevidas: los uns dirigits al seu ample escut s' hi deturan, y altres, encara que dirigits al seu cos, sense alcansar las carns, quedan enfonsats en l' arena.
 L' ilustre fill d' Evemon, Euripilo, lo veu, cobert per una pluja de fletxas; corre, 's posa al costat seu y fa volar la seva llansa esplendenta, que alcansa á Apison, pastor de pobles, fill de Fausias, y li penetra en lo fetje sota 'l diafracma. Repentinament lo guerrer cau mort. Euripilo hi corre y li treu l' armadura. Quan se l' emporta, lo Alexandre se 'n adona y dispara 'l seu arch; la fletxa fuig y 'l fereix de la cuixa dreta: tot seguit la pica 's trenca y la fletxa se li queda dins, la cuixa s' infla; l' héroe, pera evitar la mort, s' apressura á internarse en las filas dels seus companys, esclamant ab veu atronadora:
 «Amichs, capdills y reys dels Argius, feu cara als Troyans; deteniuvos, allunyeu d' Ayax la negra mort, perque 'ls darts lo cubreixen y dubto que puga escapar d' aquesta horrible batalla. Defengau, donchs, al gran fill de Telamón.»
 Aixis parla Euripilo ferit; al seu entorn los seus companys s' ajuntan resguardantlo ab l' escut, y alta la llansa; Ayax corre á reunirshi y planta cara als Troyans.
 Mentres aquestos lluytan, ab l' ardor de la flama, las eugas, plenas de suor, del fill de Neleo, portan del combat á Macaón, pastor de pobles. Aquiles ho veu, perque dret á la popa de son espayós navili, contempla tan crudel trevall, desordre tan deplorable. De sobte l' héroe crida al seu company Patroclo; la veu penetra fins á las tendas, y surt d' ellas Patroclo, parescut á Marte. ¡Aquest fou lo primer pas de la seva desgracia!
 Patroclo pregunta á son amich:
 «¿Perqué 'm cridas, fill de Peleo? ¿Es que 'm necessitas?»
 Aquiles, dels peus llaugers, li contesta:
 «Noble fill de Menecios, amich lo mes estimat de la meva ánima, ja veig als meus genolls los Grechs humillats; puig pesa demunt d' ells un poderós perill. Corre, donchs, Patroclo, favorescut de Júpiter, y pregunta á Néstor: ¿Quin es lo capdill que condueix ferit fora del camp de batalla? La seva talla es la de Macaón, fill d' Esculapi; mes no puch distingir las sevas faccions, y 'ls caballs ardorosos l' allunyan de la meva vista.»
 Diu aixó: Patroclo, obehint al seu company estimat, corre á través del campament y de la flota dels Grechs.
 Mentrestant Néstor arriba á la seva tenda y baixa del carro ab lo fill d' Esculapi. Mentres que un dels esclaus del anciá, Eurimedon, deslliga 'ls corcers, los héroes s' assecan la suor que ls hi habia mullat las túnicas, posantse á rébrer de plé la brisa de la mar; entran despres á la tenda y s' assentan en dos sillons. La ròssa Hecamedes los hi prepara una beguda. Filla del magnánim Arsinoo, l' anciá va portarla de Tenedos, quan Aquiles va destruir tal ciutat; los Grechs allavors li esculliren, perque sobresortia entre tots en los consells. Arregla ella al seu devant una taula hermosa y ben travallada, ab peus de llapislázuli; hi posa primerament una plata de bronzo que conté mel fresca, cebas olorosas, abundancia de ví y farina sagrada; despres hi posa una copa magnífica que l' anciá va portar de son palau. Adornada de claus d' or, té quatre ansas, y per sota té dos peus y á cada costat dels dos hi menjan dugas colometas d' or. Qualsevol que no sigués Néstor, quan la copa es plena, difícilment l' aixecaria; ell la maneja ab facilitat. La jove esclava, hermosa com una deesa, hi tira aigua y ví de Pramnios; ab un ratllador de bronzo hi fa caure en pols formatje de cabra, y espargeix, per demunt d' aquesta barreja, farina blanca. Quan ha preparat aquesta beguda, invita 'ls héroes á beure; beuhen y un cop han satisfet la set devoradora, parlan entre ells y gosan en sa conversa.
 Al moment Patroclo, parescutá un deu, 's presenta á l' entrada de la tenda; l' anciá 'l veu, s' alsa del seu rich silló, l' agafa per la má y 'l convida á seure, mes Patroclo s' hi resisteix y li diu:
 «Venerable deixeble de Júpiter, no es ocasió de descansar; no puch accedir á lo que 'm proposas. Es irascible y fort de génit l' héroe que m' envia per preguntarte quin combatent es lo qui has portat ferit del camp de batalla. Pero ja 'l reconech, veig que es Macaón, pastor de pobles; es precís, donchs, que me 'n entorne al costat d' Aquiles pera cumplir lo meu misatje. Massa sabs, oh Néstor, com es terrible aquest héroe; aviat tindria per culpable al ignocent.»
 —¡Ah! esclama l' anciá, ¿á qué vé aquesta pietat d' Aquiles pe'ls Grechs que 's veuhen ferits per las sagetas enemigas? ¿Per ventura sab la gran calamitat que pesa sobre l' armada entera? Los mes valents están ajeguts en las sevas naus, contusos ó ferits. L' esforsat fill de Tideo, Diomedes, está ferit d' una fletxa: una llansa ha tocat á Ulisses; un altra á Agamemnon. Aquest qu' estás veyent aquí, acabo de portarlo del combat, ferit per un dart que l' arch d' un enemich ha disparat. Mes Aquiles, ab tot y 'l seu valor, no te pe'ls Argius inquietut ni compassió. ¿Continuará ab los brassos plegats, fins y á tant que prop de la platja, á pesar dels esforsos dels Grechs, sos vaixells llaugers siguin entregats al foch devorador, y ells mateixos siguin exterminats? No conservo pas la forsa que tenia un jorn en los meus membres flexibles. No 'm trobo en ma florida jovenensa ¡No tinch aquell vigor que tenia quan una discordia sangrenta s' aixecá entre 'ls de Pilos y 'ls Epeos per motiu d'una presa de grossos remats! Allavors vaig fer caure al pes dels meus colps á Itimoneo, valent fill d' Hiperoco. que habitava en Elide, quan me li vaig emportar per represalias sos propis bous. Ell los volgué defendre, mes ferit per la meva llansa, caigué en la primera fila; sos salvatjes companys emprengueren la fugida, nosaltres varem emportárnosen del camp de batalla un inmens botí: cinquanta remats de bous, altres tants de ovellas, altres tants de porchs, y altres tants y nombrosos de cabras; cent cinquanta eugas de color clá y nombrosos poltros de cria. Portárem nostra presa fins á la ciutat de Pilos, ahont hi arribárem de nit. Neleo va alegrarse ab tota l' ánima; perque era la primera vegada que jo habia anat á la guerra y l' éxit habia sigut gran. Al espuntar l' aurora, 'ls heraits fan atronar ab la seva veu y convocan als de Pilos que algun dany haguessen sofert pe'ls d'Elide. Los capdills del poble s' ajuntan y fan la repartició. Los Epeos eran deutors de molts dels nostres; nos trobavam allavors en Pilos en molt mal estat; perque en los anys precedents, Hércules, arruiuant nostre territori, habia mort los mes valents de la ciutat. Dels dotze fills del valerós Neleo, habia quedat no mes quejo: tots los altres habían mort; y 'ls fers Epeos, lo cor plé d'injusticia, nos omplian d'ultratjes. Lo vell Neleo sobretot tenia molt que reclamar dels Epeos; quatre dels seus corcers, destres per las carreras se'n habiau anat als jochs ab sos carros pera disputarse un trípode. Lo rey dels Epeos, Augeas, va quedársels, y va deixar sols que se 'n entornés l' escuder apesarat per la pèrdua de sos caballs. La relació d' aquest servidor, la mateixa mala acció, irritaren á Neleo, y obtingué una gran part del botí: trecents caps de bestiá y sos corresponents pastors pera formar un gros remat de bous y un altre d' ovellas. Lo restant se doná al poble y repartit de tal manera que cada qual n' obtingué la seva justa porció. Estávam ocupats en aquesta partició y feyam en la ciutat sacrificis als deus, quan, lo tercer jorn, los Epeos venen en gran nombre. Corcers y combatents corren armats, las filas estan complertas, y entre ells s' hi troban los dos fills de Molion, noys encara, y poch hábils en desplegar son impetuós valor. En las marges del Alfeo, als confins de l' arenosa Pilos, s' aixeca en lo cim d' un serrat la ciutat de Trion. Los enemichs la sitian, frisant pera destruirla: ja han atravessat tota la plana, quan, durant la nit. Minerva baixa del Olimpo, nos porta aquesta nova y 'ns crida á las armas. Reuneix ab facilitat, en Pilos, guerrers plens d' ardor. Entretant Neleo, que desconfia de la meva poca esperiencia, amaga 'ls meus corcers y no 'm permet pendre las armas. Mes jo me n' hi vaig á peu, y tal com me trobava; guiat per Minerva 'm distingeixo entre 'ls nostres caballers. Prop de Arene, ahont lo riu Minieo desemboca al mar, esperem l' aurora divina, voltats de legions de infants; marxem armats, unidas las filas; y vers al mitj dia, l'armada entera arriba á las marges santas del Alfeo. Allà oferim al tot poderós Júpiter solemnes sacrificis; al riu Alfeo, un toro: á Neptú un altre toro; y á Minerva, dels ulls blaus, una badella encara sense domar. En las nostras columnas prenguérem, tot seguit lo menjar dels vespres, y cada qual vestit ab la seva armadura, dorm en las marges del riu. Entretant los saperbiosos Epeos van estrenyent mes de prop la ciutat, impacients pera devastarla. Mes nosaltres ho prevéyam, y féyam apareixe devant de sa vista los fatigosos travalls de Marte. Quan lo sol resplandent s' espargeix per demunt la terra, implorem á Júpiter y á Minerva; despres marxem junts cap al combat. Al moment primer en que 'ls Epeos y 'ls Pilos venen á las mans, mato un héroe y m' apodero del seu carro: Mulios, gendre d' Augeas; s' habia casat ab la filla mes gran de las sevas, la ròssa Agamedes, coneixedora de totas las plantas saludables que crian los camps. Quan ell va en contra meu, li tiro la meva llansa y cau en la pols; tot seguit salto al seu carro, y 'm quedo entre 'ls primers combatents. Los fers Epeos fugiren en confusió quan vegeren caure l' héroe que manava 'ls carros, lo mes valent de l' armada. Me tiro demunt d' ells, lo mateix que la negra tempestat; m' apodero de cinquanta carros, y en cada un d' ells, dos guerrers, traspassats per la meva llansa, perden la vida. Sens dubte hauría mort al dos joves fills de Actor y de Molion, si 'l seu avi Neptú no 'ls hagués salvat del combat rodejantlos d' una boyra espessa. Allavors Júpiter concedeix als Pilis una gran victoria. Perseguim als vensuts á través de la vasta plana; exterminem als combatents; nos emportem las sevas armaduras; y no detenim nostres caballs fins á la fértil Buprasio, fins á la roca Olénica y á la serra d' Alisa. Allá Minerva detingué l' armada, y no vaig parar fins haber mort l' últim guerrer enemich. Los Aqueus triunfants tornaren de Buprasio á Pilos, donant gracias, entre 'ls inmortals á Júpiter, y, entre 'ls homes, á Néstor.
 »Tal era jo un jorn entre 'ls guerrers, si lo passat no es un somni; mes Aquiles tan sols fa servir per ell lo seu valor. Dia vindrá en que té de sentir violents pesars, quan 1! armada será destruida. Amich, recórdat de las exhortacions de Meuecios, quan, desde la Phtia, t'enviá prop de Agamemnon. Nos trobávam en lo palau lo noble Ulisses y jo; y sentírem tot lo que 't recomená. Recorriam allavors la Grecia fértil pera juntar als seus héroes. Arribárem á las moradas d' Eácido é hi trobárem á Menecios ab Aquiles y ab tú. L' anciá Peleo cremava dintre la tanca de son palau, per Júpiter atronador, las cuixas grassas d' un toro; aguantava una copa d' or y espargia en la flama del sacrifici libacions de ví generós; vosaltres estavau ocupats en preparar las carns de la víctima. Nosaltres entretant permaneixiam sota 'l pórtich. Aquiles sorprés al veurens, corre cap á nosaltres: nos agafa per las mans, nos introduheix, nos invita á seure y 'ns presenta 'l menjar qu' es de costum oferir als hostes. Quan estiguerem satisfets de menjars y de begudas, comensí'l meu discurs exhortantvos á que 'ns seguisseu; vosaltres nos escoltareu ab deliri, y 'ls dos ancians vos dirigeixen nombrosas instruccions: «Aquiles, esclama Peleo, combat sempre ab valentía, y aventatja als altres guerrers en valor.» Al mateix temps Menecios te diu: «Fill meu, Aquiles t'aventatja pe'l seu naixement ilustre, mes tú tens mes anys que ell. La seva forsa es superior á la teva, més tú pot aconsellarlo dretament; fesho, sigas lo guia d' ell. T' obehirá, preveyent que li donarás bons consells.» Aixís va parlarte l' anciá, més tú ho has oblidat. Aquest es lo moment de donar á Aquiles consells prudents, tal vegada 'ls escoltará.
 ¿Qui sab si, ab l' ajuda d'alguna divinitat benéfica, tas paraulas conmourán lo seu cor? Es un avís poderós lo que dona un bon amich. Si en son esperit vol evitar las amenassas d' algun auguri, si la seva augusta mare li ha parlat en nom de Júpiter, que al menys t' envie á tú al socors de l' armada, ab sos Mirmidons, y potser lograrás salvar als Grechs; que 't permeti posar las sevas armas, y tal volta 'ls Troyans, prenente per ell, abandonarán lo camp de batalla y 'ls fills belicosos dels Argius, are rendits, rependrán coratje. Lo repós es en la guerra cosa rara; aixis donchs, será fácil á vostras tropas que vinguin de fresch, á la primera embestida fer recular fins dintre las sevas murallas, lluny del camp, als guerrers que la fatiga ja 'ls te abatuts.
 Diu aixó; y las sevas paraulas conmouhen l' ánima de Patrocolo, que corre á través del camp pera juntarse ab Aquiles. Mes al arribar prop dels vaixells d'Ulisses ahont se tenian las Juntas, s'administrava justicia y s'alsavan los altars, troba al generós Euripilo, ab la cuixa atravessada per una fletxa. Aquest héroe ve del combat coixejant; la suor li banya 'l front y las espatllas, y de la seva gran ferida raja una sanch negra; no obstant, lo seu cor se conserva ferm. Al véurel lo valent fill de Menecio se ompla de compassió, y en mitj de son dolor li dirigeix rápidament aquestas paraulas:
 —¡Ay! infelissos reys y capdills dels Argius, allunyats de vostres amichs, separats de vostra patria terra! ¡Haureu d' atipar ab vostra greix blanch los llaugers gossos de Troya! Noble Euripilo ¿resistirán los Grechs al formidable fill de Priam, ó caurán morts perla llansa de ell?
 —¡Oh Patrocolo! contesta 'l ferit, no hi ha pas salvació pe'ls Grechs y caurán prop de la flota. Are ja, tots aquells que avans lluytavan ab major valor, se troban estesos en sos vaixells, ferits ó contusos pe'ls Troyans; y la forsa dels vencedors no para de creixe. Mes sálvam conduintme fins á la meva nau: arréncam de la cuixa'l dart amarch; netéjam la sanch negra ab aigua tébia y tíram á la ferida bálsams consoladors y saludables, dels que 's din que Aquiles t' ha donat lo secret que aprengué de Quiron, lo mes just dels Centaures: perque dels dos metjes, Podaliro y Macaón, aquest, si no m' enganyo está en sa tenda ferit y no tenint per ell un metje experimentat; l' altre, en la plana, está sostenint lo combat contra 'ls Troyans.
 —¡Noble Euripilo! respon Patrocolo ¿quin será 'l final d' aquestos aconteixements? ¿qué farem? Tinch d'anar á portar al belicós Alquiles un misatje del anciá de Gerenia, salvaguardia dels Aqueus. Mes per aixó, no t' abandonaré en la teva angustia.»
 Diu aixó, y ab lo seu esforsat. pit sosté al héroe fins á teñirlo dins de la seva tenda, Al véurel, un escuder arregla un llit de pells de bou; Patroclo li ajeu; després ab la seva daga, li treu de la cuixa la aguda fletxa, li renta ab aigua tébia la sanch negra, y li aplica damunt de la llaga polvos d' una arrel amarganta que ab sas mans mateixas ha molgut, y que fa desapareixe 'ls dolors. Aixis Euripilo acaba de sofrir, la ferida se li tanca y la sanch se li detura.