Iliada/Cant XVIII

CANT XVIII.

______

 Mentres aquestos combatían aixis, parescuts á l' ardorosa flama, Antiloco, misatjer llauger, arribá al costat del fill de Peleo à quí trobá devant dels seus superbos navilis, tement, en son interior, lo que estava ja complert; queixantse, deya á son cor magnánim:
 «¡Ay! ¿com es que 'ls Grechs, reculant envers la flota, fugen en desordre á través de la plana? ¿Volen tal vegada 'ls deus realisar los crudels temors de l' ánima meva, tals com un dia me 'ls vaticiná la mare, fentme sapiguer que, vivint encara jo, 'l més brau dels Mirmidons, ferit pels Troyans, deixaria de veure la llum del sol? ¡Ah, sens dupte que 'l valent fill de Menecios ja es mort! ¡Infortunat! ¡No li habia ordenat que se 'n entornés al nostre campament tant bon punt hagués apagat lo foch dels enemichs, y que no lluytés ab Héctor!»
 Quan van succehintse aquestos pensaments en son espérít, en la seva ánima, 'l fill del ilustre Néstor, plorant llágrimas brusentas, arriba y li porta 'l terrible misatje.
 «¡Olí fill de Peleo, quina funesta nova vas á sapiguer! ¿Perque es precis que 'ns vingan desgracias semblants? ¡Patroclo ha mort! S' está combatent al entorn del seu cos nú, perque las sevas armas son presa del brillant Héctor!»
 Un tenebrós núvol de dolor cubreix l' ánima dèl héroe. Ab las duas mans agafa cendra barrejada ab sutje, s' ho tira per demunt del cap y s' embruta 'l rostre graciós. La polsina negra s' enganxa á sos vestits perfumats. AI mateix temps se va arrencant l' hermosa cabellera, se tira en terra desesperat, y ab sa corpulencia cobreix un ample espay. Las esclavas, conquistadas pe 'l seu bras y pe 'l de Patroclo , ab l' ánima apesarada, surten de la tenda fent grans crits y s' apilan al voltant del belicós Aquiles. Se pegan colps als pits, y 'ls genolls los hi flaquejan. Antíloco també s' afligeix y 's desfá en plors; subjecta ab sas mans las del seu amich, que té 'l noble cor torturat; té por que l' héroe no 's trenqui la garganta ab la seva arma mateixa. Aquiles en aixó fa sentir dolorosas queixas. Del fons dels abims escumosos, l' augusta Tétis, sentada al costat del vell Nereo, lo sent y de sobte 's posa á sospirar. Al voltant d' ella s' hi troban juntas totas las deesas Nereidas, que hi ha en los abims de la mar; com son: Glauca, Talía, Cimodocea, Nisea, Espio, Toe, Alia deis ulls grossos, Cimotoe, Actea, Limnoria, Melita, Jaira. Amfidoe, Agave, Doto, Proto, Ferusa, Dinamena, Dexamena, Amfinoma, Calianira, Doris, Panope, la célebre Galatea, Nemeria, Apseuda, Calianasa; y també Climena, Janira, Janasa, Maira, Oritía, la rossa Amatía y las demés Nereidas que habitan en los abims de la mar. Omplenan tota una gruta argentada. Totas, á quina més, se colpejan los pits, y Tétis comensa aixís las lamentacions:
 «Escolteume Nereidas, germanas mevas, sapigueu totas quinas son las angunias que laceran l'ánima mía. ¡Ah dssventurada! ¡Ah, mare infortunada del més valent dels homes! ¡Ay! lo meu fill tant hermós, tant brau, aquest héroe 'l més ilustre entre 'ls héroes, apenas ha crescut semblant á un arbusto, apenas l' he criat, com una tendra flor en una térra fértil, l' he enviat dintre de naus, als camps d' Ilió pera combatre contra 'ls Troyans; y no tornaré á acullirlo mes de retorn á sa patria, en la morada de Peleo; y en tant que respira que pot veure encara la llum del sol, s' afligeix y res puch fer per ell. Ab tot, me 'n vaig; veuré al fill meu estimat y sabré quin dolor li ha vingut á caure demunt, encara que 's troba apartat de la batalla.»
 Diu aixó, y surt de la gruta; sas germanas, plorosas, l' acompanyan; las aigas se separan al devant d' ellas. Quan arriban á las planas fértils de Troya, saltan tot seguit demunt de la platja, en lo siti que 'ls Mirmidons han escullit pera disposar envers la tenda d' Aquiles los seus nombrosos baixells. L' augusta mare del héroe sent los seus angustiosos sospirs, se deté al costat d' ell y llensa un crit penetrant. Abrassa 'l cap del seu fill y plorant diu rápidament aquestas paraulas:
 «¡Fill meu! ¿á que venen los teus plors? ¿Quin dolor ha entrat en la teva ánima? Parla, no m' amaguis res. ¿Júpiter tal volta ha deixat de cumplir la promesa que'm va fer quan li suplicares de contenir als Grechs, privats de l' ajuda teva, arrambats al entorn de sos vaixells, sufrint crudels ultratjes?»
 —¡Oh mare meva! respon Aquiles sospirant profondament, Júpiter no m' ha enganyat pas. Tot aixó s' ha cumplert. Pero ¿quin goig aixó 'm te de reportar, desde que 'l meu company mes estimat, Patroclo, ha mort? ¡Aquell á qui jo distingia mes entre tots, y tant com á mi mateix, es perdut per sempre! ¡Y las mevas armas! Héctor, despres d' haberlo mort li ha tret las mevas grans armas, tant maravellosas de veure, tant preciosas, donatiu sense preu que 'ls deus feren á Peleo, 'l dia que ells te feren jeure en lo llit d' un mortal. ¡Ah, tant de boque no t' haguesses mogut d' entre las deesas del mar! ¿Perque Peleo no 's casá ab una dona subjecta á la mort? ¿Será tal volta perque sufreixi la teva ánima mil dolors per causa del seu fill que morirá y que tú no tornarás á acullir de retorn en la paterna morada? Perque 'l meu cor no consent que visca, que respire mes entre 'ls homes, si tot seguit no atravesso ab la meva llansa al crudel Héctor, si no li arrenco l' ánima, si no li faig expiar la mort del fill de Menecios.
 — ¡Ah! esclama Tétis, plorant llágrimas amargas, curta será la teva vida, fill meu, si aixis parlas; quant Héctor hage mort, lo teu fi será próxim.
 — ¡Vinga la mort! contesta Aquiles adolorit, ja que no m' ha sigut permés defendre al meu company que ja no existeix: ha caigut lluny de sa patria y no m' he trobat alli pera evitarli 'l fatal instant. ¡Vinga la mort al moment, ja que no puch entornármen á mas moradas, ja que no he pogut salvar á Patroclo, ni als nombrosos amichs que ha mort i' ilustre Héctor! M' estich assentat prop de mos navilis, inútil cárrega de la terra, essent com só jo, á qui cap dels Aqueus iguala en las batallas, encara que alguns m' aventatjen en las assambleas. ¡Ah! ¡desaparesca la discordia entre 'ls deus y entre 'ls mortals! ¡desaparesca la cólera que tant sovint porta á obrar mal fins al mes sabi, y que, mes dolsa que la mel que 's vessa gota á gota, s' espargeix com un vapor y infla 'l pit dels homes! Vetaquí com lo rey dels guerrers Agamemnon m' lia encés en ira!… Mes deixem corre lo passat, per crudel que sigui; subjectem l' ánima nostra á la necessitat. Correm ara, busquem á Héctor, al matador d' aquesta testa tant estimada; després rebrem la mort, quan plaurá á Júpiter y als altres inmortals enviárnosla. ¿S' ha lliurat del termini fatal, lo valent Hèrcules, tant estimat del soberá dels deus? No; la Parca y l' odi de Juno l' han batut. ¡Que sigui aixis de mí, si aquesta es també la meva destinació! ¡Si es precís morir, vingui la sepultura! Pe 'l prompte no pensem mes que en recullir gloria inmensa. ¡Que las Troyanas, que las fillas de Dardanos d' esbelta figura, se preparen á aixugarse ab las mans las llágrimas de que va á cubrirse fon tendre rostre! ¡Vaig á arrancárlashi crudels sospirs; que vegen que per llarch temps lo meu brás estava ociós! Y tú ¡oh mare meva! per mes que m' estimes, no probes pas d' allunyarme de las batallas, no lograrás de cap manera persuadirme.
 —¡Oh fill meu, respon la deesa dels peus d' argent, dius veritat; no hi ha dupte que es hermós socorre als amichs en lo perill, y posar lluny d' ells lo terme fatal; mes las tevas preciosas armas se troban entre 'ls Troyans; ab tas armas de bronzo tant esplendentas, lo brillant Héctor ha cabert lo seu pit, y ab ellas trionfa. Pero no crech que se 'n gaudeixe massa temps, perque te la mort prop. Evita, donchs, los travalls de Marte, fins que 'm veges aqui de retorn, devant de tos propis ulls. Demá al aixecarse 'l sol, te portaré armas magníficas fabricadas per Vulcá.»
 Diu aixó y girantse envers sas germanas:
 «Vosaltras, afegeix, torneu á entrar en l'espayós seno de las aigas; tornéusen al costat del vell Nereo, en la morada pairal; espliquéuli tot; jo, me 'n pujo al Olimpo; vaig á demanar al hábil Vulcá, pera mon fill, ar.nas fermas y esplendentas.»
 Las Nereidas tot seguit desapareixen entre las aigas de la mar; Tétis, la deesa dels peus d' argent, se dirigeix envers l' Olimpo, á fi d' obtindre pera 'l seu fill, nobles armas.
 Sos peus la porfan fins á la morada dels deus. Mentrestant los Grechs, en mitj d' un espayós estrèpit, fugen devant del homicida Héctor, y reculan fins prop de la flota y del Helespont. sense haber pogut posar fora de perill lo cos de Patroclo. Los guerrers, los carros, y sobretot lo fill de Priam, que va avansant ab la violencia d' un incendi, han tornat á arribarhi. Per tres vegadas l' ilustre Héctor, frisós per arreplegarlo, l' agafa pe 'ls peus, y ab veu atronadora encoratja als Troyans; per tres vegadas los dos Ayax, revestits d' una forsa impetuosa, l' apartan del cadavre; mes l' héroe, al instant mateix, fiat en son valor, ab rabia creixent, ja 's precipita per entre la munió dels combatents, ja 's detura alguns passos enllá fent grans crits y no abandona may lo camp de batalla. Aixis com un lleó afamat s' encarnissa ab sa presa, y s' encara ab los pastors que s' esforsan pera ferli deixar, aixis mateix, á pesar dels Ayax, Héctor sense acobardirse amanassa emportársen al héroe que ja no existeix. Pot ser se l' hauria emportat, pot ser s' hauria cubert d' inmensa gloria, si Iris dels peus llaugers com lo mateix vent, no hagués baixat del Olimpo á ordenar al fill de Peleo que prengués las armas. Juno es qui l' envia d'amagat de Júpiter y dels altres deus. La divina misatjera 's detura prop d' Aquiles, y li diu aquestas paraulas:
 «¡Dónat pressa; fill de Peleo! ¡oh 'l mes valent dels guerrers! vina al socors de Patroclo, per quí está empenyat, prop dels vaixells, un combat furiós. ¡Quants d' héroes cauhen, los uns esforsantse pera salvarlo, los altres abalansantse pera péndrel y emportársel á las serras d'llió. Y 'l més ardorós es l' ilustre Héctor; lo seu esperit li ordena plantar dalt d' un pal lo seu cap, després d' haberlo separat del coll delicat. ¡Cúita, donchs! ¡surt de la teva inacció, que aquest afront cau al demunt de la teva ánima! ¡Patroclo acabar per ésser joguina dels gossos de Troya! ¡Quina vergonya per tú si 'l seu cadávre arriba á véures ultrajat!
 —Augusta Iris, respon l' impetuós Aquiles, ¿quina divinitat t' envia prop de mi?
 —Es, contesta Iris. Juno, ilustre esposa de Júpiter. Son gloriós espòs ho ignora, y cap ho sap entre 'ls inmortals que habitan en los cims nevats del Olimpo.
 —¡Ah! exclama l' héroe. ¿De quin modo puch llansarme á la batalla? Los Troyans me tenen las armas, y la nieva estimada mare 'm té prohibit pendre part en la lluyta, fins que ab mos propis ulls no la vege aqui de retorn portantme una superba armadura fabricada per Vulcá. ¿Quinas armas per altra part, entre las dels nostres guerrers, podria posarme, com no fós l' escut del fill de Telamón? Pero sens dubte l' Ayax lluyta en primera fila, desde ahont la seva llansa sémbra la mort pera salvar lo cos de Patroclo, que no existeix.
 —No ignorem pas, replica Iris, en quinas mans se troban las tevas hermosas armas; mes preséntat al peu del fosso; que 'ls Troyans s' adónen de ta presencia. Aixis sens dubte s' apoderará d' ells lo ter¬ ror y s' apartarán del combat. Los belicosos fills dels Argius, ara fatigats, rependrán alé; y un xich de repós es convenient en la guerra.»
 Diu aixó y desapareix. Tot seguit Aquiles s' aixeca; al demunt de sas fortas espatllas Minerva li posa l' escut, y l' augusta deesa corona 'l cap del héroe ab un núvol d' or, ahont hi flameja un foch resplandent.
 Aixis com en una illa llunyana, del mitj d' una ciutat sitiada per enemichs, s' alsa envers l' éter una espessa fumareda; després d' haber, murallas en fora, consagrat tot lo dia al horrible Marte, los sitiats, desde la posta del sol encénen fogueras en gran nombre, que ab son brill refléctan al lluny; esperan que 'ls seus vehins veurán aquestas senyals, y tal vegada tirarán al aiga las sevas naus, pera lliurarlos del siti; aixis mateix per sobre 'l cap d' Aquiles brilla una flama, qual resplandor puja fins al éter. L'héroe 's detura demunt del fosso, fora de la muralla; respectant las órdres de la seva prudenta mare, no pren mica de part en la batalla ab la massa dels Grechs. Se detura y fa un crit; á la seva veu s' hi uneix la veu de Minerva, y excita en las filas troyanas una horrible sensació.
 Del mateix modo que ressona 'l só estrident de la trompeta que fan sentir al voltant d' una ciutat sitiada 'ls enemichs inexorables, aixis mateix ressona la veu del Eácido.
 Los Troyans, al soroll d' aquesta veu de bronzo, senten que l' ánima se'ls pertorba; los caballs de flotanta crinera pressentint la matansa , fan girar los carros; los escuders se troban plens d' espant á la vista d'aquest infatigable foch, d' aquesta flama ardenta, horrible, que Minerva no para d' animar per sobre del cap del magnánim fill de Peleo. Tres vegadas la potenta veu del ilustre Aquiles s' alsa per demunt de la muralla; y tres vegadas los Troyans y 'ls seus ilustres aliats se confónen entre ells. Dotze héroes dels mes valents moren ferits per las sevas llansas mateixas y trepitjats pe'ls seus propis carros. Allavors los Grechs portan ab alegria á Patroclo fora de tret dels darts, y 'l depositan demunt del seu llit funerari. Sos companys estimats lo rodejan plorant. L' impetuós Aquiles no tarda á ajuntárselshi, y abundantas llágrimas brusentas çauhen de sas parpellas, quan veu estés en lo fúnebre llit, destrossat pe'l bronzo agut al fidel company que ell mateix ha enviat á la batalla, ab sos caballs y son carro, no habent de rébrel áson retorn.
 Al mateix temps l' augusta Juno envia, contra la seva voluntat, al sol infatigable sóta las aigas del Occeá; 's pon, y 'ls ilustres Grechs, posan terme per fi á aquesta terrible batalla.
 Los Troyans també abandonan lo camp de matansa, y deslligan dels carros los seus caballs llaugers. Avans de pensar en lo sopar, se juntan en assamblea. Tots estáu drets, plens d' espant; cap d' ells gosaria seure, perque han vist aparèixer á Aquiles, després d' haber estat molt temps allunyat de la batalla. Lo prudent Polidámas, fill de Pantos, es lo primer en pendre la paraula, perque es l' únich d' ells que preveu l' avenir y coneix lo passat; company d' Héctor, nascut en la nit mateixa, qui l'aventatjava en valor, aixís com Polidámas l' aventatjava en eloqüencia.
 «Amichs, diu, delibereu madurament; en quant á mi us conjuro perque entrém desde prompte dintre de nostras murallas, y no esperém pas en plé camp, envers als vaixells, lo retorn de la divina aurora; nos trobém aquí massa apartats d'llió. Tot lo temps que aquest home ha conservat la seva cólera contra l'ilustre Agamemnon, los Argius eran mes fácils de combatre. A mi m' alegrava en gran manera passar las nits devant de la flota; esperava també que la pendriam; mes ara tinch por al impetuós fill de Peleo; la seva ánima es tant y tant superbiosa, que no s' acontentará pas en guerrejar en la plana, ahont los Troyans y'ls Grechs s'atacan ab igual furor; sino que voldrá tot seguit apoderarse de la ciutat y de nostres nobles esposas. Anem donchs cap á Ilió; obehiume, perque aixó es lo que passará. En aquest moment, la nit divina no mes conté al impetuós Aquiles; si demá, armat, nos cau demunt aquí mateix, algun de vosaltres allavors tindrá ocasió de reconéixerlo. Los que podrán escapar d' ell, se refugiarán en nostra ciutat sagrada. ¡Mes quants y quants serán pressa dels gossos y dels buitres! ¡Ah, que jo no arribe á sapiguer semblant desgracia! ¡Amichs meus, que aquest discurs vos deixi persuadits , per molt que siga 'l pesar que us coste! Nos quedarém tota la nit en assamblea, esforsarem nostre coratje; nostras torres, nostres grans portals ab las sevas llargas portas tancadas, ajustadas y guardadas, salvarán á la ciutat. Demá al espuntar l' alba 'ns disposarém armats demunt de nostras murallas, y si 'l fill de Peleo avansa desde 'l camp, no li será fácil donar l' assalt; se 'n entornará á las sevas naus, després d' haber desalenat als seus corcers fentlos corre al voltant de la ciutat; la seva ánima no li permetrá precipitarse dintre; jamay la saquejará; avans los nostres gossos ágils l' haurán devorat.»
 Diu aixó; y 'l brillant Héctor li tira una mirada colérica exclamant:
 «¡Polidámas! ja pots compendre que las tevas paraulas no 'm poden esser agradables. Nos aconsellas que 'ns refugiem dintre d'llió. ¿En cara no esteu aburrits d' amagarvos, darrera de las murallas? Un jorn entre 'ls mortals era célebre la ciutat de Priam y 'ls seus tresors d' or y de bronzo. Ara, 'ls mes preciosos ornaments de nostres palaus han desaparegut; moltas de nostras riquesas han sigut veñudas en la Frigia y en la fértil Meonia, desde que Júpiter nos va fer sentir lo pes de la seva ira. Y ara que 'l fill de Saturno m' ha concedit la victoria, que he fet recular als Grechs cap á sos vaixells, que 'ls he taucat á la vora mateixa de la mar… ¡Insensat! guárdat de donar á compendre als ciutadans pensaments tant descabelláis; cap dels Troyans sentirá la tentació d'obehirte y jo tampoch ho permetria. Amichs meus, fem lo que vaig á dirvos. Feu de manera ara de sopar, sense desfer las filas; no us descuideu de guardarvos y aneu tots vigilant per torn. Aquell que tingui aflicció per causa de las sevas riquesas, no te que fer mes que juntarlas y distribuhirlas entre 'ls guerrers nostres perque las utilisen. ¡Val mes que se 'n gaudeixe algun de nosaltres, que no pas cap dels Grechs! Demá, als primers raigs de l' aurora, 'ns armarém y reanimarém al ferotje Marte, prop dels vaixells. Si en efecte 'l diví Aquiles se 'ns mostra fora del campament, no combatrá pas tant fácilment com á n' ell li sembla; jo no fugiré pas, y li presentaré la cara. ¡Un ó altre dels dos obtindrá una esplendenta victoria! Marte está tant per los uns com per los altres, y moltas voltas mor lo que fins allavors habia fet morir.»
 Aixis parla Héctor, y 'ls Troyans li responen ab vivas aclamacions. ¡Insensats! Minerva'ls ha posat fora de rahó; aplaudeixen los funestos consells d' Héctor, y menysprean los prudents avisos de Polidamas. L' exèrcit tot seguit, sense desfer l' órdre de batalla, se posa á sopar.
 Pe'l seu costat los Grechs, cuberts per la nit, s' afligeixen entorn de Patroclo. Lo fill de Peleo comensa ab llargas lamentacions; las mans estesas demunt del pit del seu valent amich, sanglota freqüentment . Aixis com un lleó d' enorme crinera, á qui, en lo fons d' un bosch espés, un cassador li mata 'ls cadells, y al retornar á la seva cova se sent ferit pe'l dolor, de sobte la cólera 'l domina, surt, recorre los valls y busca per tots cantons las petxadas del matador, aixis mateix lo fill de Peleo sospira ab tot lo pesar del seu cor y diu ais Mirmidons:
 «¡Oh grans deus! ¡quina paraula tant vana vaig pronunciar lo jorn aquell en que donguí confiansa al héroe Menecios! Vaig prométreli tornar á conduhir á Oponte al seu ilustre fill, quan hauria destruhit á Troya y n' hauria obtingut la seva part de botí. ¡Mes Júpiter no deixa cumplir tots los propòsits dels mortals! ¡A tots dos lo destí 'ns te cridats pera enrogir ab nostra sanch los mateixos camps, aqui, prop d' Ilió! Lo venerable Peleo, y Tétis la meva mare, no podrán acullirme pas, de retorn á la morada pairal. ¡Aquesta térra 'm consumirá! ¡Oh Patroclo! ja que no tinch d' esser enterrat, fins després que tú ho siguis, no celebraré 'ls teus funerals avans de portar aqui las armas y 'l cap d' Héctor, lo teu atrevit matador; en sagell de la meva cólera, al peu de la teva pira, Tallaré 'l cap de dotze joves y hermosos Troyans. Fins allavors permaneixerás jacent en mos negres vaixells; al teu voltant hi plorarán nit y dia las Troyanas y las fillas de Dardanos conquistadas ab nostre valor en las opulentas ciutats que devastárem »
 Diu aixó; després ordena als seus companys que posen en lo foch un gros tres-peus, ab l' objecte de rentar tot seguit lo cadavre, brut de sanch negrenca. Obehintlo prompte, posan la caldera demunt d' un braser ardent; l' omplen d' aiga y per dessota hi fican trossos de llenya; la flama abrassa los costats dels tres-peus y l' aiga en un instant s' escalfa. Quan ha arrencat lo bull, dintre del brillant aram, netejan lo cos, lo fregan ab un oli espés, y en las feridas bi tiran un bálsem do nou anys. Lo posan estés en lo llit funerari, lo cubreixen de cap á peus ab un teixit llauger y li tiran al demunt un vel blanch. Acabadas aquestas atencions, l' impetuós Aquiles y 'ls Mirmidons sospiran y 's llamentan mentres la nit los rodeja.
 Al mateix temps Júpiter dirigeix aquestas paraulas á Juno, germana y esposa seva:
 «Augusta deesa, tú triumfas: l'impetuós Aquiles surt per últim de l' inacció. ¡Ah, sens dupte, 'ls Grechs de l' hermosa cabellera son fills teus!
 —¡Crudel fill de Saturno! respón la deesa, ¿qué es lo que has dit? ¡Donchs qué! ¿un home podrá contra un altre home cumplir los seus propòsits, encara que 's troba subjecte á la mort y dotat de menys sabiduría que nosaltres, y jo, que m' enorgulleixo d' esser anomenada l' esposa y la germana del soberá dels inmortals, jo, la mes ilustre tre de las deesas, no hauria pogut satisfer la meva cólera y preparar la derrota dels Troyans?»
 Aquesta es la seva conversa. Mentrestant Tétis, dels peus d'argent, arriba al palau de Vulcá, morada de bronzo, eterna, brillant, superba entre la dels inmortals, obra del deu diforme. Tétis lo troba trevallant, plé de suor, voltant prop de las sevas manxas, perque estava fabricant tot d' un cop una vintena de tres-peus pera colocar al entorn de la paret del seu sólit palau. Los posa colocats demunt de rodas d' or, á fi de que per ells mateixos ¡cosa maravellosa! vagen á l' assamblea dels deus y tornen també ells mateixos al seu siti, Los te acabats, menys las nansas. Vulcá las hi ajusta y está forjant las lligaduras. Mentres bi trevalla ab habilitat, la deesa dels peus d' argent s' acosta. L' esposa del ilustre Vulcá, adornada ab elegantas cintas, l' hermosa Cáris, es la primera que la veu; li agafa la má y li diu:
 —«Deesa del llarch vel, estimada y venerable Tétis; ¿perqué vens á nostra morada que jamay habias freqüentat? Seguéixme, que vaig á ferte 'ls oferiments que 's fan á ne 'ls hostes.»
 Dihent aquestas paraulas, la noble deesa acompanya á Tétis al interior del palau, la fa seure en un trono espléndit adornat ab claus de plata, artísticament fabricat, li fa corre tins als peus un tamburet, y crida en aquestos termes á son ingeniós espós:
 «¡Corre, oh Vulcá! Tétis té ara necessitat dels teus serveys.»
 L' ilustre Deu li respon:
 «Certament que 's troba ara á casa meva una gran y venerable deesa. Ella 'm salvá quan me varen llensar de las alturas, plé de dolors provenients de la meva capritxosa mare, que fentme desaparèixer volía amagar la meva diformitat. Hauria empitjorat jo en mals infinits, si Tétis ajudada d' Eurínome, filla del Occeá de las llargas onejadas, no m' haguessen amparat en son seno. Refugiat durant nou anys en una gruta profonda, mentres que al nostre entorn las onas escumosas del Occeá inmens corrían murmurant, jo feya per mas protectoras joyas maravellosas: tancas, brassalets, anells, arracadas, collars. Cap altre ho sospitava entre 'ls deus ni entre 'ls homes, sols Eurínome y Tétis ho sabían, y ellas foren las que 'm salvaren. L' hermosa Tétis ara vé en mon palau: ¡puga jo correspondre als favors rebuts d' ella! Cáris, fesli 'ls obsequis de l' hospitalitat, mentres vaig á parar las manxas y las fornals.»
 Ditas aquestas paraulas lo deu gran y monstruós deixa l' enclusa saltant, perque las sevas camas dèbils s' inclinan al pés del seu cos; treu las manxas de la fornal y recull totas las sevas eynas en un' arca de plata; tot seguit ab una esponja, s' aixuga tot ell, las sevas mans, lo seu coll nervut y 'l seu pit pelós. Després se posa una túnica, pren un ceptre sólit y surt saltant. Estátuas d' or lo sosténen, parescudas rescudas á joves animats; forsa, pensament y veu se 'ls hi habia donat; los deus inmortals las hi habían ensenyat lo seu deber. May se separan del costat del rey. Aquest, camina ab pena. Quan se troba prop de Tótis, s' assenta en un trono esplendent, agafa la má de la deesa y li diu:
 «Deesa del llarch vel, estimada y venerable Tétis ¿perqué vens á la meva morada que jamay has freqüentat? Parla: ¿qué desitjas? Lo cor me diu que ho tinch de cumplir, si puch y si res s' hi oposa.» .
 —Vulcá, respon Tétis plorosa-, cap divinitat del Olimpo té l' ánima afligida per tantas penas, per dolors tan anguniosos, com aquells ab que'm fereix Júpiter. Sois á mí entre totas las Nereidas, lo fill de Saturno ha somés á un héroe, á Peleo, fill d' Eaco, y, molt á pesar meu, he tingut de sofrir l' haber dormit ab un mortal. Ara, abatut per la vellesa, 'l meu espós llanguideix en son palau. Més, aixó no era prou: vaig parí, vaig criá un fill, lo mes ilustre dels héroes. Apenas s'ha fet gran, común arbusto, apenas l'he acabat de pujar, com una tendra flor en un lloch fértil, l' he enviat en sos navilis als camps d'llió pera combatre contra 'ls Troyans; y may més podré acullirlo, de retorn á la seva patria; en la morada de Peleo. Y men¬ tres respira, mentres veu encara la llum del dia, s' afligeix y res puch fer per ell. Los fills dels Argius li habían escullit pera recompensa una jove donzella que 'l rey Agamemnon li habia prés; y desde allavoras, plé de cólera, l' ánima se li consum. Ara 'ls Troyans fan recular als Grechs, los táncan en son campament, y 'ls reys implóran á Aquiles y li prometen presents richs y nombrosos. Ell s' oposa á salvarlos, peró cubreix á Patroclo ab las sevas armas, y l' envía al combat ab sos nombrosos companys. Durant tot lo dia llúytan envers las portas Esceas; y la ciutat hauria sucombit si Apolo, quan lo valent fill de Menecios acabava de causar inmensos mals als Troyans, no l' hagués mort en las primeras filas, y no hagués concedit la victoria al fill de Priam. Aquí tens perqué vinch ara á implorar devant de tú. T' ho suplico, dóna al fill meu, á aquest fill que deu viure tant poch temps, dónali un casco, una corassa, un escut, superbas cnémidas que li subjecten unas fermas tancas: perque las armas que tenia, 'l seu fidel company, vensut pels Troyans, las hi ha perdudas, y ara ell está ajegut á térra; ab lo cor contristat.
 —«Assoségat, respon Vulcá; separa de la teva ánima semblant inquietat. ¡Volguessen los deus que pogués lliurar de la mort al teu fill estimat quan li arribará l' instant funest, ab tanta facilitat com vaig á fabricar per ell armas tant superbas que 'ls mortals no podrán contemplarlas sense admiració!»
 Diu aixó, y al instant se 'n torna á sas fornals, dirigeix las manxas á la forja manánlashi qve avivessen la flama. Totas á la vegada bufan sobre una vintena de gresols, y reperteixen per tots cantonts un ardor hábilment distribuit, segons la mena de travalls que's proposa realisar Vulcá; y aixis, tant aviat precipitan las sevas exhalacions, com tant aviat las disminueixen. Lo deu posa á la fogaina bronzo inquebrantable, estany, plata y or preciós: assenta tot seguit al costat de la fogaina una grossa enclusa, agafa ab una má un feixuch martell y ab l'altra unas estenallas.

  Fá primerament un escut gran y reforsat, l'adorna per tots cantons y l' voreja ab un triple cercle d'una blancor enlluernadora, d'ahont surt lo talabart d'argent. Cinch planxas compónen l'escut y Volcá omple'l demunt de bellas y nombrosas ciselladuras. Hi representa la Terra, 'l Cel, la Mar, lo Sol infatigable y la Lluna plena; hi representa tots los signes ab que 'l Cel se troba coronat: las Pleyadas, las Hiadas, lo fort Orió, la Ossa, que també es coneguda per lo carro, que gira sempre en lo mateix siti, mirant á Orió, y es la sola conste- lació que may arriva á enfonsarse en l' Occeá.

  Vulcá hi representa ademés duas hermosas ciutats, pobladas de homes; en l'una s'hi celebran bodas y s'hi fan espléndits festins. A la claror de las atxas, acompanyan las núvias per la ciutat, apartadas de la cambra nupcial y ab cants invocan l'himeneo; jóves danzants forman graciosas rodonas, y en mitj d' d' ellas la flauta y la lira omplen l'aire ab los seus sons, y las matronas sortint al portals de sas casas, contemplan ab admiració aquest espectacle. Mes lluny en l' assamblea, hi ha agrupada una muniò d'homes, que sostenen un violent debat: se tracta del rescat que un que habia causat una mort debia pagar als parents d' aquest; l' acusat sosté haber pagat ja enterament lo rescat y aixis ho declara als ciutadans; lo seu contrari nega haberho rebut. Un y altre desitjan que 'ls jutjes ho decideixen. Lo poble, prenent part per l' un ó per l' altre, aplaudeix á aquell per quí s'interessa. Los heralts reclaman silenci; y 'ls ancians, assentats en lo recinte sagrat, demunt de pedras pulidas, prenen los ceptres dels heralts de veu ressonadora. S'apoyan en los ceptres quan s'aixecan y l'un despres de l'altre pronuncian la seva sentencia, Devant d'ells, hi ha dos talents d'or destinats al qui haje provat millor la justicia de la seva causa.   Al voltant de l'altra ciutat, hi ha disposats dos exércits d'armas esplendentas. Los sitiadors tenen dos projectes que desitjan per igual: ó bé la destrucció per complert ó bé obtindré la meitat de las riquesas que enclou l' ilustre ciutat. Mes los sitiats se resisteixen á rendirse; s' arman pera evitar una emboscada; deixan, pera que vigilen las murallas á sas estimadas esposas, als tendres infants y als homes á qui la vellesa abat; després ells surten per las portas. Al devant d'ells hi van Pálas y Marte, fets d'or y vestits ab áureas túnicas; ab la seva gran talla, y ab lo resplandor de las sevas armaduros, se reconeix á las divinitats, puig la gent del poble es un xich mes baixa. Arribats al siti de l' emboscada, á la passera del riu trasparent, ahont se banyan los remats, se deturan sense tréurer's lo bronzo brillant, y posan devant d'ells dugas centinellas, perque'ls hi senyalen quan s'acosten las ovellas y'ls negres bous. Tot seguit lo bestiá avansa, dos pastors lo condueixen, y ab lo só de la flauta distreuhen la seva feyna, sense suposar lo llás que'ls hi han disposat. Los ciutadans los veuhen tot seguit, hi corren, s' apoderan dels bous y las blancas ovellas y degollan als pastors. No obstant: lo soroll, lo bram dels bous, arriba fins á l' assamblea dels sitiadors. Tot seguit aquestos pujan demunt dels seus caballs llaugers, y arriban en un instant á la vora del riu, ahont se comensa la lluyta. Las llansas de bronzo s' encreuhan y donan terribles colps. Se veuhen, en mitj de la batalla, la Discordia, lo Tumulto y 'l Destí destructor que causa á un guerrer una crudel ferida, lo deixa, y arrastra pe'ls peus, demunt lo camp de batalla, á un altre á qui la mort acaba de fer caure: un ample mantell cubreix las sevas espatllas, rojós de sanch humana. L' art de Vulcá anima aquestas figuras; se las veu combatre; se veu, d' una y altra part, emportársen los morts.
 Vé tot seguit una espayosa y flonxa terra de cultiu, terra fértil, que 's llaura per tercera volta; molta gent, la fau llaurar; fent girar l' arada y van solcant ja en una direcció ja en una altra; quan arriban al límit del camp un criat los hi aboca una copa d' un vi deliciós; després tornan á comensar de nou 'ls solchs, impacients pera tornar altra volta al terme del estés camp. ¡Prodigi del art! lo camp d' or pren al seu pas un tinte negre, com lo de la terra remoguda de fresch.
 Mes enllá, 'l deu hi graba un tancat cubert d' abundanta cullita. Los segadors hi travallan, ab la fals á la má, y pe'l llarch dels solchs ajeuhen per terra grapats d' espigas, que darrera d' ells los noys agafau y las portan á brassadas, deixantlas sens descans á tres agavelladors, que s' ocupan en juntar en garbas las espigas segadas. En mitj d' aquestos jornalers, lo rey del camp, dret demunt d' un solch, apoyat en son ceptre, los contempla silenciós, y s' alegra de tot cor. Separats, los heralts preparan dessota d' una copuda alsina un abundós dinar; han mort un enorme toro y l' están preparant; las donas los ajudan salpicant las carns ab blanca farina.
 Vulcá hi representa també una hermosa vinya en la que 'ls ceps d' or s' inclinan baix lo feix dels rahims porprats; estacas de plata ben arrenglarats los sostenen; un fosso d' esmalt y una estacada d' estany rodejan la vinya; un sol camí la travessa pels travalladors en temps de verema; donzellas y joves de tendres pensaments van recullint, en cistellas trenadas, lo fruyt delectable. En mitj d' ells, un noy arrenca de son llaut dolsas armonías, y acompanya ab la veu graciosa la llaugera tremolor de las cordas. Los bremadors pican ab lo peu en terra cadenciosament, y repeteixen en coro los cants del noy.
 Mes enllá hi graba un manat de bous de cap superbo, ahont s' hi veu, barrejats, or y estany; surten mugint fora de l' estable, y van á pasturar á la vora del riu sonorós, voltat de frágils camps. Quatre pastors d' or menan los bous, y nou gossos llaugers, los segueixen. De sobte dos lleons horribles s' apoderan, devant del remat, d'un toro que brama fortament; los gossos y 'ls joves s' hi precipitan; més los lleons, destrossant la seva víctima li xuclan la sanch y las entranyas. En va los pastors los persegueixen abordántloshi 'ls gossos; aquestos no s' atreveixen á embestir á las terribles feras, s' acontentan ab anárloshi prop lladrant; pero sempre tement ésser embestits. Lo deu hi representa també, en una fértil vall, un espayós prat ahont hi pasturan grossas y blancas ovellas; propd' allá hi tenen los corrals, los tancats y las cabanyas dels pastors.
 Hi graba ademés una dansa parescuda á aquella que en altre temps en la espayosa Gnossa, Dédalo imaginá per Ariadna de l' hermosa cabellera. Joves y donzellas encisadoras, agafantse perlas mans, pican de peus á terra. Folgats vestits de llí fí y llauger y coronas de flors adornan á las donzellas. Los joves van vestits ab túnicas d' un teixit rich y brillant com l' oli, las espasas d'or las portan penjadas per medi de talabarts de plata. Tant aviat lo coro enter, tant llauger com hábil, volta rápidament com la roda del gerrer quant prova si li pot ajudar la destresa de sas mans: com tant aviat se separan los dansants y forman graciosas rangleras que van avansant l' una devant de l' altra. La gent los admira y 's delecta ab los seus jochs. Un poeta diví, acompanyantse ab la lira, los anima ab los seus cants. Dos ágils dansants, desde que aquest comensa, responen á la seva veu, hi fan tercerillas en mitj del coro.
 Per últim Vulcá, ab la mateixa habilitat, graba á la vora d' aquest escut maravellós lo gran riu Occeá.
 Quan ha acabat l' escut ample y sólit, fa la corassa, d' un brill que aventatja al brill de la flama; construheix un casco expléndit, pesant, que deu adaptarse al front del héroe; hi posa una crinera d' or; y per fí ab lo flexible estany fá unas superbas cnémidas.
 Apenas lia acabat l' armadura entera, l' ilustre Vulcá s' afanya en portarla al devant de la mare d' Aquiles. Aquesta, llaugera com l' esparver, pren las armas deslumbradoras, donatiu d' un deu, y 's precipita á la terra desde 'l cim nevat del Olimpo.