Iliada/Cant XIX

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




CANT XIX.

______



  L' Aurora ab lo vel de porpra s' eleva per demunt de las aigas del Occeá, pera portar la llum als deus y als mortals, quan Tétis, portant lo rich present de Vulcá arriba als navilis. Troba al seu fill estimat plorant, y tenint abrassat lo cadavre de Patroclo; al voltant d' ell, los seus companys se llamentan. La augusta deesa 's deté en mitj dels guerrers, agafa las mans d' Aquiles, y li diu:
 «Fill meu, per molt que sigui 'l nostre dolor, deixém á Patroclo en lo llit funerari. Per la voldntat dels deus ha sigut que la mort l' ha alcansat. Tú, reb de Vulcá aquestas nobles armas; jamay cap mortal n' ha portat de tant hermosas.»
 Diu aixó, y las deixa devant d' Aquiles; la maravellosa armadura ressona, y l' espant s' apodera del Mirmidons; cap d' ells gosa mirársela fit á fit; tots se giran espantats. Mes Aquiles la contempla y la seva cólera 's multiplica; los seus ulls brillan ab un brill terrible; flamas li surten de las parpellas. Se complau de tenir en sas mans lo donatiu superbo del deu. Quan ba deixat que la seva ánima 's delectés mirantlo, dirigeix á Tétis rápidament aquestas paraulas:
 «¡Oh mare meva! es verament un deu qui m' envia aquestas armas; está reservat als inmortals fer semblants obras, y no está concedit als homes. Vaig á posármelas al moment. Ara tinch por que las moscas no 's fiquen per las feridas que 'l bronzo ba causat al valent fill de Menecios, no hi crien cuchs, y no embruteu aquest cos sense vida; tinch por que las sevas carns se corrompen.
 —Fill meu, respon la deesa dels peus de plata, que la teva ánima allunye aquest temor; jo mateixa m' esforsaré pera fer fugir los ai- xams destructors que devoran als guerrers morts en los combats. Encara que Patroclo estigui aquí jacent un any enter, lo seu cos quedará intacte y las tacas li desapareixerán. Crida donchs á l'assamblea als héroes grechs; renuncia á la teva cólera contra Agamemnon, capdill dels pobles; ármat tot seguit pera la guerra, y revestéixte de tot lo teu valor.»
 Acabant de dir aquestas paraulas; li inspira un coratje diví. Després fa córrer pel nas de Patroclo l' ambrosía y 'l néctar porprat que l' han de tornar incorruptible.
 L' ilustre Aquiles, entretant, avansa per la costa de la mar, fent crits terribles, y posa en moviment als héroes grechs. Tots aquells que avans no 's movian dels vaixells; los mateixos pilots que gobernan lo timó; los despensers, que en la flota tenen l' encárrech de repartir los queviures, van á l' assamblea, perqué Aquiles ha aparescut, després d' haber estat tant llarch temps retret de las batallas. Allavors, dos afavorescuts de Marte, 'l ferm fill dé Tideo y 'l diví Ulisses hi van coixejant, apoyats ab las sevas llansas, perque están greument ferits, y prenen siti entre 'ls ancians. Lo capdill dels guerrers, Agamemnon, arriba l' últim, tenint també una ferida; perqué en lo fort de la lluyta, Coon, fill d'Antenor, li ha donat un colp ab lo bronzo punxagut. Quan tots los Grechs se troban reunits l' impetuós Aquiles s' alsa, y pronuncia aquest discurs:
 ¡«Oh Atrida! aixó es millor pera 'ls dos, tant per tú com per mí- que no pas estar com desde 'l dia en que, lo cor afligit, instigáis per la devoradora Discordia, anávam desunits per motiu de la jove cautiva. ¡Haguessen volgut los deus que en mas naus Diana l' hagués morta ab sos darts lo dia en que 'm vaig apoderar d' ella després d' haber saquejat á Lirnesso! ¡Quants y quants Grechs viurian ara, que han tingut de mossegar l' arena, morts per la má dels enemichs mentres conservava la meva cólera que ha sigut tant profitosa per Héctor y pels Troyans! Segurament que'ls Grechs tindrán present per llarch temps lo recort de nostras dissencions funestas. Mes, deixém corre lo passat, per crudel que sigui; sometém l' ánima á la dura necessitat. Avuy abandono la meva cólera, que no m' está be guardarla sempre. Atrida, excita inmediatament á combatre als Grechs de la hermosa cabellera, á fí de qué, anant contra 'ls Troyans veje jo si continuarán ab l' intent de vigilar prop de nostras naus. ¡Aquell d' entre 'ls seus guerrers que logre escapar de la meva llansa en aquesta ardenta batalla, ab quanta alegría doblegará 'ls seus genolls pera reposar!»
 Diu aixó: y 'ls Aqueus s' alegran de que 'l magnánim fill de Peleo abandone la seva cólera. Lo rey dels guerrers, Agamemnon, sense separarse del seu siti pera posarse en mitj de l' assamblea, 'ls hi parla en aquestos termes: «Amichs, héroes argius, servidors de Marte, escolteu ab atenció á aquest que s' alsa; no convé que l' interrompeu, perque l' Interromput parla ab pena, per mes destresa que hi tinga. ¿Cóm es possible parlar ni escoltar en mitj del soroll d' una assamblea nombrosa? Lo més armoniós orador s' hi confon. Ara vaig á esplicarme ab lo fill d' Eácido; pero vosaltres, Argius, escolteume y feuse 'n bon cárrech de mas paraulas. No m' habeu deixat d' insultar, y no obstant no só mica culpable; sino que Júpiter, Erinnis, sempre errant per las tenebras, y 'l Destí, foren los que introduhiren en mon pit la fatídica Atea, lo dia en qué vaig pendre al diví Aquiles la cautiva que tenia en recompensa. ¿Qué podia ferhi jo? Una divinitat s' habia apoderat de mí: l' inclementa Atea, filla de Júpiter, deitat destructora, que á ningú perdona. Los seus peus son delicats; no toca gens á térra; va per demunt del cap dels homes, ferint als uns, y enredant als altres ab las sevas mallas; lo mateix Júpiter ha sentit lo seu pes; ell, que 's diu que es lo més poderós entre 'ls deus y entre 'ls homes. Ajudá á Juno, ab sas manyas, á posarse enutjosa contra son espós, á pesar de la debilitat de son sexo, 'l dia en qué, en Tebas, de las hermosas murallas, Alcmena aná á parir al valent Hércules; Júpiter allavors enorgullíntsen, va fer en l' assamblea dels deus aquest discurs: «Escolteume tots, deus y deesas, vaig á dirvos lo que á mon pit inspira l' ánima meva. Avuy mateix Ilitia, causanta dels dolors, va á donar á llum, entre 'ls homes descendents de la sanch meva, una criatura que dominará á tots los pobles vehins.»
 —«Tú 'ns engányas, exclamá l' augusta Juno, plé 'l cor de mala intenció, tu no vols que 's cumpleixi lo que acabas d' anunciarnos; ó sino júramho, afirma, per un irrevocable jurament, que dominará en efecte á tots los pobles vehins, la criatura descendenta de ta rassa que avuy sortirá de las entranyas d' una dona.»
 «Digué aixó: Júpiter, sense sospitá la mala intenció, pronunciá 'l formidable jurament, fent ab aixó una gran falta. Juno tot seguit se precipitá del cim del Olimpo y baixá á Argos, en Acaya; sabia molt bé que la noble esposa d' Estenelos, fill de Perseo, portava en son ventre, set mesos feya, un fill estimat; y prematurament lo doná á llum. Al mateix temps va calmar los dolors d' Alcmena y li retardá 'l part. Després, entornántsen prop del fill de Saturno, li digué: «Júpiter, que tiras los llamps, tinch de depositar en la teva ánima una cosa de gravetat; aquest home ilustre que regnará entre 'ls Grechs, acaba de néixer, es Euristeo, fill d' Estenelos; surt de la teva sanch y no es pas indigne del soberá poder.» Digué aixó y causá un dolor crudel en lo cor mateix de son espós. Tot seguit, en sa cólera, 'l deu agafá á Atea per la seva brillanta cabellera; y obligantse per un irrevocable jurament, á no permetre may més tornar á l' Olimpo, ni al cel estrellat, á aquesta deitat que á ningú perdona, ab tota la forsa del seu bras la llensá del cel. Al moment caigué ella demunt la terra, y per llarch temps encara va fer queixar á Júpiter, mentres vegé al seu fill estimat abatut per Euristeo, que li donava travalls ultratjosos.
 «Y jo, quan fa poch que 'l brillant y temible Héctor destruhia als Argius, envers als vaixells, no podia desconèixer la presencia funesta d' aquesta deesa. Més si he faltat, si Júpiter m' ha pertorbat la rahó, Aquiles, desitjo avuy calmarte, y ferte donatius infinits. Ara vola al combat, encoratja á tota l' armada; t' ofereixo tots los presents que en la teva tenda t' habla promès Ulisses. Si desitjas esperarlos, encara que estigas impacient pera anar á la batalla, 'ls meus criats anirán á cercarlos en las mevas naus y te 'ls portarán, perqué veges si son á gust teu.
 —Átrida, respon Aquiles, gloriós rey dels homes, disposa tu mateix si vols enviarme 'ls presents que vulgas ferme ó si vols guardarlos en ton poder; ara no pensém mes que en tornar al combat: no 'ns está be gastar aquí 'l temps en inútils discursos. No 'ns entretinguem, perque tenim molta feyna á fer. Que cada un de vosaltres vege á Aquiles en las primeras filas, destruhint ab sa llansa de bronzo las columnas troyanas. y que prenent exemple; cada un de vosaltres se recordé de lluytar cos á eos ab los enemichs.»
 Ulisses, abundós en sabis consells, després d' ell, parla en aquestos termes:
 «Aquiles, semblant als deus, no induescas pas als fills dels Grechs á combatre ab los Troyans, prop d' Ilió; avans d' haberse desdejunat. La lluyta no será de curta durada, una vegada las columnas vingan á las mans, y que 'ls deus, d' un y altre costat los animen. Ordena donchs als Argius que s' assacien, prop de sos vaixells, de vi y viandas, que aixó 'ls donará forsa y valor. ¿Quin guerrer es capás de combatre, sense pendre aliment, desde 'l primer llustre del dia fins á posta de sol? Per molt que siga'l seu ardor, los membres, á pesar seu se senten pesats; la gana y la set los debilitan, y 'ls genolls los hi flaquejan. Mes lo qui 's trobe satisfet, durant tot lo dia lluytará contra 'ls enemichs; dintre de son pit, lo seu cor bategará ple d'atreviment; no sentirá mica de fatiga fins que la batalla finesca. Creume donchs, despedeix l' armada y que preparen lo desdejuni. Mentres tant que Agamemnon, capdill dels guerrers, fasse conduhir los seus presents á l' assamblea, perque 'ls Grechs los vegen, y que tu te 'n alegres de cor; ademés, que jure, dret devant de l' armada que jamay Briseida ha dormit ab ell, y que, en fí, la teva ánima quede satisfeta. Tot seguit, en la teva tenda, un festí abundant vos reunirá, y tu haurás lograt tot lo que es d' exigir pera obtindré una reparació sincera. Tu fill d' Atreo, serás mes equitatiu d' aquí endavant: perque á un héroe no li es indecorós quant fasse pera apaciguar al qui ha ofés.
 —«Fill de Laertes, respon Agamemnon, m' alegro d' haber escoltat lo teu discurs; tot ho has dit y prescrit ah intatxable sabiduría. Ben cert que faré aquest jurament, lo meu cor m' ho dicta, y no perjuraré jamay devant d' un deu. Aquiles, per molta que siga la teva impaciencia pera combatre, espérat un moment, espereuvos tots ¡oh Grechs! aquí ajuntats; espereu que pórten los presents, espereu que haguem acabat l' aliansa sincera. Ulisses, t' ho mano, esculleix entre l' armada la flor dels joves héroes; porteu de las mevas naus los presents que tinch destinats á Aquiles, y que li tinch promesos; porteu també las cautivas. Taltibi, entretant, se donará pressa en preparar en l' espayós camp dels Grechs un singlá que sacrificarém á Júpiter y al Sol.»
 L'impetuós Aquiles, pren tot seguit la paraula, y esclama:
  —«Atrida, valdría mes, pera ocuparse d' aquestas cosas, esperar altra ocasió, quan hi hage alguna treva en la batalla, y la meva cólera será menys violenta en mon pit. ¿No están jayent, ab lo cos destrossat, aquells que han sigut vensuts pel fill de Priam, quan Júpiter l' hi donava la victoria? ¡Y vosaltres teniu pressa pera anar al festí! Lo que es jo, desde ara exhortaré als Grechs perque córren al combat en dejú, sense pendre res; ja 'ns quedará temps pera preparar viandas en abundancia, després que 'l sol s' hage post, quan haurem venjat nostras injurias. Fins allavors cap beguda, cap aliment passará pels meus llabis: perque 'l meu company estimat, crudelment mort pel bronzo, estés sé troba en ma tenda, ab los peus envers la porta, rodejat dels seus amichs. ¡Ah, no tinch altre desitj que la sanch, la matansa y las terribles queixas dels guerrers!
 — ¡Oh Aquiles, fill de Peleo! contesta Ulisses ¡oh 'l mes valent dels Grechs! ets mes fort quejo mateix, y m' aventatjas bona cosa en la destresa en manejar la llansa; mes jo dech aventatjarte molt en sabiduría, perqae vaig néixer avans y tinch més ciencia. Que mas paraulas donchs, fassen que 'l teu cor tinga espera. Los guerrers abandónan prompte un combat en que 'l bronzo, ajeu per terra nombrosas espigas; y la cullita es menys abundanta, tant aviat com Júpiter, decididor de las batallas, ha inclinat las sevas balansas envers la part contraria. Jamay pot esser convenient que 'ls Grechs estigan en dejú plorant al seus companys morts, perque cada dia 'n cauhen diferents y nombrosos, y si s' haguessen de plorar un per un ¿quan acabaría la pena cada un de nosaltres? Lo que convé, es enterrar als que han mort, y consagrar un jorn á plorarlos, pero sense perdre la fermesa d' esperit. En quant als que sobreviuhen á las terribles batallas, deuhen recordarse d' apagar la gana y la set, á fí de que ab major constancia, vestits de bronzo inflexible, poguem combatre sense descans á nostres enemichs. Companys, que cap de vosaltres espere novas exhortacions; un! altre órdre esperar, fora per desgracia cia del que 's quedaria endarrera, prop dels vaixells. Sortim donchs tots junts; anem envers los Troyans, y despertem de nou al ferotje Marte.»
 Ditas aquestas paraulas pren als fills del ilustre Néstor, com també á Méges, Toas, Merion, Licomedes. fill de Creon, y Melanipo. Áquets héroes lo segueixen á la tenda d' Agamemnon, fill d' Átreo. Tal dit, tal fet; pórtan set trípodes, com l' Atrida ho tenia promés, y vint safatas reáplandentas; ménan dotze caballs; y condueixen també set donas intaxables, destras en las labors de son sexo; l' hermosa Briseida fa vuit. Ulíses al seu devant porta deu talents d' or complerts, pesats per ell mateix; y 'ls demés joves Grechs van carregats d' altres presents. Tots los deixan en mitj de l' assamblea, y Agamemnon s' alsa. Al mateix temps Taltibi, de veu igual á la dels deus, porta un singlá, y 's posa devant del capdill dels pobles. L' Atrida 's treu lo punyal que sempre dú penjat en la vaina de sa grossa espasa. Arrenca á la víctima alguns pels, primicias del sacrifici; després, estesas las mans, dirigeix la seva pregaria á Júpiter. Los Grechs, com deu ferse, s' están inmóvils escoltant al seu rey. Aquest, quan ha finit sa pregaria, alsa 'ls ulls al cely esclama:
 «Poso per testimoni primerament it Júpiter; lo mes poderós y 'l millor dels deus; poso per testimoni á la Terra, al Sol y á las Erinnias, que sobre la terra fan expiar als homes los falsos juraments; y juro que jamay he posat la má demunt de la jove Briseida, ni baix lo pretext de ferla dormir ab mí, ni per cap altra cosa; que ha sigut sempre respectada en ma tenda. ¡Si fés un fals jurament, que'ls deus m' omplen de mals, com castigan al perjur!»
 Diu aixó, y enfonsa 'l bronzo en lo coll de la víctima. Taltibi la fá remolinejar y la llensa en las aiguas blanquinosas que banyan la platja, perque serveixi de menjar als monstres marins. Allavors Aquiles s; alsa en mitx dels Grechs belicosos, y parla en aquestos termes:
 «Poderós Júpiter ¡á quants desvaris has inclinat als mortals! Jamay l' Atrida hauria excitat tant fortament la meva cólera; jamay m! hauria tant desatentadament pres la jove cautiva, contra ma voluntat, si 'l fill de Saturno no hagués resolt sacrificar una porció d' héroes grechs. Ara aneu á desdejunarvos, y després marxarém tots junts al combat.»
 Dient aquestas paraulas, la movible assamblea queda disolta; los guerrers se dispersan y cada qual se 'n vá al seu vaixell. Al mateix temps los Mirmidons prénen los presents, se 'ls emportan envers las naus del diví Aquiles, y 'ls depositan en sas tendas; las cautivas prenen assiento, y 'ls ilustres escuders posan los corcers en las caballerissas. Allavors Brissida, parescuda á la rossa Vénus, s' adóna de Patroclo, malmés pel bronzo afilat. Se li tira al demunt, fent un crit dolorós; ab tas mans se desgarra 'l pit, lo coll delicat, l' encantador rostre, y, desfentse en plors, hermosa com una deesa, esclama:
 «¡Patroclo, lo mes estimat amich del cor d' una infortunada! quan vaig sortir de la tenda, vaig deixarthi viu, y ara al retornarhi ¡oh capdill de pobles! t' hi trobo mort. ¡Ah, de quina manera las desgracias se m' encadenan! ¡Lo jove espós - que m' habian escullit lo meu pare y la meva venerable mare, l' he vist destrossat per lo bronzo afilat devant de nostras murallas! ¡En lo mateix jorn he vist caure morts los tres germans benvolguts criats per la meva mare! ¡Oh Patroclo! tu procuravas consolar mas penas, quan l' impetuós Aquiles hagué mort al meu espós y destruit la ciutat del diví Mines; tú 'm deyas que l' ilustre fill de Peleo 'm pendria per dona, me conduiria á la Phtía en sas naus, y celebraria las festas de nostre casament en lo país dels Mirmidons. ¡Y ara, demunt teu llenso llágrimas á doll, ilustre héroe, plé sempre de dolsura!»
 Dient aquestas paraulas, singlota dolorosament, y las altras cautivas llensan també amargas queixas, en apariencia per la mort de Patroclo, pero en realitat per sas propias desgracias. Al mateix temps los capdills dels Grechs, disposantse al voltant d' Aquiles, li suplican que menje alguna cosa, més ell ho refusa sospirant:
 «¡Vos ho suplico, oh estimats companys! y voldria persuadirvos de que acabesseu de pregarme que esforse la meva ánima ab viandas y vi, perque só presa de un terrible dolor; esperaré, sense cap dificultat fins á la posta del sol.»
 Diu aixó: y 'ls capdills se separan; pero 'ls dos Atridas, Ulisses, Néstor, Idomeneo, y 'll vell escuder Fénix se quedan, y s' esforsau, si be que en va, en distreure las sevas penas, no 'l ne pot distreure res, fias que 's fique en lo burgit del combat sangrent. Se recorda del seu amich; freqüents sospirs s' escapan del seu pit; y esclama:
 «¡Infortunat! no fa molt temps ¡oh, 'l mes estimat dels meus companys! que preparavas ab zel y ab llestesa 'l desdejuni abundant que preniam en nostras tendas, quan los Grechs se donavan pressa á menar cap als escuders troyans al deplorable Marte. Ara 't trobas estés, ab lo pit destrossat; y per causa dels meus pesars, lo meu cor s' absté de probar las viandas y begudas que aqui tinch. No, jamay res me fará sofrir un dolor tant crudel, ni que sapigués la nova de la mort del meu pare, lo qui tal vegada en aquest moment, en la Phtia plora llágrimas amargas, pensant ab son fill, que, lluny d' ells en terra estrangera, fa la guerra als Troyans, per causa de la detestable Helena; ni tampoch que perdés á mon estimat fill, que crian en Esciros, Neptolomeo, si es que encara respira, dotat d' una bellesa divina. ¡Feya molt temps que tenia jo l' ilusió de que moriria sol en los camps troyans, lluny de la platja d' Argos! Pensava ¡oh Patroclo! que tú retornarías á la Phtia; que, pera conduhirlo en ton negre vaixell, pendrias al meu fill en Esciros, que li donarías sió sió de mos bens, de mas esclavas, de mas superbas moradas; perque Peleo sens dupte ha arribat també á son dia postrer, ó be arrastra un trist resto de vida, abatut per l' odiosa vellesa, y tremolant continuament de temor de veure apareixer lo misatjer funest que deu anunciarli la meva mort.»
 Diu aixó: los seus singlots van repetintse, y 'ls capdills, al recordar las cosas que cada un d' ells ha deixat en son palau, se posan á plorar. Júpiter los veu afligintse, y, mogut son cor á pietat, dirigeix á Minerva aquestas paraulas á tota pressa:
 «Filla meva, abandonas sens dupte á un home excelent; ja no tens en la teva ánima cap inquietut pe 'l ilustre Aquiles; míratel devant de sos navilis, plorant al seu company benvolgut; los altres matan la gana y la set; Aquiles permaneix en dejú, sense pendre res. Ves donchs, fes corre per dintre del seu pit lo néctar y la divina ambrosia, perque aixis no sente la fam.»
 Aquest discurs excita á la deesa, que ja la troba en aixó ben disposada. Tot seguit, com un' áliga de mar, de crit penetrant, ab las alas estesas, baixa del cel atravessant l' éter. Mentres que demunt lo camp los Grechs se posan las sevas armaduras, Minerva fa corre per dintre 'l pit del fill de Peleo lo néctar y la divina ambrosia; perque aixis la trista fam no li fasse flaquejar los genolls; després, torna á enlairarse al inmortal palau del seu pare tot poderós. Los guerrers al mateix temps se reparteixen fora de las naus. Aixis com espessos borrallons de neu glassada, enviats per Júpiter, volejan al búf impetuós del Boreo, aixis mateix en gran nombre brillen, entorn dels vaixells, los cascos esplendents, los escuts, las llansas de freixa y las corassas impenetrables. Lo bríll puja fins al cel; al voltant, la terra sonriu al resplandor del bronzo, y al pés de las petjadas dels guerrers s' aixeca un soroll sort. Entremitj dels seus, s' arma 'l diví Aquiles; peta de dents, los seus ulls llensan flamas, y la seva ánima es presa d' un insoportable dolor. Ardent en furor contra 'l poble de Priam, se dona pressa en vestirse ab los presents de Vulcá. Primerament rodeja sas camas ab ricas cnémidas que li subjectan tancas d' argent; després cubreix lo seu pit ab la corassa; se tira á las espatllas l' espasa de bronzo, adornada ab claus de plata; y després agafa 'l gros y sólit escut que brilla de lluny com la lluna plena. Aixis com als ulls dels navegants, á qui ls vents empenyan, á pesar dels seus esforsos, lluny de las platjas amigas, apareix la flama d'una foguera que s' alsa en un bosch solitari, en lo cim d' una montanya, iaxis mateix reflectan fins al cel los raigs lluminosos del escut diví. Per últim l' héroe aixeca y coloca en son cap lo casco pesant que brilla com un astre; al voltant de la cimera flota l' espessa crinera d' or que Vulcá hi ha espargit. Lo diví Aquiles fa manejar, dintre de l' armadura, 'ls seus membres vigorosos, probant si s' adaptan á las sevas formas, si li permeten tots los movimentí; y son per ell aquellas armas com alas de ploma, que portan al capdill de pobles. Allavors treu del estoig la llansa del seu pare, arma formidable que ningú mes entre 'ls Grechs pot manejar. Un dia, per l' ilustre Peleo, Quiró va escullí, en los cims del Pelió. una enorme freixa, funesta per tants héroes; no mes Aquiles la maneja ab facilitat. Al mateix temps Alcimo y Automedon preparan los corcers subjectantlos al jou ab preciosas corretjas; los hi passan lo fré á la boca y estenen enrera las bridas fins al siti ferm. Automedon porta 'l fuet en sas mans déstras y salta demunt del carro. Aquiles, vestit d' or y de bronzo, puja al seu costat, y resplandeix ab sa armadura, lo mateix que l' infatigable sol. La seva veu encoratja als corcers de Peleo.
 «Xanto y Balio, ilustre rassa de Podarga, no penseu en portar á vostre amo en las filas dels Grechs fins que acabarém de combatre; y no l' abandoneu pas mort en la plana, com á Patroclo.»
 A aquestas paraulas, subjectat en lo jou, 'l seu caball Xanto, llauger de camas, li parla; inclina de sobte 'l cap, y tota sa crinera del coll penjant li arrossega per terra; Juno, deesa dels brassos blanchs, l' ha dotat de paraula.
 «Si, sens dupte, li diu, impetuós Aquiles, nosaltres te salvarém; ab tot, lo jorn de la teva mort s' acosta, mes nosaltres no hi tindrém cap culpa, sino un deu poderós y l' inexorable Parca. No ha pas sigut perque nosaltres tinguessem culpa ni peresa, si 'ls Troyans han tret l' armadura á Patroclo; pero 'l deu poderosíssim que va parí l' hermosa Latona ha mort al teu company en la primera fila, y ha concedit la victoria al diví Héctor. Encara que correguessem ab la pressa de Cefir, lo mes llauger dels vents, lo teu destí sempre ha d' esser caure baix los colps d' un home y d' un deu.»
 Diu aixó, y sobtament las Erínnias li deturan la paraula: l' im¬ petuós Aquiles li respón tot airat:
 «Xanto, ¿cóm es que 'm vaticinas la mort? aixó no t' está bé. Ja sé ben be que 'l meu destí es morir en aquestas platjas, apártat de mon pare y de ma estimada mare. Pero ¿qué hi fá? no reposaré mica avans d' haber deixat als Troyans cansats de donarnos batallas.»
 Ditas aquestas paraulas, fa grossos crits, y dirigeix son carro envers las primeras filas.