Iliada/Cant XX

CANT XX.

______

 Mentres que al voltant teu, fill de Peleo, insaciable de batallas, los Grechs s' arman en front deis vaixells, los Troyans també 's preparan en lo serrat que domina la plana.
 Entretant Júpiter ordena á Témis que baixi del cim del Olimpo y que reuneixi l' assamblea dels inmortals. Vola la deesa d' un cantó al altre y per tot invita als deus á que vagin á reunirse al devant de Júpiter. Cap riu, fora del Occeá, s' absté de anarhi, ni cap entre las ninfas que habitan los boschs hermosos, las fonts, las rieras, los verdosos prats; tots acudeixen al palau del amontonador de las nuvoladas, y prenen siti devant l' esplendent portal que ab habilitat Vulcá ha construit pel seu poderós pare. Aviat se troban tots reunits al voltant del fill de Saturno. Lo mateix Neptú no s' ha mostrat indócil á la veu de la deesa; ha sortit de las aigas y s' ha barrejat entre 'ls altres deus. Sentat en la primera fila, s' entera dels propòsits de Júpiter.
 «¿Perqué, deu que manejas l' esplendorós llamp, convocas de nou l' assamblea dels inmortals? ¿es que meditas sobre la sort dels Grechs y dels Troyans que están disposats á entraren un combat terrible?
 Júpiter li respon en aquestos termes:
 «Tu penetras, oh Neptú, los projectes que tanca mon pit. Si, es per la causa d'Ilió, que us he congregat: lo dia de la seva ruina es objecte dels meus cuidados, Ab tot, jo permaneixeré sentat en un dels cims del Olimpo, desde ahont recreyaré la meva vista observant lo combat. Vosaltres, inmortals, aneu, repartiuvos entre las dugas hosts, y porteu ajuda á aquells per quins sente predilecció 'l vostre esperit. Si deixo á Aquiles sol atacar als Troyans, no 's mantindrán pas gayre estona devant seu; ells, que fins ara al véurel apareixe han tremolat d' espant. Ara, plé de rabia ab motiu de la mort del seu amich, tinch por que destruirá las murallas d' Ilió. á pesar del destí.»
 Aixís parla 'l fill de Saturno, y torna á excitar lo combat inevitable.
 Los inmortals, dirigits per diversos sentiments, se llensan á la ba¬ talla. Juno baixa prop de la flota ab Minerva, Neptú que rodeja la térra, y l' útil Mercuri, dotat d' un esperit subtil; Vulcá, segur de la seva forsa, 'ls segueix tot saltant, perqué las sevas camas febles, se doblegan baix lo pes del seu corpulent cos.
 Los Troyans tenen de part seva, á Marte, del casco esplendent, á Febo de la llarga caballera, á Diana, fletxadora segura, á Latona, á Xanto, y á Venus, aimadora dels somrisos.
 Tant com aquestas divinitats se mantingueren apartadas dels guerrers mortals, los Grechs s' ufanavan, perqué l' aparició d' Aquiles tant temps allunyat de las batallas, los habia animat; y 'ls Troyans, plens de temor, se posaren á tremolar al aspecte del fogós Eácido, brillant ab sa armadura, parescut á Marte, flagell dels homes. Més apenas los deus baixats del Olimpo s' han barrejat entre uns y altres combatents, l'irresistible Discordia s' aixeca entre mitj d' ells y excita á tots los guerrers d' abduas parts. Minerva crida, tant aviat en las marges del fosso obert devant la muralla dels Grechs, tant aviat prop del rompent de las onadas ressonadoras. Marte, parescut á una funesta tempestat, crida, ja en lo cim de la ciutat dels Troyans, ja corrent per las serras fèrtils que costejan lo Simois.
 Tant aviat com los ben haurats inmortals han dirigit, l' un contra l' altre, 'ls dos exércits, y entre aquestos han agitat la funesta Discordia, Júpiter, desde dalt de son trono, llensa terribles llamps explendorosos, y Neptú fá tremolar la terra. Conmou al mateix temps, los cims elevats de las montanyas; l' Ida, coronat de vinyas; la ciutat dels Troyans, y 'ls vaixells dels Grechs. Lo rey dels morts, Plutó, en sas moradas subterráneas, está ple d' espant; salta de son trono y fá un crit d' esglay; tem que 'ls colps formidables de Neptú no esberlen la terra, y mostren als ulls dels homes y dels inmortals las mansions tenebrosas, terribles, á las qué 'ls mateixos deus tenen horror. ¡Tant gran es l' estrèpit que ocasiona 'l xocamentde las divinitats entregadas á la Discordia!
 Contra 'l rey Neptú, 's deté Febo Apolo, armat ab sas fletxas lleugeras; devant del ferotxe Marte 's troba Minerva; á Juno s' oposa la germana del deu que dispara lluny los darts, Diana fletxadora segura, armada ab un arch d' or. Latona está cara á cara del poderós Mercuri; y á Vulcá li presenta la contra 'l caudalós riu alborotat, conegut pels homes per Escamandro, y que entre 'ls inmortals s: anomena Xanto.
 Aixis los deus van avansant los uns contra 'ls altres. Mentrestant Aquiles frisa pera penetrar entre las columnas deis Troyans, y pera trobarse ab Héctor; la seva ánima l' excita á assaciar ab sanch d' aquest héroe al invencible deu de la guerra. Allavors, Apolo dirigeix contra d' ell á Eneas, á qui inspira una forsa divina; prenent la figura y la veu de Licaon, fill de Priam. emprent al fill d' Anquises y li diu:
 «Eneas, ¿qué s' han tornat las amenassas que vuidant la teva copa feyas devant dels v'eys troyans? ¿No 'ls feyas la promesa de lluytar contra 'l fill de Peleo?
 —Fill de Priam, contesta l' héroe, ¿perqué, contra 'ls meus desitjos, m' incitas á combatre contra 'l superbiós Eácido? No seria pas la primera vegada aquesta que probaria ab ell la forsa; la seva llansa ja m' obliga á fugir en l' Ida, quan va caure sobre nostres inmensos remats y va destruir á Lirneso y Pedaso. Júpiter va salvarme excitant la meva forsa y la llaugeresa dels meus genolls. Certament, hauria sigut batut pel bras d'Aquiles y de Minerva, la qui, al devant d' aquest héroe, li donava la victoria, y l' animava perque exterminés als Troyans y als Lélegas. No está concedit á cap mortal lo poguerlo combatre; sempre va al seu costat una divinitat que li allunya 'l perill, mentres que 'ls seus darts vólan drets á la punteria y no 's deturan sense haber malmés las carns dels guerrers enemichs. No; si un deu equilibrés la fortuna d' un y altre, Aquiles, encara que fos de bronzo, com d' esserne 's gaudeix, no 'm vencería pas ab facilitat.
 —¡Donchs be, oh héroe! li respon Apolo, invoca igualment als deus eternals! Te diuhen fill de Vénus, de Júpiter nascuda; Aquiles es fil, d' una divinitat de classe inferior: perque la teva mare es descendenta del senyor dels deus, y la seva ho es del vell Nereo. Dirigeix' donchs, dret contra d' ell lo bronzo inflexible; no tingas por de sas injurias ni de sas amenassas.»
 Diu aixó, y inspira al pastor de pobles una forsa divina. Eneas se llensa á través dels primers combatents, resplandent de bronzo, y no deixa d' esser apercebut per Juno; lo veu aparèixer fora del grupo dels guerrers y avansar contra Aquiles, y reunint prop d' ella als deus favorables als Grechs, los hi diu:
 «Penseu ¡oh Minerva! ¡oh Neptú! ab l'éxit d'aquest combat; Eneas va contra l' Eácido, perque Apolo l' excita. Creyeume, detinguem á aquest deu, ó be que un de nosaltres se pose al costat del fill de Peleo, y li dongue una gran forsa, puig tinch por que 'l cor no acabe per faltarli, y convé que sápiga de quina manera es benvolgut pels mes poderosos inmortals. Perque aquestos que ara, com avans, protegeixen als Troyans, están mancats de poder. Nosaltres hem baixat tots del Olimpo y prenem part en la batalla perque Aquiles avuy no rebe dels enemichs cap fracás. Mes endevant, á la sort del llí que la Parca ha filat per ell desde 'i seu naixement, obehirá la seva predestinació. Pero si no 's sent assessorat de tot aixó per la veu dels deus, quedará esglayat d' espant al veure aparèixer una divinitat en lo mes encés de la lluyta; perque 'ls deus son temibles quan se presentan á la vista dels liomes.
 —Juno, respon Neptú, no t' irrites de tal modo, que aixó desdiu de tú. Nosaltres som en gran manera 'ls mes poderosos, y no voldria pas entrar en lluyta contra 'ls altres deus. Apartémnos, donchs, y tranquils al cim d' aquestos pichs, deix em als guerrers combatre segons la seva voluntat. Si Marte, ó si Febo 'ns provocan detenint al fill de Peleo, subjectant lo seu valor, no tardarém en trobarnos lluytant, y crech que tot seguit, dominats per nostres brassos irresistibles, fugirán al interior del Olimpo pera barrejarse en l' assamblea dels inmortals.»
  Ditas aquestas paraulas, lo deu que conmou la térra los conduheix en lo cim de la muralla del diví Hércules, que un jorn Palas y 'ls Troyans construiren perque servís á aquest héroe de refugi contra 'l monstre marí, quan desde la platja l' anava perseguint per la plana. Alli Neptú s'assenta, ab las altras divinitats, rodejat d'un núvol impenetrable.
 Del altre costat, al cim de la fértil collada del Simois al teu entorn, noble Febo y al entorn de Marte, destructor de las ciutats, séuhen los deus favorables als Troyans. Aixis d' una y altra part los deus inmóvils maduran los seus intents; uns y altres refúsan comensal' lo terrible combat, al qué Júpiter, desde dalt de son trono 'ls incita.
 Entretant los dos exércits ocupan la plana y per totas parts resplandeix lo bronzo dels guerrers y dels carros. La terra ressona baix los passos precipitats d' aquesta inmensa munió. Dos héroes d' un valor que sobrepuja al dels altres, apareixen en mitj de l' arena, y frisan pera bátrerse: Eneas, fill d' Anquises y 'l diví Aquiles.
 Eneas es lo primer en avansar. amenassador; agita la crinera del seu casco de bronzo; estén devant del seu pit son escut formidable y remolineja la seva prolongada llansa. Aquiles se tira al devant seu. Del mateix modo que un lleó destructor á qui 'ls pastors, y tota la població de la comarca han resolt matar: primerament ell los desprecia; mes quan un dels joves é impetuosos guerrers l' ha ferit ab la seva llansa, se recull, ab la boca oberta, regalant escuma per entre las dents; lo seu cor valent en son pit gemega, ab la qua 's colpeja 'ls costats y s'anima á combatre; 'ls ulls li brillan; per últim salta endevant ab furor, decidit á destrossar á un dels pastors ó á morir en la primera fila; aixis mateix la cólera, y 'l generós cor d' Aquiles l' excitan á posarse al devant del magnánim fill d' Aquises. Caminan l' un contra l' altre y tot seguit ss troban acostats. Allavors, primerament lo diví y fogós Eácido pronuncia aquestas paraulas:
 «Eneas, ¿perqué t'apartas tant dels teus y t'acostas al meu devant? ¿Es perque 'l teu esperit t' arrastra á combatre perque tens l' esperansa de regnar entre 'ls Troyans ab los mateixos honors que Priam? Mes encara que logresses matarme, Priam no 't posará pas entre mans tant alta recompensa; te filis y la seva ánima es prudenta. Tal vegada 'ls Troyans, si 'm matesses, te donarían pera cultivar un inmens y fértil domini de camps seus, rich per las sevas vinyas abundosas y pels seus blats abundants; mes no crech que aixó siga tant fácil. Ja avans d' ara, si no m' enganyo, la meva llansa t' ha obligat á fugir. ¿No 't recordas ja del dia en que 't vaig separar tot sol dels teus inmensos remats, y 't vaíg perseguir rápidament per las serras del Ida? No 't vas girá mica quan los meus peus llaugers te perseguían, sino que vas afanyarte en buscar refugi en Lirneso. Vaig destruhir aquesta ciutat ab l' ajuda de Júpiter y de Minerva; vaig robar las sevas donas y vaig privarlas de la llibertat. No obstant, lo fill de Saturno y las altras divinitats te salvaren; mes no crech que ara estigan disposats á protegirte com n' estará persuadida la teva ánima. Creume, donchs, fuig, ves á amagarte entre 'l teus; renuncia á mantenirte al enfront de mí, avans de que t' arribe la dissort. Fins l' insensat s' abaixa devant l' evidencia d' un fet cumplert.
 —Fill de Peleo, respon Enéas, no esperes espantarme com á una criatura, ab tas paraulas; també jo sé dir frases afrentosas y sostenir conversas insolentas; més instruhits per las nobles llissons dels homes de las cosas que no hem vist, coneixem, l' un y l' altre, nostre origen y 'l dels nostres ascendents. Te diuhen fill del valerós Eácido, y es ta mare la bella Tétis, una de las Nereidas. Jo, 'm gaudeixo d' esser fill del magnánrm Anquises; Vénus es la meva mare. Avuy los teus pares ó 'ls meus plorarán la pérdua del seu fill estimat; perque no crech pas que vanas paraulas nos separen y 'ns allunyen del combat, Ab tot, si desitjas sapiguer aquestas cosas, á tí de quedar ben informat de nostra familia, nombrosos mortals la coneixen.
 «Dardanos, primerament, va néixer de Júpiter, y fundá la Dardania. Allavors la santa Ilió, morada de mortals, no estava encara fundada en la plana. Los pobles habitavan al peu del Idia, espléndit en manantials. Dardanos tingué un fill, lo rey Erictonios, lo mes rich dels mortals; tres mil eugas pasturavan pe'ls seus humits prats, gelosas de sos tendres pollins. Boreo, mentres ellas pasturavan, se sentí inflamat d' amorosos desitjós; prengué la forma d' un corcer de negra crinera, y las feu concebir. Tragueren dotze jovas eugas tant llaugeras que escapadas per demunt dels camps fértils raspavan las puntas de las espigas, sense trencarlas; y per la planura de la vasta mar s' escurrían per demunt las onas de l' aigua salada. Erictonios engendrá á Tros, rey dels Troyans. Tros tingué tres fills intatxables: Ilos, Assaracos y'l diví Ganimedes, lo mes hermós dels mortals, á qui 'ls deus elevaren per sa hermosura, pera ésser lo coper de Júpiter perque visqués en l' Olimpo. Ilos, sigué l' pare del valerós Laomedon; y aquest héroe engendrá á Titon, Priam, Lampos, Clítios y Hicetaon, branca de Marte. Assaracos tingué per fill á Capis, que engendrá á Anquises. Jo só 'l fill d' Anquises, y 'l diví Héctor ho es de Priam. Tal es mon origen; tal es la sanch de que jo m' enorgulleixo d' esser descendent. Júpiter aumenta ó disminueix lo valor dels homes, á mesura de sos desitjos; perqué éll es lo mes poderós de tothom. Pero, anem, en mitj d' aquesta batalla terrible, no 'ns entretinguem á parlar aqui com criaturas; podriam tant l'un com l'altre dirnos un sens fi de paraulas ultrajosas, tantas que una ñau de cent rems no podría supórtame 'l pes. La llengua dels homes se presta á discursos diversos é infinits. Lo camp de las injurias es espayós per un y altre cantó. A una injuria teva puch respondre ab un'altra injuria. Mes ¿quina necessitat tenim de prodigarnos ultratjes, com duas donas que, encesas per la discordia, s' omplen d' insults en mitj del carrer, y barrejan ab la veritat mentidas afrentosas? La cólera sols es la que á tals estrems porta. En quant á tas amenassas, no farán pas que minve mon fervorós valor, avans de que haguem combatut. ¿Per qué retardem? Probem de mes aprop nostras llansas de bronzo.»
 Dient aquestas paraulas, Eneas dispara 'l seu dart contra l' escut terrible; la punta de bronzo 'l toca y ressona horriblement. Aquiles ab sa forta má l' estén endavant de son pit, ab por de que l' arma del magnánim Enéas no 'l travesse. ¡Insensat! ¡s' oblida de que 'ls ilustres presents dels deus están al abrich del feble poder dels mortals! La prolongada llansa del valent Enéas no arriba á trencar ni una mica l'escut preservat per l'or, dó precios de Vulcá. Atravessa duas planxas, y encara 'n restan altras tres, perqué Vulcá n' hi ha posat cinch: las duas primeras son de bronzo, las duas inferiors d' estany, y solament la del mitj es d'or. Aquesta es la que detura 'l dart del fill d' Anquises.
 Aquiles tot seguit dispara sa prolongada llansa, y pega en la guarnició del escut de son rival, en lo lloch ahont lo bronzo y la pell que 'l cubreix ténen menys de gruix. La freixa del Pelió hi penetra ab impetuositat; l' armadura cruxeix. Enéas, tement que no la trasse, se recull, y estirant lo bras la reb apartada devant seu. La llansa brunsenta aixeca las duas planxas del escut, raspa las espatllas del héroe, y 's clava en terra darrera d'ell.
 Evita 'l dart formidable; més un dolor violent se sent demunt los ulls, tremola veyent vibrar la llansa prop seu. Al mateix temps Aquilles, lles, avansa precipitadament plé d'ardor, espasa en má, fent crit horribles. Enéas agafa una llamborda d' un pes enorme, que dos homes, dels que ara viuhen, no podrían portarla; tot sol, l' aixeca sens esfors. Allavors, ó bé Enéas hauria donat lo colp mortal, rebotent aquesta pedra contra l' escut ó 'l casco del fill de Peleo; ó bé aquest ab sa espasa hauria acabat ab ell, si Neptú, que conmoula terra, vigilant per ell, no hagués dirigit aquestas paraulas á las altras divinitats.
 «¡Ay! ¡oh dolor! ¡Lo magnánim Enéas, vensut per Aquiles va á caure á las moradas de Plutó! ¡Insensat! se ha deíxat seduhir pel deu que dispara lluny los darts, y Febo no fá res pera lliurarlo de la trista mort. ¿Perqué aquest héroe, sense teñirla cap culpa, ha de sofrir los mals reservats á uns altres? Sempre Enéas consagra ofrenas agradables als deus que habitan en lo espayós cel. Creyéume donchs, arrenquémlo nosaltres mateixos de la funesta hora. Temám la cólera de Júpiter si Aquiles acaba per matarlo; lo destí vol que s' escape; perque Júpiter no vol que la rassa de Dardanos s' entingeixi y desapareixi. Aquest héroe es lo mes volgut al fill de Saturno, de tots los que sou fruit dels seus amors ab donas mortals, y la rassa de Priam se li ha fet odiosa. Sí, ben aviat per sempre més regnará demunt dels Troyans Enéas y 'ls fills dels seus fills, y 'ls que d' aquestos naixerán després.»
 L'augusta Juno esclama: «¡Oh Neptú! delibera en ton esperit si salvarás á Enéas, ó si l' abandonarás al furor del fill del Eácido, que vá á bátrel malgrat son valor. Nosaltres, Pálas y jo, moltas vegadas hem jurat devant de tots los deus, que no portariam, cap mena de socors als Troyans pera apartar d' ells la mort, encara que Ilió per enter fós presa de las flamas, y que 'ls belicosos fills de la Grecia las haguessen encesas.»
 Al sentir aquestas paraulas, Neptú 's fica entre 'ls guerrers, á través dels xiulets dels darts, y arriba al siti ahont combáten Enéas y lo ilustre Aquiles. Tot seguit fá que 's pose devant dels ulls del fill de Peleo una espessa boira; després li posa devant dels peus la llansa de freixa ab punta de bronzo, que ha arrancat del escut del magnánim Enéas; per últim ab sa má divina aixeca á aquest y d' ún salt li fa passar varias líneas de carros y de guerrers. L' héroe 's troba en un moment á l' extremitat del exércit, ahont los Caucons están armats en disposició de pendre part en lo combat. Neptú avans de deixarlo li dirigeix rápidament aquestas paraulas:
 «Enéas ¿quín dels deus te mana combatre temerariament ab Aquiles, que es més fort que tú y estimat dels inmortals? Creume, recula quante trobes en sa presencia, si no vols, á pesar del destí, baixar á las moradas de Plutó. Una vegada Aquiles haurá seguit la seva sor y será mort, atreveixte allavors álluytar sense descans en las primeras filas, puig cap altre, entre 'ls Grechs, pot donarte la mort.»
 Diu aixó, y 'l deixa allá, no tenint res mes que revelarli. Tot seguit esbargeix la boira divina que enfosqueix los ulls d' Aquiles. L' béroe recobrant la vista, sospira y diu ab veu sortida del seu cor magnánim:
 «¡Oh grans deus! ¡quin prodigi! Veusaquí en l' arena ma formidable llansa, y no veig al home contra quí l' he tirada, frisant pera matarlo. ¡Ah, sens dupte Enéas també es benvolgut dels inmortals! o creya que ell se 'n gaudia falsament. Que s' escape donchs, pero las seva ánima no 'l portará més á lluytar contra mi. Aixó ja es prou pera evitarli la mort. Més, després d' haber exhortat als belicoso Aqueus, aniré contra altres Troyans pera combatre ab ells.»
 Diu aixó, recorre á través de las columnas y á cada guerrer dóna las sevas órdres.
 «Nobles Grechs, no tingau por d' embestir als Troyans; coratje, aneu á lluytar home contra home, combatau ab ardor. Difícil me seria, per mes valent que só, fer recular á tants d' héroes y atacarlos á tots. Marte y Minerva mateixos no 'n sortirian pas, de combatre cara á cara contra semblant nombre. No obstant, sense respirar, sense estalviar lo meu ardor ni la forsa dels meus peus y brassos, me precipito en totas las columnas enemigas, y no penso pas que cause cap alegría á tots los Troyans que s' atreveixin á posarse al alcans de la meva llansa.»
 Aixis lo fill de Peleo anima als Grechs. Al mateix temps l' ilustre Héctor encoratja als Troyans y 'ls hi promet embestir al mateix Aquiles.
 «Magnánims Troyans, esclama, no tingau por al fill de Peleo. Ab paraulas jo també combatria fins ab los mateixos inmortals; atacarlos ab la llansa ja no es tant senzill, perque 'ns aventatjan en poder. Aquiles no realisará pas tot lo que ha dit; perque si ha vist que se li cumplía alguna promesa, algunas altras se 'n ha vist sols cumplertas á mitxas. Corro á encararme ab ell, per més que 'ls seus brassos semblen devoradoras flamas, sí, per mes 'que semblen devoradoras flamas sos brassos, y la seva forsa sigui la del ferro ruent.»
 Aixis lo fill de Priam anima als Troyans. Tot seguit estenen endevant las sevas llansas; las columnas furiosas se confonen; l' estrèpit es horrible. Al mateix temps Febo s' acosta á Héctor, y li diu:
 «Fill de Priam, no lluytes pas cos á cos ab Aquiles; espera la seva embestida, en las líneas, fora del estrépit, no sigui cas que la seva pica t' alcanse, ó que de prop no 't dongue un cop d' espasa.»
 Diu aixó: Héctor se 'n entra en la turba dels guerrers; la veu del deu l' omple de temor. Allavoras Aquiles se tira en mitx dels Troyans, possehit d' una forsa indomable; fá horribles crits y mata en primer lloch á Ifitió, fill d: Otrinto, capdill de nombrosos guerrers; una nayade 'l va parir sota las neus del Tmolo, en la rica població d' Hida. Lo diví Aquiles, quan se dirigeix contra d' ell, lo fereix ab la llansa en mitx del front, y li parteix lo cráneo. L' héroe cau ab estrèpit, y 'l vencedor, gaudintsen, diu:
 «¡Aquí 'tinch estés, fill d' Otrinto.'l mes valerós dels homes! Aquí 't trabas mort, y tens la familia en las riberas del llach de Gigeo, que rega 'ls teus camps patris, prop del Hilos abundós en pesca, y del profon Hérmos.»
 Mentres aixis se 'n gaudeix, las tenebras embolcallan la vista de Ifitió, y las rodas dels carros, que 'ls Grechs fan anar avant, lo trossejan. Aquiles mata després á Demoleó, fill d' Antenor, combatent formidable; lo fereix del pols, lo casco de bronzo no detura la punta de la llansa; aquesta atravessa, trenca l' os, esmicola'l cervell y aclaba ab lo valent Troyá en tota la forsa del seu ardor. Tot seguit, al veure que Hipodamas salta de son carro pera fugir, l' atravessa per entre las duas espatllas: lo Troyá exhala l' ánima queixantse ab amargura. Aixis com un toro, arrastrat per joves devant del rey Neptú, fa brams prolongats, que al sentirlos lo deu se 'n alegra, del mateix modo gemega 'l guerrer ferit, fins y á tant que l' ánima li abandona l' ossamenta. Mentrestrant Aquiles ha girat la seva llansa contra 'l diví Polidoro, fill de Priam. L' anciá li había privat de combatre, perque era 'l mes petit dels seus nombrosos fills, y era 'l que ab mes tendresa s' estimava. Aventatjava á tots los germans seus en las carreras; y ara, en aquest dia, pera mostrar follament la seva agilitat, se 'n ha anat fins á las primeras filas fins que ha rebut lo colp fatal. Lo fogós y diví Aquiles al véurel empendre la carrera, li travessa ab la punta mortal, en mitx de la esquena, en lo siti ahont las anellas d' or del talabart s' encreuhen formant una doble corassa. Lo bronzo passant lo cos, li surt pel devant. Polidoro, jamegant, cau ne genolls; las espantosas tenebras lo rodejan, y al sentirse 'l desfalliment, s' aguanta ab las mans en la ferida, las entranyas.
 Héctor s' adona de que son estimat germá cau en terra y que ab las mans se deté las entranyas. Un núvol de dolor tot seguit se li posa á la vista; no pot resignarse mes temps á permaneixer apartat de la batalla; y ardorós com la flama, se 'n vá al devant d' Aquiles y brandeja la seva llansa afilada. Apenas lo fill de Peleo 'l veu, corre cap á n' ell y diu, gaudintse:
 «S' acosta tant mateix, aquest home que ha torturat tant crudelment la meva ánima, lo matador del meu company estimat. Tal vegada haurá acabat alló de fugír l' un del altre en lo camp de batalla.»
 Diu aixó, y llansant á Héctor una mirada fulminanta, afageix:
 «Vina donchs, acóstat encara mes, perque't trobes mes prompte en los límits de la mort.
 —Fill de Peleo, li respon sense conmoure's lo brillant ¡Héctor, no 't cregas espantarme com á una criatura ab tas paraulas. També jo sé dir frases mortificantas y mots insolents; y també sé que ets brau y que valch menys que tu. Pero la nostra sort se troba entre las mans dels deus; pot ser, encara que siguí jo 'l mes débil, te arrencaré la vida disparant la meva llansa. Lo meu dart també porta punta d' acer.»
 Dihent aquestas paraulas, remolineja y fa volar la seva llarga pica, de freixa, que Minerva ab un buf fa recular, separada del ilustre Aquiles. La deesa bufa dolsament y la llansa, reculant cap á Héctor, cau als seus peus. Allavors Aquiles avansa plé de rabia; ab furor vol matar al héroe y fa crits horribles. Mes Apolo agafa á Héctor y lo alsa ab facilitat, com pot ferho un deu; després lo rodeja d' una boyra espessa.
 Tres vegadas lo fogós y diví Aquiles salta, embestint ab la llansa en la má; tres vegadas l' enfonsa no més en la térbola boyra. Quan, semblable á una divinitat, per quarta vegada 's precipita, pronunciá rápidament aquestas amenassas:
 «¡Innoble cá! t' escapas una vegada mes de la mort que t' ha passat per la vora. Apolo t' ha salvat, perque may te descuidas de ferli pregarías quan t' atreveixes á ficarte entre la tempesta dels darts. Mes jo 't faré mossegar l' arena si torno á trovarte, y algún dels deus vol protegirme. Ara vaig á perseguir á tots aquells que 'l meu bras pugui alcansar »
 Ditas aquestas paraulas, fereix en la garganta á Driops que cau á sos peus y l' abandona. D' una llansada al genoll, detura en sa carrera á Democos, fill de Filetor, guerrer gran y valerós; després ab la espasa li arrenca la vida. Los filis de Bias, Laogonos y Dardanos, avansan montats en un mateix carro; s' hi precipita y 'ls fa rodolar per terra, l' un traspassat ab la llansa, l' altre ferit ab l' espasa. Tros, fill d' Alastor, se li tira als peus, li abrassa 'ls genolls y li demana aixis la vida:
 «Despedeixme en vida y no 'm mates, tenim la mateixa etat; apiádat de ma jovenesa.»
 ¡Insensat! ¡ignora que Aquiles es inexorable! No era pas Aquiles un home dols, de carácter afable, sino excitat, per la cólera. Li te 'ls genolls abrassats y li demana clemencia, ab ardor, mes l' héroe li pega ab la espasa un colp terrible al pit; lo fetje li surt per la ferida entre borbolls de sang negre que se li escampa pel devant. La vida li fuig y las tenebras li tapan la vista. Aquiles se acosta á Mulios y ab la pica 'l fereix de l' orella; al instant la punta li surt per l' altra orella. Després d' aixó, enfonsa l' espasa en lo cap d' Equeclos, fill d' Agenor; la fulla queda calenta de sanch fins á l' empunyadura: la fúnebre Mort y la Parca violenta s' apoderan del Troyá. Tot seguit fa penetrar la punta de bronzo pel colze de Deucalió, en lo siti ahont s' ajuntan los muscles. Lo guerrer deixa caure 'l seu bras apesarat, y espera la mort, que veu inevitable Aquiles agafa l' espasa y li fa rodolar lluny lo cap y lo casco; lo moll li surt de las vértebras y 'l cos resta estés demunt l' arena. Allavors Aquiles marxa contra 'l valent fill de Piroos, Rigmos, que es vingut dels camps fértils de la Tracia. Lo fereix ab la llansa en mitx del cos; lo bronzo li penetra en los pulmons; cau de son carro; lo seu escuder Areitoos gira 'ls corcers pera fugir; l' arma d' Aquiles lo fereix entre las espatllas y 'l precipita del carro; los caballs fugen desbocats.
 Aixis com en las espayosas valls de una montanya árida, 'l foch de un terrible incendi passeja 'l seu furor, devora 'l bosch inmens, y se balanceja á voluntat de tots los vents, aixis mateix Aquiles furiós, semblable á una divinitat tremenda, recorre l' ample camp de batalla, y per tot sembra la mort y 'l carnátje. La térra regala de sanch.
 Com los toros d' ample front, reunits sota un jou, trepitjan demunt del terreno llis d' un' era las espigas d' ordi blanch, y la palla llaugera se separa rápidament del grá sota 'lspeus dels bous bramadors, aixis, dirigits pel magnánim fill de Peleo, los caballs vigorosos trepitjan ab las potas los morts y las armaduras. De sota 'ls seus cascos y de sota 'ls cercles de las rodas, surten esquitxos de sanch que embrutan lo fusell y tot lo voltant del carro. Aquiles es insaciable de gloria y las sevas mans invencibles se cubreixen de sanch y de polsaguera.