Iliada/Cant XXI

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




CANT XXI.

______



 En lo pas del impetuós Xanto, riu cristallí que deu l' origen al inmortal Júpiter, Aquiles divideix en duas parts als Troyans. Persegueix als uns envers á Ilió y 'ls dispersa esporuguits per la mateixa plana ahont la vigilia 'ls Grechs fugian dispersats, quan lo furor de Héctor triumfava; y Juno, pera contenir als fugitius, estén alseu demunt una espessa boyra. L' altra meitat se tira en la corrent profonda del riu d' aiga argentada. Los guerrers cauhen ab estrépit, en l' aigua se sent lo ressó; las marges escarpadas, al lluny, retornan un eco prolongat. Nedan fent crits y dispersats lluytan contra las onadas. De la mateixa manera que perseguidas per una viva flama, que de sobte esclata, las llagostas saltan espantadas fins ala vora del riu, mes l' infatigable foch las alcansa y 's tiran al aiga, aixis mateix á la presencia d'Aquiles, del Xanto la correat profonda s' omple d' unamunió confusa de carros y guerrers.
 L' héroe al mateix temps, descendent de Júpiter, deixa en la ribera arrambada en un tamarindo, sa formidable llansa, y armat no mes ab l' espasa, avansa semblable á una divinitat. ¡Ah, quins espantosos propòsits porta de cap! ¡quins colps dona fent remolinejar lo bras! ¡quinas queixas! ¡quina matansa! ¡cóm l' aiga s' enrojeix de sanch! Aixís com devant d' un enorme dufí, 'ls peixos fugen plens d' espant y omplen las grutas secretas de las badías apacibles, perqué 'l monstre marí devora á tots los que agafa, aixís los Troyans atravessant las aigas agitadas, s'arrupeixen sota las escarpadas marges del Xanto. Quan Aquiles te 'l bras cansat de semblant matansa, esculleix en lo riu á dotze joves cautius, en expiació de la mort del fill de Menecios; los arrastra cap á la ribera, plens d' espant com cervos cadells; los hi lliga las mans darrera l' espatlla ab las graciosas corretjas que portan ells mateixos al voltant de sas onejantas túnicas; y ordena als seus companys que 'ls menen cap als vaixells. Tot seguit se 'n entorna riu endins, desitjant ab ardor fer nova matansa.
 Allavors troba, surtint del aiga, á Licaon, fill de Priam, á qui ja un dia, en una marxa nocturna, ell mateix habia fet cautiu en los camps de son pare, y se l' emportá á pesar de la seva resistencia pera haberlo trobat mentres tallava, ab lo bronzo afilat, rebrots de figuera, pera femé 'l devant d' un carro. Lo diví Aquiles aparesqué ocasionantli un mal imprevist; lo portá al seu navili, y'l posá en venda en la populosa Lemnos. Lo fill de Jasó 'l compré; mes Etion d' Imbros, hoste que habia sigut del jove Troyá 'l lliurá en cambi d' un gros rescat, y l' enviá á la ciutat sagrada d'Arisbas, desde ahont torná als palaus de sos pares, habent fugit de la cautivitat. Durant onze dias celebrá lo retorn ab sos estimats companys; mes en lo dia que feya dotze, una divinitat ve ferlo caure altra volta en las poderosas mans d'Aquiles, que,habia d'enviarlo á las moradas de Plutó, ahont ell se resistia á anar. Aquiles lo veu nú, sense casco, sense escut, sense llansa; ha deixat las armas en la ribera, y surt del riu plé de suhor y rendit per la fatiga. Al véurel l' héroe, sorprenentse, diu en son cor magnánim:
 «¡Oh grans deus! ¡quin prodigi esclata á la meva vista! Sens dupte 'ls superbos Troyans, que 'l meu bras ha mort, tornarán de las profondas tenebras, puig que reveig á aquet que, lliurantse de l' hora funesta, sigué venut en la divina Lemnos. L' inmensa estensió de la mar escumosa, que reté á tants de mortals, á pesar d' ells, no ha detingut á aquest! Fémli donchs, tastar la punta de la meva llansa; sapiguem si tornará á venir encara ó si la terra sabrá tancarlo, ella que te subjectats als mes valents.»
 Quan l' héroe inmóvil feya aquest propòsit, Licaon, tremolant, se dirigeix á ell á tota pressa pera abrassarli 'ls genolls; de totas maneras vol escaparse de la mort espantosa y de la funesta Parca. Al mateix temps Aquiles, impacient pera ferirlo, tira la seva llansa; evita que 'l toqui ajupintse; li passa per demunt del cap, y 's clava en terra, impacienta per treure sanch humana. Lo guerrer la subjecta ab una ma sense deixarla anar, y ab l' altra abrassa 'ls genolls del fill de Peleo, y diu rápidament aquestas paraulas:
 «Aquiles, t' ho prego, apiádat de mí, pren consideració á la meva jovenesa. Só per tú un suplicant digne de respecte, perque he probat en ta mateixa taula 'l fruit de Céres, quan me tragueres de nostra hermosa horta pera conduirme y véndrem en la divina Lemnos, lluny de mon pare y dels meus. Jo 't valguí una hecatomba; mon rescat avuy seria d' un preu triple. ¡Aquí tens la dotzena aurora desde que, després de crudels sufriments he tornat á veure á Troya, y precís es que un destí mortal me fasse caure en tas mans! ¡Ah! sens dupte que só odiós á Júpiter, que m' entrega encara á ton furor. ¡Per tan curta vida m' ha criat la meva mare, filla del vell Altés, que regna sobre ls belicosos Lélegas, y posseheix en las marges del Satniois, la ciutat escarpada de Pedaso! Priam obtingué la filla d' aquest rey, ademés de moltas altras donas. Ella sigué la mare de dos reys, y tots dos haurán mort á tas mans. Ja en la primera fila dels peatons, ta llansa ha tombat á Polidoro, comparable als deus. Ara, jo vaig á morir aquí, perqué no espero pas lliurarme de tas mans, ja que una divinitat funesta entre ellas m' ha portat. Més te dich, y fes que mas paraulas penetren en ton esperit, que 'm salves, que no só pas sortit de las mateixas entranyas d' ahont sortí Héctor, que es qui ha mort á ton amich valent y dols.»
 Aquestas son las súplicas del ilustre fill de Priam; y no es pas una dolsa resposta la que sas orellas escoltan:
 «¡Insensat! no 'm parles pas de rescat, y acaba 'ls teus inútils discursos. Avans de que Patroclo hagués rebut lo colp fatal, m' agradava salvar als Troyans; n' habia presos molts y 'ls habia venut. Mes avuy, de tots los que devant d' Ilió, alguna divinitat fasse que caiguin á mas mans, sobre tot los fills de Priam, cap se lliurará de la mort. Mor, donchs amich, mor també. ¿A qué venen aquestas súplicas? Patroclo ha sigut mort, y valia mes que tu. ¿No 'm veus á mí alt y hermós com só? ¿nascut d' un pare ilustre y d' una mare inmortal? Donchs bé; també á mí del mateix modo la Mort y la Parca violenta m' agafarán, y ja siga al espuntar l' auba, ja al póndres lo sol, ó ja al mitj dia, algun guerrer me detindrá 'l curs de la vida ab lo bronzo d' una llansa ó d' una llaugera fletxa.»
 Al sentir aquestas paraulas, Licaon sent que 'l cor li defalleix y las camas se li plegan; deixa anar la llansa y se assenta estenent los brassos. Aquiles se treu l' espasa de doble tall, li apunta á la garganta y li enfonsa en son pit la fulla entera. Licaon cau de cara amunt, la sanch li regala y cubreix la térra. Aquiles l' agafa pe'l peu, lo porta fins á la corrent que ha de arrastrarlo, y esclama gaudintsen:
 «Jeu aquí, entre 'ls peixos, que vindrán atrevidament á xuclar la sanch de ta ferida; ta mare no plorará en ton llit funerari, sino que l' impetuós Escamandro se't endurá al seno del ampla mar. Allá; algun monstre marí, tot saltant per la superficie de las onas sombrías, s'afartará ab lo greix blanch de Licaon. ¡Moriu, esperant l' últim jorn d' Ilió, vosaltres que fugiu, mentres que darrera vostre estench la matansa! No us salvará pas, per rápidas que sigau sas onas argentadas, aquest riu al qual sacrifiqueu tants toros y tants nobles corcers que precipiteu vius en sos engullidors remolins; com aquestas víctimas, moriu de mort espantosa, fins y á tant que tots hagueu expiat la mort de Patroclo y 'ls mals causats als Aqueus, als que heu mort prop de nostres llaugers vaixells, quan jo permaneixia apartat de la lluyta.»
 Dient aquestas paraulas, lo riu sent dintre d'ell una violenta cólera, y en son mateix interior pensa de quina manera obligará al diví Aquiles á acabar de combatre, y com evitará la ruina dels Troyans. Al mateix temps lo fill de Peleo, armat ab sa prolongada llansa, va avansant, frisós pera matar, envers á Asteropeo, fill de Pelegó, nascut del riu Axios, d' estensa corrent, y de Peribea, la mes gran de las filias d' Aquesamenes. Lo riu, remolinant, va unirse á la jove donzella; y Aquiles se tira contra son fill petit, lo qual, tenint en cada ma una llansa, l'espera sense conmóurers; perqué Xanto'l revesteix d' una forsa divina, irritat, á causa de tants jóves guerrers que Aquiles, sense pietat, ha mort en sas aigas. Los dos héroes van l' un contra l' altre y aviat se troban acostats. Lo diví y fogós Aquiles es lo primer en esclamar:
 «¿Qui ets tú, donchs, entre 'ls humans, y de quina patria ets fill, tú que t'atreveixes á plantarme cara? ¡Desventurats aquells quals fills se posan devant de la meva cólera!
 — Magnánim Eácido, respon l'ilustre fill de Pelegó, ¿perqué 'm demanas compte de mon origen? Vinch d' una encontrada llunyana, de la fértil Peonia, mano á guerreis peonis de prolongadas llansas. L' aurora ha aparegut ja onze vegadas desde ma arribada é Ilió. So descendent del riu Axios, d' estensa corrent, d' Axios, que té las mes cristallinas aigas que regan la térra. Aquesta divinitat engendrá á Pelegó, ilustre per la destresa en manejar la llansa, y es fama que dech la vida á aquest héroe. Ara ¡oh ilustre Aquiles! lluytem.»
 «D' aquesta manera parla, amenassador. Al mateix temps Aquiles aixeca la pica de freixa del Pelió, mentres que l' héroe Asteropeo, que es ambidextre, li tira en fals sas duas llansas. L' una toca al escut, sense que pugui atravessar la planxa d' or; l' altra raspa 'l cólse del bras dret d' Aquiles, fa saltar gotas de sanch negre, passa de llarch y s' enfonsa en l' arena, com desitjosa de assaciarse de carn.
 A son torn, Aquiles, frisant per matará Asteropeo, dispara 'l seu dart, casi sempre infalible; mes aquesta vegada 's desvia, va á parar á l' altre costat del riu, y vibrant, s' enfonsa, fins á mitj, en terra. L' héroe, exaltat de rabia, se treu l' espasa que s' apoya en sa ferma cuixa, y salta en direcció al Peoni. Aquest al propi temps, s' esforsa pero en vá, pera arrancar la formidable freixa: tres vegadas, impacient pera ampararse d' ella, la cimbreja; tres vegadas la forsa se li acaba. Per últim, intenta trencarla doblegantla; mes Aquiles ho preveu y ab un colp d' espasa li arrenca la vida. Lo bronzo li obra 'l ventre; totas las entranyas li cauhen á terra. L' héroe cau, y las tenebras li tapan la vista. Aquiles salta demunt del seu pit, li treu la armadura, y, gaudintsen, esclama:
 «Resta aqui estés. La lluyta us terrible contra 'ls descendents de Júpiter, fins pe'ls mateixos fills d' un riu. Segons he entés, lo teu origen arrenca del Axios d' estensa corrent; jo 'm glorío d' ésser descendent del poderós Júpiter. Lo guerrer que m'engendrá regna demunt de nombrosos Mirmidons: es Peleo, fill d' Eaco, y'l seu pare nasqué del soberá dels deus, qual descendencia aventatja á la dels rius, com ell mateix aventatja á aquestas divinitas. Aqui tens aprop teu al caudalós Xanto, y mira com no pot fer res per tú. No, no es possible combatre ab lo fill de Saturno. Lo rey Aqueloo mateix, no rivalisaria ab ell, ni tampoch l' ample y profon Occeá d' ahont venen tots los rius, la mar eutera, 'ls pous y las fons. L' Occeá tem també 'l liamp del senyor dels trons y quan aquest amenassa desde dalt del cel, aquell s' estremeix.»
 Diu aixó, arrenca del marge la llansa de bronzo, y abandona allí al guerrer sense vida. Asterópeo jau demunt l' arena; l' aiga arriba á cubrirlo á voltas; al seu entorn, las anguilas, los peixos s' ajuntan, li arreucan lo greix del ronyons, y l' devoran famolenchs.
 Los Peonis, al veure que l' seu capdill ha estat vensut en lluyta terrible per la forta espasa del Eácido, fugen á través dels remolins del riu. Lo vencedor va perseguintlos y mata á Tersiloco, á Midon, á Astipilo, á Mnesos, á Trasios, á Enios y á Ofelestes. Sens dupte hauria encara ocasionat nombrosas víctimas, si Xaton airat, prenent la figura d' un héroe, no li liagués fet sentir, desde l' fons de un remolí, aquestas paraulas amenassadoras:
 «¡Oh Aquiles! tu aventatjas als demés mortals tant en iniquitat com en valentia, y per altra part los mateixos deus te protegeixen. Si 'l fill de Saturno 'l permet que extermines á tots los fills de Dardanos persegueixlos fora del meu seno, y realisa tas grans accions en la plana. La meva corrent tant transparenta, está plena de cadávres, y no puch abocar á la mar divina las mevas aigas detingudas pel morts; y tu continuas donant terribles colps; créume donchs, amaina la matansa, perque sino ¡oh capdill dels guerrers! m' omplas d: estupor.»
 Aquiles li respon en aquestos termes:
 «Tus desitjós ¡oh Escamandro! s' cumplirán; pero no deixaré pas de matar orgullosos Troyans sense haber lograt tancarlos dintre de sas murallas, y sense haber combatut ab Héctor: es precis que 'm vence ó que caigue baix los meus colps.
 Diu aixó; després, semblable á una divinitat funesta, 's tira contra 'ls Troyans. Allavors lo riu 's dirigeix á Febo. «¡Ay! no 't recordas dels avisos del fill de Saturno, que t' ha pres¬ crit que pennaneixeses entre 'ls Troyans y que 'ls defengues fins á las últimas clarors del dia, fins á que 'ls camps se cubrissen de tenebras.»
 Quan diu aquestas paraulas, Aquiles pren ánim desde la ribera y 's tira en mitj de la corrent. Lo riu de sopte s' infla ab furia; la seva corrent se conmou y borbolla; sosmou los nombrosos cadávres amontonats en son fons per los brassos del fill de Peleo y bramant com un toro, 'ls rebat demunt la terra. Al mateix temps salva als que respiran encara y 'ls amaga ó bé sota sas aigas cristallinas, ó sota 'ls seus remolins inmensos, mentres que al voltant del héroe hi dirigeix onadas terribles que empenyan y apretan lo seu escut. L' héroe no pot mantenirse ferm demunt de sas camas; s' agafa á las brancas d' un solm gros y frondós. L'arbre esquerda 'l márge desarrelantse, s'abaixa conté la corrent ab sas brancas nombrosas y serveix de pont al fill de Peleo, que tot seguit, no sens haber esperimentat temor, salta fora de la corrent del riu y fuig per la plana ab tota; la pressa que li permeten sos peus llaugers. Pero la gran divinitat, lluny d' abandonarlo, dirigeix contra ell onádas turbulentas y l' obliga á parar de combatre, lliurant de la ruina als Troyans.
 Aquiles fá salts tan llarchs com los trets de una llansa: de la mateixa manera que 'l vol de l' áliga d' alas negras, de l' áligia cassadora la mes forta y mes llaugera de las aus. Demun de son pit lo bronzo fá un ressó espantós. Fugint se gira; pero 'l riu, ab gran estrèpit no deixa de perseguirlo. Aixís com un hortelá que volent conduir l' aiga d' un fondo manantial, á travers de las plantas d' un hort, ab la seva aixada ha tret tots los obstacles de la reguera, y al moment veu que s' escorre l' aiga murmurant dolsament, sorollant los palets y traspassantlos per ella mateixa, perque la pendent es rápida, aixis mateix, á pesar de la seva llaugeresa, Aquiles se veu contínuament alcansat per l' aiga del riu, perque la forsa dels deus aventatja á la dels homes. Tantas vegadas com l'héroe's detura pera plantar cara á Xanto y convèncer 's de si 'ls deus inmortals que habitan en l' ample cel están tots decidits á perseguirlo, altres tants la grossa onada del riu, descendent de Júpiter, s'infia prop de las sevas espatllas. Alla vors, ab lo cor plé de tristesa, l' liéroe s' escapa fent un altre salt; mes l' ona victoriosa de las camas d' ell, segueix las sevas voltas, l' apressa y dessota dels seus peus li escarba la terra. Per últim, apesarat guayta l' ample cel, y esclama:
 «Poderós Júpiter ¿no hi ha entre 'ls inmortals cap divinitat que, tenint compassió de mí, vulga lliurarme del furor del riu? ¡Vinguin després d' un colp los mals que l' avenir me destina! Pero de tots los sérs celestes, cap es tant culpable com la meva estimada mare. ¡De quina manera m' ha enganyat ab paraulas falsas, dihentme que al peu de las murallas dels Troyans moriria jo, atravessat per las fletxas rápidas d' Apolo! ¡Per qué no he caigut baix los colps d' Héctor, lo guerrer mes brau dels que nudreix aquesta terra! Ell hauria mort á un Valerós héroe, y, essent ell també valent, m' hauria tret l' armadura. ¡Mes ara, vaig á sufrir una mort sense gloria en aquest caudalós riu, com baylet porquer á quí, en un día d'ivern, engulleix l' avinguda del torrent que ell s' empenya en atravessar!»
 Diu aixó: tot seguit Neptú y Minerva, baix la figura de dos guerrers, corren, l' emprenen, ab las mans li agafan las sevas y l' animan ab sos discursos. Neptú es lo primer en pendre la paraula, y diu:
 «Fill de Peleo, no tinguis por, cálmat. Nosaltres som duas divinitats y venim á ajudarte, ab consentiment de Júpiter. Reconeix en nosaltres á Neptú y á Minerva. No estás destinat á esser vensut per un riu, sino que aquest acabará de perseguirte; aviat se deturará com veurás tú mateix. Escolta nostres consells y ¡tant debó que'ls segueixis! No deixis descansar lo teu bras fins y á tant que tinguis tancats dintre de las formidables murallas d' Ilió á tots los del exèrcit troya que escaparán de la matansa. Tú arrencarás l' ánima d' Héctor; y després te 'n entornarás á las tevas naus, y nosaltres t' haurém proporcionat una inmensa gloria.»
 Ditas aquestas paraulas, las duas divinitats se 'n entornan entre 'ls inmortals; l' héroe avansa per la plana; l' avís dels deus l' han animat de novetl ardor. Al voltant, tot está inundat; moltas bellas armaduras de joves guerrers que Aquiles ha mort, flotan per allí ab los cadávres, pero 'l héroe salta mes enllá de las onas, que cessan d' alcansarlo. ¡Tanta es la'forsa que Minerva li ha comunicat! No obstant, l' Escamandro. lluny d' amansirse en son furor, segueix irritat contra 'l fill de Peleo, excita las onadas, las aixeca y en veu alta crida al Simois.
 «Estimat germá, exclama, juntemnos pera conteuir á un home, sino va á devastar á la gran ciutat del rey Priam; los Troyans no podrán resistirlo de cap manera. Corre pera deféndrerlos, omplena la teva corrent d' aiga de totas las fouts y de tots los torrents que sou tributaris teus, reuneix inmensas onadas, rodola ab gran estrèpit arrencant penyas y socas d' arbres; allunyém á aquest héroe terrible, que está triunfant y que vol fer tant com los deus. Jo't prometo que la seva hermosura, l' seu vigor y las sevas preciosas armas de res li servirán quan anirán engullidas al fons de ma corrent y cubertas de llot; á ell mateix vull ferio fugir per entre las arenas; vull donarli per tomba un munt de runas. May mes los Argius sabrán ahont anar á recullir los seus ossos. ¡Ab tant de fanch l' hauré cubert! Aquest será 'l seu sepulcre, y quan los seus companys li celebrarán los funerals, no tindrán lo travall de remoure terra pera tirarli al demunt.»
 Ditas aquestas paraulas, lo deu, en ebullició, s' infla, embesteix al héroe, y mormolant aixeca, ab sas onas d' escuma, sanch y morts; l'aiga tèrbola del riu descendent de Júpiter, se remonta, s' adressa. y cayent alcansa al fill de Peleo, quan Juno esclata un crit d' espant. La deesa te por de que 'l riu caudalós ab inmensos remolins arrastre á Aquiles. Tot seguit ella crida á Vulcá, son fill estimat:
 «Dónat pressa, fill meu; pensó, que pera combatre, l' impetuós Xanto es digne rival teu. Corre á defendre á Aquiles; mostra en gran nombre devoradoras fiamas. Al mateix temps vaig á cridar al Cefir y al Notos y á fer que s' alse del Helespont una violenta tempestat que fasse recorre l' incendi fins que hage devorat los caps y las armaduras dels Troyans. Tú, fill meu, en las riberas del Xanto; consum los arbres; fica 'l foch fins en son mateix seno; no escoltes ni sas amenassas ni sas paraulas dolsas; no detures per res lo teu furor, fins qua fente un crit jo t'anuncíe que es temps d' apagar la flama infatigable.»
 Diu aixó y tot seguit lo seu fill llensa 'ls fochs divins, Primerament los tira al camp de batalla, y crema 'ls cadávres que en gran nom jeuhen barrejats desde que Aquiles los ha estés. En un moment la térra queda seca, y l' inudació 's conté. Del mateix modo que, en la tardor, lo Boreo asseca promptament los camps que la pluja humiteja, y se'n alegra 'l llaurador, aixis mateix Vulcá saneja la plana entera consumint los cadávres; y gira tot seguit contra Xanto 'ls darts esplendents. Los olms s' inflaman, despres los sálzers, los tamarindos, los lotos, los jonchs, los jonsas; totas las plantas que creixen en las riberas hermosas del riu; las anguilas; los peixos tots sufreixen, y devallan per tots costats, fins al fons de las aigas y dels remolins, atormentats pe'l buf de Vulcá. Lo riu mateix se sent del foch, y esclama:
 «¡Oh Vulcá! cap dels inmortals pot rivalisar ab tú; jo tampoch vull combatre ni ab tú ni ab tas flamas. Deixem corre nostras discusions y que 'l diví Aquiles fins tregui al moment als Troyans de la seva ciutat. ¿Qué m' hi vá á ne mi d' aquesta guerra, y perqué tinch d' ajudar á aquestos?»
 Diu aixó: lo foch lo devora; las sevas aigas brunzeixen. Del mateix modo que dins d' una caldera, que te dessota brancas secas que creman y que la rodejan de grans flamas, lo sagí d' un porch snculent se fon y salta en grossas bombollas, aixis mateix las cristallinas aigas del riu bullen escalfadas pe'l foch. No pensa en córrer, té 'l curs suspés, perque 'l buf de Vulcá 'l té dominat. Allavors implora á Juno en aquestos termes.
 «Juno ¿cóm es que 'l teu fill s' enfureix contra la meva corrent, avans que contra la dels demés rius? No so pas tan culpable per tú com las altras divinitats que favoreixen als Troyans. Mes; si tu ho manas, jo 'ls abandonaré; que 's detinga, donchs, aquet deu que 'm contraría, y 't juro de no fer res perque s' aparte d'ells lo jorn fatal, tal, encara que la mateixa Ilió siga presa de las flamas devoradoras perque 'ls belicosos fills de la Grecia l' hagen incendiada.
 Juno sent aquestas paraulas. Al moment se dirigeix á son estimat fill.
 «Atúrat, ilustre fill meu; no convé que per mor dels homes, se maltracte en tanta de manera á una divinitat.»
 A semblants paraulas, Vulcá apaga la flama divina, y las claras aigas del riu, tornen á mare. Xanto queda vensut; los dos rivals se deténen; la mateixa Juno, á pesar de la cólera d' ells, los ha calmat.
 Mes allavoras, la discordia crudel descarrega tot son pes demunt dels altres deus, y fa penetrar en los cors seus propòsits oposats. De sobte 's causan ofensas ab un estrépit terrible. Ressona l' ampla terra y'l cel inmens repeteix sons estridents. Júpiter los sent desde 'l cim del Olimpo; y riu en son interior y s' alegra de veure 'ls deus entregáis á la discordia. S' embesteixen, y Marte, 'l primer, destructor de las armaduras, tirantse contra Minerva, llansa en má, li dirigeix aquestas paraulas ultrajantas:
 «¿Com es, gossa impúdica, que cridas entre 'ls deus á la Discordia? Téns un atreviment insaciable, y 'l teu cor está inflat d' orgull. ¿Has oblidat ja que un dia exitares á Diomedes perque'm dongués un colp ab sa llansa esplendenta? Tu eras la que li dirigías lo brás y ocasionares una ferida á mon cos diví. Espero que ara mateix vas á expiar lo mal que 'm féres »
 Diu aixó, y pega en l' escut, arma horrible que resistiria fins al mateix llamp de Júpiter. Lo sanguinari Marte, donchs, li pega ab sa robusta llansa. La deesa recula, y ab sa forta ma, agafa de la plana una enorme pedra, de las que antiguament, los primers homes, posavan pera fitar los límits d' un camp. La tira, y toca á la garganta al deu de la guerra, fentli flaquejar los genolls. Cau y cubreix lo seu cos, set jornals de térra; la cabellera se li embruta de pols. Al voltant d' ell sas armas ressonan. Minerva riu de goig, y gaudintsen exclama:
 «¡Insensat! ¿No habías pensat, fins ara, de quina manera puch gaudirme d' aventatjarte, comparant la teva forsa ab la meva? ¡Sens dubte deus sentir l' efecte de las malediccions de ta mare irritada perque has abandonat als Grechs pera ajudar als pérfits Troyans!»
 Ditas aquestas paraulas, gira 'ls seus ulls brillants. En aquell moment Vénus, filia de Júpiter, agafa per la ma y conduheix al deu ferit que suspira llastimosament, reanimant ab pena 'l seu esperit.
 Juno s' adona d' ells, y dirigintse á Minerva, diu:
 «¡Ay! infatigable filla del senyor del escut, guayta á aquesta gossa impúdica, com á través de la multitut, conduheix fora de la batalla á Marte, flagell dels homes. ¿Cóm no 't donas pressa á perseguirla?»
 Diu aixó: Minerva se'n alegra interiorment, embesteix y deixa caure la seva forta ma demunt del pit de la deesa, y aquesta sent que 'l cor li defalleix y 'ls genolls se li doblegan. Las duas divinitats ven' sudas cauhen estesas demunt de la térra fértil, y Minerva, gaudintsen, esclama:
 «¡Caiguessen aixis tots los que ajudan als Troyans y combátan contra 'ls Grechs! ¡Que si no tingessen mes cor ni mes forsa que Vénus, que per socórrer á Marte ha vingut devant de la meva cólera, temps faria que ja hauriam acabat aquesta guerra, y la ciutat d' Ilió fora ja arruinada.»
 Diu aixó, y Juno, deesa dels brassos blanchs, somriu. Al mateix temps lo poderós Neptú provoca á Febo:
 «Apolo ¿perqué estém allunyats? Aixó no 'ns está bé, quan los altres deus nos donan l' exemple. ¿No 'ns avergouyiriam de retornar, sense combatre, al palau de bronzo de Júpiter? Comensa donchs, tú que ets lo mes jove. Seria afrentós per mi donar los primers colps, perque vaig néixer avans que tú, y t' aventatjo en saber. ¡Insensat! ¡cor irreflexiu! ¿no 't recordas ja dels mals que hem sofert devant d' Ilió? Partírem del Olimpo sols, y mitjansant un preu convingut, nos llogarem á salari per un any á l' orgullós Laomedon; ell nos dona las sevas ordres; jo construeixo la ciutat y la defensa dels Troyans; also murallas amplas y superbas, que fan la ciutat inexpugnable. Al mateix temps, Febo, ménas pels boschs del Ida sos inmensos remats. Mes quan las afalagadoras estacions nos portavan al terme de nostres travalls, aquest rey violent nos privá del nostre salari, y 'ns perseguí després d' habernos amenassat, á tú Febo. d' encadenarte de peus y mans y véndrerté en una illa llunyana; y á tots dos, jun-tant lo gesto á la, paraula, d' empleyar lo bronzo pera tallarnos las orellas. Fugírem, plena l' ánima de cólera, indignats de no haber rebut la recompensa dels travalls que 'ns habia sigut promesa. ¿Es per motiu d'aquestos ultratjes que afavoreixes los seus pobles, en lloch de reunirte á nosaltres pera precipitar la ruina dels Troyans perjurs, de sos tendres infants y de sas castas esposas?
 — Neptú, respon lo deu que dispara lluny los darts, ab rahó 'm dirias qué no 'm trovo sá d' esperit, si combatés en contra teva per causa dels miserables mortals, que, del mateix modo que las fullas avuy plenas de vida 's nudreixen dels fruits de la térra y demá van á trobarse consumidas miserablement. Aixis donchs, abstenemnos en aquest moment de bátrens, y deixem que 'ls altres deus s' ataquen entre ells.»
 Diu aixó, y recula; per qué tem de lluytar ab lo germá de son pare. re. Sa germana, terror de las bestias salvatjes, Diana cassadora, l' interpela y l' omple d' injurias:
 «¡Fuges, deu que de lluny alcansas ab tos darts! ¡Cedeixes á Neptú la victoria! ¡L' omples d' un vá orgull! ¡Insensat! ¿Per qué t' armas ab un arch inútil? Ja no faré mes cas al sentirte en las moradas celestes, gaudirte com feyas avans entre 'ls inmortals, de trobarte disposat á combatre ab Neptú.»
 Din aixó: y sou germá 's separa sense respóndreli; y la venerable esposa de Júpiter, inflamada de cólera, las emprén ab ultratjes contra la deesa ensoberbida de sas fletxas:
 «¿Com es, gossa atrevida, que pararte gosas devant meu? Difícil te seria resistirme, á pesar del teu arch; encara que Júpiter t' hage donat contra las donas un cor de lleó y 'l poder de matar á las que vulguis d' entre ellas. Créume, millor n' eixirias de perseguir per dins dels boschs á las bestias salvatjes y als cervos, que no pas de lluytar contra 'ls que son mes forts que tú. ¿Tal volta desitxas combatre ab mí, á fí de convencerte com t' aventatjo, ja que vens devant de la meva cólera?»
 Dihent aquestas paraulas, ab la má esquerra subjecta 'ls dos brassos de Diana; ab la dreta, li treu de la espabila l' arch y 'l carcax. Després, somrient, pega ab l' arch á las gaitas de la deesa, que las gira d' un cantó al altre. Al mateix temps las fletxas llaugeras s' escampan per térra, y Diana, feta un mar de llágrimas, fuig com la colometa que á la vista del esparver, s'arrecona en l'esquerda d' una roca, y evita que 'l terme fatal li siga arribat. Aixis mateix s' escapa Diana plorant y abandonant lo seu arch.
 Allavors, Mercuri 's dirigeix á Latona:
 «¡No combatré pas ab tú, oh Latona! Es temeritat fer armas contra las esposas del deu amontonador de las nuvoladas. Vésten entre 'ls inmortals, á gaudirte d' haberme vensut ab la forsa irresistible.»
 Diu aixó: Latona recull los darts escampats que 's troban caiguts entre 'ls munts de polsaguera; pren lo carcax y l' arch, y després segueix á sa filla. Diana tot seguit ha tornat á arribá al Olimpo; entra en lo palau de bronzo de Júpiter, y, desfentse en plors, la jove donzella s' assenta rlemunt los genolls del deu tot poderós. Lo vel diví de son rostre, tremolava; lo fill de Saturno l' apreta demunt de son pit y li pregunta ab un dols somrís:
 «¿Quin deu temerari, filla estimada, ha gosat maltractarte com si descaradament haguesses comés una mala accio?»
 La deesa cassadora respon:
 «¡Oh pare meu! ha sigut Juno; ha sigut la teva esposa, la mateixa que entre 'ls deus porta la discordia.»
 Aixis van conversant. Al mateix temps Febo lia penetrat en la san¬ ta Ilió pera vigilar desde sas superbas murallas á fí de que en aquell mateix dia 'ls Grechs no las assalten á pesar del destí. Los demés inmortals, los uns encesos de còlera, 'ls altres plens d; orgull, se 'n entornan al Olimpo, y s' assentan en sos tronos al costat de Júpiter.
 Aquiles en la plana, no deixa de trossejar homes y caballs. Aixis com en una ciutat la flama d' un incendi excitada per la cólera dels deus puja fins al ample cel, y á tothom causa inquietut y á molts una gran aflicció, aixis mateix lo fill de Peleo escampa entre 'ls Troyans inquietuts y afliccions.
 Priam, desde dalt de tot de la torre divina, s' adona del gran Aquiles. Veu com devant d' ell fujen en desórdre 'ls Troyans, que han perdut fins la sombra de valor; sospira amargament; baixa de la torre, y cridant, prop de la muralla, als ilustres guardians dels portals, los hi diu:
 «Mantingueu ab vostras mans las portas obertas fins que nostre exèrcit fugitiu sigui tot murs en dintre. Perque Aquiles va apretantlo, y estém tocant al colm de nostras desgracias. Quant los guerrers respirarán reunits en la ciutat, tanqueu ab fermesa nostras portas sólidas; puig tinch por fins de que aquest héroe funest s'introduhirá en la mateixa Ilió.»
 Diu això: los guardians giran los forrellats, obran las portas, y l'exércit se salva. Al mateix tepms Apolo's tira fora dels portals, pera lliurar de la ruina als Troyans que morts de sety plens de pols fugen perla plana drets cap á la ciutat á ampararse de las murallas. Aquiles, ab lo cor plé de rábia, animat per un insaciable anhel de gloria, 'ls persegueix ab sa invencible llansa. Allavors los fills de Grecia haurian prés á la gran Ilió, si Febo no hagués excitat al diví Agenor fill d' Antenor, héroe valerós y robust. Li inspira en lo cor, un diví atreviment; y recolsantse en lo faig, cubert d' una boira impenetrable, 'l deu se li posa al costat pera desviar las Parcas pesarosas de la mort. L' héroe, al veure al terrible Aquiles, se detura y l' espera, mes son esperit fluctua: sospira y 's diu en son cor magnánim:
 «¡Desgraciat de mí! si fujo devant del valent Aquiles pel mateix camí en que 's precipita l' exèrcit esferehit, m' agafará com agafa als demés y m' escanyará sense esperansa de defensa. Si, deixant á aquest héroe que persegueixi als fugitius, m' allunyo de las murallas, y ab llaugeresa de camas, á través de la plana, arribo á las pendents del Ida, trovaré un refugi en las interioritats dels boschs; y després, á la vesprada, una volta m' hauré ficat al riu, y m' hauré refrescat lo cos, plé de suhor, tornaré á entrar á Ilió. Més ¡oh cor meu! ¿qué es lo qué deliberas? Me veuría com m' amago fora de la ciutat; me perseguiría; m' alcansaría, gracias á la llaugeresa de sas camas, y jo no podría lliurarme de la Parca, perqué la seva forsa aventatja á la dels altres homes. ¡Ah! devant mateix de nostres portals, tals, correm á trobarlo; sens dupte que 'l seu cos es també vulnerable pel bronzo, y no enclou més que una sola ánima. Sí; 'ls homes lo consideran mortal, encara que Júpiter li concedeixi la victoria.»
 Diu aixó, y, recullit baix la seva armadura, espera al Eácido, perqué 'l seu cor s' ha resolt á combatre ab ell. Aixís com una pantera 's tira dèsde una espessa malesa contra 'l cassador, sense que'ls crits dels gossos l' espanten ni la fassen fugir. y un dart l' alcansa, y per més que tingui la llansa en lo cos clavada no minva 'l seu valor sino que vol batre ó sucumbir, aixís mateix lo diví Agenor, lluny de fugir, frisa pera lluytar ab Aquiles. Cobert ab son escut, brandeix la seva llansa y esclama:
 «Esperas ilustre Aquiles, saquejar avuy la ciutat del generosos Troyans. ¡Insentsat! Ilió encara us costará mollas llágrimas: encara hi ha en ella gran nombre de valerosos guerrers, disposats á defendre la seva patria, 'ls seus pares, las sevas esposas y 'ls seus fills. Y tú, malgrat lo teu atreviment, malgrat ton formidable valor, aquí es ahont trobarás la mort.»
 Diu aixó: dispara 'l dart que vola recte y toca per dessota del genoll la cnémida d'estany que ressona terriblement. Lo bronzo no penetra; repelit per l' armadura que un deu ha construhit, rebot, y 'l fill de Peleo 's tira contra 'l diví Agenor. Mes Apolo li pren la victoria; agafa l' héroe troya, 'l rodeja d' una boira impenetrable, y fá que torne á entrar á Ilió, sense cap ferida. Per últim, valentse de sas manyas, fa apartar á Aquiles de la persecució; corre devant d' ell baix la figura del fill d' Antenor; fá que 'l persegueixi per la plana fértil, per las voras del Escamandro, avansantlo apenas. L' engolossina ab tal esgany, perqué 'l héroe de camas llaugeras contínuament espera agafarlo. Allavors la munió dels fugitius se precipita y ab gran alegría torna á entrar en la ciutat, que queda plena de guerrers, Los que aixís se venhen salvats pels seus peus y genolls no pensan en torna á sortir fora de las murallas; no 's cuidan de reconèixer als que s'han escapat y als que han mort; sino que s'esparxeixen, plens d' impaciencia, per dintre d' Ilió.