Joan Gabriel Borkman - Acte Primer

Sou a «Acte Primer»
Joan Gabriel Borkman

Baixa com a

Prefaci

Acte Segon

ACTE PRIMER

Planta baixa de la casa. Mobles antics, deslluits. Una porta am vidrieres fa comunicar el saló amb una peça vidriada del fons que dóna, per una finestra, an el jardí, que s distingeix en el crepuscol. Cauen petits borrallons de neu. A la dreta, la porta del vestibol. Més aprop, una vella estufa de ferro, ont espurneja un bon foc. En el segon terme, a l'esquerra, una porteta. Més endavant, en el mateix costat, una finestra am pesantes cortines, tirades. Entre la porta i la finestra, un sofà i una tauleta coberta am tapit. Damunt de la taula, un quinqué encès, amb el seu pampol corresponent. Al costat de l'estufa, una poltrona amb espatller alt. La senyora Borkman està asseguda en el canapè, fent ganxet. Es una senyora d'edat, seria, d' aspecte noble, però fred, de cabellera espessa i grisa, de mans transparentes i fines. Porta un vestit fosc, de bona seda, un xic passat de moda, i un fixú damunt de les espatlles. Després d'un moment de silenci i d'immobilitat, se senten els cascabells d'un trineu que passa. La senyora Borkman para l'orella i els seus ulls brillen d'alegria.

Senyora Borkman (murmurant, com sense voler). — L'Eduart! Ja era hora. (S'aixeca, separa un xic les cortines, mira per la finestra i, desillusionada veient que s'ha equivocat, torna a seure, posant-se a treballar de nou. Entra la Malena, venint del vestibol, portant una safata amb una targeta de visita.)

Senyora Borkman (vivament). — Encara no ha vingut el senyoret Eduart?

Malena. — No, senyora; però hi ha una senyora que...

Senyora Borkman (deixant de treballar). — La senyora Wilton, probablement.

Malena (acostant-se). — No; no la conec pas la senyora que s'espera.

Senyora Borkman (agafant la targeta). — A veure. (Llegeix el nom, s'aixeca d'un bot i mira fixament la Malena.) — Estas ben segura que es aquesta senyora que m demana?

Malena. — Sí, senyora.

Senyora Borkman. — I diu que es a la senyora Borkman a qui vol parlar?

Malena. — Sí, senyora.

Senyora Borkman (am sequedat i decisió). — Està bé. Fes-la entrar.
(La Malena obre la porta, retirant-se després. Entra la senyoreta Ella Rentheim. S'assembla molt a la seva germana, però la seva cara reflexa més aviat el sofriment que la duresa de cor. Té encara traces d'una bellesa expressiva. La seva abundant cabellera, d'un blanc argentat, cau naturalment en bucles damunt del seu ample front. Porta un barret de vellut, i un vestit i un abric folrat de la mateixa roba. Les dugues germanes s'examinen un