Joan Sardà (1900)
Aquest text tracta sobre una edició de 1900 amb apèndix. Per a altres versions, vegeu Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/Joan Sardà.
JOAN SARDA
1851-1898
JOAN SARDÀ
ATENEU BARCELONÈS
Joan Sardà
ESTUDI NECROLÒGIC
per
Joan Maragall
llegit en la vetllada
del dia 15 de desembre de 1899
BARCELONA
tip. «l'avenç»: ronda de l'universitat, 20
1900
Senyors:
Representem-nos-la de nou entre nosaltres aquella figura alta, seca, de cara esblaimada i ulls brillants; representem-nos an en Sardà tal i com ell solia aquí mostrar-sens, discutint nerviosament la qüestió del dia amb aquella desenfrenada passió de justicia que era com essencia de la seva vida; fem-lo viure i moure-s en la nostra ànima amb els nostres anhels, les nostres agitacions, les nostres indignacions i les nostres rialles; i sia aquest moment de record solemne una veritable resurrecció més intensa que perduri després reposada en la nostra memoria i en la d'aquells que l coneguin per ses obres o per la nostra alabança.
Jo l veig intensament an en Sardà; i el veig sempre vibrant, sempre apassionat am la passió del dia; i si s reposa és en l'eterna passió de la bellesa; perquè ell fou principalment un lluitador amb quelcom de poeta.
Poesies, propiament, poques ne féu en sa vida; més les poques que féu (i una d'elles jo la tinc ben bé dintre de l'ànima) són veritables exquisitats i mostren aquell contrast que s troba tantes vegades: que un home tant apassionat com en Sardà, quan s'enlaira a les regions de la poesia, frueix en les més serenes. Se sent en les seves poesies una frescor horaciana, classica, però tant olorosa d'haver passat per jardins novament florits, que enamora. Sols l'Ardua sentenza du tornaveus de lluita.
Perquè altrament en Sardà era un lluitador i un sentimental: un expansiu d'idees-sentiments. En altres temps hauria sigut un orador: en els nostres fou principalment un periodista; perquè l periodisme és moderna oratoria: el periodic la sola veu que arriba per tot arreu de les nostres vastes multituts.
Ell comença, com tants, escrivint crítica. En la desena dels anys 1870 a 1880 col·laborà en periodics i revistes, especialment en La Renaixensa, am ressenyes, notes bibliografiques i estudis critics. Allavores és encare molt jove, i la seva personalitat resta naturalment confosa; però comença a mostrar dugues qualitats que amb el temps han de caracterisar-lo: un sentit idealista exaltat i una expressió clara i forta com l'acer. L'any 74, parlant del llibre Algo, den Bartrina, s'alça energicament contra l positivisme allavores invasor, en nom de l'idealisme. Aquest sentit idealista, que l serva durant tota la seva vida, el fa distingir ben bé entre aquella generació intel·lectual catalana que és la generació naturalista a la francesa. L'any 1880, quan el jovent literat creu en en Taine i en Zola, surt en Sardà amb aquell article sobre l'Hartzenbusch, amorosa sintesi del romanticisme; com més endavant, l'estudi den Piferrer és un altra anyoradiça salutació an aquella gran florida romantica que aquí brollà pels anys de 1840. En Sardà n'està enamorat, i no solament com a generació literaria, no solament den Piferrer com a critic-artista per intuició i entussiasme, sinó de la renaixença integral del sentiment i del pensament catalans, d'aquella escola catalana den Martí d'Eixelà, den Llorens, den Balmes i de tants altres que, sabent-ho o no sabent-ho, volent-ho o no, fonamentaren el catalanisme modern; perquè abans d'ells, per sigles, Catalunya no va esser més que una provincia intel·lectual d'Espanya, i ells ne començaren l'autonomia. I més demostra en Sardà compendre això, al menys en lo literari, quan basa l proleg a l'edició poliglota de les obres den Rubió i Ors en l'idea de que, calent-li a la poesia, pera esser veritable, el naixer per l'emoció, solament pot trobar-se en la llengua propia el verb poetic.
¡Com els estimava en Sardà an els romantics, i que n tenia de raó aquest amor seu! Jo crec que enllà del temps, del sigle XIX sen dirà l sigle romantic, perquè en el conjunt de la seva historia artistica no s veurà altra cosa que l romanticisme. Cert és que darrera la gran generació que entra am l'any 30 ne ve una altra superficialment eclectica i un bon xic freda; però an aquesta l gros prestigi d'aquells romantics la domina encara i li fa ombra; i si escolteu atentament, recullidament, el terrer naturalista, hi sentireu passar per sota la gran corrent romantica, que ha reaparegut en nosaltres am el nom de modernisme i que ve enriquida am lo que ha arrocegat en el seu viatge subterrani, tirant avant sempre qui sap aon. ¡Quin bon instint critic hi havia en l'invencible afició den Sardà an els romantics!
Mantenint aquesta devoció i vivint en la generació naturalista, en Sardà podia parlar den Bartrina millor que ningú; perquè justament en Bartrina representa entre nosaltres la topada, de moment enguniosa, del romanticisme, que va perdent ideals vells, i el positivisme que acaba d'enderrocâ-ls-hi, oferint-ne de nous als poetes, que debades proven de satisfer-sen, i lluiten desesperats, cridant, renegant, plorant, rebel·lant-se contra l plor i extenuant-s'hi. Dos personatges d'aquesta tragedia són a Espanya en Bartrina i en Núñez de Arce, cadascú a la seva manera.
En Sardà, doncs, s'hi fica apassionadament en l'ànima den Bartrina mort, i la fa seva i combat per ell: l'excusa, el defensa, el fa reviure en aquell magnific proleg del llibre postum. En aquest proleg, l'esperit den Sardà ja vola a tot aire am les ales ben exteses: ja és ell, ja té sentit propi, ja domina.
Però l propri domini l referma més reposadament en l'altre proleg a la traducció castellana del Nabab den Daudet. Allí situa amb justesa l naturalisme dintre la generalitat del moviment social, i el considera com una reacció contra les exageracions convencionals del romanticisme revellit; però preveu també que, extremant-se com s'extrema la nova escola, i volent-se fer dogma exclusiu i tancat de l'art, ha de provocar una contra-reacció. Critica molt agudament la preocupació dels naturalistes en acumular detalls no prou significatius, ofegant amb ells lo caracteristic; l'ignoscenta propensió seudo-cientifica a cercar el cas, i, sobre tot, el cas patologic, com si l'artista fos quelcom de metge; i endavina ja l romanticisme den Zola per entremitg de tot aquell bastiment seu que és massa sistematic pera poder contenir la gran llibertat d'un art de debò.
Dificilment avui que l naturalisme ha passat ja com a moda literaria, sen podria fer una critica més ferma que la que n fa en Sardà en aquell proleg, escrit en plena tirania d'escola.
Però encara que n Sardà s mostri en totes aquestes critiques ja format i dominant-se, no s troba en elles en el seu element natural, que és la passió de l'actualitat, la del dia, la que vibra en el periodisme.
Va situant-s'hi de l'any 84 al 86, col·laborant primer en revistes (L'Avenç, La Ilustració Catalana, La España Regional), fent-hi encara crítica literaria, semblances d'autors, notes bibliográfiques, però propendint ja irresistiblement a consideracions d'actualitat social; i allavores va definint-se la seva personalitat de periodista: és ja l periodista català; clar i català; sobri i acometedor; satiric. La propensió a la satira, que és tant caracteristica de l'esperit analític català, se mostra accentuadissima en els escrits seus. An en Sardà, quan s'entussiasma, li cal, com si fos pera recobrar un cert equilibri del seu esperit, escometre durament lo que té un sentit contrari an allò que ha alabat. Per exemple, al tractar d'aquell treball tant celebrat, L'Herèu, den Moragas, l'alaba moltissim; però escomet desseguida i maltracta als mals hereus, i acaba, en aquest sentit, pera atacar la mateixa institució. Sembla que l'esperit seu no pugui reposar-se en l'alabança; que l'alabança li resta incomplerta si no l'arrodoneix amb una censura contraria, de violencia proporcionada a l'entussiasme que abans ha sentit. El que això és genuinament català, que és un important element diferenciador de la nostra raça, una mena de força de gravetat del nostre esperit, podria demostrar-se am molts exemples, i alguns ben il·lustres.
Però cal observar que en el fons de l'esperit analític i escometedor den Sardà hi ha un idealisme i una empenta d'entussiasme que l'individualisen, diferenciant la seva acometivitat. L'analisi català és tot sovint fret, és dir, que no l'anima una idealitat superior, i així resulta esterilment corrosiu; destrueix per destruir: la seva finalitat conclou en la destrucció. Aquí (pera posar un exemple ben general) xiulem a una Patti, no tant per un afany de perfecció, no tant en nom d'un art ideal, com pel goig de destruir una reputació universal que no volem admetre tota d'una peça, i en senyalem les tares i juntures, fruint-nos en descompondre-la; i quan ja la tenim desfeta i coneguda per peces menudes (això és bo, això és mitjà, això és dolent); quan ja hem destruit el conjunt deslliurant-nos del seu prestigi sintetic, restem satisfets de la victoria i ja no desitjem res més. Per això l nostre esperit no s deixa dominar sinó per sorpresa, per un prestigi desconegut que sens mostri sobtadament i ens enlluerni sense haver-nos donat temps de preparar el nostre analisi contra la seva llunyana aureola; per això el nostre heroe popular sol esser el fadrí moliner que s fa capità general en quatre dies. Pera entussiasmar-nos i enlairar-nos ens calen violencies personals i quasi fisiques, perquè, normalment, som molt mancats d'idealitat.
Doncs bé: en Sardà era tant idealista com se pot esser sense deixar d'esser català. Quan escometia era en nom d'una idea o d'un sentiment elevat: era un satiric sentimental.
Cerquem els seus articles del periode de la nostra Exposició Universal de 1888. Aquella és la bonhora d'estudiar-lo an ell i a la seva generació intel·lectual que, en aquell moment tant trascendental de l'evolució barcelonina, arriba am tot l'esplet de la seva jove maduresa pera iniciar a Barcelona en la manera de pensar d'una gran capital moderna. Es la generació de l'Exposició. Allavores és quan en les simpatiques planes de La Vanguardia apareix compacta i escometedora la lluïda legió dels homes joves que parlen d'art, d'historia, de dret, de costums, d'economia, de tot, amb esperit ample i generós, enduent-sen al voltant i a darrera a tot Barcelona, que s cosmopolisa i transfigura.
Allí fa l ple la personalitat den Sardà; allí és el periodista, el satiric: fort, concís, tractant la qüestió del dia, girant-se contra l vici, l'abús, la ridiculesa del moment, amb aquells articles que s coneix que són fets nirviosament, tremolant encara de l'impressió real de l'assumpto, escrits potser en una taula de redacció i publicats desseguida: vius tocant en lo viu.
¡Aquelles Actualidades del començament de l'Exposició, en que, com a bon català, crida contra l'autoritarisme oficial! ¿I aquell Deber cumplido, i algun altre per l'estil, quan, indignat per una injusticia o per una inconveniencia, perd el fre i, emportat pel seu temperament, se llença fins a l'atac personal, i punxa i fa sang amb la satira aguda i poderosa? I tot plegat, quan qualsevol podria pendre-l per un atrabiliari de talent, o bé per un inflexible critic dels vicis socials, com en Los proyectistas i Los pordioseros de levita, surt amb aquelles Glorias españolas en que un idealisme d'adolescent fa esclatar tota la passió i tot l'entussiasme de l'home fet. ¡Quina passió tant alta també aquella de Recuerdos amargos contra l'encongiment barceloní! En la clausura de l'Exposició, en Sardà hauria volgut una apoteosis de crits i d'entussiasme, Barcelona en pes saludant aclamadora l final d'aquell gran moment de la seva transfiguració. Ell la sentia glatir dintre seu la trascendencia d'allò que s'acabava, i hauria volgut tenir milers de veus i de mans pera cridar i pera aplaudir; però la munió barcelonina que les tenia aquelles mans i aquelles veus, després de l'última explosió lluminosa del castell de focs, desfilava ensonyada i enfredolicada am remor confosa de passos de remat i de petites converses. Pobre Sardà!
Al cap de temps encara s'hi gira am recança envers aquell moment que fou el del zenit d'ell i dels seus companys; i fa un hermós article dolent-se de l'enderrocament de l'Hotel Internacional, que allà vora l mar aparegué de sobte i desaparegué com una visió de cosmopolitisme anunciadora de l'esdevenir de Barcelona.
Tot aquell periode representa pera la ciutat dels catalans una febrada de creixença que, en lo intel·lectual, és principalment soportada per la generació den Sardà. De l'Exposició ençà ls trobem a tots ells presidint, jutjant, donant criteri i direcció, col·laborant en publicacions de la capital politica d'Espanya, fent coneixer lo nostre, alabant-ho a fòra i educant-ho a dins.
Entre ls nombrosos articles periodistics den Sardà, després dels de l'Exposició; entre aquella Noche de Reyes de 1889, en que l seu perenne i finissim idealisme descobreix la vanitat i grolleria de les lluites de classes davant de la solemne igualtat de l'ideal, i aquell Passio que té tanta elevació, i aquell Predicar en desierto contra l vici dels renecs, s'hi destaquen encara l'entussiasme per la Vida militar, i les fortes satires de Hasta en el campo i El crimen de Gandesa, terrible fuetada al caciquisme. Encara en aquells tres o quatre anys en Sardà sosté l seu ple caracter de periodista; però, a mesura que avença, se li nota una propensió a l'enterniment, que li fa dir coses molt belles en l'altra Noche de Reyes de 1891, i una moderació de l'apassionament com la que mostra en Crímenes y criminales, i en el judici que al cap-d'avall ve a fer sobre ls excessos de la prempsa en lo de la calle de Fuencarral de Madrid. No s pot dir que la vibració minvi; però s coneix ja damunt d'ella l pes dels quaranta anys i altres preocupacions.
La maduresa del seu seny la demostra en l'article Los conservadores barceloneses, publicat en Agost de 1890, ple de sentit politic: al través del cambi de personalitats veu la transformació del partit conservador de Barcelona, que ell desitja, i sembla voler-lo profetisar, resucitat a la catalana.
Aquesta gran il·lusió seva pels partits politics a la catalana, com la que abans ha donat a coneixer per l'escola catalana en general, són molt significatives del catalanisme d'en Sardà i de la seva generació. El catalanisme, que va neixer amb els joves de l'any 40, no fou per ells, com a moviment integral, més que un provincialisme fortament marcat, quina evolució restà obstruida per les lluites d'idees politiques generals, pels grans prestigis del Parlament espanyol, i més endavant per les sotragades de la Revolució de Setembre. Un cop acabada aquesta am la Restauració, aquelles forces i impulsos decaigueren en la pau, i el catalanisme provincialista pogué passar, més despreocupadament, a regionalista, és dir, que comprengué que a Espanya hi havia quelcom més que provincies, hi havia regions naturals que, no sols per records i agravis d'historia morta, sinó també per caracter i necessitats d'historia viva, eren veritables organismes que necessitaven una constitució política adequada, dintre, perxò, de la dita nacionalitat espanyola. Era l temps de la patria grande i les patrias chicas. Després, el catalanisme ha pres, com idea, un caracter de nacionalisme apart, i, com moviment, per causes que palpiten, un avenç vertiginós; però en Sardà pertany al segon moment de l'evolució, al regionalista, ben assenyalat per la publicació de l'España Regional, en la que col·laborà sovint, i en quins programa i tendencies esqueien molt els partits politic-regionals com els que en Sardà invoca en l'esmentat article d'Agost de 1890.
En aquesta desena del 90 en Sardà ja escriu menys pel public. El seu estudi d'advocat se l va engolint, les exigencies de la vida privada l desvien de la pública, la seva personalitat de periodista comença a descompondre-s, anant-sen cada qualitat pel seu cantó, atretes per diferents estimuls. El seu sentit penetrant; la força i claretat de la seva paraula d'acer, parlada o escrita; la seva grandissima independencia i honradesa, i fins aquella hermosa passió de justicia, el fan un gran advocat: la seva fama augmenta a mesura que ell se dóna més a la professió, i, com més augmenta, més el solicita, l'absorbeix quasi.
De tant en tant, encara s gira anyoradiç envers la seva vocació més sincera; però la nova direcció empresa l'arrocega; i el seu afany d'ideal, la seva passió per la bellesa, se refugien a massa breus estones en les soletats de la contemplació poetica. Torna a fer, quasi exclusivament i molt de tant en tant, crítica literaria, més enternida i penetrant com més la vida l'allunya del goig artistic, i allavores retreu am força un dia la gran poesia dantesca de Paolo i Francesca de Rimini, un altre dia l'Oració de Mossèn Corella, o interpreta ocasionalment en paraules el sentit de les grans obres musicals pels concerts de la Societat Catalana que encara presideix. La seva ànima, recloent-se, se fa més delicada, i, tot remembrant encara les antigues aficions romantiques en l'elogi del drama Pour la couronne, den Coppée, sent com pocs la poesia modernissima den Maeterlinck i altres, que tracta en articles com les Curiosidades literarias; i així enllaça l romanticisme vell amb el nou.
Però perxò, a moments, el periodista encara s redreça i fa aquella punxadora satira dels oradors cursis En el Fomento, en 1893, i aquell inoblidable i profetic Nuevo Egipto, de Novembre de 1894, que és l'última fortissima resplandor de la seva personalitat periodistica complerta.
Després, tots ho sabem, la mort de l'Yxart trenca l ressort den Sardà. La biografia que escriu de l'amic difunt, i que fou llegida i celebrada aquí mateix, revela, sota de grans qualitats crítiques i d'estil desplegades amb aparent serenitat, quelcom de trencat per dins: té un ressò fosc i ve com de lluny. Ve del fons d'aquell despaig d'advocat ont en Sardà ha començat de temps l'estoica i silenciosa lluita am la Mort, que toçudament va escometent-lo.
La batalla durà tres anys. Pocs la saben. Sols se nota l'absencia den Sardà; potser aviat ja no s nota i l'oblit s'insinua. Algun instant la lluita calma, la Mort s'enretira, i en Sardà reapareix i escriu. De sobte reb el cop fatal, i mort el dia 4 de Desembre de 1898, a l'edat de quaranta set anys.
APENDIX
Pera que resti més complerta i marcada la fesomia literaria den Sardà, van a continuació dues obres seves molt caracteristiques dels dos aspectes del seu esperit, Ardua sentenza i Recuerdos amargos. La primera, poesia en català; l'altra, article de periodista situat en el plè de la seva època i de la seva maduresa: amdues resumeixen l'esperit de son autor.
ARDUA SENTENZA
I bé! Ho has conseguit! La Via Appia
de nostra historia, un monument de menos
ostenta ja als viandants. Pots envanir-ten!
L'estatua fou; ara és per terra a troços.
Ja hi juguen los xicots. Aquell respecte
supersticiós am que l'imatge, altiva
abans, del vell prohom se contemplaven,
ja l'han perdut. Al adonar-s que queia,
van quedâ estemordits; los uns als altres
se van mirar; ningú s movia. A l'ultim,
un d'atrevit s'hi va acostant, hi arriba,
palpa la pedra, la terrible espasa
que sa cintura resguardà; li arrenca...
Es ferro vell i rovellat i amb osques!
I com hi riu! I els crida, i tots acuden
saltant, brincant, i el més covart, la testa,
com a més vil, cenyeix amb una corda,
pega estrebada i allà va, i darrera
tot l'aixam de xicots: la pedra bóta
retopant per los sots i escarbotant-se.
Aquella testa on lo cisell del geni,
de la bellesa varonil i heroica
la marca hi va esculpir, ara és informe
caricatura que la mofa inspira,
sense nas, sense orelles, sense llavis.
¿Què ls hi fa als corbs que lo sangnant cadavre
que a cops de bec enllepolits destrocen
siga del hèroe o del covart? Les àguiles
igual lo vol cap dalt del cel remunten
i al sol esguarden fit a fit, que s tiren
sobre aucell indefens i el despedacen.
Tot és l'impuls que llurs instints flagella.
L'instint carnivor? Cap avall: enlaire
si és l'instint de la llum.
Pots envanir-ten!
Sirvent de la Vritat, a ta senyora
faras contenta avui. De sobretaula
contar-li pots l'historia escandalosa.
Has descobert que l martir prometia
renegar de sa fe si l perdonaven;
que la verge era mare; que l'esposa
feia troços l'honor i que dels troços
lo marit ne feia or, gloria, privança;
que no era l'amor patri l qui empenyia
en avant al soldat, sinó la fulla
del sabre del tinent; que l valor civic
del ciutadà, ferm en sos drets, sols era
recurs pera encarir la mercancia
de son vot i son nom; que entre ls apostols
Judes no fou lo sol, tots foren Judes.
Ho porta un document, saps lo registre,
lo fol, l'arxiu que tal troballa estotja,
i, en comptes d'esqueixar-lo o de fel cendres
i esventar-les am fastic, n'has tret copia,
i aquí la dus i al xarroteig l'entregues
de l'impudent publicitat.
Oh historia!
Per què tens d'essê aixís? Per què a los pobles
del calendari de llurs sants trencar-los-hi
un full i un altre full? ¿Per què cobrir-los-hi
am la tenebre boira de la critica
l'espectacle sublim del sublim jove
que l còs exanim a les neus eternes
dels Alpes dóna, i am los ulls mig closos,
fits però cap al cel, i am la bandera
sense rendir, encara crida: Excelsior?
Pren-li a lo poble tradicions, llegendes;
pren-li l sagrat tresor de sa poesia;
ensenya-li que ls heroes, sants i savis
foren homes i prou; que sols disfreces
son d'etern carnaval les grans paraules;
i després, quan la tasca hauras finida,
virtuós vulga-l, gran i heroic i noble,
i am renecs a la boca, contorçuda
per sardonic somrís, te farà veure
i ratlla a ratlla t llegirà aquets llibres
on li has provat que al món no hi ha més que homes,
on li has provat que tots los simulacres
que adorà fervorós i eren exemples
d'alta virtut pera ell, mirats per dintre
són fusta vella que les rates corquen
i que s té dreta perquè ls munts d'ofrenes
que ls devots hi prodiguen l'apuntalen.
Veritat, Veritat, madrastra dura
que has usurpat lo talam sacratissim
on nostra mare, la Bellesa, am dolces
cançons breçava nostre sòn i ens feia
entreveure lo cel am ses caricies.»
Tal deia en mi l poeta, aqueixa força
misteriosa que en lo fons palpita
del ser de l'home, i que s remou sobtada,
fereix del sentiment les fibres totes
y exhalen, totes al unisson, l'himne
sagrat. Oh noble, oh encisadora musica!
Més d'aquell himne les meliflues notes
s'anaren esllanguint, com les tonades
del rossinyol boscà quan la serena
volta ennegreix la tempestat que, fera,
allà als confins de l'horitzó dibuixa
sos fulgurants llampecs, i l'implacable
raó sos drets va reclamar.
«Oh home,—
va dir, mirant-me amb ulls severs,—oblides
que aquestos noms sonors, aquestes magiques
llegendes del passat am que recreen
ton esperit i el sentiment t'exciten.
aquestos noms son mirallets que planten
los més astuts perquè a llur brill la alosa
enlluernada s posi a tret; son vagues
clarors de foc follet que l seny pertorben,
i entre ls viaranys del bosc inextricables
fan perdre al pobre viatger; oblides
que la vida és lo practic, y en la terra
té ls fonaments lo practic, no en los nuvols.
Gira los ulls al teu voltant: què observes?
On són los homes de Plutarc? Coneixes
gaires Catons? Es Maquiavel qui triomfa.
Qui triomfa i qui ha triomfat. Progressa l'home?
Mira lo que es, i pensaras lo que era.
Es avui com ahî? Doncs no te l miris
en eixos frescos que en sos murs la historia
pinta am colors de l'ideal, grandioses
pintures que delecten, més no ensenyen;
que delecten i adormen mentres vetlla
i avança l'enemic... Borrals i girat.
L'home és home i no és noi. No més s'hi adormen
los infants am cançons. En les rondalles
deixa que hi creguin ells: tu ja ets un home.
Somnis i cants són sempre cants i somnis;
l'aire ls esventa, la clarô ls dissipa.
Quan no coneguis lo camí, no busquis
qui t distregui ensenyan-te los paisatges,
sinó un guia que t mostri las dreçeres.
L'humanitat es viatger que puja
per camí estret: a un cantó i altre, fondos
avencs que donen vertic. Com salvar-sen?
Què creus mellor? Allà on caigué l'antiga
generació plantar-hi una creu negra
que li avisi l perill, o be cubrir-ho
de rams de flors que més plasent ho facin
perquè al anarlos a cullir s'estimbi?
Veritat i Bellesa són germanes
desterrades al mon; de la Discordia
llur germandat fou víctima; no esperis
que hagi de sê n la terra que s concilie
lo que està separat; ni s'hi partesquen
lo pa mateix en la mateixa taula.
Si està cobert lo cel de negres nuvols,
com vols que l riu reflecti dins ses aigües
les serenes blavors de primavera?
Si l còs deforme hi submergeix un satir,
com vols que s'hi retratin d'una nimfa,
en tot llur esplendor, les belles formes?»
Tal amb accent segur la raó m deia;
y jo m quedí abatut, com fa l qui mira
marxar alegres sos companys en busca
d'aires més sans on restaurar les forces
que postren les calors, mentre ell s'assenta
davant la taula del treball i agafa
la ploma i pensa en va, que l cap li vola
allà d'allà, per ont els boscos gronxen
llurs verts plomalls al besoteix del aire,
lo riu devalla murmurant alegre,
lo món tramet al cel sos cims boirosos,
i pels viaranys los bons amics s'en pugen
d'antic castell a visitar les ruines,
tot parlant d'art, d'histories i de versos.
Joan Sardá
1880
RECUERDOS AMARGOS
Dice un refrán catalán: De la sang ne podràs dir, però no en podràs sentir. De la sangre, de los nuestros, de la familia podemos maldecir, podemos criticarlos, mas no podemos tolerar que maldigan de ellos, que los critiquen los demás. Así nos subleva, y con razón, que se nos tilde de rudos y groseros. Y con razón, pues con serlo un tanto, no lo somos del modo que algunos han dado en suponer. Demás de que ofende — y eso sí que es ser grosero de la peor especie — oir como a uno le llaman grosero y rudo á la cara. Conque ¡guerra á quien nos moteje y ofenda, á quien digui de la sang!
Pero, ya que no toleremos sin protesta que los demás nos critiquen y echen en cara nuestros defectos, procuremos, así inter nos y en familia, dir de la sang, estudiarnos y analizarnos serenamente y sin pasión, indagar y publicar nuestros defectos, porque solo de esta suerte será posible que alcancemos á corregírnoslos.
Uno tenemos, y grave, del cual saltan muestras á cada paso. Observábalo yo el otro día para mí mismo con dolor, porque le tengo por de los peores. Refiérome á nuestra general tendencia á refrenar y esconder los impulsos de nuestro entusiasmo, ó ya porque no sintamos éste con ímpetu bastante á avasallar nuestro encogimiento, ó ya porque la maldita propensión de nuestra naturaleza se sobreponga y cohiba los pujos expansivos de nuestras íntimas emociones.
Difícil será que volvamos á presenciar un espectáculo tan grandioso, tan espléndido como el que ofreció el hemiciclo del Palacio de la Industria el domingo último, en el solemne momento de la clausura de la Exposición.
Ondulante hilera de transparentes faroles japoneses festoneaba el dilatado pórtico, destacando sobre el fondo oscuro una guirnalda de luz roja. Las lámparas eléctricas irradiaban su blanca luz sobre la apiñada muchedumbre, cuya masa, vista en perspectiva, reproducía los declives y altibajos de la gran plaza. De pronto, la campana del templo de la Ciudadela rasgó el aire con repiqueteo de fiesta. Encendiéronse como por ensalmo fulgurantes bengalas rojas en lo alto de las torres que flanquean el hemiciclo, y á lo largo de la gran fachada del pabellón central y en las ventanas de los dos pabellones que le cierran por la parte de la plaza de armas. Asomaron por detrás del pabellón regio, ascendiendo lenta y majestuosamente, diez ó doce grandes globos aerostáticos con sendas bengalas encendidas. Un rojo resplandor de apoteosis alumbró el ancho espacio. A la vez, la gran masa coral é instrumental colocada al pie del pabellón central rompió en las majestuosas notas del Himno á la Exposición. Necesitábase ser de piedra ó de hielo para no sentirse emocionado por la grandiosidad del espectáculo, el mayor, el más espléndido que hemos podido contemplar los barceloneses hasta el día de hoy, y que, con dificultad, veremos reproducido en mucho tiempo. ¿Cómo creer que en aquel instante habían de poder contenerse las bocas y las manos de los cien mil espectadores que contemplaban aquella glorificación de Barcelona? ¿Cómo esperar que las manos dejasen de prorrumpir en estrepitoso aplauso, y las bocas en estruendoso viva en el cual saliese afuera, rebosando, el hervor del corazón, honda é intensamente removido? Y, sin embargo, manos y bocas permanecieron inmóviles, quietas, sin traducir impresión alguna. Apagáronse los globos, dejaron de arder las bengalas, enmudeció el repiqueteo de la campana, terminó entre los vecinos aplausos de rigor el himno, y todo el mundo se apresuró, cual si nada extraordinario hubiese acontecido, á buscar sitio desde el cual contemplar la extraordinaria función de pirotecnia que anunciaba el programa.
¿Es que el público no tenía ojos ni oídos ni imaginación? ¿Es que no tenía corazón? ¿Es que reprimía deliberadamente los vuelos de aquélla y los impulsos de éste, ahogando la sinceridad y la espontaneidad de sus impresiones? Algo puede haber de lo primero; algo de lo segundo. Temo que hay de lo tercero más que de lo segundo y de lo primero.
Habíase publicado tres días antes una alocución invitando al vecindario á engalanar balcones y fachadas con banderas y colgaduras, para solemnizar las fiestas de clausura. La idea era oportuna y feliz.
Amanecer el sábado Barcelona engalanada en aquella forma pintoresca, ostentar en las perspectivas de sus calles la revuelta coloración del rojo y amarillo de las banderas españolas y catalanas, hubiera sido ponerse al diapasón del día y del momento, hubiera sido decirles á los forasteros que invadían nuestras plazas y paseos: «Vedlo: éste es un pueblo de patriotas, que sabe sentir lo que le glorifica y enaltece, que no esconde, antes publica en franco alarde, el orgullo de sus glorias y de sus éxitos; éste es un gran pueblo porque sabe sentir que lo es». Y, sin embargo, cuando lo lógico era esperar que tal sucediese, resultó que lo real y lo que aconteció no fué lo lógico, antes todo lo contrario. Escasearon, hasta haberlas contadas, las colgaduras de cajón; apenas una docena de industriales exornó con banderas las fachadas de sus tiendas, y nadie dijera que aquellos días eran los días más grandes que registraba la ciudad en los anales de su vida. ¿Era, por ventura, que el público no lo sentía así? ¿Era falta de adaptación entre el entusiasmo oficial y el entusiasmo popular? No: preguntad uno á uno lo que aquellos días pensábamos de la Exposición todos los barceloneses; fijaos en que el concepto general no podía ser más favorable; en que todos hubiéramos querido que no se cerrase todavía, vueltos entusiastas ante el éxito los antes más refractarios. No: nada era de eso: era nuestra maldita propensión al voluntario encogimiento; nuestra constante reserva; nuestro antipático retraimiento. Era cierta ridícula pedantería que traemos todos en el fondo de nuestro temperamento y que nos induce á disimular nuestras impresiones por temor de que, pareciendo exageradas, pasemos por tontos ó por ignorantes ó por primos.
Era algo de esa ridícula pedantería que hace que la primera noche silbemos en el teatro á todas las celebridades dramáticas ó líricas, como diciendo: «¿Si se figurarán que no estamos nosotros acostumbrados á oir grandes actores ó cantantes?» Algo de esa tonta socarronería de nuestra gente del campo cuando se les muestra alguna cosa nueva que ellos no sepan explicarse, y que les hace sonreir y encoger el hombro como diciendo: «¿A mí con ésas? Los caballos van dentro», en vez de manifestar candorosameme su maravilla y, confesando que no lo entiende, procurar sin disimulo cómo entenderlo. Algo de eso que hace de nuestra sociedad culta una sociedad chismosa, que mira siempre lo que hace el vecino y si el vecino le mira; que convierte el ¿qué dirán? en norma constante de nuestra vida y de nuestras acciones exteriores. Algo de eso que hace que propendamos á rebajar y deprimir todas nuestras reputaciones, á ahogar todas nuestras glorias, á discutir, no cara á cara y cuerpo á cuerpo, combatiéndolas noblemente cuando yerren, nuestras celebridades científicas, literarias, artísticas, sino á socavar los cimientos de su pedestal con pullas y chistes y difamaciones pequeñas. Algo de eso, en fin, que hiela entre nosotros todos los entusiasmos, mata todas las embriagueces y nos circunda de una atmósfera malsana de mezquindades y raquitismos en la cual respira con dificultad cuanto tiende á crecer, á elevarse, á engrandecerse, á salirse de la oscura masa del vulgo.
Juan Sardá
Diciembre, 1888.