Jochs Florals de Barcelona en 1859/Lo que diu la oreneta

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca



NUMERO I4.


LO QUE DIU LA ORENETA.





LO QUE DIU LA ORENETA.
__________



(Audaces fortuna juvat).


 Ix lo Sol aprés l' aubada,
tot es llum lo dematí:
fills del cel, deixáu las plomas,
las plomas del vostre llit,
com jo dintre del boscatje
he deixat lo calent niu.
Als cristalls de las finestras
ab mon bèch á picar vinch:

¿No sentiu com aletejo,
com also joyosos crits?
Fills del cel, ¡sus! despertáuvos,
que tot ara canta y ríu.
Ja s' gronxan las campanetas
per dintre dels valls florits,
y al embat envían totas,
llurs dolsas veus y suspirs:
y cantant diuhen als homes:
—Fills de Adam, del dolor fills,
l'hora del traball es eixa;
basta, basta de dormir.
Y cantant als homes diuhen:
—Fills de Dèu, del amor fills,
de la oració aqueixa es l'hora,
que es vida del esperit.—
Aixó diuhen las campanas
per dintre dels valls florits.
Aucells del cel, animetas,
encautivats serafins,
estenéu las vostras alas
del amor y del desitj;
y los aucells de la terra,
prompte nou's podrán seguir.
¡Ah! ¡si com sò una oreneta,
ab feixugas alas vils,
hont la forsa nom' arriba

arribás lo mèu instinct!
¡Ah! ¡si jo fos com vosaltres,
sublime esbart de esperits!
Ab lo foch de la esperansa,
ab la set de lo infinit,
lo mèu vol de viva fletxa
res podría detenir;
ni l' imperi de la fosca
que s' estén á mitj camí,
ni del Sol l' immens imperi
que flameja al altre mitj,
fins als pens no pararía
del trono del Sol diví
per humilment oferirli
lo goig que umple ara mon pit.

(De don Guillem Forteza.)




Vinyeta Jochs Florals 1859.jpg