Jochs Florals de Barcelona en 1860/Discurs de altre dels mantenedors

De Viquitexts
Sou a «Discurs de altre dels mantenedors»
Jochs Florals de Barcelona en 1860

DISCURS
DEL SENYOR DON JOAQUIM ROCA Y CORNET.
_________



Excel.lentíssim Senyor.


Breu seré, cuant ja se han complagut vostres oídos ab los melodiosos cants de tants trovadors inspirats per lo esperit de la Religió, per lo amor de la patria y per lo amor á la bellesa ¿Qué podria jo anyadir cuant sento ja escapar de mon esperit la última espurna del juvenil entusiasme?

Tant sols me cap lo expressar ab curtas frases lo goig que inunda mon cor al véurervos per segona vegada reunits en aquesta festa de familia, renovant memorias tan dolsas, evocant noms tan estimats, y recordant dias tan gloriosos pera nostra antiga patria.

Aquesta institució confon en son orígen los dos estímols mes forts de que un poble pot justament envanirse, lo valor y lo geni, aquesta doble corona de gloria ab que desde sos principis apareix enjoyada nostra nació.

Los Jochs florals, institució literaria la mes antiga y una de las mes famosas de Europa, nasqueren entre los perfums de un jardí, y á la sombra de un llorer ahont los antichs trovadors de Tolosa, á principis del segle xiv se comunicavan llurs cantars y se premiavan las millors obras de llur geni ab una violeta de or. Y pera que lo cor trobás tot lo que necessitava pera sos goigs, los primers estatuts de aquell floral certámen se anomenaren lleys d' amor; y son restabliment, despres de una llarga interrupció, se deu á una dama de Tolosa, tan celebrada per la desgracia de sos amors, com per sa generosa protecció als jochs de maig.

Fa prop de cinch segles que nostre Joan Primer, rey de Aragó, compte de Barcelona, erigí en aquesta nostra ciutat los jochs de las flors, com los de aquella dama de Tolosa. Y ara fa cuatre segles que Fernando primer, rey també de Aragó y compte de Barcelona, senyalá al Consistori del gay saber una renda anual de 40 florins de or sobre son real erari, pera comprar las joyas que debian servir de premi als vencedors.

Y al cap de tant temps, y despres de tantas mudansas, y de tantas guerras, y de tantas calumnias y de tantas calamitats, encara se troba una juventud plena de foch y de patriotisme, que anhela restablir aquells antichs llorers, y ser digne de aquells premis; y encara se troban pits que palpitan ab aquells antichs batiments. Y per qué? perque encara se troban mans qu' empunyan las mateixas espasas, perque encara se troban pares del poble que alentan lo geni ab lo mateix fervor.

Sí: encara viu aquella flama que assombrá al mon: encara respira aquella patria gran en la pau y gran en la guerra: encara se pensa y se parla en aquella llengua que parlaren homes tan insignes en ciencia y en poder, aquella llengua que alsá tants llahors al Altíssim, que êxhalá tants suspirs á la Verge Mare, que dictá lleys á tantas provincias, que promogué tantas conquistas, que humiliá tants enemichs, que celebrá tantas victorias, que cautivá tants cors.

L' honor de la antiga noblesa catalana se veu renáixer en tots los fills de Catalunya: nous héroes y nous cantors han succehit á las generacions de altres cantors y de altres héroes. Lo valor en las batallas y lo geni que las canta y traspassa á las edats futuras lo esclat de la victoria, la fieresa y la dulsura, los dos grans dots de un caballer, encara nos omplen de noble orgull, y nostra llengua es la que millor sab respondrer á nostres valents.

No sols donchs vivim de recorts, patricis y germans, catalans y espanyols, no sols vivim de recorts, sino de fets. Y si Catalunya deu inclinar lo front devant de Castella, lo front ahont brillan tantas glorias, lo inclina ab dignitat, no per haber estat vensuda, sino per haberse unit á ella ab un llas de amor. Llas de amor fou en efecte lo que juntá las dos diademas reals de nostres Reys católichs, de cual unió resultá un cetro tan gran com lo de Cárlos Primer. Y la digna succesora de aquella reyna immortal que doná sa ma á nostre Fernando, y que resplandeix com un sol en lo vast emisferi de la historia, cenyeix ab igual magestat la diadema real de Castèlla que la corona condal de Barcelona.

Barcelona, donchs, la que no estiguí encara un segle baix lo jou humillant de aquells moros, cuals succesors acaba ara Espanya de combátrer; la antiga mare de Catalunya, cuals fills venseren en Assia als turchs opressors, la primera que rebé al immortal descubridor de América, y lo vegé oferint á sos reys las primicias de un nou mòn, es la que ara reb ab palmas triunfals als fills de Catalunya, venint de las platjas africanas, que han empapat en llur sanch, y que, ab tots los demes espanyols germans sèus, han donat dias de alegría y de consol á sa comuna Mare.

Axi, los noms de Europa, Assia, América y Africa se enllassan ab nostras glorias! Y ara poch se juntá també per las conquistas pacíficas de nostres missioners lo nom de la Occeanía.

Llahor donchs á sos adalits intrepits! Qué vingan á escoltar lo cant de la victoria y lo crit de la gratitut! Qué vingan á veurer á aquell dels que, com altre Píndaro en los jochs Olímpichs, sen porta la flor que un fill il-lustre de Aragó y fill de Catalunya per afecte ha ofert al millor cantor de llurs afanys y de llurs proesas!

Que vingan també á sentir lo sagrat himne premiat per nostre venerable Pastor pera aumentar lo estímol dels que hajen de cantar los divins misteris ó los consols celestials.

Sí, estos fills contemplats de la patria, torrats per lo sol abrasador del Africa, encara troban á mes dels brassos de llurs germans y dels brassos de llurs mares quels esperan, una llengua quels acaricia con la veu de una Mare y quels immortalisa com l' arpa del trovador.

Filla oriunda nostra llengua de Roma y de Germania, nasqué entre los albors de la gloria y de las conquistas del gran Berenguer, compte tercer de Barcelona y primer de Provensa, y enriqui ab sas tendras galas la llengua provensal, y se estengué per las comarcas del Llanguedoch. Allí nasqué també nostra poesía, y nostra legislació; de allí sortí nostra preponderancia en las armas y en las lletras de poble independent y conquistador. Allí cobrá crit nostra noblesa, tan famosa en las trovas com en los combats. Allí florí lo ingeni catalá, á la sombra dels comptes soberans de Barcelona. Y los ecos de aquells cantars ressonaren ja llavors por tota la Europa.

Allí tingué son brés la Academia del Gay saber, paraula tan expresiva del plaher que causa al ánima lo saber dels trovadors.

Y encara que nostra llengua fiera, com las montanyas de sa patria, participa de certa varonil asperesa, com la veu robusta de sos torrents, y sab tronar com lo fragor esgarrifós de la tempestat, y lo cruxit horrendo de la guerra, y lo ruido del uracá, y lo bram sort y prolongat de la mar; també sab filtrar blanísima per las regions del cor, ó batrer mansa en ell las alas de coloma, é insinuarse ab dulcísim sospir, tan suau com lo bes del amor, y tan pura com lo sonrís de una verge.

Que la desconeguen, que la tingan en mengua los qui no han invocat en ella per primera volta lo sant nom de Dèu ni lo melós nom de María, no es estrany; pero que fills de la nostra patria, que han êxalat ab ella son primer vagit, la tingan en menyspreu y desconegan sa riquesa y energía, y casi se avergonyesquen de ella...... nos ompla no tant de ira com de compassió.

Ningú, Senyors, ningú nos guanya en admirar la noble, magnífica y sonora llengua de Castèlla, que tots havem de tenir també per nostra, filla igualment de la victoria y de la galantería, y que també saben alguns olvidar per altras estranyas. Pero per aixó ¿acás hem de olvidar la nostra? Dirán que es llengua morta. Sí: ho dirán sols los que voldrian poder tirar lo grapat de pols sobre sa tomba.

Viva está y verge en nostres llavis, com en nostres cors. Y si la dalla devastadora del temps li ha de cavar algun dia la sepultura, ah! catalans mèus! no siam nosaltres los qui grabem son epitafi.

Tal volta nostre amor de fills y nostre êxemple per los veniders li pot donar vida mes llarga ó mes vigorosa, aplicantla com avans á cantar los grans fets y las altas virtuts, y guardant pura sa rica corrent sens mescla de altras ayguas. ¿Mès com temer sa mort, mentres ella inspire á nostra juventut tants elevats pensaments, sentiments tan bells y aspiracions tan tendras?

Sí, noble Senat municipal, que sentat en aquesta sala de immortals recorts, tan dignament representas lo famós Consell de Cent, tú, que no mors may perque son sempre catalans los que te forman, tú pots donar ab ta protecció á nostra festa de familia una especie de immortalitat.

Y vosaltres, joves generosos, de tots sêxos y condicions, que axis en lo any passat com en aquest haveu fet tan gloriosament reviurer las nostras mes bellas tradicions, no deixau de la ma aquellas arpas de or cuals armonías nos fan respirar en la dolsa atmósfera de segles mes dichosos. Que la memoria y lo cor vos inspiren juntament en vostras lloas. Enllassau lo passat ab lo present, perque lo que ha de venir sia digne de vosaltres.

Y tots per fi, los que aquí representau los poders públichs, la ciencia y la magistratura, tots los que aquí reunits hajau ó no vist la primera llum en nostras riberas, catalans y espanyols, jo vos tributo en nom de Catalunya la expressió del mes viu agrahiment per la part que haveu pres en aquest acte. Germans vostres som, y la vostra gloria es també la nostra. Los camps del Africa acaban de fernos donar un abrás molt mes estret de unió y de amor fraternal baix lo maternal manto de la segona Isabel que nos mira á tots com á fills, mes encara que la primera. Ab vosaltres havem mesclat nostre honor, nostra forsa y nostra ventura, y no dupteu que quant mes catalans y mes dignes de nostres ávis, mes germans vostres serém y mes espanyols.

 He dit.