Jochs Florals de Barcelona en 1860/Los catalans en Africa
Aquest text tracta sobre el poema de Joaquim Rubió i Ors. Per a altres versions, vegeu Los catalans en Àfrica.
NUMERO I3.
LOS CATALANS EN AFRICA.
LOS CATALANS EN AFRICA.
___________
Un jorn als crits de guerra qu' en l' occident se alsavan,
Tornant la forsa als brassos, donant als cors calor,
Dos sombras dins llurs fossas en l' Assia 's despertavan,
Sombras de un almogáver y de Roger de Flor.
—«¿Sentiu eixas trompetas que á la batalla 'ns cridan?
¿Sentiu de via ferro los ronchs y encesos crits?
Prou ha dormit l' ascona: los nostres 'ns convidan:
Roger de Flor, alsauvos: prou hem estat dormits!
—Trompetas!.... via ferro!... adalit, ¿qui 'm desperta?
¿Es que rugeix la guerra?... Almogavers, amunt!
Mes ¡ay! la ma gelada ab la destral no acerta.
¿Qui 'm traurá aqueixa pedra que me han posat demunt?
—¿Qui 'm traurá aqueixos cossos que me han tirat dessobre?
La nit ha sigut freda... daume la má, Roger.
—La nit ha sigut freda: balba la má no se obre:
Gel dintre del cor sento... alsa 'm, almogaver.
Alsa 'm: los crits aumentan; aumenta 'l bruyt de guerra.
¿Qué es lo que axi 'ns subjecta en eixos llits tan forts?
Per tot arreu hont palpan, las mans palpan sols terra.
Ay! qu' eix llit es la tomba! Ay! qu' eix fret es la mort!
Es la mort, almogaver. Sento de sanch humida,
Ma roba... En un convit me ha mort un fer traydor!
Malhaja eixa trompeta que al bras no 'ns dona vida!
Malhaja eix via ferro que no 'ns escalfa 'l cor!
Mès ja que nostres cossos en alas del oratje
Volar de nou no puguen en busca de perills,
Que al menos nostras sombras nostre valor salvatje
Porten y nostras forsas als fills dels nostre fills.
Jo mon cor infundintli, que nous combats anyora,
De un fill de Catalunya faré un Roger de Flor.
Tú dels braus de eixa terra, de l' Assia un jorn senyora,
Farás tants almogavers com cors toque ton cor!
Y abandonant de l' Assia en una plana
Llurs cossos plens de pols, de sanch banyats,
En vers la platja volan africana
Las dos sombras que anyoran nous combats.
Ma patria en tant que sobre 'ls llors dormia
Que 'l mòn li oferí un jorn en rich tribut,
Segura que 'n la pau ser gran podia
Mentre un lleó li guarda son escut;
Al sentir d' eix lleó 'l rugit que aterra,
Vehent escarnit d' Espanya lo pendó,
Empunya airada 'l vell escut de guerra,
«Venjansa,» als sèus cridant ab veu de tró.
«Venjansa, que lo insult fet á Castèlla
Las barras del brau Jofre també ofent:
Pus es germá nostre pendó del d' ella,
Junts los pendons germans volen al vent.
«A la guerra, mos fills, á la venjansa!
Com se feren de l' Assia un jorn senyors
Vostres pares plantant allí ma llansa,
Feu vostre 'l Riff plantant allí mos llors.
«Mos llors que al sol de pau mústichs se tornan
Al regarlos ab sanch reverdirán,
Y, com guardan dels llamps los front que adornan,
Vostre fronts de las gúmias guardarán.
«Jo os daré perque os guie á la batalla
Un fill mèu que als perills seré sonriu:
Que, com lo árbre ab la pluja, ab la metralla
Sembla que 's reverdeix sòn front altiu.»
Axí á sos fills excita Catalunya,
Y com á un crit de alarma en mitj de un camp
Se alsan mil braus á un temps, y quiscú empunya
Lo acer y 'l cambia de venjansa en llamp;
Y com lo vent de un uracá qu' esclata
De prompte sobre 'l mar poch ha en repòs,
Y 'l trenca, y de cada ona, avans de plata,
Fa un lleó airat y de rugir ferós;
Axí á la veu que á la venjansa 'ls crida
Se alsan de Catalunya 'ls heróichs fills,
Tots per sa mare pródichs de llur vida,
Tots per la gloria ansiosos de perills.
Mes ay! que 'n lo combat no tots hi caben.
¿Qui serán de la gloria 'ls convidats?
Benhaja 'ls que al festí qu' entrarán saben!
Malhaja 'ls á envejarlos condemnats!
¿Qué no farán en la africana terra
Aquells héroes entre héroes escullits
Cuant senten, al rugir d' ardenta guerra,
Dilatarse llur cor dintre llurs pits?
¿Qué no farán cuant vejan cara á cara
Al que escupí d' Espanya lo pendó,
Y al foch de la ira senten mes encara
En llurs venas bullir llur sanch de lleó?
¿Qué no farán cuant del de Flor la sombra
Y la sombra del vell almogaver
En llur valor, que al mòn encara assombra,
Trempen llurs cors, com en lo foch lo acer?
¿Y cuant senten al vent la veu llansada
Del nou Roger que 'ls crida: «avant! avant!»
Y vejen llampegar s' ardent mirada,
Y en sa dreta sa espasa flamejant?
Segons corra Barcelona
A despedir los fills sèus
Que solcan la argentada ona,
Saludant ab ardents veus
Los murs que 'l poble corona;
Y segons las onas talla,
Un llarch solch de argent deixant
Hont son pendó s' enmiralla,
La nau que porta arrogant
Aquells braus á la batalla;
Creurer 's de la una podria
Que tornava als jorns de gloria
En que sos llenys despedia,
Y que ab nous llors de victoria
Lo endemá ufana 'ls rebia.
Y creurer 's de la host aquella,
Segons anyora 'ls horrors
Dels combats, com balls la bella,
Tem venir tart per' de llors
Cenyir la gorra vermella.
Ja entre lo mar y lo cel,
Espills en que Dèu se mira,
Voga la nau sens recel,
Plena de la host que suspira
Per la batalla cruel.
Que busca ab ardent desitj,
Veurer, com de un bany galana,
Sortir la platja africana
Del extens horisó en mitj,
Que 'l sol tenyeix de or y grana.
Y si bé 'l fum que 'n extens
Plomall per lo ayre rodola,
Y de lo lleny los vayvens
Diuhen que pel mar immens
Aquell mes que corra vola,
Per ells qu' envejan lo vol
Ab que l' áliga orgullosa
Va á buscar los raigs del sol,
Sembla la nau peresosa
Mes que aucell, de un nin bressol.
Malhaja eixa brisa mansa
Y eixas onas falagueras
Que 'ls roban ¡ay! la esperansa
D' ensangrentar las primeras
Llurs dallas en la matansa.
Malhaja eix cel sempre blau,
Y eix sol que 'ls núvols desterra,
Y eixa mar sempre suau.
Pels cors que portan la guerra
¿Qué es dels elements la pau?
¿Qué hi fará que 'ls vents del nort
Per fí las velas esqueixen,
Si quant arriven á port
Ja llurs dallas no 'ls serveixen
Als segadors de la mort?
Mès no será, que prompte ensajarán llurs brassos
Y en sanch las famolencas dallas esmussarán,
Y com canta al tronxarne lo segador espigas,
Ells, segadors de vidas, llurs cants també alsarán.
Ja del Atlas la serra en l' horisó 's dibuixa,
Y com se desenrotlla la tela de un pintor,
Sota 'l cel va estenentse y adelantantse en l' ona
De la africana platja lo cuadro encantador.
Ja 's veuhen las banderas, y las colradas tendas,
Y 'ls verts canons que guaytan per sobre 'l campanent,
Y dels soldats que 'l guardan las armas que llampegan,
Y 'ls tochs de guerra s' ouhen que porta entorn lo vent.
Dels instruments de bronze ja s' ouhen las tocatas
Ab que la host de Castèlla saluda als nous germans,
Joyosa, pus son tants los llors que aquell sol cria,
Que 'ls ajude á cullirlos lo bras dels catalans.
Com llurs cors se dilatan! Si avuy las marinadas
Los han trobat rebentne llurs besos indiferents,
Demá al vent de las balas, demá al foch de las bombas,
Veurá Tetuan tenyirse de goig llurs fronts ardents.
Com llurs cors se dilatan! Ja están en lo honrós circo
Hont, nous gladiadors, vindrán tost á renyir.
Hont mostrarán com saben los fills de Catalunya
Dar la mort ó rebentla, caurer, riure, y morir!
Ah! ja han saltat en terra, en eixa terra antiga
Que guarda las petjadas del púnich, del romá.
Llurs petjadas triunfals que 'ls segles no borraren
De la host que á ella hi devalla la planta esborrará.
Ja 'l nou Roger los parla. Sobre 'ls estrebs alsantse,
Y alsánt ensemps al ayre trèmol lo puny febrós,
Sobre aquells cors de flama, que ab fort panteix lo escoltan,
Llansa en cada paraula del cor encés un tros.
Miraulos! Com las flamas se atrauhen y 's confonen,
De Prim l' ardent mirada en la de la host s' encen,
Y passa de un á l' altre, be axi com grans de pólvora
De lo un á lo altre 's passan lo incendi en un moment.
«Ben vinguts, catalans. Ja os espera lo êxércit
Tan gran per son valor, com ho es per sas virtuts:
A eixa platja que un dia per' volar d' ella á Italia
Vingueren vostres ávis, catalans, ben vinguts!
«Braus fills de Catalunya, de vostre patria l' honra,
Com un sagrat depósit, portan en vostres cors:
Als llors que vostres ávis en Grecia conquistaren
Dels que culliu en África anyadireu nous llors.
«Ay del qui cobart torne al enemich la espatlla!
Ja may sa patria, ho juro, á veurer tornará.
Mès no será, ho espero: cobarts lo sol no cria,
Qu' Entensas, y Moncadas, y Rocaforts criá.
«Tot cuant homes fer poden ho feren vostres pares:
¿Qué no fareu vosaltres de llur valor hereus?
Jo vos duré al combat. Tot de mos braus ho espero;
Tot ma patria y la vostra ho espera dels fills seus!»
Y no en va en ells espera... Per las infladas venas
Dels que frenétichs juran seguirlo en los combats,
Com si d' encesa pólvora corressen flamaradas,
Del bull de la sanch senten los salts arrebatats.
Los que braus poch ha 's creian héroes se senten ara,
Y es que el cor de Prim bátrer sent cada hu en son pit.
Lleons ara se senten los que poch ha eran homes,
Y es que 'ls ha fet lleons de aquell lleó 'l rugit.
Almogavers creyentse, com crit de guerra aixecan
Llur crit de via ferro, y senten llur valor;
Y es que sens' ells saberho entre élls volan las sombras
De un antich almogaver y de Roger de Flor.
Cuánt llargas son las horas als qui la sèt abrusa
Y encara lluny d' ells miran lo cristallí torrent!
Cuánt llargas son las horas pels qui combats anyoran,
Y dels combats los sembla que tarda lo moment!
Mès ja en l' horisó brilla lo sol que pera Espanya
Los llors de cent victorias altíu reverdirá:
Ja los clarins recordan als héroes de Castèlla
Que de venjansa la hora es arrivada ja.
Com si anás á una festa, alegre 'l soldat marxa,
Y en la primera fila de Catalunya 'ls fills
Van los primers á rebrer de sanch l' honrós bautisme;
Van á estrenar llurs armas hont mes son los perills.
Ja un nou adalit tenen. De Prim l' ardenta espasa
Es qui de las trincheras los mostra lo camí.
«Avant! avant! los crida: la gloria allí os espera:»
Y 'ls catalans responen: «Pus á guanyarla allí.
«Hont tants canons retronan y tantas bombas brunsan
A qué de nostras balas mesclarshi los xiulets?
Que nostras carabinas semblen á nostre genis,
Avaras de paraulas, pero ricas en fets.
«Lo foch tant sols espanta: la bayoneta mata.
Guardem per nostras festas de pólvora 'ls castells.
Que 'ns vejen tots: «victoria!» cridant en las trincheras
Ab las cananas verges, y 'ls ganivets vermells.»
Oh! qui contar podria lo que aquells héroes feren
En aquell camp de sanch, hont lleons contra lleons,
Sarrahins y espanyols llurs carns se destrossavan
Entre 'ls llamps dels fusèlls, dels canons entre 'ls trons?
Y cuant de guerra 'l carro hagué parat sas rodas,
Y hagué apagat sas flamas de la batalla 'l forn,
En mitj de una tronera, un geni de la guerra
De cent gorras vermellas voltat tot alentorn,
Blandint ab la má dresta la espasa sanguinosa
Y 'l pendó de Castèlla ab l' altre má onejant;
«Victoria per Espanya!» ab veu de tró aclamava;
«Victoria per Espanya!» mil veus ab éll cridant.
Y fou gran la victoria: per ella en un sol dia
Per' sa corona Espanya guanyava un nou joyell,
Un clima mes Europa, la santa fé un nou poble,
Y nous blassons ma patria per sòn escut vermell.
Y's diu que al dissiparse l'ardenta polsaguera,
Y de fum lo espés núvol que cubrí alguns instants
Aquell circo de gloria, hont las honrosas palmas
Del triunfo 's disputaren gladiadors gegants.
Plorantne de alegría las admiradas sombras
Del antich almogaver y de Roger famós,
En llarchs mantells de boyras altivas embossantse,
De nou vers l' Assia alsaren lo vol magestuós.
Y en llurs humidas tombas de nou al recostarse
A llurs companys de gloria dormits sobre llorers,
«Dormiu contents, los deyan, la sanch de nostra rassa
Bull encara en las venas de nous almogavers!»
De D. Joaquim Rubió y Ors