Jochs Florals de Barcelona en 1860/Jesucrist

De Viquitexts





NUMERO 9.


JESUCRIST.


JESUCRIST.
______


Ego sum luz mundi.

 ¿Perqué tapan lo sol lliris y rosas
llansats per los espays? ¿Perqué se agitan
las palmas y los rams, y al cel se aixecan
per' saludar á Dèu? La veu dels ángels,
com eco del Empir, lo mòn atrona,
y fatiga los vents, y ab melodias
jamay oidas los sentits encanta.
¿Perqué los raigs del sol mes vius llueixen?

¿Perqué mes blaus lo cel sos mantos mostra?
¿Perqué ab sa veu lo aucell mes trinos llansa?
¿Perqué 's rebull tothom, y ab alegria
hossanna repetint, los cors glateixan,
y l' ánima fugir vol de son centro?
¿Sabéu perqué? Mirau: radiant de gloria,
mostra s' Jesus: baix pabellons de palmas
entra en Jerusalem: ánima mia,
recull lo alé y embadalida adora
son resplandor diví com brill' del alba:
son resplandor grandios com llum del dia:
las auras del amor son sa corona:
onadas de la fé son sas miradas.
Entra en Jerusalem la pau donantli,
la caritat, lo amor y la ventura,
que 'ls raigs de sa corona al esbargirse
son lo consol de l' ánima afligida:
son raigs de fé, que al esperit filtrantse,
dins del envilit ser nou ser y posan:
dins del apenat cor bálsam derraman.
Es Jesucrist, lo Redemptor dels homes;
es la creencia que commou la terra;
lo esperit que devalla del Altíssim;
es virginal paloma immaculada;
es lo principi y fí de tota ciencia.
La filla de Sion sas portas obra:
parla Jesus, y estremeixentse lo ayre

la nova idea los espays domina,
y 'l mar, y la planura y las montanyas,
aixecan llurs concerts, y la saludan,
y l' home sent reviurer dins sas venas
nova vida y nou ser. Del paganisme
los altars afrentosos se desploman;
á las portas del cel corran los ángels,
y agitant los plomalls de blancas alas
donant lo crit de hossanna en las alturas.
La fé, com esperit de nova idea,
abarca tot lo mon; l' altiva Roma
sobre son llit de flors dormia ufana
cuberta de llorers, del mòn despullas,
y al ferirli lo cor la veu de Cristo,
son mantell fou després de sas espatllas,
sa corona en llur front esmortuida,
y 'ls ciments d' eixa altiva y brava Reyna,
com pols de un uracá se demoliren.
¿Quí deté 'l dóll de fé que Jesus llansa?
¿Quí destrueix la idea que 'l mòn umpla?
Allá en lo blau del cel llu esculpida;
entre 'ls plechs de las auras s' esparrama;
difundeixla lo raig de las estrellas;
la llum del sol ab son calor l' anima;
la veu de las onadas la murmura;
y 'l cor humá, sentint ratxas de gracia,
santifica son ser y al Empir vola.

¡Pau á la terra, pau!!... Jesus aixeca
sas mans envers lo cel; llas d' esperansa,
després del diví cor del Etern Pare
son amant Fill recull, y uneix als homes
ab llassadas de amor que del cel baixan,
y lo esperit, ab palmas de victoria,
sas alas estenent, dins del cel entra.
Gloria á Jesús! ressona en las alturas:
Gloria á Jesús! tot ser vivent aclama:
Jesus, essencia de virtut divina;
Jesus qu' es de 'l amor la font mes pura;
qu' es la grandiosa veu de tota ciencia;
qu' es qui al mòn dòna ser, vida á la vida.
 ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·  
 Mès ¡ay! la terra ab dol cambia sas galas:
visió infernal, com sombras del abisme,
sa alsa volant y l' alta esfera toca:
es la visió de la afrentosa culpa
que agita sa diforme cabellera
sobre lo Iris de pau que 'l cel envia,
per aclarir, ab llum d' eterna gloria,
la impura êxhalació d' un mòn que acaba,
la blanca aurora de la fé que arriba.
¿Perqué eixas sombras de dolor s' estenan?
¿Perqué enmudeixen los cantars santíssims?
¡Ay! baix lo manto de la culpa impía
la maldat se rebull y se alsa fera!

Axi Jesus ho vol. Turba insensata,
com las onas del mar rugint furiosa,
los raigs del sol diví creu absorbirse,
y al desbotá' 'l torrent de negras iras,
mes vius d' entre son dòll apareixen.
Axis ho vol. Per' redimir als homes
sufreix turments, afronts, busca ignominia;
èll, qu' estremeix la terra ab sa mirada;
èll, qu' es astre d' amor, radiant, puríssim;
mantell que al mòn entre sos plechs ampara;
enlluarnadora llum may extingida:
èll, que ab son esperit los espays umpla,
baix d' afrentosa creu son cos entrega.
¡Oh sol! para ton curs; detent lo carro
que ta llum esbargeix: fixala altiva
com mirada de foch, en lo calvari
hont se mostra Jesus: ¡ay! fera turba
son sacratíssim cos en alt aixeca
sobre afrentosa creu, trono amantíssim:
trono que 'l cel ab son mantell corona
y á llurs peus per catifa estent la terra.
¡Para ton curs, oh sol! fèr extermina
lo aixam de llops que 'l Gólgota ensangrentan
ab tropell espantós; vibrant la cólera,
llana la flama ardent sobre la turba,
y entre lo alé del vent, de arrel arranca
la vil generació que á Cristo immola.

Mès ¡ay! de mon accent s' extingeix lo eco,
com extingirse 's veu la llum del dia.
Lo Gólgota 's cubreix de boyra espessa,
y se obscureix lo sol; las armonías
del univers llur curs interrompeixen:
obra son cor la terra; los mars llansan
llurs onas de diamant que als astres pujan:
la filla de Sion sos murs desploma,
y despresos del cel torrents d' estrellas,
pluja d' ardenta llum los espays solcan.
 ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·  
 Morí Jesus!!... La humana criatura
per premi á tant amor, son cor traspassa:
mès ¿quí mata la idea? ¿Quí domina
la llum del esperit? Puras creencias,
¿quí os arranca del cor? ¿Quí la fé apaga?
L' home fineix, y en tant la pura idea
s' ensent, com foch sagrat que Jesus dona:
que no en vá del amor y la dulsura
se ha sembrat la llavor, que fructifica;
y lo arbre de la fé que d' ella brota,
com escala del cel se alsa en la terra.
 ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·  
 Sol de amor y de fé, flama divina
qu 'en brassos de la creu lo mon venera:
tú serás fé del cor, que 'ns il-lumina:
tú serás amor sant, que 'ns regenera.

 De D. Mariano Fonts.