Jochs Florals de Barcelona en 1860/Las barras de sanch

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





NUMERO 8.


LAS BARRAS DE SANCH.


LAS BARRAS DE SANCH.
_________


 «La escuadra 'l mar cubrirá
Portanne lo mèu pendó,
Y ni un sol peix saltará
Si en la espatlla no dú ja
Nostras barras de Aragó.»
 (Roger de Lauria.)

Trist estava lo bon Compte
En Wifredo lo pelós,
Que al venjar la mort del pare
Aclamá lo poble un jorn.
No eran prou per' alegrarlo
De sos catalans lo amor,
Lo recort de sa venjansa
Los torneigs y diversions.

Y es que 'l bon Compte Wifredo,
En Wifredo lo pelòs,
Era un Compte feudatari
Del francés emperador,
Y es que sens empresa estava
Son escut, son escut d' or.
Entre sómnis sempre veya
Triunfant lo sèu pendó,
Entre somnis sempre 's veya
Manant llibre un poble nou.
Mes després cuant despertava
D' eixos somnis de ambició,
Trist estava lo bon Compte
En Wifredo lo pelós,
Qu' era Compte feudatari
Sens empresa en lo escut d' or.
Era aquell un noble Compte,
Era tot un campeó,
Lo adorava en Catalunya
Com á pare tot lo mòn,
Y apesar de tot estava
Trist Wifredo lo pelós,
Qu' era Compte feudatari
Sens empresa en lo escut d'or.

II.


Lo noble palau torbava
Un alegre moviment
De veus y de soroll de armas,
De soldats y d' escuders.
Murmurava inquiet lo poble:
Que aquell dematí vingué
Portador d' importants novas
De la còrt del Rey francés,
Al palau del noble Compte
Un belicós mensatger.
Lo villá, deixant sas feynas,
Contemplava ab embelés
Dels Otgers y dels Moncadas
Reunirse 'ls nobles nets,
Que al palau se dirijian
Del bon Compte al llamament.
Mentrestant en son estrado
Molls los ulls, lo cor inquiet,
L'amorosa Winidilda,
La comptesa d'ulls de cel,
Esglayada contemplava
Tant ruido y moviment.
Lo ayre esquinsa un crit de guerra
Que cruel li porta 'l vent,

Llansa un crit, mès en lo estrado
Lo bon Compte ja apareix
Ab la espasa á la cintura
Y vestint sòn fort arnés.
—Oh! Wifredo, mon Wifredo,
Diu la pobre ab un gemèch;
No m'estimas, puig te allunyas,
Mon Wifredo, qué t' he fet?
—Winidilda 'l Rey me crida,
Y 'l vassall se deu al Rey;
Mon poble demana gloria,
Y gloria li donaré.
Adios, hermosa mèva,
Deix que al front te done un bès.
Ja m' esperan los mèus nobles,
Ja murmuran impacients.
—Que 't dará lo rey de Fransa
Que no 't done lo amor mèu?
—Un escut per' mas banderas,
Un trono per' los tèus nets.

III.


Terrible, viva Dèu! fòu la batalla.
Saltavan los arnesos trossejats,
Llansavan mil espurnas las espasas
Y escumajavan los caballs cansats.

Los ays y lo alarit de la barreja,
La plana convertida en gorch de sanch,
Dels combatents aumentan la feresa,
La rabia y los desitgs de guerreijar.
Per segona vegada batallavan
Contra Cárlos lo Calvo los normants,
Y si valentas eran llurs maynadas
No coneixian pas la por los franchs.
Y los elms esberlats per las espasas
A las puntas dels darts obrian pas,
Y ronchs bramits los combatents llansavan
Cansadas ja llurs mans de tant matar.
Y buscantse, cridantse ab sanya fera,
Volian tots llur rabia saciar,
Desitxosos d' emportarsen la victoria,
Desitxosos d' omplir lo pla de sanch.
Y cuant era mes duptosa
Y terrible la batalla,
Cuant l' hoscat arnés de malla
Ja saltava trossejat,
Buscant lo risch ab bravesa,
Llaugers com una ventada,
Lo brau Compte y sa maynada
Decidiren lo combat.
Al sentir sa forta empenta
Los normants, y 'l crit de guerra
Que portá de serra en serra

En sas alas prest lo vent,
Recularen com ovellas
Per las feras esglayadas,
Ab llurs filas ja delmadas
Per la catalana gent.
«Ja son nostres! Guerra, guerra!
Ja son nostres los normants!
¡Victoria per lo bon Compte!
¡Guerra, guerra, catalans!»
Y saltant ab forsa estranya
Com fantástichs caballers,
Li donaren la victoria
Al emperador francés.
Terrible, viva Dèu, fou la batalla!
Saltavan los arnesos trossejats,
Llansavan mil espurnas las espasas
Y escumajavan los caballs cansats.

IV.


Dins d'una tenda de fornida tela
Un guerrer gemegava sobre un llit,
Un dòll de sanch de son costat rajava,
Mès son geméch semblava un ronch bramit.
Hi havia en un racó una teya encesa
Y tremolava fumejant son flam:
Lo ferit enujat la contemplava

Lo soròll al sentir del vehí camp.
Tristos y quiets la tenda rodejavan
Sens gosar á parlar cent campeons,
Homes valents que por no coneixian
Y ab traballs aguantavan ja llur plor.
De improvís se obra la tenda
Y afanós, trist, esglayat,
Un guerrer que cent segueixen
Al ferit corre á abrassar.
—«Senyor! lo ferit exclama,
No meresch tanta bondat.»
—«Wifredo, 't dech ma corona,
Com t' ho poch jamay pagar?»
—«Mon Comptat es feudatari.....
—«Llibre de ton feudo 't fas.»
—«Mon escut es sens empresa.....
Lo bon Rey l' aná á agafar,
Y posant en la ferida
Del bon Wifredo la ma:
—«Los valents, digué, que regan
Llurs escuts ab roja sanch,
Sols ab sanch deuhen pintarlos:
Sanguinós lo tèu será.»
Y ab sos dits lo bon Monarca
Cuatre barras dibuixá.
—«Wifredo, digué, eixas barras,
Per escut te dono jo:

Cuant tornes á Catalunya,
Serán ellas ton pendó.
Cuant d' allí á Fransa vingueres
Guanyares ab los tèus fets,
Un blassó per' tas banderas.
Un trono per' los tèus nets.»