Jochs Florals de Barcelona en 1861/¡Lasseta de mí!
Si n'era una mare — bressaba sòn nin:
la ma en la filosa — lo fus en sos dits,
sòn peu com l' escuma — glassat y polit
gronxant balandreija — lo brès de sòn fill:
lo bressol de plata — lo capsal d'or fi.
— Ay mare, cantanme — la de cada nit.—
Del foch á la bora — per ferlo dormir,
cantaba la mare: — Lasseta de mí!—
—Una matinada — del dols mes d'abril,
cuant l'estesa plana — banya 'l sol eixint,
y esmalta las rosas — ab sos daurats brins,
d'amagat dels pares — jan' deixo lo llit:
las mitjas reixadas — lo blau faldellí,
devantal en randa — y brodats tapins;
n'obro la porteta — y n' baixo al jardí...
¿mès perqué ho recordo — Lasseta de mí!—
—La cara de pascuas — llabis carmesins,
galtas patoneras — com la flor del llir,
una trena rossa — com d' un serafí,
uns ulls que guspiran — y un coll de marfil,
y en éll la creueta — quem' doná l'Elmir
lo jorn que mon oncle — lo feu mon marit,
essent testimonis — los boscos vehins.
¡Qui m' ha vist, sim' veya — Lasseta de mí!—
—¡Com me sò tornada — dés d' aquell jorn trist,
que al hortet dels avis — de bon dematí
me n'aní soleta — un ram á cullir:
un ramet de violas — y de gessamins,
per, á la vesprada, — darlo á mon Elmir,
al só de la gayta — y del tamborí
cuant fèssem rodonas — de l'era en lo mitg.
¡Com me sò tornada — Lasseta de mí!—
— No córren las boras — com córrel' desitg,
cuant lo cor espera — lo jorn no tè fi.
Mentres assentada — n'estaba teixint
ab llassos de grana — rosellas y llirs,
á cada un dels llassos — hi daba un suspir,
per cada floreta — hi poso un rubí;
álsol' cap al ayre — ja l' en veitg venir
tot vestit de negre... — ¡Lasseta de mí!—
—Tres anys que t'espero — ¡ay lo meu Elmir!
dès de que ton pare — contra l' sarrahí
lo gomfanò alsantne — t'enmená al sortir.
Tres anys que t'espero — de dia y de nit
sens poder mirarme — en ton dols sonrís!
Tres anys avuy cumplen — que jo no t'he vist!
¡Tres anys que suspiro — per véure't venir!
Si tardesses gayre... — ¡Lasseta de mí!—
—D'anyoransa m' moro — de recorts sols visch.
¡Malhaja l' esposa — que al véurer sòn llit,
desert com la selva, — no arranca un suspir,
y mès que la ausencia — la mort no desitj!
Un dia d'oratge — vingué l'estorlich...
y al cáurer las dotse — de la mitja nit,
mon pare finaba... — la mare al matí...
¡Si Dèu no m'ajuda — ¡Lasseta de mí!—
—Tocan las campanas — del vell monastir,
llastimosas tocan — tocan á la fi...
Cuant lo gall ja canta — será mitja nit.—
Cuant mitja nit toca — ne sent forts renills,
surt á la finestra — veu sobre un rossí,
un caballè, ab plomas — y negres vestits,
ab tres tacas rojas — demunt del sèu pit...
—¡Nafrat l'Elmir torna — Lasseta de mí!—
Aniversari de la mort de mon pare.
