Jochs Florals de Barcelona en 1861/La Pobre Orfaneta

NUMERO 5.


¡LA POBRE ORFANETA!

¡LA POBRE ORFANETA!
_________

Ponsella que, en lo camp, aguayta sola,
en planta que ha ferit lo segador:
mentres tendra respira,
encara 'l sol la anima y la consola,
mès si algun vent se gira,
ay de la flor!


Baix l'alé de sa mare,
y en sos brassos dormida,

esperaba la aurora
la carinyosa nina.
Los gascons, que, en nit fosca,
de Balaguer fugian,
burlant de Urgell al Compte,
entráren per las vilas,
y al que honra no lleváren
li lleváren la vida.
Ja 'ls flams dels bruchs s'apagan!
Ja 'l somatent no crida!
los pares que en ell marxan
sòn morts tots per las vinyas!!
Las mares, quant ho saben,
de gran dolor tranzidas,
deixant als fills que dormen
y somnis bells somnian,
del espós en ajuda
al camp se precipitan.
¡Prop del espós jagnéren
y en igual llit de espinas,
que ab tots se desfogáren
los gascons que fugian!
perdé ell la vida ab honra,
ellas l' honra y la vida!!
Quant arrivá la aurora,
y 's despertá la nina,
ni l'alé de sa mare

trová , ni sas caricias.
Veyentse tota sola,
abandonada y trista,
cridant ¡Mareta meva!
al cel clavá la vista:
los seus ulls se li infláren,
esperant afligida......:
llágrimas sols vinguéren,
la mare no venia!!
Al camp fugí depressa,
pensant, en sas desditxas,
qne'l sol, com á las plantas,
la vida li daria,
pus vèu dins de sa casa
sols sombras que la cridan.
Sènt tota ella inocencia,
sens ajuda ni guia,
es com ponsella tendra
de una planta ferida,
ponsella que, en lo camp, aguayta sola,
en planta que ha ferit lo segador:
mentres tendra respira,
encara'l sol la anima y la consola,
mès si algun vent se gira,
ay de la flor!

Es lo cor en las penas,
quant inocent suspira,
inocent de esperansas,
com inocent en iras;
no concebint cap odi,
no espera que 'l mal vinga,
y, bo, fins de las penas
fa un hábit ab que's lliga.
Ja feta ab la miseria
la orfaneta nina,
viu com la papallona
que per tot busca y pica,
y ab petits fruyts que trova
alimenta sa vida.
Y papallona sembla
per sutil y bonica,
pus que, al mirar sa cara,
la de un ángel se mira.
Sos ulls blaus melancólichs
sembla que al cor envian
de sentiments angélichs
una corrent divina;
recorda sa boqueta
á aquella Sulamita
que 'ls llibres de la Iglesia
com sempre-hermosa pintan;
son cabell d'or, que estufa

l'aire que dins se fica,
sembla una flor cuberta
de pòls, mès que tè vida;
son cos bell y flexible,
com si fòs jonceh se brinca;
sos peus, que, ab nua planta,
terra y pedras calcigan,
d'alguna estátua grega
per estrém se pendrian,
y 'l tot de sa figara
sembla d'obra divina.
Tan modesta 's presenta
cuant ja la fam la atissa,
que implorar fins ignora,
ni alsa las mans, sols mira.
Si 'l castell de son poble
fòs com en altres dias,
en busca de la almoyna
dins son pati entraria......
mes al baró 'l matáren
y es son castell ruinas!
Tan sols ab lo que troba
pel camp sosté sa vida,
pel camp, que ja s'asseca,
perque l'ivern arriba.
¿Quant ja l'ivern impere,
qué farás, pobre nina?

¿qué serás , oh ponsella,
quant la planta ahont vivias
mústiga quede y seca,
qué serás, infelissa?
Ponsella, que en lo camp, aguayta sola,
en planta que ha ferit lo segador:
mentres tendra respira,
encara 'l sol la anima y la consola,
mès si algun vent se gira,
ay de la flor!

Igual á la oraneta
es la orfaneta trista,
que per la mar llansantse,
libre per l'espay gira,
mès no tè ahont agafarse,
y vola, y se fatiga,
y si en la nau reposa,
acaba allí sa vida.
Lo cel es sa cabanya,
son llit la terra viva!
Si en sa ajuda y amparo
la caritat no arriba,
¡ay de la orfaneta,
ay de la pobre nina !

Un dia , sotla un arbre
va quedarse dormida,
sens mès consol que un ángel
que del cel descendia,
que calor li donaba
ab sas planyas divinas,
fent paballé ab sas alas,
que son bell cos cubrian.
¡Oh caritat preciosa,
no tardes, vina, vina!!
Mentres ella somnniaba
ab tendras alegrías,
un missioner passaba,
que 'l nom de Dèu predica:
oracle del cel era,
consol de la desditxa.
Mil pobres al derrera
del sant varó seguian,
als que aliment donaba
y á salvo condubia.
Desperta la orfaneta,
ohint la veu que crida,
corre á ampararse en l'hábit
del que ab consol la brinda.
¡Oh caritat beneyta,
al millor punt arribas!
Sens tú, la pobre órfana

de fam morta seria;
sens tú, si mès viquera,
are inocenta nina,
quant dona ja's trobara,
immens perill tnidria;
fòra oraneta morta
en la nau ahont s'abriga,
ponsella que dels vicis
lo vent destruiria!
¡Bè fas, caritat santa,
quant á tal punt arribas,
pus salvas la orfaneta,
que, en sa soledat trista,
es sols una ponsella
que pot ser rosa un dia;
ponsella, que, en lo camp, aguayta sola,
en planta que ha ferit lo segador:
mentres tendra respira
encara 'l sol la anima y la consola,
mès si algun vent se gira,
ay de la flor!!
De D. Antoni de Bofarull