Jochs Florals de Barcelona en 1861/La campana de l'ave María

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





NUMERO 12.

LA CAMPANA DE L' AVE MARIA.






LA CAMPANA DE L'AVE MARIA.

_______



De lluny, de lluny ve lo núvol,
de lluny ve la nuvolada.....
Cuant cruza per sobre 'l mar
taca sòn mirall de plata,
cuant s' extén per sobre 'l bosch
l' aucellet poruch s'amaga,
cuant passa sobre la vall
he cau marcida la planta.

¡Fugiu, fugiune, pagesos,
que la tempesta amenassa!
De lluny, de lluny ne ve l' núvol,
de lluny ve la nuvolada;
ne porta serpents per llamps,
en sòn seno lo tro guarda,
y la mort y destrucció
naixerán de sas entranyas.

 Fugiu, pastorets, fugiune,
que tot lo núvol ho arrasa.
Aplegáu prompte á las pletas
las ovelles extraviadas,
guardeu lo parell de bous
que los vostres camps en llauran,
y la dolsa caramella
ab que, cuant lo sol s' apaga,
ne feu ressonar pel bosch
dolsas y tristas tonadas.
Un color de tempestat
vesteixen valls y montanyas....
Fugiu, pagesos, fugiune,
que l' uracá us amenassa,
y lo núvol ve de lluny,
de lluny ve la nuvolada!

 Si algun aucellel se veu,
arrans de la terra passa,
y ¡ay que n' es un trist presagi,
missatjer d' una desgracia,
lo aucell que no s' llansa al cel
balentne joyós sas alas!
Sembla que ploran las fullas
tot tremolant en llurs brancas,
los tronchs dels arbres gemegan,
seca es la terra, y abrasa,
pesat es l' aire que corre
y ardentas sas alenadas.
¿Prenyat ne ve donchs de foch
lo núvol que negre avansa ?...

 Un eco s' deixa sentir,
una veu dolsa, apartada.
No n' es lo brugit del aire
que llisca per entre brancas,
ni n' es lo soroll del riu
cuant se despenya en cascada,
ó cuant va per entre prats
rotllant sas onas de plata.
¿De qui pot ser eixa veu
que ne ve de las montanyas?
¿Es de una mare que plora?
¿Es de una verge que canta?

No , que eixa veu vespertina
es la veu de la campana,
la campana de la hermita,
de la hermita solitaria.

 
 Ja esquinsa mon cant los vents
com una trova amorosa,
ja son tristos mos accents
com los suspirs del dolor.
Perduts entre las montanyas,
son mos ecos solitaris
la veu del cants funeraris,
la veu dels himnes d' amor.



Jo só la campana que canta y que plora,

que prega al Senyor,
que al cáurer la tarde, que al náixer l'aurora,
mas veus esparpillo com besos d' amor.

Besada per raigs de púrpura
que l' sol m' envia,
vestida ab llums del crespúscul
cuant mor lo dia,
al cáurer la tarde ó al náixer l' aurora,
jo canto á tot' hora:

¡Ave María!


 Ahí vingué una donzella
que un jovencel la portava:
Galan ell y hermosa ella,
de genolls devant lo altar,
com en un tronch duas rosas
duas vidas enllassáren:
De goig mas veus palpitáren,
de amors ne fou mon cantar.


Jo ploro en l' enterro, jo canto en la festa:

Mas veus son d' amor,
ja ab sol d' alegría, ja ab cel de tempesta,
que sempre á tot' hora jo prego al Senyor.

Suspesa entre cel y terra,
cuant naix lo dia,
ó l'raig darrer á la serra
lo sol envia,
al cáurer la tarde y al náixer l'aurora,
jo canto á tot' hora:
¡Ave María!

___

Vuy ha vingut una mare...
¡Pobre mare y pobre esposa!
Un fill ne té que reposa
prop la tomba de sòn pare.

En las dos tombas plorosa
llágrimas, flors ha sembrat...
Jo he gemegat ab la esposa,
ab la mare jo he plorat.


Mas veus ne sòn duras si á foch crido y guerra

brandant ab furor:
mas veus ne sòn dolsas si als cors de la terra
joyosa jo'ls canto mos himnes d'amor.

Besada per raigs de púrpura
que lo sol naixent m'envia,
vestida ab llums del crepúscul
que m'dòna al morir lo dia,
al cáurer la tarde y al náixer l' aurora,
jo canto á tot' hora:
¡Ave Maria!

___

 Cuant lo foch ne pren á un camp
la veu que avisa só jo.
Cuant ne crido á somaten
la veu de la patria só.
Sobre lo bressol del nin
só d'esperansa la veu,
sobre la tomba del hom
jo ne sé la veu de Dèu.

A tots los que náixen, á tots los que moren,
 saludo fidel.
Per tots los que pregan, per tots los que ploran,
per tots los que esperan só la veu del cel.

 Veniu al temple á pregar
avans que caigue lo dia,
veniu, y deixáu passar
lo núvol que Dèu envia,


que ab llamps de tempesta ó ab raigs de l'aurora,

jo canto á tot' hora:
¡Ave María!

___

 
Los fidels alsan en coro
llurs fervorosas plegarias,
y llurs resos vespertins
que repeteix la campana,
ne pujan al cel, de un ángel
en las invisibles alas.
Lo núvol negre ha passat,
y com iris de bonansa
un raig ne ve tremolós
de lo sol que trist s'apaga,
á vestir d' or y de púrpura
la campana solitaria.

 ¡O campana de l'hermita,
la que cada tarde cantas,
la que cada tarde elevas
dolsos himnes d'alabansa,
recullne donchs mos suspirs,
recullne donchs mas plegarias,
y en lo plech de un hermós núvol
juntantne totas mas llágrimas,
ofereixlas per tribut
á la Vérge soberana,
que la Vérge n'es propicia
á la veu de la campana
que, sempre, cuant naix lo dia,
ó cuant lo dia s'acaba,
¡Ave, Maria! li diu,
¡Ave, Maria! li canta.


Jochs Florals 1861 p164.jpg