Jochs Florals de Barcelona en 1861/Lo solitari de Montserrat

De Viquitexts
Sou a «Lo solitari de Montserrat»
Jochs Florals de Barcelona en 1861




NUMERO 13.

LO SOLITARI DE MONTSERRAT.






LO SOLITARI DE MONTSERRAT.

_______



¡Salut, oh sagrats pichs! montanyas veneradas
y selvas aromosas de plácida quietut,
ditxosas soledats, tranquilas, anyoradas,
oh silenciosos valls del Montserrat, salut!
—Lo cor nafrat ne porto de verinosa espina,
sangueija ma ferida, de febre n'estich foll;
deixáu qu' en vostras fonts, oh celestial Regina!
mos llabis se refresquen ab llur purissim dòll.

 La llengua ne tinch seca, ardenta sèt m' abrasa;
ma veu es regullosa , so ronch de tant cridar;
llagrimejant mos ulls , ja son encesa brasa;
miren los fondos solchs que ha obert lo meu plorar.
 ¡Socós en mon naufragi! ¡socós! ja las ondas
que la tormenta aixeca ab espantós fragor
d' escoll á escoll me llansan , y á [il·legible] fondaladas
escupen furientas á trossos lo meu cor.
 Al pich mès alt m'acullo. La nit cubre la terra,
me gronxo sobre l's núvols , y en va busco un estel;
los uracans brunséixen , lo llamp ratlla la serra...
oh trons, en vostras alas , pujáu mon crit al cel!!!
 Deixáu vostres sepulcres , oh sombras gloriosas,
surtiu d' estas ruinas ; surtiu , ressuscitáu,
tornáu á vostras grutas desertas , silenciosas:
plorant, en vostres brassos recobraré la pau.
 Mes ah! ¿qué fresca [il·legible] dissipa las bromadas?...
La fosca s' ha aclarida... mon Dèu , qué raig de llum!
Mon iris ets , oh Verge , tas dolsas alenadas
los meus sentits embargan ab deliciós perfum.
 Adeu siau quimeras , adeu siau sirenas,
oh sombras mentirosas, per sempre adeu siau;
no m' tentan vostras galas , romput he las cadenas
ab que m' engrillonáreu : no sò ja vostre esclau.
 Ja m' ánima serena , tranquila , confortada,
á nous espays se llansa , s' eleva al infinit ;

en lo silenci escolta del cel la veu sagrada,
y en lo desert sols parlan mon Dèu y mon esprit.
 Las sombras se dissipan , mon cor se regenera ,
de mística rosada l' retorna la frescor ;
sent de Dèu la presencia ; y creu , y en éll espera ,
que si son grans mas culpas , mès gran es sòn amor.
 Ah! y si recorts lúbrichs fatigan ma memoria ,
si las il-lusions tornan de un temps que j' ha passat;
y si de nou despuntan desitjs de falsa gloria ,
caps de núvol que indican futura tempestat ;
 La fe es l' áncora meva : jo solto sa cadena
ans que dels vents arribe lo estrepitós tropell ;
la santa creu arbolo ; m' abrasso ab eixa entena
y s' burla de las onas lo combatut vaixell.
 Qué dolsa y felis vida! Contemplo la natura
y adormen mas tristesas los cants del rossinyol :
en m' amargura ell pena , jo peno en s' amargura ;
ell tendre me consola , y sò jo l' sèu consol.
 ¡Oh magestuós silenci..... ! Mès , qué burgits ressonan?
¿Qué veus confusas , vagas , me van portant los vents ?
De falda en falda pujan , de timba en timba tronan
lo so de las cascadas y l' ronch bram dels torrents;
 Los cants del bosch, las auras, las veus, los crits m'aixordan,
los cors del santuari , los prechs dels peregrins ;
tots eixos tòns se juntan , en los espays s' acordan ,
y d' eco en eco s'perden en los derrers confins.

 Y eix cántich de alabansa, fantástica armonía,
que á Dèu los sers aixecan, com un tribut d'amor,
mos sentits arrebata, mon esprit extasía,
y en alas de estos himnes al cel s'eleva l' cor.