Jochs Florals de Barcelona en 1864/¡Poblet!
ALTRE PREMI ESTRAORDINARI. — PENSAMENT.
——————
¡POBLET!
Polve d' eroi sarà la polve tua.
Es de ma cara patria la joya mes volguda,
mirall de sa grandesa quant desditxada plora,
exemple de constancia quant heroes la despertan,
un llibre que anomenan lo llibre de sas glorias.
De fets y noms il-lustres ben plenas sòn sas páginas,
y á cada full que 's gira, una virtut se troba:
qui sap ab gust llegirlo ab noble orgull s' anima,
y fill de una altre mare jamay ser ambiciona.
Ni 'l temps ni las injurias podrán fer may que 's perda
eix llibre de grandesas escrit en la memoria;
mes ay, que, al contemplarlo, si bè son brill admiro,
ab dol sas fullas conto, pus veig que no hi sòn totas!
Entre ellas n' existia una entre totas bella,
devant de la qual la ánima plorava de gojosa:
en va pót ara atenta buscarla ab alegria,
que, al véurerla arrancada, sols plora de vergonya.
Abans quant se llegia, incerts los ulls giravan,
buscant de cel y terra los bèns que 'ns aconsolan,
que alli del cel se veyan la gracia y la armonia,
del mòn las maravellas, que l' home perfecciona.
Poblet era 'l mot noble que omplia aquella fulla,
breu mot que, al pronunciarlo la mes senzilla boca,
tant sols ferho podia ab to de gran respecte,
com qui s' admira ab pasme quant fels antichs li contan.
De pol á pol corria de aquell breu mot la fama,
y al repetirlo l' eco per terras ben remotas,
baixavan á escoltarlo del trono los monarcas,
y fins, com saludantlo, s' alsavan la corona.
Del pelegrí los passos, tornant de Terra Santa,
com á descans buscavan del gran Poblet la sombra,
y 'ls capitans invictes, rendits per la vellesa,
pensant en ell, sentian ab gust sa derrera hora.
¡Poblet! 'Poblet!! tan forta al viatger que 't busca
parla la veu á la ánima, quant prop de tu s' acosta,
que fins sens divisarte ja sembla que 't divisa,
pus ja que en res tornáres, quant res no véu te troba.
Los ulls tancar jo sento, que aixís millor te miro,
pus cego á ser me obliga lo pes de la memoria,
é il-luminada aquesta del cor ab viva flama,
encara en lo gran llibre lo mot veig que l' adorna.
Jo prou, quant vaig ab la arpa entorn de tas ruinas,
bell centre en altres dias de imponderables glorias,
voldria saludarte fent cántichs de amargura,
sortir fent de tas pedras los trossos de ta historia.
¡Mes no! que al escamparlos pel vol de ta comarca,
al emportarsen l' ayre mas llastimeras trobas,
si semblas desert ara, molt mes ho semblarias,
fugint de sa tristesa tots quants per allí moran.
¿Qué 's feu la noble casa que amparo dava un dia
als que, del mòn deixantnie la vida enganyadora,
del cel la certa via en ta quietut buscavan,
ton sols interrumpuda per la sagrada pompa?
¿Qué 's feu de la morada que orgull fou de sa terra,
joyell de la grandesa, de totas arts escola...?
¿qué 's feren de aquells símbols que, revelant lo geni,
á Dèu en homenatge fixáren en tas rocas?
¿Qué 's feu de las empresas, rivals de la natura,
ab que, probant l' artista de son talent las forsas,
vinguéren á servirte com de mantell y gala,
del cel ab la bellesa unintse en ta gran obra?
Que sent á un temps lo temple de Aquell que als reys goberna.
morada erats tan rica, tan noble y suntuosa,
que de palau servias als terrenals monarcas,
quant respirar volian del camp la sana aroma.
¿Qué 's feu de aquells richs marbres, cuberts de nobles timbres,
ahont jeya una prossapia de reys la mes famosa,
de reys que, nova vida portant á llunyas terras,
al acabar la sèva, buscáren aquí tomba?
Per segles y mes segles encara ab sas espasas
aquí abrassats dormíren y quiets devall la llosa,
y als peus de ells soterrantse los nobles que 'ls seguíren,
fins morts volguéren darlos de leyaltat la prova.
¡Qui may adivinara, depósit de riquesa,
pus feyas rica á l' ánima y rica á un temps la historia,
que sols rich en desgracias podias ser un dia,
com víctima inocenta, de qui 'ls tirans fan mofa!
Un diabólich geni, sortit del baf qw alsáren
en nostra hermosa terra dels homes las discordias,
mirantle com á objecte de sa cruel venjansa,
ab sa infernal bufada trencá totas tas forsas.
Y als peus del monstruo horrible vinguéren á enfonzarse
tos murs y tas columnas, tas voltas magestuosas,
tas aras sacrosantas, tas tombas, tas estatuas,
del art y la riquesa mes que expressivas mostras.
Y al ayre dant las cendras dels heroes que guardáres,
ventada fou ab ira aquella pòls heróyca,
que aná per tas comarcas fecundisant la terra,
mes fret mortal causantne al que lo peu hi posa.
Jo he vist en ta desgracia, jo he vist, y' m dól pensarhi,
(recort es de infantesa, de aquells que may s' esborran,)
com vols de soldats rústichs, tornant de sas empresas,
cargats de tas despullas baixavan á la costa;
Y l' estranger pacífich que á ella s' arrimava,
pagant sense mesura lo preu de aquellas joyas,
content fugia ab ellas, portantlas á sa patria,
ab ellas emportantsen los trossos de nostra honra.
Tan gran es l' abandono, oh venerable ruina,
en que per anys segueixes, des que soná ta hora,
que ja fins esborradas quedáren tas llegendas,
pera que 'l recort muyra, ja que morí ta obra.
Si 'l viatger sensible s' arrisca á visitarte,
los esbarzers que s' alsan entre tas pedras troba,
planta que creix regada per llágrimas amargas
de sabis y de artistas que, al visitarte, ploran!
¡Oh! jau, jau olvidada, ja que remey no 't queda,
parlant al que 't contemple, del fondo de ta fossa;
jau, flor sense ventura, per foll amant xafada...
no faltará qui 't bese, vehente encara morta!
De mi sí que no esperes jamay que en tas ruinas
la planta jo imprimesca, pus fujo de ta sombra,
que sols al divisarla mon cor se gelaria...
ma noble cobardia, oh gran Poblet, perdona!
¡Perdona, sí! que en cambi de mas inútils llágrimas,
sospirs no han de faltarle que 't donen vida nova,
sospirs que, regirantte, exhalará l' artista,
quant sente que l' inspiran los restos que atesoras!
Llavors semblará rica sens dubte ta pobresa:
llavors te dará vida ab bells recorts la Historia:
llavors tornará al llibre la página esquinsada...
¡Dèu fassa que las altres senceras queden totas!
.jpg)